Menorca vista a l'inrevés

Coses del PSOE

2009-06-08T16:54:00.000+02:00

Quan un amic la caga, i aquest cop la contaminació i el volum que han produït els seus detritus superaria clarament la cabuda del famós Clot d’en Pons –visita obligada si hom trepitja Cabildolàndia-- , els afectes a la seva persona ens sentim empesos a mirar cap a una altra banda. Dissimulam, vaja. Dissimular a cop de xiulo entonat sempre ha estat bo. Gran peces de la història musical de la humanitat s’han composat així: dissimulant. Ja ho deia el recentment traspassat Joan Baptista Humet: …y tú disimulando… Jo li faig cas.

Permeteu-me, tanmateix, que actuï d’una manera alternativa i comenci aquestes línies amb una ovació generosa i merescuda. Plas, plas, plas! Aplaudiria més, però som de mà delicada i si no tenc una crema hidratant a la vora, mald per contenir-me. Però bé, com que tampoc vull ser roí, l’obsequiaré amb una segona tongada d’aplaudiments --plas, plas, plas--, reforçada amb un crit d’admiració: bravo, bravo i més bravo! I és que, sincerament, des que els illencs van tenir la desgràcia de perdre el mític protector de les modalitats vernàcules illenques, l’enyorat Miquel Melià, no ha havíem pogut gaudir d’un recital així. És d’agrair. Com que ha fracassat la iniciativa popular d’instaurar el premis “Maçot” –es veu que el Col·legi de Maçots es volia querellar contra els candidats a rebre’l amb l’argument que contra ells no hi podien competir--, hom se sent empès a iniciar una col·lecta pública amb propòsit lloable: dos, aconseguir prou diners per repartir-los entre els integrants dels senyors CAIB que ara ens governen, abans que no completin la seva tasca de censurar la tele. Més d’un es demanarà quina malsana intenció pretenc desenvolupar amb una acció tan sospitosa, i em sentiré obligat a afirmar que solament m’empeny el fet de desinflar un amarament excessiu de generositat. Certament, atès que els nobles governants de les Illes m’han demostrat sobrerament que ens serveixen, als meus, de gaire, cal que assumim la situació i preguem mesures dràstiques. De cap manera, però, voldria perjudicar-los. Com que deuen haver fet uns comptes econòmics, pens que no els els podem desquadrar. Si el problema més vital que tenen és desitjar de rebre un sou, en podem parlar. Jo hi col·laboraré de gust. Ara bé, que facin el favor de d'anar a ca seva im-me-dia-ta-ment. Cobraran, sí, no hi veig cap problema que els ciutadans siguem generosos, però a canvi els suplicaríem que reposin, que no facin res més. Que no governin, que ho deixin estar. No és ben bé la seva especialitat gestionar els gustos de part del poble.

Com tothom ha pogut observar durant els darrers dies, l’acord que va aconseguir el conseller de Presidència per garantir-nos la recepció de TV3, no podia ser millor. Vull dir que no podia ser millor per al PSOE. Ha aconseguit dos objectius amb una única jugada. La primera l’ha invertida a obligar-nos a veure IB3 –quina crueltat més cruel—, i la segona a fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit. Val a dir que si qui va aconseguir un acord tan favorable als amics i tan terrible per als qui ens estimam TV3 és qui aconsella el president –conseller de Presidència deu voler dir açò--, entenc perfectament alguns coses de l’honorable Antich. Deixaré caure una pregunta per si als mestres del PSOE –Partit Suposadament Onorable Espanyol— els pot ser útil. Sí, ja sé que honorable s’escriu amb hac, però no sé si ells ho saben i tampoc no els voldria posar amb un compromís: ha de ser complicat pronunciar PSHE: ni a Maó-Mahó-Mahón, que hi tenen traça a tractar les hacs, se’n sortirien així com així. Vet aquí la pregunta: fora interessant de nomenar un conseller del conseller de Presidència? Si hi ha debat, no exigiré drets d’autor per haver-hi col·laborat.

Arribat en aquest punt, interromp la redacció ja que ara mateix, coses de l’edat, no sé si he dedicat cap ovació als responsables de la deposició. Hi torn: plas, plas, plas! El calor és punyetera, i una colitis estival pot afectar-nos en qualsevol moment. Es veu que hi ha passa. He dit passa?, i ara! El que hi ha és una autèntica epidèmia. Palma no recorda una invasió d’aigües fecals tan grossa des dels temps d’algun polític que ara resideix a New York –ho pos en anglès per si de cas Mayor Oreja o Vidal-Quadras duen un mal dia, que no voldria prendre mal ni patir un atac de picor excessiu per residir en un graner que no plaïa al besavi de segons qui.--. Sí, sí. Les farmàcies mallorquines i catalanes no poden servir més antidiarreics. Els fabricants de Tanagel, Salvacolina… s’han fet d’or i les vendes no paren. El gran paper que han fet els socis
–o còmplices?-- necessaris per oferir-nos un tal recital, ha estès la pandèmia. A Can PePe riuen tant que acabaran romputs. La marca blanca del PP, el PSOE, els fa la feina bruta i ho fa amb una finor... Estic en condicions d’afirmar –i sense retre cap visita a la meva vident preferida— que els nacionalistes de les Illes i el Principat han aconseguit allò que els altres no haurien pogut aconseguir ni si s’hi esmerçaven. En definitiva, ERC i el PSM –que al cap i a la fi són els que mantenen vius els que rematen el nacionalisme “de andar por casa”, llegiu els del PSOE— han ofert un recital absolut. Em sent temptat de continuar aplaudint, però em fa una por terrible que m’entenguin malament i encara em regalin un bis que ja em deixaria somort per molts de mesos. El juny és un mal mes per rebentar.

Cabildolàndia guanya el COPITO 2008

2008-08-01T20:11:00.000+02:00

Concurs Internacional de Pobles Inimitables del Tot, conegut popularment com el COPITO. La competència era aferrissada. Pensau que s’hi presentaven candidats amb pedigrí: Saint Olaf –el mític poble d’una de la “Chicas de oro”— i també un fotimer de viles sicilianes, a part d’un convidat tradicional com Lepe. Pobrets, no sabien per on havien de partir.

El COPITO se l’ha endut, com era previsible, Cabildolàndia. Primera participació, primer triomf. Fins ara ens tenien por i no ens hi deixaven participar. Tenien raó i s’ha demostrat. Quan ens hi posam en volem una maneta. Encara no sé si n’estic orgullós o afrontat. En realitat juraria que tant me fa. A vegades m’aixec amb la intenció de sol·licitar al Govern que m’indulti i que em permeti posar al DNI que vaig néixer “en paradero desconocido”; altres em sent ufanós i estic per emmarcar la partida de naixement o de penjar una rajola a l’entrada de casa que hi posi quelcom així “Aquí, hi viu un cabildo”. Em fa com a pena desaprofitar un accident com aquest i beneesc la casualitat que, el 3 de gener de 1961, el primer ensurt a patir vagi ser adonar-me que la cigonya m’havia deixat caure en una vila tan especial. Gràcies, mama! Ja m’ho deien que no tenies preu!

Poques hores abans que el jurat ens atorgués el COPITO, tot feia indicar que altres viles de l’illa també arribarien a la fase final. Guixònia havia fet punts, es Mercadal insistia a recordar el gran combat que va dur a terme contra la cabrum invasora dels seus boscos i Capitòlia Déu n’hi do: la batalla per l’hac era un mèrit. Però res. Amb un darrer cop d’efecte en vam tenir prou. A Can PePe van decidir donar-nos una empenta definitiva i de continuar una tradició popular. En aquests moments, em consta que hi ha gent que no té prou clar si a Cabildolàndia té més importància agenollar-se davant de sa Piràmide, remodelar la plaça d’en Campins i aixecar-hi una font dedicada a un dels nostres “primus inter pares”, celebrar Sant Joan o carregar-se el Saló Caòtic. Hi ha estirades. Sant Joan pesa, però la incipient excitació --que ja és tradicional—que sentim en esmicolar la concòrdia municipal fa punts per aconseguir que el dic prest sigui insuficient. De fet, l’empresa que el fa ja ha demanat si ha d’acabar les obres segons el projecte previst o si prepara un moll que arribi a Punta Nati, com a mínim. Previsora que és la constructora. Som una atracció turística, política... Amb una sala de congressos com Déu mana faríem furor.

I em demanareu que n’opín, de la ruptura. La resposta és simple: no-res. Els divendres no manifest mai el que pens. Riuria, però és que ja no en sé. I és una sort, car present una delicada i poderosa barra de neandertal que no em permet esgavellar-me. Els científics ja ho diuen, que tots els excessos són dolents i em recomanen que si no m’he de saber aturar és millor que no comenci. Dit i fet. En fa d’anys que no ric!

Tanmateix, crec que hem guanyat el COPITO fent politxons. Ens retiraran el premi? Ho dubt. El control antidopatge era deficient i és dubtós que pugui considerar que vam prendre estimulants. Res més fals. El que va passar dijous a la nit és que els serveis de missatgeria cabildos es van declarar en vaga. També és cert que alguns dels mossos van canviar d’empresa i que d’ara en endavant repartiran pizzes NERER, però açò és una altra història. Hi insistesc: em consta que els missatgers estaven farts de fer hores extres. N’hi ha que podrien fer la ruta amb els ulls clucs. De cal batle a Can PePe. De Can PePe a ca qui comanda d’amagat i no figura... I mentrestant, na Tònia Gener i en Joan Triay ignoraven que eren a punt de rebre una ganivetada històrica. L’estiu ja ho té, en aquestes coses. Fa calor i una pujada de temperatura exalta. Al final, van decidir parlar cara a cara i dedicar-se al teatre. “Comedi, tot és comedi”, deia un amic mallorquí (partidari de n’Estaràs?). Dit i fet. La primera representació serà “Nou homes sense pietat i tres que els reforcen d’amagat”, títol ben llarg i poc comercial, però amb un argument excepcional. S’endurà el premi Born d’enguany i el de cinc o sis edicions més.

I si ho deixàvem estar? Crec que Cabildolàndia hauria de fer un pensament i deixar de votar. Al cap i a la fi, poques vegades acaba una legislatura d’una manera normal. La darrera va ser quan en Franco vivia? Particularment suprimiria les eleccions. Que nomenin una gestora perpètua i punt. Que qui la integraria? Aquest problema és banal. Qualsevol nadiu està capacitat. Si els càrrecs vitalicis són considerats perillosos, que els facin rotatoris o triem els seus membres per insaculació. I a qui feim primer edil? Tampoc no és problemàtic. Faci el que faci el criticaran. O el penjaran per Pasqua: com és tradicional.

Cabildolàndia reviscola!

2008-06-02T10:18:00.000+02:00

Cabidolàndia és ben viva! Al·leluia! Després d’uns mesos de repòs, la vila de Ponent, ha sabut refer-se . I ja sabem quan Cabildolàndia s’hi posa, s’hi posa de veritat. La setmana passada vam tornar a viure un dia màgic. Ah... quina delícia. La canalla estava esgavellada, la boqueta del personal disparava sense fre... i el Saló Caòtic recuperava l’esplendor a què ens tenia acostumats.

A recer del suport de Confraria del Sant Ciment –aixoplugada aquest cop sota l’entitat “Ciutadella Tremola”— els líders més líders del poble prengueren una decisió heroica. I clar, poc acostumats a fer, la van vessar. Hom sap que una font o regalima, o brolla, o vessa. Fins i tot es deteriora. Des que s’ha apoderat d’ells, dels jurats des Born, la dèria de construir un aparcament sota els pins, la paràlisi en els altres temes commou. Altres places podrien rebre l’impacte de les excavadores sense destorbar tant: la del Príncep, la de la Pau, la de Menorca... En realitat, no sé quin obstacle insalvable hi ha per no gratar l’asfalt de darrere l’OAR. Males llengües afirmen que el Bisbat no va voler emprar part de l’òbol a seduir una butxaca aviciada a incorporar donatius. No hi ha dret. Si l’hem inflada més d’un cop, per què ara ens resistim a fer el mateix. Va, acabem la feina i cedim-li part dels tributs. Si hem d’apoquinar per salvar quatre pins, apoquinam i resoldrem el problema.

I tanmateix, el canvi climàtic i les pluges intenses que hem patit durant les darreres setmanes han afectat més que no semblava l’estat d’ànim del personal. D’una banda, el regidor encarregat de la seguretat afirmà, amb raó, que calia vetllar per evitar accidents als infants. Lloable actuació, sense dubte. És més, té el meu suport. El que no entenc és per què no fa el mateix durant les setmanes prèvies i posteriors a la volada general santjoanera. Efectivament, durant aquest període de temps tant li fa el que pugui succeir a la mateixa zona i persevera a muntar-hi la fira. Imaginem-nos què passaria si alguna de les cases veïnes patís un incendi. Per on passarien els camions dels bombers? Ni idea, però el retard a arribar-hi serviria per blasmar contra un tal Gorrías, que vés a saber quina relació té amb l’esquerra local. El regidor encaparrutat a ficar-nos a tots en un clot de la via pública retirà la font de la plaça del Pins, amb l’excusa –certa—que el seu estat no garantia la supervivència de la tropa juvenil. Home, cal felicitar-lo, si més no. Prendre una decisió difícil és complicat. Un ocellet em comenta que de fet el regidor volia substituir aquesta font per una altra que representaria el Dalai-batle: l’únic ésser viu occidental que ha aconseguit arribar al nirvana i que ho ha fet amb una exquisidesa exemplar. Sovint es desplacen a la vila tibetans per decidir si tal persona ha aconseguit la il·luminació o és que simplement fa l’estàtua des de fa uns anys: forma que li concedeix prou drets i mèrits per ocupar dignament el centre del safreig mentre no sigui escollit per ocupar un càrrec més digne al peu de la serra de l’Himàlaia.

L’exaltació arribà al grau màxim quan els més joves començaren a insultar qui va ser escollit per tot el poble com a representant nostre. La secció infantil sempre ha patit l’abús dels majors. La solen emprar: Joventuts Hitlerianes, Joventuts Comunistes, l’OJE... És més, és molt popular l’ús que en fan alguns milicians de l’Orient Pròxim que els empren com a escuts humans per enfrontar-se al soldats del bàndol enemic. Cabildolàndia mira cap al futur. És una finestra oberta al món i a les noves tècniques de protesta. I clar, fins i tot els de l’exemplar escampadora radiofònica de moral, llegiu la COPE, reclamen que cal moderar el comportament i evitar els insults. Açò dic jo: escoltau la COPE i tard o prest abandonareu la pau i començareu a tenir un comportament semblant. Sempre he sospitat que els locutors aboquen bilis però no s’escolten a si mateixos... Aquestes coses passen. Han arribat a un grau tan excels de finor que ja comencen a dir delicadeses contra el mateix nunci –una mena d’ambaixador del Vaticà--. Cada dia em sembla més evident que cal impartir religió –no catequesi— a les escoles. Tal vegada així entendríem millor els comportament de tots plegats. De moment, alguns predicadors mediàtics podrien començar per llegir l’Evangeli. O no, car si el comprenien fóra possible que admirassin més la neboda del cardenal que el cardenal mateix.

I bé, ara ens prometen que si tenim pàrking subterrani a sobre hi tindrem pins. És més ens asseguren que aquests no faran uns deu centímetres, sinó que seran d’un mida que farà goig. Quina sort, començava a tremolar tot pensant que un empinament tan ridícul era una referència sibil·lina a l’atròfia de certa part inútil del meu cos. Un penjoll que passeig i que no em permet de protagonitzar pel·lícules pujades de to de la sèrie Z. O empinam com la secció femenina ens exigeix, o ens dedicam a imitar el Dalai-batle: arribar el nirvana és un objectiu general.

Ara mateix no sé si açò ho escrit jo o si el Foner i ha tingut res a veure.

Vaga de metges?

2008-04-28T11:26:00.000+02:00

El personal de Capitòlia, vila de Llevant que se sent estimulada per un desig irreprimible d’encapçalar la representació de la Roqueta tota, contemplava la setmana passada una desfilada outdor del Servei de Passadís d’IB-Salut, encapçalat pel gran A. F. El ciutadà normal se sentí extraordinàriament descol·locat. Acostumat a veure’ls desfilar per l’interior de l’hospital Mateu Orfila, hom creia que per alguna causa que se li escapava, quelcom paranormal havia succeït. En efecte, els capitolians començaren a demanar-se, uns als altres i més d’una vegada a si mateixos: “Qui és l’últim?”. No hem de ser durs amb el poble, era lògic confondre’s.

De cop i volta, els més entesos començaren a donar explicacions per aclarir als més esglaiats què estava passant. Molts opinaven que la cafeteria de l’hospital patia un dèficit d’energia elèctrica i la metjada –els que integraven tal grup de majorettes amb bata blanca—s’havia sentit obligada a anar a fer el talladet al bar “La Punyalada”, més que res perquè així substituïen les fines incisions quirúrgiques programades per un atac com Déu mana adreçat a l’esquena dels pagadors del seu sou. No cal dir que no pagaren tallats, ni sucs de taronja a l’amo del local. És més s’acomiadaren del recinte pronunciant una sentència que era tota una declaració de principis: “Paga l’IB-Salut”. A hores d’ara, no ens consta que el bar hagi recuperat l’import de la consumició. Aquestes coses passen.

Mentrestant, els malalts i els familiars d’aquests, se sentien d’allò més satisfets en veure que mantenien la seva integritat física immaculada i que alhora contribuïen a forçar els responsables de la Conselleria a destinar part dels impostos que els que no portam bata cedim cada mes als components del grup reinvidicador. Servidor, un enamorat de les bates, que ha gaudit d’un bon tracte com a pacient i que sovint ha estat oblidat per la tropa quan representava el paper de familiar, sempre anirà a favor del metges. Més que res perquè no té cap altra opció vàlida. O s’afegeix a la reclamació, o restarà condemnat a haver d’apoquinar part del seu petit sou a una mútua. Atès que travessam una època de precrisi, la decisió és lògica: ho lament, però la mútua haurà d’esperar que arribin temps millors per veure com milloren els seus comptes. De moment em conformaré a no ser atès per la Seguretat Social: primer de tot cal satisfer les demandes dels metges. Pobrets.

Completament decantat, decidesc plegar i adreçar-me a casa, lloc on encara no hi ha programada cap desfilada de metges que freguen la indigència. I allà, al sofà, medit. Quan medit, pot passar qualsevol cosa. Clar, com que no em tracten els trastorns de personalitat que patesc... Si Camus afirmava que era massa intel·ligent per posar-se a pensar, jo que freg el grau de tanoca incurable, malgrat que més d’un especialista somnia a estudiar el quadre patològic que present, rest confós. La meva beneitura més íntima em fa barruntar. Em brollen les preguntes i no em sent capaç de trobar respostes. És una vaga política? Si no estan contents, per què no pleguen? Si els exploten, per què no es dediquen a la medicina privada? Aquesta colla d’esclaus –uniformats, açò sí--, ha patit una modificació de les seves condicions laborals? Ah, punyetero, aquesta és la clau de tot. Si quan la brigada de la queixa va aconseguir el lloc de feina va acceptar les condicions laborals, quin motiu té ara per convocar una vaga? Puc entendre que reivindiquin una millora d’aquestes condicions, però també que els enviïn a pastar fang. Les seves demandes poden ser ateses pels seus caps, però si no ho són... mira, ningú no els ha enganyat. Si el ciutadà s’ha d’estrènyer el cinturó durant dos anys, ells, que no són del que viuen pitjor, ja són prou grossets per saber que a vegades cal ser solidaris amb qui els paga: jo i un fotimer de gent més. Qualsevol altra plantada, passejada o queixa de privilegiats és sobrera. A vegades em planteig si no hauria de començar a posar demandes contra aquest col·lectiu. I és que si bé de tant en tant llegim cartes de familiars satisfets, no tots hem tingut la mateixa sort. Hi ha gent molt amable i atenta, però també un escreix d’impresentables. Gràcies a les vagues, una familiar va morir temps enrere en veure com li ajornaven tres cops la intervenció quirúrgica programada. Un recital del personal de la bata. Si no el coneixeu, podeu passar qualsevol matí per l’hospital que trieu. Els veureu fer passadís i més passadís. Bé, a vegades ni els veureu, car acuden a la consulta que us havien programat per a les 9,30, d’una manera extremadament puntual... una hora després. N’hi ha que tenen una manya exquisida. Et citen a les 9, i saps positivament que mai no es presenten abans de les 10. No és que practiquin l’absentisme laboral, és que abans de començar controlen si cada rajola del passadís és al seu lloc. Que als apugin el sou, si us plau, a més de fer de metges, s’ocupen del manteniment de les instal·lacions. Açò és vocació... i dedicació. I ja que hi som, hi afegiré que si volen fer vaga que en facin, però que no em diguin que la fan pel meu bé: seria barra.

No som demòcrates

2008-03-12T11:20:00.001+01:00

On hem arribat? Com és possible que tothom se senti dolgut? Com pot ser que tots considerem que els altres ens insulten? Tant me fa qui va començar –tenc la meva opinió, però no és important--, la qüestió és que com a societat hem fracassat.

Diumenge hi havia eleccions, els resultats de les quals no podien ser més decebedors per a mi. No m’importa gaire. Jo no vaig votar, exercint el meu dret a no fer-ho i com protesta per moltes coses. El fet és que la societat va decidir triar qui va considerar convenient i ho accept sense cap problema. El poble és sobirà. L’únic sobirà. Mentre no siguem capaços d’acceptar la victòria dels altres, no estam preparats per dir-nos demòcrates: no ho som. Els que no pensen com nosaltres no són els nostres enemics. Ho podem comprovar en tractar-los un per un. No tenim amics que pensen d’una manera diferent a la nostra? Tanmateix tenim la tendència a discriminar i recriminar. Uns no es agraden perquè són massa espanyols, altres perquè són massa nacionalistes, aquells són massa conservadors i uns altres massa progressistes. Tot plegat és absurd. Ja m’agradaria que Menorca fos més com jo vull, però si no acaba essent-ho no passa o no hauria de passar res.

Probablement convindria que algú, o tots, donàssim la primera passa. Tan complicat és? Si ens sentim insultats –que no vol dir que ens hagin dit res feridor--, convindria no contestar o, si més no, fer-ho sense retrets. No ho feim. La societat ha fracassat. Donam un exemple patètic que encoratja poc a passar per les urnes. Els polítics no hi col·laboren –a posar pau--, els diaris tampoc i de les emissores de ràdio millor no parlar-ne. Més que abocar verí, hauríem de prendre til·la. Tot aquest mal ambient, ens serveix per viure i conviure millor? Estic segur que no. Particularment he decidit no tocar segons quins temes amb algunes persones i supòs que hi ha gent que deu fer exactament el mateix quan parla amb mi. Absurd. Conversar és enriquidor. Acabar una xerrada que t’ha servit per modificar les teves idees és un regal i no una derrota. Perdríem si ens enrocàvem. Només en aquest cas. Hauríem d’estar agraïts a qui ens aporta dades que desconeixíem o una nova manera de veure les coses. Entost d’açò, el consideram un perill. L’error és de tots, però la primera mancança que patim és deguda al fet que estam amarats de fanatisme.

No n’aprenem. Durant la campanya alguns candidats van rebre amenaces, a altres no els van deixar exposar els seus programes, a una persona li van treure la vida i el dia de les eleccions van xiular a alguns candidats quan anaven a votar. Brillant! Brillant i patètic. No hi jug. Aquest estil no m’interessa.

Hi ha candidats que han estat derrotats. En alguns casos açò és prou evident, en d’altres prou discutible, però el que és ridícul és sentir-nos satisfets en veure una persona destrossada i enfonsada. Entenc que tots tenim les nostres preferències, però alegrar-nos en veure com algú ha patit una sotragada que l’ha deixat tocat personalment ultrapassa moltes coses. Em rebenta escoltar com es transmeten alguns discursos. Pronunciats d’una altra manera serien més que tolerables. Ens esmiram poc a emprar bones maneres per dir les coses i açò és greu. Mentre no siguem capaços de felicitar els rivals, d’aplaudir-los i lloar-los quan tenen una bona idea, no serem demòcrates. Som independentista i catalanista i he d’aprendre a no sentir-me gens afectat na mica malament quan veig com l’ús del català retrocedeix a l’illa, de la mateixa manera que he assimilat que tenim poques opcions d’aconseguir la sobirania. La realitat és que, de moment, els menorquins voles ser espanyols i per tant només em resta assumir-ho.

En definitiva, deixem d’una vegada de cercar culpables. És indiferent qui vagi començar a ferir. Podem frenar i canviar de tàctica. Amb quatre retocs ben senzills podríem aconseguir-ho. Des del meu punt de vista, crec que seria important que algun locutor canviàs d’estil, que alguns escampadors de moral es plantejassin si aquest mitjà de comunicació contribueix a difondre un missatge de serenor. Seria important, però no necessàriament bàsic. Disposam d’una sortida: no contestar, no continuar la baralla. Si ell està amargat cal que el planyem, no és imprescindible ni escanyar-lo ni fer-li més cas del que mereix. De cap manera hem d’imitar-lo ni respondre-li. En quatre dies podríem parlar un amb l’altre. Que és el que muda.

I alguns bisbes m’aconsellaren...

2008-02-04T11:13:00.000+01:00

En ser gros, vull ser secretari de la Conferència Episcopal espanyola. Quin càrrec! Posaré cara d’intel·lectual, que és el que muda, i tot seguit aprofitaré per llegir en públic el producte d’una nit d’estiu. Ah, quin goig que fa escriure exaltat! O encara més: quin plaer fer-ho quan t’has de guanyar les garrofes! En realitat, l’única cosa que pot explicar part –i remarc açò de part— de la Nota de la conferència Episcopal és el pànic dels ecònoms de l’Església a patir una disminució dels seus ingressos.

És cert que si llegim tota la Nota ens adonarem que ha estat manipulada. Tanmateix, sobta que una gent tan preparada i tan llesta com els bisbes hagi caigut en aquest parany. Puc entendre bona part dels deus punts de què consta i, fins i tot, compartir-los –si tenc en compte qui els redacta--, el que em costa és acceptar el moment en què la publiquen i no veure-hi una presumpta mala intenció. Aquesta mala intenció no la veig en la finalitat més última, sinó en el detall de demanar d’una manera bastant implícita i explícita el vot per a una força política determinada. Certament, altres vegades havien criticat alguna decisió del Partit Popular; el que no havien fet és demanar el vot per a uns altres. Aquí hi ha una ingerència sospitosa que, segurament, comportarà un efecte contrari a l’esperat pels bisbes. El rebot els pot acabar esquitxant i no trobaria estrany que el resultat de la petició els provoqui més mal que no bé. I açò que repetesc que hom pressuposa que són gent molt llesta.

És evident que bona part dels bisbes no estan d’acord amb tot el contingut de la Nota però, si això és així, per què no aixequen la seva veu o, simplement, per què no s’aixequen durant la reunió i pleguen? Com a excatòlic, ho torn a dir, entenc el sentit de bona part dels deu punts publicats, però em sembla intolerable que indiquin als fidels a qui han de votar. Primer perquè no ha començat la campanya electoral, i per tant demanar el vot és il·legal i sancionable. Segon, perquè en fer-ho ataquen tots aquells membres de l’Església –alguns asseguts al seu mateix costat— que han fet de mitjancers entre l’Estat i ETA, o entre altres estats i altres grups terroristes. Els qualifiquen d’immorals i, en entrar en aquest joc, cauen en un parany terrible. Qui és ningú per jutjar els motius d’una altra persona per actuar d’una manera “X” amb la intenció d’aconseguir la pau? Hom pot discrepar del camí, però judicar que aquest és immoral és una afirmació tan perillosa com injusta.

La mateixa part de l’Església que ha fet més per publicar aquest “pixada fora de test”, no té cap inconvenient a donar veu i cabuda en els seus mitjans de comunicació a exterroristes com ara Pío Moa, ideòleg del GRAPO. I tampoc no s’avergonyès d’enviar el cardenal Roger Etchegaray a aixecar el braç de Iassir Arafat, ni de callar quan es va descobrir que l’arquebisbe greco-catòlic Hilarion Capucci amagava armes al seu palau. Hem de continuar?

De qualsevol manera, he d’agrair la publicació d’aquesta Nota. Atès que m’agrada de no votar, sobretot a les generals, em sent recolzat per ses eminències. I és que si repassam exactament el que hi diuen, gairebé ens hi demanen que ens abstinguem, car no hi ha força política que es lliuri del pecat de parlar amb una banda de violents, assassins o terroristes –podeu triar el qualificatiu que més us agradi--. En definitiva, la Conferència Episcopal, demana l’abstenció als seus fidels. Gràcies. No els som fidel, ni som fidel que pertanyi en aquesta confessió religiosa, però m’agrada de llegir les seves reflexions, sovint molt interessants. Aquest cop, però, m’han fet un favor: ara quan algú em critiqui per no votar, li podré contestar que moralment, la meva opció compta amb el vistiplau dels autoproclamats guies, pastors i intermediaris entre el Pare i els mortals que som cridats a donar suport a uns polítics que no s’ho mereixen. Moralment, la meva tria, la meva negació a votar, és irreprotxable. Ho veis com els extrem es toquen? Jo i la Conferència arribam a la mateixa conclusió: dia 9 de març, el millor que es pot fer és quedar a casa.

La Diada

2008-01-14T11:21:00.000+01:00

Quin sentit té celebrar d’una manera especial el dia dedicat a sant Antoni? Tal com es fa des de fa uns anys, sospit que cap. Ja podríem fer el mateix tipus de bajanada el dia de sant Fulgenci o de santa Prisca que, per a qui no ho sàpiga, són l’anterior i el posterior a la data en què se celebra el dia de sant Antoni.

He de pensar que, tanmateix, aquest dia continua essent especial per als menorquins. A uns, ens recorda que pertanyem d’alguna manera a una nació vençuda. Altres consideren que la pertinença en aquesta nació és minsa i, finalment, n’hi ha molts, probablement la majoria, que s’han convertit definitivament en aliats dels que escanyen el meu sentiment nacional. Cap problema, hi tenen tot el dret.

El dia dedicat al sant, hi commemoram tres coses: la seva festa d’una manera pròpiament dita, la conquesta de Menorca i el retorn del cristianisme a l’illa. En realitat, n’hi podríem afegir més: recordar l’extermini que van patir els menorquins musulmans, l’arribada de la cultura catalana i que ens vam lligar en aquesta nació ofegada per la resta de l’Estat, etc. Tot això, s’està perdent. Més o manco, la mal anomenada Diada del Poble de Menorca s’ha convertit en una perversió absoluta de la celebració inicial. Més que res, s’ha transformat en una excusa perfecta per estendre un caramull de banderes que no existien quan les tropes del rei Alfons II va arribar a l’illa –som dels que es neguen a acceptar l’ordinal Alfons III, car en aquella època l’ordre es transmetia per línia paterna així que cal denominar-lo AlfonsII--, i a interpretar un himne que tampoc no existia i que és prou estranger i tardà. Celebram una Diada plena d’anacronismes, cosa que fa pensar a què juguen alguns. Enguany, a més a més, hi ha l’excusa perfecte de repetir-lo, l’himne, fins aconseguir l’èxtasi i veure si algú memoritza aquest bullit de lletra que hom proposa afegir-li. A part d’açò, la Diada no és més que una excusa per tastar taronges, esmussar-nos amb dàtils immenjables, acabar amb els quatre garballons que resten silvestres a Menorca i assenyalar als infants on han de cercar el porquet que es passeja al costat del sant. Tal manera de fer les coses mereix, sens dubte, una missa extraordinària, interpretar un Te Deum dedicat a vés a saber què i a qui, una homilia que escolten polítics que mai no posen els peus a cap església, una processó absurda --interrompuda contínuament per interpretar la Marxa Reial-- i finalment rebre una col·lecció d’empentes per no veure –contemplar-ho és massa complicat perquè hi ha un excés de gent-- com un regidor o una regidora intenta de destrossar una rajola clavada ben enfora d’on realment hi havia la murada --que més o manco era suvora la placeta on s’aixeca l’estàtua des be--. Aquesta és la Diada del Poble de Menorca, si més no del de Ciutadella.

Ben mirat, el més destacat és l’homilia del bisbe i alguna conferència que s’hi pugui programar. La resta... una excusa per adorar cavalls, que és allò que de ver de ver es duu a Ponent. De diada nacional, ben poca. Molt de Tres Tocs, talment com es fan els Tres Tombs arreu del Països Catalans, dissimulats per una profanació total del record. I, mentrestant, el Día de la Hispanidad, o de la Raza, o del que sigui els carrers resten buits i no hi veim ni banderes, ni hi sentim marxes reials... tot i que enguany una persona va penjar la rojigualda davall ses Voltes, fet que em sembla lloable. Sant Antoni és, per tant, una magnífica oportunitat per tocar els galindons als quatre nacionalistes que encara hi ha a Menorca.

Anar a 50 km/h, és prudent?

2008-01-09T11:42:00.001+01:00

L’aplicació de qualsevol mesura que eviti o disminuesqui els accidents de trànsit té i tindrà el meu suport. En aquest sentit, som partidari de reduir la velocitat màxima per poder circular per les carreteres de Menorca, tot i que també fóra interessant d’aplicar-ne una de mínima. A més d’incrementar la seguretat dels conductors, ens faria col·laborar a disminuir la despesa energètic i, alhora, emetríem una quantitat més baixa de fum a l’atmosfera.

Personalment, m’està bé de circular, com a molt, a 90 km/h –i no em desagradaria que s’obligàs de fer-ho a 80--. De fet, fa molts d’anys que no super aquesta velocitat: 90 km7h. Supòs que el fet d’haver patit dos accidents –un com a xofer i l’altre com a acompanyant— em va fer obrir els ulls i aixecar el peu i tancar la boca a la possibilitat de remullar-la d’alcohol. Ara bé, totes aquestes mesures, i altres que es puguin promoure i implantar, han de ser assenyades. La realitat ens demostra que no sempre és així.

Fixar un límit de 50 km/h per poder circular pel desviament des Mercadal, podia tenir sentit quan per aquest terme municipal hi passejava un munt de cabres salvatges. Un cop aquests animalets van ser eliminats per l’autoritat autoritària, una limitació de la velocitat tan brutal sembla excessiva.

Quin sentit té desviar una carretera –treure-la del nucli urbà— si després s’ha de limitar la velocitat màxima de circulació a una ridiculesa de 50 km/h? Absolutament cap. Per fer això, per prendre una decisió així, no cal fer el desviament de Ferreries, per exemple. Durant els metres en què s’ha establert aquesta reducció absurda de la velocitat en passar a la vora des Mercadal, hi ha una raó objectiva per fer frenar els vehicles? Sí, hi és i, per tant, s’imposava i s’imposa una reducció. Aquest argument es basa exclusivament en l’existència de rotondes. És lògic, conseqüentment, que qui hagi de decidir de prendre la mesura correcta hagi pensat a rebaixar la velocitat de circulació per aquest sector. El que ja no ho és és que s’hagi passat. Puc entendre perfectament, i fins i tot compartir, que s’establesqui un límit de 70 km/h, o fins i tot de 60 km/h i que aquest límit no pugi ser superat de cap de les maneres, però fixar-lo en 50 km/h frega la ridiculesa.... i el perill. Ja no conduesc per carretera, però veig que els xofers han de clavar els vehicles per no infringir les normes. Clavar en sec un motor no és augmentar la seguretat, ans al contrari: és una arbitrarietat perillosa, és obligar els conductors a assumir un risc excessiu.

Hem de protegir les persones que empren les carreteres. Cal lluitar contra l’excés de velocitat, contra els que condueixen mamats, contra els camioners que allarguen la jornada excessivament... cal fer moltes coses. La primera, probablement sigui impopular i cap govern no té pebrots per aplicar-la: reduir la potència dels motors. Per una carretera, hom s’hi desplaça: res més; qui pretengui d’imitar asos del volant que volti per circuits preparats i no jugui amb la vida d’altri. Cada dia em fa més pànic travessar l’illa. Cada dia veig més imprudències i m’adon que hi ha un excés de tolerància amb els conductors que s’arrisquen i que posen en perill la vida de tots, però educar el personal no s’aconseguirà obligant-lo a clavar l’automòbil en passar pes Mercadal.

M’agradaria que qui hagi pres aquesta decisió rectificàs, parcialment, i fixàs un límit més adequat. Si no, caldrà posar botigues, parcs d’atraccions, etc., al costat de la carretera per entretenir-nos en passar prop des Mercadal. La cosa seria interessant. Ens podríem tornar a aturar-nos-hi –com fèiem fa uns anys— a comprar amargos o altres llaminadures. Els més moderns poden aprofitar per fer una returada i tasta la carta de qualsevol dels restaurants que hi ha al poble. Tot val per millorar l’economia dels comerciants. Tot, tret de les mesures absurdes. I anar a 50 km/h per un desviament, és absurd. Ho deixam en 60-70 km/h?

Catecisme popular

2007-12-17T08:59:00.000+01:00

Gràcies a Déu, el concordat entre la Santa Seu i la cadena d’emissores COPE no s’ha trencat. Així, cada matí, a partir de les set, i cada nit, il·luminats amb un llanterna que els deu haver regalat el mateix Maligne, tenim la possibilitat d’il·lustrar-nos sobre com no hem d’aplicar el Catecisme en la nostra vida diària.

La importància de la catequesi, en aquests temps de descreguts, és bàsica per poder actuar d’una manera correcta en qualsevol moment de la nostra vida. Val a dir que els teòlegs de l’emissora són una mica xerecs, però, què hi farem?, és el que hi ha. Conformem-nos. Sempre és millor un mal teòleg que no viure allunyat dels principis cristians. Els afeccionats a la teologia, sabem que no hem de seguir fil per randa el magisteri dels locutors. És més, la majoria som conscients que la saviesa popular --la del poble, no la de la ràdio— ens ha regalat un màxima que prové de terres peninsulars. Tot i que l’hem apresa en la nostra segona llengua, no tenim massa problemes a comprendre-la: “Dime de qué presumes y te diré lo que no eres”. Què en deduïm, de l’adagi? Supòs que cadascú una cosa diferent. Jo, em sent temptat a creure que a l’emissora hi ha de tot... excepte cristians. M’explicaré.

Qualsevol persona que hagi llegit la Bíblia sap que el sisè manament –el sisè, sí, no el cinquè com sovint ens repeteixen— diu “No mataràs”. Per raons que ara serien sobreres, aquest sisè manament es va convertir en el cinquè per als catòlics en eliminar el segon que diu “No faràs imatges”. Però bé, aquest fet és anecdòtic i sigui com sigui la mateixa Església accepta la validesa de la norma a què em referesc: “No mataràs”. La majoria de teòlegs de la mateixa institució i d’altres –protestants, ortodoxos, jueus— entenen que aquest sisè manament, aquest precepte, inclou més coses en el seu contingut. Com si fos jurisprudència, ens han llegat que significa també que no hem d’humiliar el pròxim, ni torturar-lo, fer-li mal d’una manera gratuïta, etc. I em deman: Si matar comporta l’excomunicació, què passa amb els que infringeixen el precepte? Què passa als que d’una manera grollera, ofensiva i sense cap tipus de misericòrdia es dediquen a ferir els seus suposats germans? No he aprofundit prou en el Dret Canònic però sospit que és més factible ser condemnat a restar decantat de l’Església que no de l’emissora. Aquest instrument propagandístic que havia de servir per escampar el missatge, ha acabat essent ocupat per mercaders. Dissortadament, mentre uns van ser expulsats del Temple, els altres continuen essent-ne els amos.

Fa uns dies, el regidor de l’Ajuntament de Madrid Pedro Zerolo –socialista, però sovint toca a qui toca—va patir els insults i la befa d’un grup de persones que es manifestaven en contra d’ETA. Per ferir-lo, li van retreure la seva homosexualitat. És evident que l’emissora és innocent del que puguin fer o dir un ranxo d’exaltats, però també ho és que hauria d’assumir –si més no, una mica— allò que repeteixen les “estrelles” que han contractat per fer rendible la cadena. En aquest sentit, m’indignen els comentaris que van fer posteriorment sobre aquest regidor la figura del matí i qui presumeix de cristià sempre que pot: César Vidal. Presumir és més senzill que ser-ne. I no n’és qui ho diu, sinó qui ho demostra, la qual cosa m’empeny a creure que a la COPE hi ha de tot, tret de cristians.

L’Església hauria de començar a maldar de donar exemple. I si no pot, o no en sap, potser els convindria de tancar la barraqueta. No sé quina, però tancar-la. No pretenc censurar el que diu l’emissora, de cap manera, sinó que els deman, humilment que tenguin més cura en les formes. Ni som homosexual ni em faria gens feliç ser pare o avi d’algun, tot i que no el rebutjaria –ni a ell, ni a ella, ni a llurs parelles— per aquest motiu. Ara bé, el que no faria mai és enfotre’m d’ells, dels homosexuals, d’aquesta manera: a l’estil COPE. Dir-los contínuament “maricons”, pretendre fer-ho d’un manera insultant i repetir que no voldria tenir el Zerolo a la meva esquena, és una vilesa. Sincerament, entre un homosexual –“pecador de la pradera”-- i un locutor de la COPE em qued amb el primer sense cap dubte. Em dol que la COPE insistesqui a repetir aquest error i planc els capellans de bona fe que s’han d’engolir el que prediquen les figures de la casa. I planc els bons catòlics que no combreguen amb aquesta manera d’actuar, allunyadíssima del sentit que un bon dia el seu fundador va voler donar a la “bona notícia”. No sé com queixar-me. ni davant de qui, però cada cop tenc més ganes d’anar a asseure’m a la plaça de Sant Pere i fer una vaga de fam o una protesta simbòlica. Més que res per veure si els assessors de Sa Santedat no escolten el que va dir-los el Fill del Pare, almanco es dignen de parar l’oïda al que li demana un mortal creient.

Els partits mai no rectifiquen

2007-11-05T12:08:00.000+01:00

Molt de parlar que vivim en un estat de dret i quan els jutges parlen ningú no els fa cas. No hi ha dret? Hom publica una sentència de més de set-centes pàgines i, evidentment, és massa llarga per repassar-la. Què fan aleshores els nostres polítics?: cercar-hi frases que s’adaptin a allò que més els convé. I, sobretot, maldar de no llegir les que se’n separen. Fa goig. O pena.

La sentència sobre els atemptats de l’11-M és prou clara, segons diuen, però ningú no li fa gens de cas. Tot i que s’han molestat a repassar-la asseguren que exculpa ETA i que manté que la miniparticipació en la guerra d’Iraq no hi va tenir res a veure, el personal, res de res: com si sentís ploure. Em satisfà aquesta sentència, sobretot perquè estic d’acord amb els dos raonaments que vaig sentir explicar al magistrat. Tanmateix, el que no pot ser és acudir a la Justícia i quan aquesta dicta passar del que diu. Rebenta bastant llegir com el PSOE reclama al PP que abandoni la seva teoria –absurda teoria— de la participació de terroristes bascos en l’atemptat; i també rebenta escoltar que el PP s’empara en la inexistència d’una relació causa-efecte entre la guerra d’Iraq i les bombes que acabaren amb la vida de gairebé dues-centes persones.

Els partits podrien haver-nos donat una lliçó democràtica, podrien haver-nos fet palès que respecten la separació de poders. Malaguanyada oportunitat. Han preferit de continuar fent el ridícul i convidar-nos a no fer ni cas a la Justícia. Perquè aquesta és l’única cosa que ens mostren: a no fer-li cas. Estic d’acord que el PP reclami al PSOE una rectificació, i a l’inrevés. Cap dels dos, emperò, són capaços de demostrar una mica de dignitat. I no només açò, em fa pena escoltar com Rubalcaba assegura que ni ell ni el president del Govern han relacionat mai els atemptats amb la guerra –cosa que ignor, tot i que amb la boca petita el PSOE i l’esquerra ho van fer, ho fan i sospit que ho continuaran fent--. És possible que ell no ho hagi fet –ara mateix no record si ho va fer o no--, però és indignant que tot seguit aconselli al PP que no continuï per aquest camí ja que s’hi ho fa en pot sortir malparat. Genial! És com si està insinuant que no ho ha dit, però que ho pensa. Ho diu d’una manera fina. L’actuació dels dos grans parits ha estat lamentable en aquest afer. Podrien tenir la dignitat de... però és que açò seria exigir-los massa. Dignitat? Què és açò?

Part dels mitjans de comunicació afins al PP tampoc no ajuden gaire a desfer l’embolic, ans al contrari. Que ho faci “El Mundo”, ho puc entendre, que ho faci una emissora que teòricament es creà per difondre l’ètica cristiana –entre altres coses escampar “la veritat” i ensenyar a rebutjar la mentida— em costa més. Cap problema. Cada dia hi ha més coses que em costen d’entendre en aquest món. Probablement no estic preparat. Tampoc no em preocupa massa i no sé si vull entrenar-m’hi.

Qualsevol que repassi com ha actuat ETA fins avui, pot deduir que el “modus operandi” dels atemptats de l’11-M li és aliè. Qualsevol que hagi llegit la premsa durant els darrers quinze anys hi trobarà prou amenaces a Espanya: molt anteriors a la pseudoparticipació en l’esmentada guerra. Desentendre’s d’aquestes amenaces pot ser còmode, però és irreal. La qüestió és que vivim en un món complicat, que pateix un problema greu: certa manera d’entendre l’Islam i de voler-lo imposar. En realitat, hi ha extremistes que ens volen salvar a base de fer-nos esclatar els budells en nom de l’Islam. Són molts? Són pocs? Ni idea, la qüestió és que aquests grups existeixen. i que els seus integrants no necessiten l’excusa de la guerra d’Iraq per actuar. No van ser amenaçades França i Alemanya, països que rebutjaren la guerra? I fins i tot en el cas que hi hagués una relació directa, quina defensa tenen aquestes extremistes? Cap! No van veure com el poble majoritàriament s’oposà a la participació espanyola? Així li ho pagaren? Podria entendre jo –que hi estava a favor, de la invasió—hagués patit un atemptat, però fer esclatar bombes d’una manera indiscriminada és repugnant.

I el PP, com gosa de mantenir que ETA hi va participar i a la vegada dir que la seva política antiterrorista va ser un èxit? Un gran èxit, ja es ben veu. Un 20% dels morts imputats a l’organització s’haurien produït en un sol dia. Quin èxit més indiscutible! A la llengua tots li feim dir el que volem.

En definitiva, votar fa mandra. No ho vaig fer el 14-M, ni ho faré d’aquí a quatre mesos: no s’ho mereixen. El PP va mentir durant els dies posteriors a l’atemptat en atribuir la responsabilitat a ETA i gent que normalment s’abstenia, en adonar-se’n, va anar a votar indignada. I el PSOE va guanyar d’una manera neta, car va obtenir més vots. No hi va haver cap tupinada. Però també mentiren PSOE i altres en insinuar que hi havia una relació entre la guerra i els atemptats. Cap dels dos no rectifiquen. Cap dels dos --o cap dels tants, que n’hi ha més que actuen de la mateixa manera— no són capaços de rectificar.

El simulador de vot

2007-10-27T10:03:00.001+02:00

Hi ha coses complicades: fer una “o” amb un got, endevinar on és la bolleta que amaga un trillero, treure l’arrel cúbica –sense calculadora-- d’una xifra que té trenta-quatre decimals... I coses molt difícils. Votar al Congrés ho és, i molt!. Cal tenir en compte que s’ha d’escollir entre tres botons. No m’hi voldria enfrontar. És tan difícil que n’hi ha que ni en dues legislatures dominen el sistema. Podrien pitjar el mateix que el del costat, però no hi ha confiança: i si és tan poc destre com un mateix? I si està emprenyat? I, a més a més, no val a copiar: no queda bé. Tan complicat és que encertar el sentit del vot demana Déu i ajut. Per aquest motiu, l’espasa mexicana d’Oaxaca –i filla d’un exiliat menorquí-- Perla Picó Quebequevaltalch, va inventar fa uns anys un sistema per ajudar els pobres diputats: el simulador de vot. Inspirat en els simuladors que empren els pilots d’avió per aprendre a tirar gratacels i en el que empra un tal Hamilton –de qui som un fan incondicional— per conèixer un circuit on mai no ha corregut, el simulador de vot d’ajuda a no errar-te.

Conten que durant els darrers dies la venda de l’estri s’ha multiplicat espectacularment. Els fabricants no paren de fer-ne i el nombre de persones que travessen la frontera que separa Mèxic dels Estats Units ha minvat en la mateixa proporció. Al sud del Río Grande, hi ha feina per a tothom. Les accions de la companyia s’han disparat a l’alça... tot rutlla. El món va bé. O gairebé bé. Solament cal patir per l’estat dels lleons de las Corts. Es veu que els animalons van patir un atac de ganes riure inexplicable fa quatre dies. Madrid en va ple. No es comenta cap altra cosa Entres a un bar, demanes una tapa i el cambrer et diu que esperis un segons. “Un momento, por favor. Van a dar el parte sobre los felinos”. Apuja el so del televisor i tothom calla, preocupat. Apareix el presentador i diu una cosa així. “Fuentes dignas de crédito nos han comunicado que el equipo de veterinarios que trata la súbita enfermedad de nuestros entrañables leones de Las Cortes, informa que su estado es estable, dentro de la gravedad. Por su parte, el equipo de escultores considera que si las drogas que les están suministrando logran apaciguar su ataque de risa no les quedarán secuelas y podrán proceder a su restauración, que será un éxito”. Madrid alena i aconsegueixes tastar la tapa que havies encarregat. Madrid és així. Es preocupa per coses transcendentals, metafísiques. Per això és la capital i per això és habitada per tres tipus de persones: els castizos, els trilleros i els treballadors de la COPE; i per això és envaïda per polítics, immigrants, diners que recapten a Catalunya, Balears...

El dia dels fets, una molt embarassada diputada balear del Partit Popular va ser empesa a viatjar a Madrid. Com que ja era a punt de parir, la intenció era de veure si ho feia durant la votació dels pressuposts generals de l’Estat de l’any que ve. No em negareu que la idea era excel·lent. Una votació no s’interromp ni quan se sent plorar un infant acabat de néixer. Alguns malpensats, la qual cosa me n’exclou car som càndid de mena, insinuen que hom volia provocar l’acceptació del vot de la criatura, el de la comare i el del ginecòleg. Qui tindria pebrots per negar-los-el? Davant de l’evident trampa, un altre diputat de la mateixa província va voler fer costat a ZP i es convertí en trànsfuga per un dia: lloable acció que mereix un monument a la dignitat. Ara bé, les conseqüències personals van ser terribles. A part de l’atac de ganes de riure provocat, primer als uixers i posteriorment encomanat als lleons esmentats, comportà que la cúpula del partit demanàs qui era aquell traïdor –poc conegut entre els presents, sense que ningú en sàpiga els motius-- i l’esborràs per sempre més de la llista de candidats del proper març.

La pregunta que es feia la premsa especialitzada era òbvia: per què ho va fer? Errar-se després de tanta experiència era incomprensible. D’altra banda, la seva fidelitat al partit està prou demostrada. Havia acudit, i en silenci gairebé perpetu, a totes les sessions a què havia estat convocat. No hi havia una explicació lògica. Va ser una c....?, impossible!: sempre les fa a l’excusat. Els experts consideren que els culpables reals són Zaplana i Acebes. Tantes ordres, compliquen. No es pot votar amb tal partit perquè al poble “x” està associat amb un regidor que és cosí d’un simpatitzant d’Ibarretxe. Ni es pot votat com “y” perquè fa trenta anys va passar la frontera per anar a Perpinyà a veure “El último tango” en francès. I tampoc no es pot votar com “z” perquè està casada amb el propietari d’unes excavadores que desintegren Espanya. Ho torn a dir: votar és molt complicat. Ni fent pràctiques amb el “simulador de vot”, hom pot garantir de fer el que el partit exigeix. Només hi ha una solució: donar llibertat de vot als diputats. Ui, el que acab de proposar! I els partits, per a què servirien, llavors, els partits?

És massa bon al·lot

2007-09-20T12:22:00.001+02:00

Algunes vegades s’ha demostrat que és possible. Ja sabíem que hi ha polítics que se’n van a dormir tranquils. I més d’un: alguns perquè han fet el que calia, altres perquè ho han intentat i els darrers –el cas més lamentable— perquè han aconseguit omplir-se les butxaques. N’hi ha que solament es fiquen en aquest món per aconseguir un estatus que els atrau i una bona posició econòmica que els garantesqui un retir daurat. Tanmateix, hi ha una altra manera d’actuar que em fa, ens fa, recobrar la confiança en el sistema.

Parlaré especialment del darrer desencís, perquè és el més proper. El senyor Pons Muñoz no només devia anar cada nit al bres amb la consciència tranquil·la, sinó que a més a més la seva feina i el seu tarannà van ser, són i seran reconeguts per tothom. Rere el neguit que li poguessin comportar les travetes que va patir a casa pròpia –no em referesc al seu domicili particular— hi havia d’haver, forçosament, la satisfacció d’haver intentat de fer les coses bé. Reposar amb l’ànima neta és un regal per a tothom però sobretot per a un mateix. La seva dimissió colpeja, això no obstant, tota la credibilitat –debilitadíssima credibilitat— de l’alcalde. I no l’ha ferida per culpa seva –de l’alcalde, vull dir--, a qui ningú, d’altra banda, no considera una persona sospitosa d’haver fet res il·lícit, sinó perquè fa tota la impressió que no pinta res ni a l’Ajuntament ni al partit. I açò és molt trist. És molt trist car va ser qui va posar la cara als cartells que ens demanaven el vot per a un projecte, és molt trist perquè és contínuament trepitjat i desautoritzat per part dels seus companys i, finalment, és molt trist perquè més que governar és governat. Ho diré clarament: em cau bé l’alcalde. És una persona amable, educada i juraria que plena de bones intencions. I és per això que em dol el que està fent o el que li fan fer. Quan fa uns mesos ens va garantir que durant els propers quatre anys la vida cultural de la vila rebria una empenta –la gran empenta que necessitava després d’haver patit una encallada espectacular durant un període de temps calcat al promès que recordaríem— em vaig alegrar. Tant me fa qui s’emporti les medalles: el que m’interessa és que les coses funcionin. Per això, en escollir una persona educada, dialogant i, sobretot, preparada per desenvolupar aquest projecte em vaig sentir satisfet. En realitat, excepte en tres o quatre cosetes que ens separen, tots estam d’acord en gairebé tot: la majoria dels ciutadellencs volem les mateixes coses.

Unes setmanes més tard, en veure que el regidor designat no rebia un tracte que estàs d’acord amb les intencions de l’alcalde, vaig començar a tenir dubtes que les coses anassin bé. Com podia ser que aquest regidor, el que havia de dirigir el “programa estrella”, no tingués dedicació exclusiva? Que quedi clar que el fet que no rebés una paga per dedicar-s’hi exclusivament no va impedir que s’hi dedicàs amb ganes i és ben evident que també hi va dedicar prou temps i que ho va fer d’una manera prou exclusiva. Hem tingut un regidor senyor, en podem estar contents. Però alhora hem perdut un senyor que era regidor: hem de doldre’ns. L’encert de qui el va triar és indiscutible. El silenci de qui el va escollir és simptomàtic. I el símptoma és dolent. Fins on està disposat a aguantar per continuar essent alcalde? Per què suporta algunes humiliacions que provenen de persones importants dintre del seu partit?

És curiós que les persones més lloades pels “opositors” sovint siguin les menys valorades pels seus. Curiós i trist. N’hi ha hagut a cada banda, d’exemples. Hem vist plegar gent molt valuosa del PSOE, del PP i del PSM. No en podem estar contents. Però el que més em preocupa és sentir a dir, un cop i un altre: “És massa bona persona per entrar en aquest món!”. Com ho tenim, en açò? Significa que un polític ha de ser Caim? Fóra lògic escollir, precisament, bones persones i no aquelles que sospitam que no ho són. Però es veu que no és així, que per ficar-t’hi, en aquest món, no has de tenir entranyes. La política s’ha embrutit massa. Em deia un amic, fa dos dies, que especialment el de la política local –a qualsevol poble-- és particularment cruel i que els atacs són massa directes. Té tota la raó. La llàstima és que qui rep és el ciutadà, que no en té tota la culpa: en realitat, en té ben poca. De fet, solament ens poden imputar que insistim a votar qui no s’ho mereix. I no em referesc a cap partit en concret. Deu ser que tenim al·lèrgia a les bones persones.

El domicili de l’alcalde

2007-09-03T07:42:00.000+02:00

La relació d’Alaior –de part dels alaiorencs, vull dir-- amb les festes és ben curiosa. No solament no les celebrem, sinó que a més a més les substitutes són modificades segons d’on bufa el vent. Si fa uns cent anys vam deixar de celebrar les festes del nostre poble, que eren dedicades a sant Pere, i vam començar a abocar-nos a les mig foranes organitzades en honor de sant Llorenç, actualment els actes centrals d’aquestes també semblen haver canviat.

Encara no fa cinquanta anys s’hi organitzava un tercer jaleo, cosa que en feia, de Sant Llorenç, unes festes úniques a l’illa. A altres pobles, ha tingut un cert èxit d’organitzar un jaleo d’ases. A Alaior, en canvi –i a Sant Climent, em sembla— hom prefereix de fer l’ase en acabar els jaleos més nostrats. Ja sigui com a acte de penediment per l’abús de l’alcohol, ja sigui per matar l’excés de calor, el jovent demana de quedar remull d’aigua. Gin i aigua s’han convertit així en elixirs reclamats pel poble. I mentre el poble és amarat de suc mercès a una generala d’aigua mal gastada, el pobre porró que abans refrescava i perfumava amb l’aigua-ros que conté roman cada cop més oblidat. Tot canvia. De regalim perfumat, a “manguerada” o “poalada”.

Tanmateix, el més curiós és la nova afecció per l’insult. Jo mateix, fa uns vint-i-cinc anys, en vaig fer una demostració. Durant el repartiment de les canyes, em vaig dedicar a dir de tot menys “polit” al jutge de pau. En acabat, el bon Benedicto, em va cridar i d’una manera molt educada em va comentar l’afer i em va fer reflexionar sobre el que li havia dit. Així, mentre baixàvem a dinar, jo m’excusava i aprofitava per estalonar-me sobre les seves espatlles, tot aprofitant que seguíem una ruta compartida, per arribar d’una manera més còmode a casa. I sobretot per vèncer un desequilibri evident, provocat per l’abús de cervesa. El devia deixar ben brut, però des d’aquell dia vam mantenir una bona relació. Em va demostrar que era molt millor persona que no jo.

Enguany, l’after-jaleo ha estat un nyap, una demostració que el poble està confós. No sé si hi està perquè sí, perquè si algú provoca aquest estat d’eufòria agressiva o si simplement és que alguns mesclen conceptes. Acabar la festa insultant l’alcalde, ja és lleig. El motiu, és indiferent. L’insult sempre és sobrer. Si no els agrada com ho fa, hi ha una cosa que són les eleccions, on la gent pot escollir un candidat amb qui se senti més identificada. No m’estaré de dir, de passada, que la recomanació de l’alcalde d’intentar disminuir el cabal d’aigua ruixat, em sembla una decisió correcta. Llevar el “fanguetti” que restava a la plaça en acabat, no era senzill per als responsables de la neteja.

El més greu, però, és que el poble no sap on és el domicili de l’alcalde. Em fa la impressió que hom pensa que encara hi ha “mandamaseses full-time”. I és que el domicili de l’alcalde és al carrer Major. A certa casa ubicada al dedicat a l’escriptor Miguel de Cervantes, hi viuen el ciutadà Pau Morlà i la seva família i no l’alcalde. Convé que aquest detall es tengui en compte. O que el tenguin en compte els que es van errar d’indret. El gin ja ho fa, en aquestes coses. El gin i el telèfon mòbil. O, sobretot, un mal perdre. Ara sí que necessit una bona dutxa.

Veure la televisió a Ciutadella

2007-08-25T18:44:00.000+02:00

Per molt que intenti de comprendre-ho, la veritat és que no puc. Limitacions pròpies a part, em consta de frenar el desig d’amollar alguna grolleria. El repartiment de la responsabilitat seria compartit, una vegada més. I aquest, justament aquest és el drama. Drama personal, val a dir-ho.

Durant tres anys m’he perdut els partits del Barça d’handbol, alguns partits de rugbi i m’he salvat parcialment pel que fa a veure Millènnium, Àgora, etc., perquè entre el canal internacional de Televisió de Catalunya i el servei a la carta de TV3, apoquinant set euros al mes hom pot veure’ls en voler.

Des que uns magnífics amb les mans foradades van decidir de crear una televisió autonòmica pròpia sense cap sentit, Ciutadella ha patit una discriminació evident respecte als altres pobles de l’illa i gos a dir que de les Illes. El fet que la freqüència que ocupava el 33 vagi ser “requisada” per IB3, em va deixar sense una de les dues cadenes gratuïtes que m’agradava de veure. Els nostres polítics no van fer cas a la gent que hi demanava una solució. No sé quantes signatures van donar suport a la petició, però ens van fer ni cas: com era d’esperar. Solament algun mitjà de comunicació local va xiuxiuejar una petita protesta, però no pel fet que el 33 restàs tapat per un altre senyal, sinó perquè tampoc no es podia veure el Canal 9 ni Punt 2, i això era un drama intolerable per als fanàtics del PP. La protesta del bàndol popular local (el del PP, vull dir), amb tot, va ser mínima i es basava en el fet que no podíem veure les grans pel·lícules que oferia Canal 9... en castellà. Curiosa, si més no, la queixa. Els mateixos films es podien veure en català a TV3 i en castellà a IB3. Encara no he aconseguit d’entendre el motiu que els posava tan neguitosos. O és que l’entenc massa bé.

Al País València, el tema està més o manco resolt. El Ministeri de mestre Clos, un inútil només comparable al seu predecessor Montilla, va concedir una freqüència extra, un múltiplex, als valencians. Atès que cadascun d’aquests encabeix quatre canals, el problema es resolia una mica. Cap al mes d’abril, el govern de Jaume Matas reafirmava la seva intenció de permetre que els ciutadans de les Illes poguéssim veure els canals reclamats per alguns: tots en català. No rebríem tots els demanats, però era una passa... molt electoral. I arribaren les eleccions. I el PP se’n va anar al cel, a purgar els seus pecats. I arribaren els bons –he, he, he--, i tot continua ben igual. L’acord per assolir el govern de les Illes signat entre tots els partits tret del PP, incloïa un punt en què es feia esment a la intenció d’esmenar el tema. Promeses, promeses, promeses. Tres mesos fa que comanden i a Ciutadella encara no s’ha resolt el problema de la televisió en català ni, de rebot, el de la digital terrestre. Certament, poc abans de deixar el càrrec, el conseller de Cultura Nel Martí va donar algunes passes en el bon camí, però es veu que va partir massa tard. Em direu que tres mesos és molt poc temps per resoldre un problema així. Discrep. Si arranjar un tema tan senzill costa tant, és que ens dirigeixen uns perfectes incapaços: ras i curt. Si al País Valencià els han atorgat una freqüència extra, per què a les Illes no l’obtenim? Ja l’han demanada? I si fos així, per què no ens l’han concedida? Misterium fidei? No, és inutilitat. Estam governats per gent que no serveix. iQui no pot resoldre un problema minúscul, no pot encarregar-se dels grossos. Què han fet els que havien de fer possible la recepció de la TDT durant aquest temps? Sospit que únicament lliurar el número de compte on volen cobrar cada mes la seva paga al tresorer de la CAIB. Posteriorment, l’esgotament ha estat absolut i ara descansen.

Tanmateix, el tema no acabarà així ni aquí. A més a més de l’apagada analògica que cada dia és més a prop, també s’atraca el canvi en la recepció radiofònica. Pot patir Catalunya Ràdio, i les seves emissores. Però sobretot podem patir els que les escoltam. En aquest cas, i per sort, disposarem de la possibilitat de captar-les a través d’Internet, la qual cosa és un avantatge clar ja que no podem confiar ni en els tècnics ni en els experts nomenats. De moment, ja s’han concedit algunes freqüències i les protestes han estat nul·les. Hi seran, no ho dubt, però quan ja sigui tard o quan hi hagi eleccions a la vista. I és que no els interessam gens, als nostres líders. Gens ni mica.

La solidaritat de les Illes

2007-08-18T10:22:00.000+02:00

Aquests dies està de moda lloar Xirinacs o flastomar contra seva. No hi ha res com morir per ser el centre d’atenció. De tot el que va fer i va dir, em quedaria amb l’afirmació que els polítics han traït el poble. Sigui certa o no aquesta reflexió, el fet és que, si no l’han traït, el votant se sent cada cop més indiferent amb qui s’encarrega de gestionar els afers que l’afecten. Part de raó devia tenir Xirinacs.

El diari germà d’Última Hora, el Diari de Balears, publicava la setmana passada que durant els darrers deu anys, l’Estat ha invertit una mitjana de 88 milions d’euros a la Comunitat Absolutament Inventada de les Balears. La xifra fa patxoca. En llegir-la, vaig sentir unes ganes irrefrenables d’inclinar-me fins a destrossar-me l’esquena davant el protector de la “Meseta” i de donar-li les gràcies. La xifra la donava el mateix Estat, així que he de deduir que deu ser certa. Bé, també és possible que estigui inflada. El que és gairebé segur és que no l’han retallada per fer-nos contents. En el mateix article, hom hi afirmava que amb el nou finançament el protector haurà d’apujar la inversió fins als 300 milions anuals. Són massa generosos amb qui no ho mereix: ergo nosaltres.

Més tard, després de meditar-ho, he arribat a la conclusió que la inversió reflectida en l’article, sí que està rebaixada. No hi compta els fluxos monetaris paral·lels de què gaudim. Deman excuses per pensar així. No tenc tan clar que siguem tots els que ens beneficiam d’aquesta generositat madrilenya. L’informe no recull --entre altres coses injustament oblidades— la subvenció als partits que ens governen. Cada cop que hi ha eleccions, aquests defensors illencs nostres, s’embutxaquen una mica més de 12.000 euros per diputat i 0’40 euros per vot aconseguit. I clar, això els permet mantenir una situació econòmica sanejada. Potser és per això que més que no defensar-nos, prefereixen de fer-nos la guitza. Pel que fa a un servidor, a les properes eleccions --i a les que venguin després--, a votar, hi anirà sa mare, que m’encantaria saber qui és. En escriure aquest avançament de les meves intencions, no voldria que algú pogués interpretar que escric aquesta frase amb cap ànim d’insultar ningú: empr una expressió purament col·loquial.

Tornem-hi. Qui és sa mare? Bona pregunta. Es veu que la meva feblesa intel·lectual i cognitiva m’empeny a dedicar-me a la metafísica, probablement per no embogir del tot. Mentre no es publiquin les balances fiscals, la metafísica és un refugi. Dintre del PSOE, sospit que sa mare resideix a les seus del partit a Andalusia i Extremadura. Si més no, és en les agrupacions d’aquestes regions –especialment a la de Sevilla— on nasqué la mare dels ous. Un cop adulta, es va traslladar a la perifèria –nosaltres som perifèria— per fer un recital com a gallina ponedora. El propietari del negoci deu ser el descamisat Alfonso Guerra, un dels barruts més grans que mantenim els cofois ciutadans de les Illes. Alimentam la gallina i les truites se les empassen uns altres. “Heu de ser solidaris”, ens aconsellen: famosa sentència que deriva d’una anterior que afirmava “Heu de continuar essent uns rucs, que hi teniu traça”.

El PP, tampoc no és que hagi destacat gens per exigir que ens apliquin una cirurgia reparadora. Ja m’agradaria que el PP d’aquestes contrades fos més independent i més nostrat. Potser alguna cosa s’arribarà a moure dintre d’aquest i el camí que tímidament ha insinuat que adoptarà l’afillat UPN s’encomanarà als nostres representants populars i reclamaran que deixem de ser uns “consentits”.

I quin paper fan els nacionalistes illencs en aquest muntatge? Ho ignor, però sospit que és ben galdós. Entost de colpejar la taula amb el puny tancat i exclamar “Ja n’hi ha prou”, es conformen a aprofitar-se del sistema: és a dir, de munyir-lo. I és que en qualsevol dels derivats en què es transformi, la llet els aporta prou calories com per no tocar-lo, no fora que haguessin de captar per poder sobreviure.

Tenia part de raó, Xirinacs: ens han traït. Convé que el comencin a difamar. La COPE n’és capdavantera, com d’altra banda és habitual en aquest mitjà de comunicació que escampa l’ètica cristiana arreu de l’Estat. Avui dissabte criticaven Carod-Rovira (d’altra banda, un altre traïdor) perquè havia assistit al seu funeral. On s’ha vist! Als funerals no s’hi ha d’anar mai! Hàbilment, han traduït el final d’una frase que aquest va pronunciar acabada la cerimònia –concretament: “No he de donar explicacions a ningú per assistir a un funeral. Si a algú no li agrada, que s’hi posi fulles”— i tot demostrant que el català és una llengua morta, el locutor ha dit, textualment, que aquest fragment seria així en castellà: “Que se vayan a tomar por el... (ha fet un silenci)”, i ha continuat afirmant que aquesta traducció era generosa per no ofendre l’audiència. I tan generosa. Francament, l’ètica de l’emissora, m’ompl. M’estimula a continuar essent solidari. Com havíem quedat, hem de ser solidaris o rucs? No ho sé, escoltaré la COPE a veure si m’aclareixen els dubtes.

La llista més votada

2007-08-04T10:12:00.000+02:00

Em fa l’efecte que més que parlar de la llista més votada, hauríem de començar a fer-ho de la “menys rebutjada”. Seria molt interessant poder emetre un vot doble. M’imagin unes paperetes úniques en què --entost del nom de tots els candidats d’un partit--, únicament hi hagués un espai per posar dues creus: una al partit escollit i l’altra al que hom no vol veure comandar ni en pintura. Tal vegada així la gent tornaria a acudir a dipositar paperetes dintre de les urnes.

Es queixa el PP –especialment el PP— del sistema electoral. Francament, no ho entenc. No li ha anat tan malament amb l’aplicació del sistema de d’Hondt. Certament, tenint en compte els precedents, copsa i sorprèn veure que amb un 47 % del vot a les Illes, no governi amb majoria absoluta. I tal vegada sigui açò, precisament açò, el que ens hauríem de fer mirar: com és possible governar amb majoria absoluta sense que un partit no hagi rebut una mica més del 50 % dels vots dels ciutadans? La Llei d’Hondt, que moltes vegades els ha afavorit, ara no ha donat als populars els rendiment esperat. Podrien aplicar el vell sistema d’adoptar trànsfugues, però necessiten un temps per enredar-los: posem unes setmanes. No sempre ha estat així. A Madrid, a la “Comunidad de Madrid”, fa pocs anys, ho van aconseguir en unes hores. Si s’hi posen, reeixiran. Dominen el tema. Tanmateix, a la llarga invertir així no ret.

Personalment, tant me fa qui comandi. Cada cop més, em sent decebut pels polítics. A cada partit –també al PP— hi trob coses que m’agraden. Juraria que tret dels trets referits a la identitat nacional i els que tenen en compte la defensa del territori, amb la resta de qüestions, ens posaríem tots d’acord sense massa problemes. Governar no pot ser tan difícil. El que sí que ho és, és ser a l’oposició. Som dels que creuen que les eleccions no es guanyen, sinó que es perden. El que governa ho té tot a favor per repetir. Tot... excepte l’actitud. Si conserva les formes i evita de convertir-se en la “dictadura de la majoria”, el poble li ho reconeix. El mateix PP ho va comprovar quan Aznar va repetir: el segon cop va obtenir la majoria absoluta. No cal anar tan enfora per veure que això es calca pertot: n’hi ha prou d’estudiar el que ha passat a Ferreries. A les Illes, en Jaume Matas no ha repetit i cal que es demanin –els del Partit Popular— on van fallar. La resposta és òbvia. Massa ganes de fer malbé Eivissa i de vestir de festa una butxaca, els va fer la guitza. Açò i l’atac esbojarrat i personal contra la Munar. Qui sembra, cull el que ha sembrat. El PP ho sap. Ho podria admetre públicament, però no ho farà. És més còmode culpar el sistema electoral. Un sistema, d’altra banda, que els paga la campanya electoral, que concedeix un sou als més “llepons” de cada partit i que, sovint, permet que sense arribar a la meitat del suport del poble, hom pugui actuar com si l’hagués obtingut. Aquest és el drama.

Insistesc: governar no pot ser tan difícil. Són els partit els que es compliquen la vida. A Ciutadella mateix, governarien tranquil·lament si no haguessin sentit l’impuls –o la pressió interna-- d’amagar entre els candidats dues persones que tothom coneix prou bé. I com que les s coneixen, alguns ciutadellencs, fidels a la ideologia popular, van preferir de negar-los el vot. No podem retreure al Partit Popular de Ponent que fa quatre anys vagi encabir en la seva candidatura tres persones que no mereixien ocupar una cadira al Saló Caòtic, però sí que els podem retreure que dues d’elles–ara que ja sabem com actuen— hagin rebut l’honor de repetir. En açò, el poble ho defineix com abús. Abans no sabien –o no ho sospitaven— qui havien escollit; ara, quan sí que ho sabien perfectament, no tenen excusa: la van vessar.

Assumir les derrotes hauria de ser el primer acte d’humilitat d’un partit. Gairebé mai no ho és: un altre motiu que es dóna al poble per quedar-se a casa el dia de les eleccions. Hom prefereix d’aplicar la màxima de Johan Cruijff: “La culpa és de l’entorn”. I així anam fent... i criant pèl. I pel camí, anam transformant la via en un “beatle” tan pelut que més que senda complicada per als que vindran, és una autèntica catifa persa que els convida a assumir el poder. Qui la calciga hauria de donar-los les gràcies pels serveis prestats i trepitjar amb cura aquesta estora. Tanmateix, si al començament és dolç de marcar les petjades sobre una superfície tan tova, amb el temps, aquesta es pot transformar en una pista de gel. I patinar fa que el govern torni a canviar de mans.

Tornant al començament: ha de comandar la llista més votada? Home, si obté prou suport, no hi posaria cap entrebanc. Em referesc a suport efectiu. La resta queda bé per omplir titulars. A Ciutadella comprovam que defensar aquesta consigna –que comandi la llista més votada--, és una “boutade”. De què et serveix comandar si el Ple et fa miques el teu pla? O aprens a dialogar, o et servirà de poc tenir deu regidors. Ara demanen i ofereixen aquest diàleg –fins i tot fan oferiments impensables a l’oposició--, però encara no fa quatre mesos no van voler escoltar ni els seus, per la qual cosa la seva credibilitat és molt minsa. La poden recuperar, i tant que poden!, però per fer-ho caldrà treure la garnera i fer net. I em referesc a una garnera nova. La resta són romanços. I no saber ni guanyar, ni perdre.

La veritat sobre Iberia i Menorca

2007-07-16T08:42:00.000+02:00

Iberia ens vol deixar sense vols de connexió amb Barcelona i la gent es queixa. Ara és hora! La societat menorquina en culpa la companyia i als polítics ja els va bé. En realitat, l’operació és molt més complexa i convé parlar-ne. Els vertaders culpables són uns altres: PP i PSOE, especialment, però també UM, PSM, ERC i tots aquells partits que permeten que els dos grans ens fotin el pèl. Fa mesos que estic recollint informació sobre el tema dels aeroports espanyols. En faré un petit resum.

Quan fa uns anys es va construir la terminal T-4 de l’aeroport de Barajas –el pressupost de la qual era de 6.200 milions d’euros, però que en va costar 7.000--, el Govern central ens va clavar una ganivetada a tots. La T-4 va costar el doble que els dos aeroports de París. AENA, l’entitat pública que gestiona els aeroports espanyols –un model arcaic que solament s’empra a Romania--, havia invertit un 58 % del seu pressupost entre 1994 i 2003 a l’aeroport de Madrid. En aquesta quantitat, no hi havia inclòs el cost de la T-4! Per contra, a Balears, hi invertí un 7%. Això suposava, segons Esperanza Aguirre, que el 10 % del PIB de Madrid, provindria de l’aeroport. Altres fonts eleven la xifra al 18 %. Aleshores, el Govern havia decidit atorgar la terminal a Spanair, però Iberia va recórrer i va aconseguir-ne la gestió.

Posteriorment, van començar les obres de la terminal T-Sud del Prat, que havien de costar uns 1500 milions. I dic havien, perquè habitualment les obres públiques de l’Estat a Catalunya acaben costant un 80 % del pressupost. Per a Iberia, la possibilitat que l’aeroport del Part anàs a parar als grups Star Alliance o Skyteam, era un cop difícil de suportar. Per a la T-4, simplement seria la ruïna. Els principals ingressos d’aquest terminal provenen del pont aeri, el més rendible del món. Iberia, com ja he dit, és la companyia que n’ocupa els slots, amb el reforç del grup a què pertany: One World. Si el Prat acabava essent un aeroport que li fes competència, Iberia tindria problemes i la superdeficitària T-4 encara en tindria més. Per aquest motiu, calia frenar l’arribada de l’AVE a Barcelona, cosa que tots els governs de l’Estat han fet de meravella. Ara, quan ja és a punt d’arribar-hi, intenten que el seu traçat passi per sota de la Sagrada Família i la Pedrera, amb la intenció –més que probable—que la societat civil catalana endarreresqui una mica més les obres. Les grans beneficiades tornen a ser Iberia i la T-4.

Iberia vol tombar els rivals. La millor manera de fer-ho és aconseguint la gestió de la T-Sud del Prat i ocupar els seus slots amb la seva filial de baix cost (low cost) Clickair. Això, de rebot, ens perjudica a nosaltres, els menorquins. Cada cop que vulguem viatjar tindrem problemes. Per començar, ja ens surt més car a l’estranger. Si abans podíem sortir de Barcelona, ara sovint hem de passar per Madrid, a mantenir la T-4, cosa que ens encareix les vacances, per exemple, un mínim de 300 euros. Els nostres polítics, mentrestant, continuaven tancant-nos l’accés a la nostra porta natural amb el món (Barcelona) i ens abocaven a Palma i Madrid. La mania de voler-nos agermanar amb Palma és patètica. De fet, el que passa a Palma té per a molts menys interès que un partit de beisbol (i açò que m’agrada aquest esport). I Madrid queda enfora. Fins i tot Alger és més a prop de Menorca. Repetesc, la nostra sortida natural –per a estudiar, anar al metge, sortir al món, etc.--, sempre havia estat Barcelona, no Madrid.

Ara, Iberia, ha vist que pot patir una sotragada econòmica si no aconsegueix que els empresaris catalans –que ja han dit prou i s’han mobilitzat amb l’ajut de la societat civil— acceptin el seu nou pla. Fa una setmana anunciava que optaria a demanar la gestió de la T-Sud. Per fer-ho més creïble, prometia adquirir 33 nous avions (a 200 milions d’euros cadascun, preu de catàleg) i d’obrir 10 rutes intercontinentals des d’aquest aeroport. Quan l’ataquen, reacciona.

Podria continuar, però m’aturaré per no cansar. La realitat és que les Illes som maltractades per l’Estat (és a dir, PP i PSOE). Patim un dèficit fiscal del 15 %, la regió més perjudicada del món! El mateix govern d’en Matas deia que amb el finançament del nou Estatut, el nostre PIB creixeria un 4 % addicional. Fa pensar. És imprescindible que el cínic senyor Solbes publiqui les balances fiscals de l’Estat. Mentre no ho faci, n’hi ha que continuarem rebent i altres que hi guanyaran molt. La T-4, que hem pagat entre tots, és una llosa que ens costa un ronyó. I de passada, ens tanca les portes de sortida cap a Barcelona. La resta són excuses. Iberia, com a empresa privada, solament defensa els seus interessos. Hi té tot el dret. Cal que nosaltres, els nostres empresaris inclosos, també defensem els interessos dels menorquins.

Els vídeos de “Es Bornet”

2007-06-01T08:05:00.000+02:00

No sé quina cara tens, però en tens molta. No sé si el vas gravar tu, Laura, però sabem que hi eres. Ell pronunciava el teu nom durant l’enregistrament de les imatges i el so. No sé si hi vas participar, propietari de “Es Bornet”, però si no vas consentir que es filmàs, et vull comunicar que el personal del teu bar no ho va impedir. Tampoc no sé si el públic que hi havia té males entranyes, però sí que és evident que no tenia, ni té, vergonya. Ni decència.

La setmana passada, quan em van dir que hi havia dos vídeos en què s’humiliava un ciutadellenc, malalt mental, penjats a YouTube, els vaig cercar per veure’ls. Vaig passar un mal tràngol. Frisava que acabàs i m’entraven ganes de plorar. Al final les llàgrimes em van caure, inevitables. Humiliar algú, sempre és lleig; fer-ho amb una persona discapacitada, és d’una baixesa moral que no té perdó.

A qualsevol poble, per desgràcia, sempre hi ha hagut el mal costum de riure’s dels que no són capaços de defendre’s. Puc entendre que hom vulgui seguir-los el corrent, però sense burxar-los, sense fomentar que engreixin el seu món idíl·lic que ens aliè i estrany. El que em sembla intolerable és anar-los a cercar, als malalts, i provocar que ens divertesquin. Això, més que fer riure, fa pena.

La mesquineria deu ser abundant en totes les persones que s’enfotien d’en Tito. Segurament se senten éssers superiors. Tanmateix, l’única cosa que els diferencia de l’humiliat és un petit problema químic. En Tito té una disfunció i ells no. Però en Tito és una bona persona, que té la desgràcia d’estar malalta, i ells són uns autèntics miserables. I m’atur. No vull emprar més qualificatius, car encara acabaria al jutjat.

Si jo fos l’alcalde de Ciutadella tancava el bar per Sant Joan. Sé que després hauria d’indemnitzar-los per la pèrdua dels guanys d’aquestes festes, però em seria ben igual: seria una quantitat que pagaria de gust. Vull suposar, però, que el propietari (o propietaris) del local, no van participar de cap manera en aquesta filmació. Si va ser així, és el personal que no va frenar la befa qui no pot continuar, ni un segon més, atenent el públic. Simplement, no estan capacitats per servir la societat. Mai no he entrat en aquest bar; de fet, no som una persona molt “de bar”, però ara hi ha quelcom que m’ho impedeix. I em sap greu, car em feia “tilín”, però ja no m’hi sentiria a gust. En canvi, si prenien les mesures oportunes, me’n faria client. En aquest cas, m’haurien demostrat que mereixien ampliar-ne el nombre. Potser l’actual alcalde no prendrà aquesta mesura, però podria fer alguna cosa, com ara no entrar-hi més, mentre no s’hagin demanat disculpes per haver comportat un acte com aquest.

Els vídeos han rebut lloances i han aconseguit tres estrelles a YouTube. He de suposar que els visitants són tots paisans de l’humiliat, la qual cosa vol dir que visc en un poble on part dels seus ciutadans no mereixen més que menyspreu. Esper que prest tindran un atac de lucidesa i prou decència per treure aquests vídeos i així evitaran que ningú de fora no els pugui imitar. Dubt que els hagués fet la mateixa gràcia, als autors, si els ridiculitzats fossin llurs pares, fills o germans.

DESDOBLEM

2007-05-21T13:27:00.001+02:00

Tenim uns polítics que són una monada. Uns autèntics encants. Val a dir que hi ha associacions que estan a la seva alçada. Tenen tan poca cura amb el llenguatge –tant si escriuen, o parlen, en català com si ho fan en castellà—, que em fa mandra votar-los. Els repeteixen una i mil vegades que les expressions “a nivell de”, “en base a” i “des de la...” són incorrectes, però ni cas: a insistir. El que em fa més gràcia, o pena, és que quan una llei que ha estat aprovada conté un d’aquests errors, no el poden corregir. Curiosament, si l’errada és una xifra sí que es refà. Deuen ser tots de ciències.

Últimament els agrada repetir “des de l’honestedat”, “des de la prudència” i des de no sé quantes coses més; i jo em deman: on són la honestedat i la prudència? La preposició “des” (acompanyada per ‘de’) en català, o “desde” en castellà, només es pot emprar quan es refereix a espai o temps. Així, hom pot dir “des de ca nostra” o des d’ahir vespre”, i prou. Tota la resta són un intent de demostrar que saben parlar, quan l’única cosa que saben és fer-ho “des de la ignorància” més absoluta (una expressió incorrecta però que veig que és l’única que saben entendre). Fa afrontar sentir-los.

Darrerament s’ha posat de moda parlar del “desdoblament” de la carretera general. Algú s’ha posat a pensar què vol dir “desdoblar”? Hi ha algun il·luminat, o lletraferit, que hagi cercat al diccionari la definició de la paraula? Confii que no ho faci, ja que s’enduria una sorpresa majúscula. En castellà, per exemple, es pot “desdoblar la ropa”, si prèviament “la habían doblado” o “fraccionar un compuesto en sus componentes o elementos”. En català, el significat és gairebé el mateix. Per tant, les persones que volen desdoblar la carretera deuen exigir separar el quitrà de la grava i poca cosa més. Filant molt prim, podríem entendre que volen dividir l’actual via (que és de doble circulació) en dues d’un sol sentit, amb la qual cosa els avançament serien del tot impossibles i n’hi hauria prou a trobar un bromista que circulés a 30 quilòmetres per hora per anar de Maó a Ciutadella en un dia i mig, o dos. O no arribar-hi mai si el de davant acabava la benzina.

No pensar el que dius, té aquestes coses. En realitat, desdoblar no és multiplicar, sinó dividir. De fet, el que demanen és fer una autovia –que imiti la ronda Sud de Ciutadella--, però els fa por dir-ho clarament per tal que el rebuig popular no els comporti una revolta com la que hi ha hagut a Eivissa; o bé exigeixen quatre carrils. Per aconseguir quatre carrils i desdoblament a la vegada, la solució seria: fer vuit carrils i posteriorment dividir-los per la meitat per tal que n’hi quedassin quatre. Una feinada. I és que si no en feien vuit, un cop construïts els quatre (doblar), els haurien de desdoblar, amb la qual cosa tornaríem a quedar com avui. Açò sí, les molèsties per als conductors per tot aquest desgavell haurien estat agradoses.

Sobte, d’altra banda, que els desdobladors que no saben què és desdoblar proposin l’exemple de la ronda abans esmentada com a mostra del que pretenen. He circulat diverses vegades per aquesta via i amb tanta rotonda, acab arribant abans a la meva destinació si no hi pas. Si feien el mateix a la carretera general, anar de Ciutadella a Maó seria una manera excel·lent per admirar el paisatge, però de cap manera hi arribaríem més prest. Per fomentar l’afecció per l’ornitologia, seria una idea de primera.

Tanmateix, si el que volen és desdoblar la ronda Sud de Ciutadella, tenen tot el meu suport. Convertir els quatre carrils actuals en dos, pot ser una cosa ben interessant. El material recuperat sempre es podria emprar com a peltret per omplir el dic del nou port de Ciutadella. Més que res per aprofitar-lo. En definitiva: cada cop tenc més ganes d’afiliar-me a un d’aquests grups neoprogressistes que hi ha per Menorca. Senyor Camps, esper la papereta d’inscripció. Abonaré cada més la quota. És més, em pot cobrar doble durant mig any i amb el que li sobri es podrà comprar un diccionari de català i un de castellà, més que res per no continuar dient exactament el contrari del que pensa. En això, en castellà, li diuen “doblez”. I encara tenim prou sort que no ha començat l’educació trilingüe, ja que llavors trob que els ventalls seran molt més grans.

HOMENATGE AL SAIG 092

2007-05-04T11:07:00.000+02:00

M’ho vaig perdre i em dol. Açò, s’avisa. El saig núm. 092 de Maó és incorruptible. L’altre dia ho va demostrar. En trobar un automòbil mal aparcat davant del centre de salut “Dalt Sant Joan” –vehicle que a més superà el temps màxim autoritzat a ocupar un espai-- va cridar la grua. És el que toca. I ell és un artista. El problema vingué més tard. Efectivament, mentre l’operari de la grua ja s’havia endut l’automòbil, la propietària –tot i reconèixer la infracció— intentà d’explicar-li els motius pels quals l’havia comesa.

Es veu que en arribar al centre no trobà lloc i que atès que el seu pare –ja major— havia patit una malaltia greu per la qual havia estat ingressat a la residència sanitària pocs dies abans, s’atabalà i deixà el cotxe allà. Posteriorment, mentre un empleat del centre el custodiava –car no el podia abandonar--, ella va anar a cercar l’automòbil. Aquest ja havia partit, escoltat per la grua municipal. El saig estava orgullós de la feina feta. Tot i que li va explicar què havia passat i que ho va poder comprovar, demostrà una gran vocació recaptadora: una prova de poder.

La infractora li suplicava –no li reclamava que li tragués la multa--, sinó solament que li tornassin l’automòbil per poder portar el pare a casa, però ell ni cas. Hom hauria dit que el saig es podia haver entendrit, amb la qual cosa la seva incorruptibilitat hauria quedat en entredit. Sortosament no ho va fer. Va preferir ser un gran defensor de l’ordre i permetre que el malalt restàs enmig del carrer. Així es fan les coses; sí, senyor! També hauria pogut portar la família a casa en el vehicle municipal per demostrar una mica de sensibilitat. Idò, no. No ho va fer. Gastar benzina de l’Ajuntament? “Acabáramos”. Ell no fa favors.

Després de tal recital, solament esper que el seu cap el condecori amb la “Banaulada de Gràcia”, preferiblement fabricada en un metall noble o, si més no, amb el “Fuet de Plata” de la ciutat. Confii que l’Ajuntament em convidi a assistir a l’acte de lliurament. Segons m’han dit, també li regalaran un coixí. El motiu és obvi: esser tan escrupolós sempre pot comportar que qualsevol dia hagi d’emparar una coça al cul que li impedesqui seure com Déu mana durant una temporada. I tot per ser un extraordinari defensor de la llei: “Dura lex, sed lex”. Felicitats, saig 92, vostè és una figura! Passeja una bomba que li fa la funció de cor, però total, com que no feia servir el de carn, amb la pròtesi va que xuta. Nyetes, aquest xut m’ha sortit de més a més. Deu ser perquè l’oficial fa oposicions per servir de sac 092. I és quan un passeja unes natges així, és complicat reprimir les ganes d’oferir-lo per experimentar la capacitat de xut dels administrats.

Un cop l’hagin condecorat, honorable servidor de l’ordre, es podria preparar per un curs per aprendre a servir els ciutadans, que mai no és sobrer. Mentre no l’aprovi, permeti’m que sigui el primer a felicitar-lo per ser tan incorruptible. Artista, que és una artista!

Piscines a les basses

2007-03-13T17:27:00.001+01:00

Ara tothom vol una piscina. O més d’una. Deu ser perquè els veïns en tenen. No es pot viure sense posseir el mateix (o més) que allò que gasten els del costat. Pocs mesos després d’haver capolat un aljub, hala, a fer-ne un d’esportiu, però a “lo bèstia”. I, mai no, a la zona de ses basses. Deu ser una mena de memorial: “El museu de la bassa”. Ja ho deia fa unes setmanes: Alaior-aigua=amor-odi. En realitat, el que Alaior necessita no és aquest recinte esportiu. Les termes de la modernitat no tenen sentit. Perdó, sí que en tenen: captar vots.

Fóra més natural continuar sent una ciutat capdavantera. La història és la història. El que defineix el meu poble és l’exportació d’empresaris –ens encanta enriquir Maó--; amagar les indústries pròpies i envoltar-les d’un complex residencial i, finalment, ser prou hàbils per derrotar un cabildo de tota la vida. Aquí sí que vam donar una lliçó. El “mauro” que va emparar Carretero va fer època. Fins i tot va abandonar la política. Això té un mèrit extraordinari. Algú recorda gaires polítics que hagin plegat? Alaior es quedava la Universitat i Cabildolàndia s’havia de conformar a adoptar un cavall refusat a Vigo perquè havia perdut el seny del tot. I encara sort que la collonera que passeja l’animal just ha canviat de color. De tant de fregar-li les parts entre glop i glop del “botellón” , cada dia perd més el color verd original i es daura com si la hi freguessin amb Netol. Tant de bo cap alcalde de Guixolàndia no se li acudi mai d’aixecar una estàtua al “Llargandaix sonat”. Faria por entrar en una vila que ens rebés amb un bèstia que tragués foc pels queixals.

Alaior, si vol potenciar l’esport, hauria de fer un pista de gel. Presenta més avantatges que no una piscina. Vet-ne aquí uns quants. S’hi pot jugar a hoquei gel, cosa que a cap altre poble no podrien fer. Gran afluència. Cap a Alaior s’és dit!. També s’hi pot patinar i patinar amb estil és quelcom com no s’estila. Estam més dotats per a la patinada vergonyosa i humiliant. Practicar l’hoquei, a més de permetre estomacar el contrari d’una manera reglada, comporta un increment de la riquesa important. Efectivament, les botigues venen molt més en vestir un jugador d’hoquei que no un nedador. Aquest, amb un barret i un “tanga” ja va servit. L’hoquei tapa les vergonyes de l’edat, la natació les fa visibles. L’hoquei amaga les xulles, la natació les fa més galdoses. A la roba s’hi pot afegir publicitat, al cos d’un nedador no: els tatuatges són grollers. Fins i tot admet una publicitat més subjacent que la inflació: “No creus que ens hauries de votar? Anima’t!” Però encara hi ha més avantatges. L’hoquei no és tan elitista. La natació distingeix entre mascles fashion depilats –mestressetes-- i neandertals hiperpeluts, “patanegras” com jo mateix. Això fa mal. Em direu que nedar és bo per a l’esquena, però som del parer que una bona esquenada no té preu. Bé, el de les fregues del fisioterapeuta. Una fregada trempant, però legal, sempre és oportuna. La pista de gel artificial estalvia aigua, si la comparam amb la que consumeix una piscina, detall a tenir en compte des del punt de vista ecològic. A l’estiu s’hi està de conya, i a l’hivern també: ens surts més calent que després de travessar el pati vint vegades a una velocitat propera a la d’un bòlid de fòrmula-1 –els dies que feia fred-- acompanyat (o estirat) de l’“hermano” Antonio. Curiosament, els McLaren es trenquen més que no ell aleshores (li envii un record i li desig que millori el seu estat físic). I, per acabar, una pista de gel permet caminar sobre les aigües, encara que sigui fent polissonades. Francament, no hi ha color. Som del gel. Incrementa la fe i això mou muntanyes. És més teològic.

La febre per les piscines s’encomana. Primer en vols una, després mitja dotzena, més endavant només vols que plogui perquè ja no hi ha prou aigua per omplir-la. A Cabildolàndia ja anam per la tercera. I no aturam: hi ha moral. La segona, fins i tot s’ha omplert amb aigua que prèviament es va salar. Té pebrots la cosa. Més que no el cavall de què parlava. Havia de ser d’aigua salada, però ningú no es pensava que això volia dir d’aigua amb sal. És una meravella. Tot l’hivern rep una quantitat d’islandesos que fa por. Gràcies a ella, els cabildets cada dia neixen més rossos. Un islandès sempre és un semental preuat. Bé, els cabildos són/som com són/som. Quan ja tinguem prou piscines, reclamarem camps de golf i després ja tindrem qualque acudit per animar les campanyes electorals. Calla, que n’acab de tenir un: “I si fèiem un polígon industrial?”. Un polígon com cal, vull dir; no un Bassa Hills. “For Sale”, que no puc pagar la hipoteca de la mansió.

Acceptar una infracció

2007-02-20T16:59:00.001+01:00

Dilluns s’escampava per Alaior la notícia que Onofre Pons Quitana havia dimitit. Si això és cert, m’ha fet malbé l’article. Si més no, parcialment. Mai no he votat en Nofre, ni ho faré, però sempre m’ha caigut molt bé. Els que el coneixem, sabem que és una persona agradable, educada i que sap fer favors. I sap perdonar. No tots podem dir el mateix.

En Nofre, la seva dona i el seu fill, en Santi, han rebut fort aquests dies. La reacció d’en Nofre en encaixar la notícia de la denuncia que que la seva família, havia comès una infracció urbanística, em va semblar molt digna: ho va reconèixer tot i va dir que n’assumiria les conseqüències, fossin quines fossin. Han calgut molts d’anys per sentir algú pronunciar una resposta així. Des d’ara encara rebrà encara més respecte de part meva. Diuen que no n’hi ha prou, que ha mentit i ha empetitit la infracció. És possible. En realitat, no m’importa gaire. D’infraccions, en comentem tots i gairebé cada dia. Respectam el codi de circulació? Pagam totes les factures en blanc? La llista seria inacabable. Segurament hi ha persones impol·lutes, però són ben poques.

Està incapacitat en Nofre per continuar ocupant un càrrec? Probablement. Com jo mateix. Servidor no n’ha ocupat cap mai i ell ha dimitit. Empat. Aconseguit de manera diferent, però empat. En aquest afer, no hi veig una càrrega afegida. Atès que no governava, no crec que s’hagi aprofitat del càrrec. Ha vulnerat les normes –com ja he dit, qui no les trepitja?-- i ho ha reconegut. Per mi, està perdonat i ja no n’hem de parlar més, del seu cas.

El fet que ell hagi dimitit i altres no ho hagin fet –membres del seu partit, i de tots els altres: de tots!— no significa que demani el mateix –la dimissió- per al regidor socialista qüestionat. Tampoc no hi veig, en el seu cas, un gran abús de poder. Retreure-li una infracció comesa pel seu pare, no em sembla gaire correcte. Em referia a casos més foscos succeïts a altres pobles. A un que jo me sé –i tots--, sí que hi ha hagut utilització indeguda del càrrec. I no em referesc a cap regidor, sinó a un altre tipus de polític. Alguna infracció urbanística no ha estat descoberta per qui ho havia de fer i això que l’ha tenia ben a mà. Fins i tot compartia ADN amb l’infractor. I ningú no ha dimitit. Un ocupa el càrrec i altres encara treballen per a l’ajuntament. I tothom a callar perquè com ja sabem “tots són iguals”. Idò, no. No tots són o som iguals. Almanco un ha demostrat que no ho era: es diu Onofre Pons Quintana.

A Menorca, a les Illes, hi ha una col·lecció d’edificis il·legals que fa por. Els seus propietaris pertanyen a totes les forces polítiques, diguem-ho clar. Quantes cases o xalets s’han tirat? Ben poques han estat les edificacions enderrocades. Les que ho han estat, han emparat el pes de la Llei justament. Justament? I ara! I tant que no. Quan les sancions no s’apliquen a tots, estan mal aplicades. Qui no s’ha emprenyat quan la grua li retirava el cotxe que havia deixat mal aparcat a un carrer on trenta automòbils més cometien la mateixa infracció? Això fa mal, molt més mal que no la multa. Puc intentar comprendre que el nombre de policies és ínfim i que per això molts ho aprofitam per infringir les normes. Sovint, les multes només es posen quan hi ha una denúncia pel mig. No em sembla il·lògic: és impossible passar per tots els carrers cada dia. Ara bé, en rebre una denúncia, el mateix policia que fa retirar i multa l’infractor, hauria de fer el mateix amb la resta d’automòbils que comenten la mateixa infracció. Així de clar. És intolerable que només carregui contra el denunciat i acluqui els ulls davant de la resta. Ell, l’agent de l’ordre, també hauria de ser sancionat. I el denunciant que sortia de cul del garatge davant dels seus nassos.

Tots som culpables de la corrupció. Continuam admetent –i votant-- unes llistes tancades que aixopluguen autèntics impresentables. Quan un no ho és, dimiteix i encara el critiquen. Part de la solució és passar de votar els partits que admeten aquesta gent, tot havent comprovat com era. I, sobretot, començar a exigir d’emetre vots personals i no haver d’acceptar les llistes tancades- Hi ha massa professionals de la política en els partits. Però també n’hi ha d’honorables.

Sòl industrial

2007-02-06T11:39:00.000+01:00

La patronal menorquina CAEB ha proposat de fer una federació de polígons industrials per equilibrar el preu del sòl industrial a Menorca. Això, que en altres circumstàncies em podria semblar bé, em sembla una ingerència inadmissible en el mercat i un premi a qui no s’ho mereix.

Si acceptam de viure en una societat en què és el mercat el que regula els preus, cal assumir aquests principi fins a les darreres conseqüències. La situació és la que és gràcies a –o per culpa de— qui tothom sap. Per què s’ha arribat a produir aquesta diferència de preu? Cal que ho digui? A Ciutadella de Menorca –o de vés a saber d’on— el preu del metre quadrat de sòl industrial triplica el de Maó. Això, en teoria, no permet als empresaris ciutadellencs de competir en igualtat de condicions. I dic en teoria, perquè en realitat ja fa anys que ni els ciutadellencs ni els maonesos poden competir en igualtat de condicions contra els empresaris... de la “Meseta”. Contra aquesta competència deslleial, ni CAEB, ni PIME, ni PP, ni PSOE piulen massa. La consigna és prou clara: “España es lo único importante” i si per fer-nos estimar per un Estat que ens tracta com a súbdits –gairebé diria que feudataris del centre— cal fer una reverència contínua a la Espanya imperial, en acotem i ja està. És cert que de tant en tant hi ha alguna queixa en què el polític centralista de torn recorda que patim un dèficit fiscal important –el més alt de l’Estat, cal dir-ho--, però aquí s’acaba la història. Nova reverència, estimats meus, i a callar quatre anys més.

Tornant al preu del sòl industrial a Ciutadella --presumptament car--, em sembla evident que no ho estat massa, de car. Als actuals propietaris els ha sortit prou bé de preu. Han fet un bon negoci i la seva visió de futur em sembla lloable. Ho dic sense cap tipus d’ironia: han fet el que havien de fer. Els responsables que ara els preus siguin elevats, no són ells, sinó el qui els han permès de fer aquest negoci; negoci que, d’altra banda, és completament legal. Ens hauríem de demanar, per tant, si els vertaders responsables de posar difícil l’adquisició dels solars mereixen de continuar gaudint del suport popular. I això només ho diran les urnes. Si la gent els vota, després que no es queixi. Si guanyen legalment –sempre han guanyat així--, què s’hi pot fer? La resposta és òbvia, callar i esperar quatre anys a veure si hi ha més sort i a veure si reflexionen i canvien aquesta esbojarrada política. O si el mateix partit canvia de representants: una altra opció. El que de cap manera no es pot fer és una federació de polígons per equilibrar els preus. Això només serviria per premiar qui ho ha fet malament –l’Ajuntament de Ciutadella— i penalitzar qui ho ha fet bé –l’Ajuntament de Maó— i això, senyors, és profundament injust.

Que la política urbanística municipal ha estat penosa a Ponent –permutes, deixadesa...--, és un fet contrastadíssim. Ens uns casos, els responsables no són els gestors de l’Àrea, però en d’altres sí que ho són. En el tema del sòl industrial em sembla prou clar. A Maó va ser l’Ajuntament el que va fer les obres per posar el sòl a l’abast dels potencials compradors; a Ciutadella es va optar per deixar que fossin particulars els que les fessin i el que en realitat han fet ha estat un gran negoci. Ara en patirem les conseqüències. Personalment, don un deu als actuals propietaris i un zero absolut a l’Ajuntament. Que ara es demani d’igualar preus em sembla una agressió intolerable als maonesos. La llibertat de mercat ha de permetre que cadascú compri el terreny industrial on consideri més oportú. I punt!

I ja per acabar, vull exposar una altra petita discrepància amb CAEB –i em dol perquè sent una estima sincera pel seu president, que a més a més és una gran persona--. Afirma que l’especulació no hauria d’existir en el sòl industrial. Bé, i per què no? Si un grup inversor especula i té èxit, millor per a ell. Uns especulen en borsa, altres en habitatges i altres en sòl industrial. Francament, no hi veig cap diferència. I, ves per on, per primera vegada he d’estar d’acord amb PIME. El seu president expressa una sentència prou entenedora: “El Ayuntamiento no puede descuidar la gestión del polígono Industrial cediéndolo a manos privadas” (sic). Ara bé, senyors de PIME, durant prou mesos, o anys, uns dels principal avaladors del grup municipal que ara criticau ha estat, precisament, l’entitat que representau. És abans que s’ha de dir “canyot”

Alaior vist des de fora

2007-01-23T12:59:00.000+01:00

Ignor gairebé completament com és la vida a Alaior avui en dia. No sé amb certesa si està ben regit o no. Aquests fets haurien d’obligar-me a no opinar. No ho faré. Som així, una gallina mescladissa. Repetesc que no sé si les major part de les coses que ha gestionat, i gestiona, l’actual equip de govern estan ben fetes o no ho estan: supòs que depèn de la ideologia de la persona amb qui en parl, com passa pertot. Sovint tenim la tendència a veure només les coses dolentes. Des de Cabildolàndia la percepció del meu poble –sempre seré i em sentiré alaiorenc-- és forçosament diferent a la que teniu els que hi residiu.

Com deia, som poc objectius i, als que comanden, només els solem fer retrets pels seus desencerts i això no és prou just. Així, a Ponent només parlam de la corrupció --de tres regidors fonamentalment--, del mutis de guinness que interpreta el nostre regidor en cap, i alcalde de fet, quan es dedica a gestionar l’Àrea de Cultura i poca cosa més. En canvi, no lloam el seu encert en millorar les places, tot i que això depèn del gust de cadascú. A Alaior passa quelcom de semblant.

Alaior ha crescut molt, però ho ha fet bastant bé. Durant els darrers anys, cada cop que la trepig em sembla una vila més polida. Fa goig fer-hi un tomb. Passejar-hi, és la millor manera de valorar aquests canvis i de veure’n els defectes. Això no obstant, al poble, hi ha coses que mai no entendré, i açò que algunes són senzilles de resoldre, tot i que d’altres ja no ho són. On ha quedat aquella promesa que van fer els socialistes de desescanyar els arbres del carrer de Miguel de Cervantes? El ciment, o l’asfalt, els oprimia fa tres legislatures i encara ho fa més. Mira que és poc complicat resoldre el problema i complir una promesa electoral tan senzilla de complir! Tampoc no veig que es reposin els arbres que hi manquen...

Les tres coses que més en desagraden d’Alaior són les següents: la pèrdua, o gairebé, d’elements etnològics i culturals, la manca d’una parada d’autobusos decent i la construcció d’habitatges al costat –en realitat dintre mateix— del polígon industrial. La primer és bona de solucionar, només cal la voluntat d’una i la col·laboració de tots. La segona és imprescindible d’arranjar-la. Fer-ho, a més a més, beneficiaria molta gent. És cert que canviar-la d’ubicació perjudicaria els que utilitzen aquest mitjà de transport per anar a l’Institut, però també ho és que el lloc on està instal·lada actualment fa que el trajecte Maó-Ciutadella s’allargui innecessàriament –uns cinc minuts, com he comprovat-- i que els mateixos alaiorencs majors patesquin innecessàriament excessives per culpa de la costa que han de pujar per anar al centre del poble. Alaior és un poble de costes. Els xofers de l’empresa concessionària coincideixen a afirmar que el lloc més adequat per a la parada és la zona sa Teulera. Possiblement no sigui l’únic i tal vegada l’Ajuntament podria oferir una proposta millor, però cal trobar un espai més adient i amb una millor infraestructura –lavabos, seients...--, ni que només sigui per solidaritat amb la resta de menorquins.

Quant al tercer “zero”, que s’arrossega des de fa anys, el consider un error en la gestió del tot incomprensible. Diria que és el primer cas de la història en què es treuen les fàbriques d’una ciutat per dur-les a un polígon industrial, on pocs anys després s’hi construeixen habitatges. Que m’ho expliquin, que no ho puc entendre. Mentre no m’ho aclaresquin, em continuarà semblant una bajanada cum laude.

Dedicat a un alaiorenc dels bons, Francesc Cardona Caules, que avui fa els anys. Que en puguis fer molts!

Comptabilitat (re)creativa

2007-01-04T12:37:00.000+01:00

Una vegada acabats els treballs filològics, un august representant de la molt noble ICM, ha fundat la secció de matemàtiques de l’entitat. Per no confondre l’opinió pública amb unes noves sigles, conservarà les tradicionals tot fent-hi un petit canvi. D’ara en endavant, ICM significarà Institut de Càlcul Mahonès. Cal afegir que també s’està estudiant la possibilitat de denominar-lo Mahhhhhonès. Segons sembla, la presència múltiple de la lletra idolatrada provoca un estat d’èxtasi prou agradable. Ep, i no és delicte consumir-la, ja que es pren per via contemplativa i no deixa rastres a la sang.

És lloable que hagi decidit passar-se a les ciències exactes. Aquí no hi ha disputa. En filologia tot és massa opinable; tant que la mateixa ortografia és una convenció. I atès que arribar a un acord sempre és difícil, discutir per una lletra esdevé estèril. A mi Mahó ja m’està bé si ve acompanyat d’un ús més freqüent de la llengua. Lamentablement, aquest no ha esta el cas. Els números són una altra cosa. Tanmateix, el responsable de la creació de l’Institut, aplica un sistema de càlcul arbitrari –res de nou— i debuta amb un atac a la presidenta del Consell Insular de Menorca en què la puntua amb un “zero en matemàtiques” (no és “sic”, car l’original és en castellà, tot i que no crec que hi hagi queixes sobre la qualitat de la meva traducció). Segons afirma l’insigne matemàtic, la presidenta mereix aquesta puntuació per haver dit –segons “El Mundo. El Día de Baleares” (Déu meu quin títol més llarg!)— que l’economia de Menorca havia crescut “cuatro puntos porcentuales” (traduir m’esgota) més que la d’Eivissa. Concretament: un 1’5% Menorca per un 1’1% Eivissa. Al·lega, amb raó, el matemàtic, que això no suposa un creixement de quatre punt més que l’illa púnica, sinó que la diferència només és de 0’4 punts. I és a partir d’aquí quan fica la pota fins baix.

La màquina de calcular d’ICM, diu que la diferència és, per tant, d’un 0’4%. I no d’un 4%. No és que jo sigui un gran expert en matemàtiques, però alguna operació simple la sé fer sense massa dificultats i sense haver-me de matricular al nou Institut de Càlcul. Si el catedràtic empra el sistema decimal –com he de suposar— s’adonarà que 0’4 punts d’increment sobre 1’1, no significa que l’economia menorquina hagi superat en un 0’4% l’eivissenca, sinó que el percentatge és molt més elevat. Concretament suposa un percentatge del 36,363636... (escriuria trenta-sisos fins a les Filipines, allà canviaria de bolígraf i un cop aconseguit passatge en el vaixell “Ciudad de Mahón”, continuaria escrivint tresos i sisos perpètuament) --i ara continui l’escrit— “per cent”. Uf, quina frase més complicada m’ha quedat!

Resta clar idò, que la presidenta --i bona amiga meva-- es va errar, però també és evident –i per tant no cal demostrar-ho-- que el catedràtic es va doctorar en una escola de primària, la qual cosa no fa preveure res de bo per al futur de l’Institut de Càlcul. Si en qüestions filològiques era creatiu, en dedicar-se a les xifres seria un gran element a l’hora de fer les declaracions de renda de l’antic alcalde d’Andratx. Segur que si l’hagués assessorat, ara aquell no patiria les conseqüències. Amb això no vull insinuar que faci cap frau. De cap manera. Que ningú no ho deduesqui. Només vull dir que la seva capacitat s’allunya tant de la “mitjania” que els pobres encarregats d’interpretar els comptes, ho haurien deixat per impossible, la qual cosa hauria permès a l’encausat sortir indemne de la investigació judicial. Recordau el conte del rei que anava nu? Qui gosava a dir que no portava roba? El cas seria semblant. Abans de reconèixer la imperícia, els d’Hisenda tancarien l’expedient.

Punt i final. “La comedia è finita”.

Reencarnacions pròpies (o impròpies)

2006-12-10T11:29:00.000+01:00

M’he reencarnat diverses vegades, la qual cosa m’ha permès ser testimoni d’uns fets excepcionals. Record perfectament que com a poll resident a la cabellera de Nathan ben Abraham, vaig presenciar com Moisès decantava les aigües del mar Roig. Més endavant i ja com a corb del desert, vaig assistir a una altra fita extraordinària: Josuè va aturar el Sol i ningú no va caure, malgrat la velocitat de desplaçament del cossos que volten per l’Univers. La frenada va ser impactant, però tothom va mantenir l’equilibri. En el meu cas, el mèrit va ser ínfim puix m’acabava d’enlairar aprofitat un corrent d’aire calent que feia patxoca. En qualsevol cas, en tornar a arrancar, el desordre planetari va ser nul. Val a dir que el procurador de Mart va presentar una mena de queixa/denúncia a la Societat Intergalàctica, que va ser desestimada per qui aleshores n’era president, un tal Florentino Pérez, que no tenia res a veure amb el famós constructor que segles més tard faria fortuna amb el maó sense hac volàtil.

Anys més tard, quan havia pujat de categoria en l’escala animal, m’havia convertit en un gos famolenc, però puc jurar que el Cid guanyà una batalla, tot i haver mort hores abans. En realitat, els moros fugiren en ser incapaços de suportar el flaire d’aquell cos en descomposició accelerada. A continuació, em vaig reencarnar en un colom. Fou així que vaig contemplar els increïbles fets que van tenir lloc a Nàpols durant el gener de 1799. El general francès Championnet foragità el rei Ferran de Borbó del seu regne i per evitar revoltes suggerí als preveres de la ciutat que la sang de sant Gener (el famós San Gennaro), es liqüés fora de temporada. El miracle va esdevenir. Atès que el sant havia estat nomenat cap de l’exèrcit napolità uns anys abans, en expulsar el francesos el sant va ser jutjat –i va perdre el judici malgrat que el representava un brillant prohom-- per traïdor a la ciutat. La seva imatge, i açò que era d’or, fou passejada pels carrers –en realitat va ser arrossegada— i finalment tirada al fons del mar, on encara deu ser si ningú no l’ha treta. Els napolitans escolliren sant Antoni com a nou cap de les tropes. Nàpols no venera traïdors. Convindria que el Ple de Cabildolàndia aprovés d’agermanar-nos amb la ciutat esmentada i compartir sant?

També, com a peixet del Iangzé, puc prometre que Mao Zedong va batre el rècord mundial de natació de llarga distància. És cert que només surava fent el mort i que es desplaçava riu avall, però també ho és que feia un fred que pelava i que cap dels seus porus no s’enravanà ni recordà els bonys del cutis d’una gallina desplomada en cap moment.

I així, entre transformació i transformació, he arribat al segle XXI. Tot i que gairebé no em moc de Cabildolàndia, puc certificar que una repetició de miracles com la dels darrers anys, mai no l’havia presenciada. Efectivament, em sembla que difícilment, si més no amb l’ossa actual, veuré uns casos semblants i tan seguits. El nostre president aconsella destruir documents a distància per Andratx –sens dubte destaca per la seva habilitat telepàtica-- i l’august exgeneral Pinochet emmalalteix i sana tot depenent del col·lapse de la Justícia xilena. Que l’han de jutjar: es posa malalt; que es paralitza el procés: sa com una ballarina del Bolxoi. Cada cop m’ho posa més difícil i la meva fe trontolla. Ara, als seus 91 anys, s’ha recuperat d’un infart de cor –un cas a estudiar en una persona que no consta que en tengui-- i es prepara per córrer la marató de Pasqua, que tindrà lloc el proper abril al celobert de la seva miserable residència. I és que tothom sap que roman en un habitatge més reduït que els pisos que s’aixequen per aquí. Gràcies a Déu, en Castro no es cura, segurament perquè no s’ha dedicat gaire a la pregària i ha preferit encapçalar la llista de proeses de Guiness com a orador infatigable. Val a dir que don les gràcies perquè ja em sent incapaç d’assumir tanta metafísica. Francament, no sé si passar cap d’any a Xile o a Cuba. Pensant-m’ho bé, em quedaré a casa a veure si algú m’explica com és possible comandar i no enriquir-se. M’asseguren que per aquí hi entenen. Miracle, senyors, miracle!

DANIEL ORTEGA, EXTERMINADOR D’INDÍGENES

2006-11-15T17:04:00.000+01:00

Van guanyar els sandinistes? Jo diria que sí, però també diria que no. Hi ha victòries i victòries. Ja ho va dir Pirrus, rei de l’Epir: “Una altra victòria com aquesta... i estam perduts”.

Resulta curiós l’esclat d’alegria entre part dels cronistes espanyols en referir-se a les eleccions de Nicaragua. La realitat és que el resultat és el que és: Ortega serà president d’una manera totalment legal. Va ser qui més vots va obtenir en les eleccions PRESIDENCIALS. Però també és cert que els sandinistes no han guanyat: han estat derrotats. Per què ho dic? És ben simple, han obtingut quaranta-un escons (sempre que aconseguesquin el suport dels sandinistes dissidents, que n’han obtingut sis), ja que, ells sols, només n’han obtingut trenta-cinc, contra els quaranta-nou que ha acumulat la dreta. La “cohabitació” acabarà sent obligatòria. Aquest és el sistema i la victòria és legítima, però si el seguíssim a Menorca, el president del CIM seria del PP, la qual cosa seria absurda si tenim en compte que l’esquerra té més consellers.

No comprenc com es parla de derrota de Bush i victòria d’Ortega si ambdós presidents estan en la mateixa situació. Entenc que el cop a Bush ha estat més fort, car ha rebut una crítica clara a la seva política, pel que fa a la resta, la situació és la mateixa: a la “bancada” –com diuen a Nicaragua— hi ha més representants de l’oposició a Ortega que partidaris seus.

Sincerament, confii que aquest cop Ortega es deixi d’experiments. Tot sembla indicar que la cosa pinta bé. De moment ha confirmat que aplicarà les reformes constitucionals ja aprovades, que respectarà les inversions estrangeres i, sobretot, ha reconegut part de les barrabassades que va dur a terme contra els “misquitos”, els “sumos”, “els “mayangnas” i els “rames” i contra els pastors “moravos”. Aquests actes criminals, condemnats per la “Comisión Interamericana de Derechos Humanos” de la “Organización de los Estados Americanos” van tenir lloc en els primers anys de la dècada dels 80, especialment durant la “Navidad Roja”, quan aquests grups ètnics van ser desnonats, reprimits i expulsats de les seves terres. Sobta el silenci de molts partidaris del sandinisme sobre aquests fets. I ho dic ben alt, car en aquella època vaig ser dels que es van creure la propaganda que divulgava el règim, i restàvem convençuts que “hi havia indis dolents”.

Es veu que això d’indis bons i indis dolents encara dura. No record haver sentit ni llegit mai cap crítica d’un Comitè de Solidaritat amb Part dels Pobles d’Amèrica Llatina. Tanmateix, em deman què diferencia els maputxes, per posar un exemple, d’aquests indis desafectes. I no ho entenc, la veritat. És que no ho puc entendre de cap de les maneres. Val a dir que parlar de genocidi sempre m’ha semblat excessiu en aquest cas. El nombre total de morts s’allunya molt d’aquelles carnisseries que consideram genocidi: les dels jueus, gitanos o armenis. Sovint es rebaixa tant la qualificació de genocidi que prest el concepte perdrà totes les connotacions. No don credibilitat, mentre no em demostrin que vaig errat, als que diuen que van morir entre dos i tres mil indígenes. De moment només s’ha pogut demostrar que una desena part d’aquestes xifres correspon al nombre de persones exterminades. En quatre casos, almanco, aquests indígenes van ser enterrats vius. Ho corroboren l’ACNUR i una organització independent, com la Creu Roja. Que aquesta darrera és digne de crèdit, supòs que ningú no ho posa en dubte. És tan neutral que fins i tot va concedir un passaport a un criminal com Josef Mengele, com ha reconegut l’actual president de l’entitat, malgrat que diu que els va enganyar. Per tot això, no entenc la diferència de tracte que han rebut els indígenes de Nicaragua amb els de Xile. Quina diferència hi ha entre que et facin fora del Bio-Bio (Xile) i que et treguin de les voreres del riu Coco (Nicaragua). Els principals responsables, Daniel Ortega, Humberto Ortega, Tomás Borge, Lenín Cerda i, Omar Cabezas... mai no han pagat pels seus crims.

En definitiva, reconec que els sandinistes van fer una bona feina en treure “Tachito” Somoza del poder, però aquí s’acabà la seva bona feina. Si fa uns anys ens vam queixar pel fet que un exnazi com Kurt Waldheim fos escollit president d’Àustria, ara no entenc que celebrem que un criminal com Daniel Ortega sigui president de Nicaragua. Em semblaria bé que ho fos un altre sandinista, però mai no m’alegraré que ho sigui aquest senyor. També podríem parlar de qui es va convertir en el terratinent més important d’Amèrica Central, de qui va incloure el camp de beisbol particular de Somoza en part de la seva finca, etc. La corrupció entre les sandinistes va ser tan important com la que després hi va haver entre els que els van fer fora del poder. El mateix Ernesto Cardenal ha criticat diverses vegades la corrupció sandinista.

DE CABRES MERCADALENQUES

2006-08-17T11:41:00.000+02:00

Atretes per la inauguració de la Sala Multifuncional i l’ampliació del camp de golf de Son Park, era lògic que el I Congrés Internacional de Cabres tingués lloc as Mercadal. Per manca d’informació les cabres organitzadores van optar per organitzar-lo en ple estiu, amb la qual cosa la dificultat per aconseguir allotjament va provocar que s’escampessin pel terme municipal. La manca d’oferta complementària per entretenir-se va fer la resta. Com que els restaurants es negaven a servir-los àpats vegetarians i que la resta de clients es queixaven per la seva forma rudimentària d’alimentar-se, eren expulsades sistemàticament de qualsevol establiment i van començar a devorar tot el que trobaven a jardins privats, etc., fins al punt de posar en greu perill el manteniment de la gespa del camp de golf, per la qual cosa van ser denunciades davant l’autoritat competent. Alhora, un altre segment de la població, el més devot, començava a fer conjurs anticabra per maleir-les, car de tots és coneguda la relació perversa entre aquest animal i el Maligne.

Els pobres animals, perseguits injustament i acusats de preparar un sàbat (un aquelarre, en castellà) es van dividir de tal manera que van ser incapaços de defendre’s de l’agressió simultània que van patir per part del cos d’elit de l’Ajuntament i la Santa Inquisició. El Congrés va fracassar de totes totes. I és una llàstima, ja que alguna de les ponències que s’hi havien de discutir eren prou interessants com per merèixer més atenció. Hi destacaven les següents: “És possible viure com una cabra?”, “Per què va fracassar el negoci de Roberto amb les cabres?”, “Quina ha estat la influència del Dómine Cabra en la literatura castellana?”, etc.

Però si la separació entre el cabrum va provocar la seva derrota i el seu extermini, sobta la divisió entre els guanyadors. Efectivament, el general encarregat de dirigir la batalla ha estat acusat davant del Tribunal Internacional de la Haya de crims de guerra en considerar que havia usat una força excessiva per enfrontar-se a les hostes enemigues, solament armades amb unes banyes i això només en el cas dels mascles, puix les femelles acudien indefenses a la batalla. Preferien els denunciadors que l’armada cabrum fos reclosa en un camp de concentració, destinada a fer-hi treballs forçats mentre esperaven el seu pas per l’escorxador on havien de ser sacrificades amb una passada de raó per la gargamella, anestesiades amb un glop d’Aigua del Cabra. Es veu que aquest sistema no és tan colpidor com el noble tret d’un afusellament traïdor i sense instrucció de causa. Alguns suboficials de l’armada enviada a combatre-les es defensen amb l’argument que cada dissabte alguna patrulla de caçadors es passeja pel camp menorquí per eliminar perdius, conills, guàtleres i altres éssers vivents sense que cap ONG critiqui aquest l’ús incontrolat de la força dels Amics del Rifle. Altres consideren injusta la persecució, ja que no es recorda que ningú no s’hagi queixat públicament per la manera que empra l’home per eliminar cargols i musclos, que són salvatgement bullits, o contra la pena màxima que s’aplica al llomanto, cruament torrat viu sobre la graella d’algun restaurant amb l’única intenció de satisfer els paladar d’uns sibarites que mantenen que així la seva carn és més saborosa. L’advocat defensor dels comandaments acusats, també argumenta que mai no s’ha aplicat cap sentència contra els pescadors de canya que, amb l’única intenció de passar-s’ho bé, delmen la població piscícola travessant-los els barrabams amb un ham i perllongant-los l’agonia dintre d’un perol d’aigua salada o sotmetent-los a una ingestió forçada d’oxigen, com si fossin ajusticiats en una cambra de gas a l’engròs, sense que s’hagi obligat d’aplicar-los un tret de gràcia per alleugerir el seu patiment.

Altres protestes provenen de les tropes paramilitars illenques que solen gaudir durant els caps de setmana amb un enfrontament simulat, en un improvisat camp de paintball, entre enemics ocasionals que són eliminats del joc en rebre un esquitx de pintura, la qual cosa els permet de recuperar-se amb celeritat suficient com per repetir l’experiència set dies després. Opinen els paramilitars, que s’haguessin pogut aprofitar les qualitats de les cabres per reforçar la seva preparació per a una guerra convencional, atès que aquests animals endimoniats estan dotats d’una potent capacitat per al salt, fet que els fa idonis per a la lluita dintre de l’illa en ser del pocs ésser vius que superen l’obstacle de les parets de pedra sense necessitat de capolar-les amb carros blindats.

Mentre es decideix la presentació d’aquesta denúncia contra els inculpats, el Ple de l’Ajuntament des Mercadal nomenarà una Comissió d’Investigació que en qualsevol cas servirà per entretenir el personal durant l’agost, mes en el qual l’avorriment entre els polítics és tan general que cal aprofitar qualsevol fet per passar l’estona.

JOAN PONS

2006-08-08T22:55:00.000+02:00

El meu padrí de confirmació, el prevere Miquel Anglada Gelabert (a.c.s.), em contava que una vegada el meu avi passejava per Ciutadella amb uns forasters per mostrar-los la ciutat. En passar per davant de la Catedral, aquells li van comentar que el campanar no era gaire cosa. El meu avi els va contestar: “I ves... és fet aquí”. I és que els cabildos ja ho tenim, això: som fets aquí. Bé, tots no. N’hi ha un que és galàctic.

Durant les darreres dècades, els ciutadellencs s’han avergonyit del port i han fet ufana pertot de les seves Festes i el seu cantant Joan Pons. Si no fos perquè el nom de la vila està molt arrelat, hom gosaria a dir que amb gust li haurien canviat el nom i li haurien posat Ponsella, tanta era l’estima que sentien per un senyor que mereix ser valorat dintre del seu àmbit: és un gran artista, un grandíssim intèrpret. Record la primera vegada que el vaig sentir cantar al Liceu. Ho vaig fer a través de la ràdio. Sempre m’ha agradat la l’òpera. Durant el descans –no record quina obra interpretava— el van entrevistar i mig plorós va tenir un record per al seu pare. Em va emocionar, fins i tot més que quan canta. Ja fa dècades d’això.

Deia García Márquez que ell escrivia perquè no sabia parlar. Es veu que el conte és aplicable a l’orgull dels ciutadelllencs. Tenim una persona gran quan canta i molt petita quan parla. Li convindria callar. L’admiraríem més. És possible que l’organització del concert en què va intervenir diumenge passat fos deficient, però em sembla que abocar bavera com ho ha fet contra la Directiva del Cercle Artístic i contra els músics, demostra que potser no n’hem d’estar tan orgullosos com pensàvem. No en sabem més, Joan. El concert el va muntar gent de casa. Aquesta gent, per tant, és flaca. Però, ves per on, demanaré l’alta com a soci del Cercle Artístic. M’hi sent obligat.

En adreçar-me a un doctor “honoris causa”, hauria de tractar-vos de vós i així ho faré. M’agradaria, Joan, que tornéssiu el títol de doctor que us va concedir la UIB i el canviéssiu pel de doctor “divinitatis causa”. No sé si heu assolit aquest categoria divina, però em fa l’efecte que en teniu ganes i que gairebé ja us hi sentiu. On és aquella persona noble i amb sentiments que ens emocionava? On s’ha quedat? A Nova York? A Milà? A Andorra? Desig que torni, de tot cor.

Heu ofès la presidenta, una al·lota que no cobra pel seu càrrec, i els músics. En el primer cas, em sembla que us heu passat; en el segon, crec que us hauríeu de disculpar. Quan vau començar a cantar, segur que alguna altra divinitat no us considerava bon company de repertori: us hauria agradat que es referís a vós en els mateixos termes que heu emprat per referir-vos a uns músics semiafeccionats? Quan us vau comprometre a cantar amb el seu acompanyament, no sabíeu qui composaria l’orquestra? Si no ho sabíeu teniu excusa, però si n‘estàveu advertit, haurien fet bo fer un mutis.

Em fa l’efecte que si el concert hagués rebut una gran subvenció l’orquestra hauria pogut estar a l’alçada de la vostra divinitat. Malauradament, diuen que massa amics vostres abonen els seus imposts a altres terres i per aquest motiu Ciutadella, Menorca i Espanya no disposen de més pressupost per dedicar-lo a un art que sense subvencions no existiria. Si això és cert, i esper que no ho sigui, us agrairia que comentéssiu a alguns d’aquests amics la possibilitat de tornar a fixar la residència legal a Espanya, que maldéssiu de convèncer-los puix seríeu els primers a guanyar-hi.

Us continuaré escoltant, perquè em produïu un plaer intens. Cantau com els àngels, és cert. Però en obrir la boca per opinar, em recordau només l’àngel caigut. Els plats bruts es renten a la cuina. Amb tot, us don la raó en tot el que heu comentat sobre el tracte rebut per la vostra senyora. Mereixia ocupar un lloc adequat.

Ben atentament

CIUTADELLA JA TÉ PORT!

2006-06-28T19:14:00.000+02:00

Finalment, ha arribat l’entesa. Ciutadella tindrà port. Un port amb unes mesures raonables, vull dir. Tothom bota a Cabildolàndia, qui no ho fa... és maonès o. La gent està contenta. No era tan difícil aconseguir que estigués satisfeta. L’Administració, també n’està: el projecte guanyador li sortirà molt bé de preu. Tot just apurà a uns 3.000 euros, el cost de dissenyar un cartell; tal com us ho dic. Ni barra de formigó, ni res de res. Amb un cartell, a prova de vents, problema resolt.

Ja fa uns anys que s’havia contemplat la possibilitat d’adoptar aquesta solució. Contra el que algú pugui pensar, no és meva: és d’un ciutadellenc il·lustre. El seu nom és Joan. No n’esmentaré els llinatges per evitar-li ensurts quan passegi fora vila, però us promet que existeix. Tot consistirà a col·locar un rètol ben gros a la Mola. El text, escrits en diversos idiomes, durà la següent llegenda: “Estau entrant al port de Ciutadella”. Simple, aclaridor, definitiu. És cert que el nou port de Ciutadella estarà lluny de la Catedral, però és igual. Un port és un port. La ubicació no és el que més importi.

Amb una tal solució, ningú a Ponent no es podrà queixar. Els ecologistes mantindran la praderes de posidònia intactes. Els enamorats de les postes de sol podran continuar contemplant-les sense interferències, sense necessitar els ulls de Superman, capaços de veure-hi més enllà del formigó. Els afectats per les obres no patiran anys de renou i pols ni seran expropiats. Els banyistes no veuran les platges buides de sorra. Els comerciants maonesos conservaran els magatzems. Els camioners continuaran fent una ruta que se saben de memòria. Les companyies navilieres engreixaran els seus ingressos perquè els seus vaixells faran desplaçaments més llargs... I, finalment, els bons ciutadellencs de tota la vida --els que només pensen en els cavalls, tenir un port i fotre els maonesos— seran els que més joia passejaran: aconseguiran un port i que a Llevant perdin el seu. Tots contents. Bé, tots no; segurament els bons maonesos –els que reclamen “hacs” pertot i s’expressen en idiomes universals, malgrat la seva patètica manera de pronunciar-los o destrossar-los— crearan alguna plataforma o iniciativa ciutadana per protestar. És el que toca.

El projecte comportarà resoldre algun problema, és evident, però amb bona fe tot té adob. Aconseguir la fusió dels clubs nàutics i marítims és l’obstacle més gran amb què toparà. Si ajuntar la Unió amb el Menorca va ser complicat, imaginau-vos què pot passar en fondre clubs de pobles diferents. Com a prova de bona voluntat, Cabildolàndia ha fet un bon oferiment a la Ciudad sin Nombre: el formatge fet a Ponent –bona part del que es fa a l’illa, certament-- tornarà a dir-se “Queso Mahón”. Si no n’hi ha prou, hom guarda en la recambra un segon oferiment: canviar la forma de les fogasses. Aquesta proposta sembla irrebutjable: ja no seran quadrades, tindran forma d’hac. Quina denominació d’origen pot ser tan clara? Es veurà a distància on s’ha fet el formatge! De lluny estant, se’l distingirà. Només el “tetilla” gallec, amb una forma prou obscena, val a dir-ho, li disputarà l’honor. Els nous lletraferits són els que més contents estan: el primer formatge il·lustrat del món. Menjar, reivindicar i alfabetitzar-se alhora, qui ho havia de dir?

Ho veieu com tot es pot arranjar? Només cal bona voluntat. I fer cas a Joan Gaspart, home savi entre els més savis. Ja ho ben deia quan era vicepresident del Barça: “Per pagar la fitxa de tal jugador, aplicarem una solució imaginativa”. I ho feia. Normalment a través de bancs de les illes Caiman o altres paradisos fiscals, o fent que part del sou de Guardiola el pagués TV3. Fem-li cas. I, si cal, podem intentar que el nou port de Ciutadella sigui un port franc, un port de germanor. “Pomada per tutti”. Glec, glec. Ah, el patrocinador del rètol de la Mola serà IB3, l’única televisió permesa a les Illes.

BULLITS BEN FETS

2006-05-22T11:01:00.000+02:00

“La feina ben feta no té fronteres”, afirmava fa uns anys un anunci. Justament pel fet que a Cabildolàndia s’ha aplicat aquesta màxima, ha crescut espectacularment el nombre de persones que ens visiten. Els experiments urbanístics de la vella ciutat –açò de vella, és una manera de dir— ultrapassen el límits de l’illa i de l’Estat. El turista de qualitat està interessat a dir: “Jo els he vists, puc dir que són de cine”.

Els encarregats de vetllar per acabar amb l’estètica de la vila se’n surten prou bé. Fan el que poden per aconseguir que el desastre sigui tan gran que tothom vulgui veure’l. Primer ho van intentar amb el bullit de Correus. Van substituir un moble lamentable per un de pitjor. Ja era complicat aconseguir-ho, però van reeixir. Tot un èxit. És cert que van comptar amb l’ajut inestimable d’un arquitecte que dissenyava segons el gust castellà –finestres petites i molta pedra--, però aquí li van permetre desenvolupar la seva obra sense posar-li entrebancs. El resultat... prou dolent. L’afront va ser tan gran que algú –amb bon criteri— va decidir de sembrar unes palmeres ben davant de les oficines per amagar-lo. Una altra demostració de ciència, la podem contemplar a la plaça de l’Almirall Ferragut. Aquesta obra guanyaria premis en qualsevol concurs. Em consta que el cònsol dels Estat Units ha proposat que quan es faci el proper acte d’homenatge a l’almirall, entost de l’himne americà s’interpreti “L’oda al formigó desarmat”, una composició musical pacifista a l’alçada de l’empasta.

Però no en tenien prou, calia perseverar. Estaven un xic desmoralitzats en veure que no podien malmetre la plaça des Pins i arrasar els arbres, cosa que els hauria suposat passar a la història i el reconeixement de tots aquell que pateixen al·lèrgia al pol·len o els que creuen que els cotxes són més importants que les persones. Es van haver de conformar a pelar altres places. Mentre esperaven ansiosos que s’acabés el monstre del quiosc-bar des Born, havien de fer quelcom. Qui perd basa, no sol guanyar la partida. Posar dificultats a la contemplació del Palau des Comte era una bona pensada. L’oportunitat no es podia perdre. Com que topava amb l’oposició dels ciutadans, van decidir desenvolupar el projecte endegant alhora la campanya “Adopta un tros de voravia”. La primera a apuntar-s’hi i a donar exemple va ser una regidora. Li ho hem d’agrair (gràcies, senyora), els polítics no sempre donen exemple. La seva inestimable col·laboració a mantenir en un estat immaculat el tros de sòl que ha adoptat, mereix el nostre aplaudiment. Ovacionem-la, cridem bravos i més bravos car el seu sacrifici s’ho mereix. És cert que --per tenir cura d’aquest parcel·la— hi ha instal·lat una mena de botiga portàtil que li produirà un rendiment econòmic. No hi fa res. Els bars també ocupen sovint un tros de carrer i ningú no protesta. Per tant, fer-ho en aquest cas seria injust. És més, cal lloar el seu sacrifici en no obrir la botiga als baixos de l’Ajuntament, cosa a la qual tenia dret. Com a bona treballadora pel poble, decidí aplicar el lema d’una vella glòria, un tal Fraga, qui afirmava que “La calle és mía”. Aquí es va conformar amb uns metres quadrats, poca cosa. El ciutadellencs exulten i estan cofois en veure tanta magnanimitat. Un tros de la ciutat, almanco, està ben net. És una prova que la iniciativa privada sempre produeix beneficis col·lectius.

I tanmateix, estam convençuts que és imprescindible continuar. Donem una empenta a la iniciativa. Endeguem la campanya: “Adopta un contenidor de fems”. Us demanareu que quin rendiment se’n pot treure, d’un contenidor pudent. És ben senzill. Pot reportar un bon sobresou a l’adoptant, que a més a més, l’aconseguiria en horari preferentment nocturn. Com? D’una banda, podria instal·lar-hi un lavabo per a turistes i per als indígenes que presenten més problemes de bufeta els caps de setmana. Si no en tenia prou, també podria vendre les deixalles que el ciutadà sol desar-hi prop i de qualsevol manera. Recollida selectiva i organitzada. Però el millor premi que obtindria, seria el goig d’haver col·laborat a millorar Cabildolàndia i a permetre que el producte residual del “botellón” es dipositi en un lloc adient. Com ha de ser. S’hi apuntarà algun regidor?

SOM MONÀRQUIC

2006-05-08T18:41:00.000+02:00

M’han deixat servit amb la commemoració del 75è aniversari de la II República. Som monàrquic, què hi faré? M’encanta mantenir un hereu, m’ompl. I a son pare i als seus familiars vius... i fins i tot pagar algun deute del seu besavi. Ja sabem que qui paga mana. I així em fa la impressió que puc dir al “primero de los españoles” el que ha de fer. “Joanet: trepitja aquesta catifa!”. “Ara, saluda!”. “Una rieta per a aquelles senyores...”

Em pensava que el nostre rei era un fred. Per això, la darrera passejada que va fer fa uns mesos per Vitòria me’l va atansar. Efectivament, mentre uns exaltats li cridaven “Erregean campora”, ell, tan solemne, mentre anava saludant amb la mà, va amagar quatre dits i només va deixar recte el d’enmig: va fer una botifarreta! Bé, va ser un frankfurt i sense mostassa, però va demostrar que no era una figura de marbre. Entre el seu dit i el d’en Colom, no sé quin triar. Un índex contra el dit del cor... És complicat decidir-se. Un senyalava cap a Amèrica, l’altre contra els ofensius. La vida és dura.

Com la monarquia del Regne Unit, no n’hi ha cap. No heu admirat mai les capedetes de la reina britànica? Una a l’esquerra, una a la dreta... i mentre es descol·loca les cervicals i cerca el Réflex dins de la seva bossa espantosa, m’ho pas de conya escoltant la “Marxa per a pompa i circumstàncies” d’Elgard, el “God save our Queen” o el “Rule Britannia”. És extraordinari. Música per a sibarites. No és fantàstic sentir que el príncep Charles, el meu admirat Charles, vol ser un tàmpax? Abans algun francès volia ser el Sol, però és que els francesos només sabem dir coses sense sentit. El Sol! I de nit, què? Ens quedarem sense rei? O és que semblarà que passam l’estiu a Islàndia i patim per clocar els ulls dormir... Si Don Gato em deixés els seu antifaç, encara rai. De fet l’única paraula ben dita per un rei francès va ser “Ai!” i sembla que la va dir en Lluís XVI abans d’afluixar de ventre en caure-li un full de ferro ben esmolat prop del clatell. La República havia nascut i ja ho feia amb mal estil... Hi ha la tendència a criticar els reis i lloar els presidents de les repúbliques que van venir després. Els presidents són elegits pel poble i el poble mai no s’equivoca, diuen. Deu ser ben cert: Hitler, Kurt Waldheim, Milosevic, Evo Morales... són unes bones tries, sens dubte. O n’Azaña i els seus “tiros a la barriga”. En canvi, ningú no recorda grans reis com Frederic II de Prússia, el nostre Amadeu... Em qued amb la monarquia, m’evita problemes i no m’equivoc en triar el cap de l’Estat, me’l donen fet. M’estim més que en representi en Joan Carles que no en Fraga, i això que no sé què diuen cap dels dos. Les monarquies electives ja m’embafen més, no és el mateix. ¿Com podrem comparar el “balla manetes” de la nostra reina amb una benedicció papal urbi et orbi inacabable, en què a més alguna mà estranya ha esborrat aquell fragment que s’havia de dir en andorrà? Si almanco es pronunciés només en llatí! Cinc minuts i cadascú a casa seva.

Aquí –a l’illa, vull dir--, de reis, no en vénen gaires. De tant en tant a fer una llagostada, que és cuina típica menorquina. Allò que solem menjar quan no hi ha res més al frigorífic i que surt tan bé de preu. Però els reis ens agraden... especialment a Ciutadella. Fins i tot canviam noms de places que ens recordaven els nostres avantpassats empordanesos per dedicar-les als que no van poder ocupar el tron: plaça de don Joan de Borbó; alça petit! I jo que som monàrquic, però gens borbònic, pens un instant en n’Amadeu, aquell que no van deixar regnar. I amb el desaparegut Manuel de Portugal... El dubte i el problema sorgeixen quan sona la “Marxa reial”; la trob ben lletja, massa prussiana tot i els arranjament que hi va fer Pérez Casas. Com devia ser abans d’arranjar-la? Comprenc que en Frederic el Gran la vagi regalar, fart de patir mal de cap. És ben bé perquè tornar els regals és de mala educació que fa unes ganes que SEUR faci una volta per aquelles terres. No podríem tenir un petit record pels Hannover i sonar el britànic? Al cap i a la fi ho vam ser prou anys. I durant Sant Antoni, entre els dàtils secs que esmussen, els confitats que et provoquen mal de queixal i la banda de música i el “xina-xina”, acabes boig. I sort que no hi han posat lletra i que les taronges són boníssimes.

LA TRILLOGRIP

2006-05-01T17:06:00.000+02:00

Quan Gabino Canario, biòleg de professió i ornitòleg de vocació, va abandonar el Centre d’Investigacions Sanitàries, ningú no creia que ho fes tan emprenyat. La realitat, però, és que hi estava, i molt. Ara ha aconseguit que els tribunals hagin obligat als serveis secrets d’Espanya i dels Estats Units a desclassificar uns documents que aportaran una informació cabdal a la població i, a més a més, li donaran molta tranquil·litat. Per si de cas ha començat a filtrar algunes dades.

Gabino havia comunicat al Centre –fa mesos-- que l’origen de la grip aviària calia cercar-lo al Congrés dels Diputats. Sembla que no pugui ser, però és així. Li estranyava veure com algun ministre conversés massa sovint amb la cabra de la “Legión” i va començar a investigar. Segons ell, va ser el març de 1997 quan va començar a escampar-se una ambició que més tard mutaria en un virus I efectivament, si hem de fer cas al que ell va contar als seus superiors, podria ser que tingués raó.

En aquella època, un dels bidells del Congrés –no vol dir el seu nom per prudència— estava fent uns experiments per millorar el rendiment d’una petita granja avícola que tenia per guanyar un sobresou. Després de moltes provatures, va tenir la brillant idea de creuar gallines amb altres aus. Això, que en si mateix no era una mala cosa, va esdevenir tràgic. Efectivament, el bidell, en veure que els representants del PP havien adoptat un albatros com a mascota, va experimentar amb una d’aquestes aus. Tot d’una es va adonar que les gallines cobertes per un albatros mascle ponien uns ous bastant més grans que els que solem comprar a les botigues de queviures. Com que era una persona responsable i entenimentada, malgrat estar convençut que havia fet una descoberta important, no va voler passar d’aquí: volia investigar més. El problema va sorgir quan la dona del president del Congrés, Federico Trillo, s’hi va ficar –involuntàriament— pel mig. Aquell dia de 1997, la senyora Trillo, que no podia sortir de casa per un motiu que no ve al cas, havia telefonat diverses vegades al seu marit per tal que quan aquest tornés a casa li portés quelcom per sopar, atès que aquella nit havien convidat el senyor Aznar González. Federico li havia dit que la sessió acabaria tard i que el que li demanava era impossible. Ella, però, insistia contínuament, per la qual cosa el senyor Trillo va desconnectar el seu mòbil. La mestressa no es va rendir i va començar a trucar al Congrés. Al final, el bidell, cansat de contestar a les trucades de la senyora Trillo, li ho va dir al president. No podia haver triat un moment pitjor. Un diputat socialista li estava clavant la tabarra i es negava a deixar de protestar les decisions que prenia com a president. Aleshores, el bidell, plorós, es va tornar a adreçar al senyor Trillo per demanar-li instruccions. Just en aquell moment, el president va pronunciar la famosa frase “Manda huevos”. El bidell, acostumat a servir-lo –solia anar al bar del costat del Congrés per dur-li uns cafès boníssims--, va creure que parlava amb ell i que allò era una ordre. Com que les botigues estaven tancades en aquella hora i no trobava ous enlloc, va anar a la seva granja a triar els millors per a la senyora Trillo. Esperava que amb el present el tindrien en compte per apujar-li el sou. La senyora Trillo va quedar molt satisfeta i la seva cuinera no en parlem, en veure aquells ous magnífics.

El sopar va ser un èxit. O així ho semblava. La notícia dels ous es va escampar per la seu del PP i tothom volia tastar-los Però, la granja del bidell no estava preparada per produir-ne tants i va haver d’adquirir albatros asiàtics, que anaven més moguts i eren capaços de fecundar més gallines. Tot semblava anar bé, fins que uns anys després el senyor Aznar en va portar, d’ous, com a regal al president dels Estats Units. Aquell, havent sopat, va començar a veure aus pertot. Se’n va adonar el cap de la CIA en sentir que quan Bush s’adreçava al simpàtic president del Regne d’Espanya l’anomenava Ànsar. Com que estaven acostumats a les bromes de Bush, no es van alarmar, van atribuir l’error al fet que la pronúncia a l’americana del senyor Aznar era deficient i recordava la d’un ànec dient cuà-cuà, per la qual cosa Mr. Bush havia tingut la pensada de batejar-lo així: Ànsar. Mai no hauria imaginat la CIA que el cuiner de la Casa Blanca treballava per a la Xina. Era un espia que, en veure els ous que sobraren, els va robar i els envià al país que l’havia corromput juntament amb el secret que tan gelosament havia guardat el bidell. La sobreproducció asiàtica va fer la resta. Els albatros xinesos estaven condemnats a fer de sementals fins i tot quan estaven malalts. El polls que nasqueren escamparien la malaltia per tot el món. L’ambició és perversa.

Som un bujot: insultau-me una mica més

2006-04-12T09:33:00.000+02:00

Avui tremol. No sé si deu ser perquè la melanina se m’esmuny o per les amenaces. Tremolar per tremolar, preferesc que sigui de por. Ser un màrtir sempre està bé. Fins ara només rebia insults de la dreta falsa –aquella que es vol fer passar per liberal--, ara s’hi han afegit alguns integristes del Fòrum. Hi ha poc. La pertinença d’alguns a un partit, és confosa amb integrar-se en una secta. La majoria dels seus militants insultadors –que esper que sigui una minoria dintre de les seves mateixes organitzacions--, tenen problemes a llegir dues línies que es decantin del pensament oficial; del pensament oficial del seu grup, vull dir. És una llàstima. Cada dia estic més convençut que obrir un compte de correu dedicat només a rebre anònims va ser una bona pensada. Per si algú encara no el sap i s’hi vol desfogar, vos el repetiré: f_sintes@wanadoo.es. És obert a rebre insults vint-i-quatre hores al dia, prou temps per fer feliç a qualsevol.

Particularment, preferiria que m’insultessin a la cara. Més que res per conèixer qui em vol tant de mal. Fins i tot és possible que així descobrís les propietats higièniques del crit groller, puix m’asseguren que és una miraculosa manera de fondre aquest excés de cera que s’acumula dintre de les oïdes. I si com diu la saviesa popular, dintre de l’oïda només hi ha d’entrar el colze, segur que els ultrasons són una manera gens nociva de netejar aquesta via auditiva. Remarc això d’ultrasons, el prefix s’adiu molt amb la ideologia esgavellada de més d’un: ultra. Cridau, cridau... a veure si així aconseguiu una cadira pública i quatre anys de sou i regals! Quant a regals, els millor els fan als parlaments valencià i balear. Boccata di cardinale!

Als meus blocs penjats a Internet, cinc en total, també rep comentaris interessants. Els que més m’agraden són els que inclouen un crítica constructiva. Aquests m’ajuden. Per suposat que també m’agraden els elogis: no som de pedra. N’hi ha que prefereixen penjar-los anònimament als mateixos blocs, altres me’ls envien particularment. A tots: moltes gràcies!

Tot aquest encapçalament, massa llarg si tant voleu, era necessari. No puc entendre com alguns militants toleren tan poc l’heterodòxia. Fins i tot gosaria a dir que confonen militància amb fidelitat extrema. Em sembla molt bé que acceptin les resolucions que hagi pres una assemblea, etc., ara bé, d’aquí a no intentar a comprendre què diu l’altre... Dubt molt que el PP sigui liberal, ho tornaré a dir les vegades que calgui. I no dubt gens que, de demòcrata, en té poc i, de cristià, no en té res. El cristianisme i el liberalisme són actituds. Ser d’esquerres també n’és, una actitud. “A una persona d’esquerres se li nota”, em va dir una vegada un catedràtic. Tenia raó. El mateix podríem dir dels ecologistes: un verd convençut ho demostra amb els fets i dóna exemple. Es pot ser verd i liberal? I, per què no? Es pot defensar el català i ser del PP? S’hauria de poder. (Faré un incís: el segon país més criticat pels verds ha sembrat 210 milions d’arbres en seixanta anys i un 6’5 % del país és bosc.).

Massa vegades ens deixam endur per allò que consideram que deu ser correcte. Així, per ser d’esquerres s’ha de ser antiamericà, antisionista... antipensament. Per ser del PP, antibasc, anticatalà, antiverd... antipensament. Ves per on, ambdós coincideixen en alguna cosa: tenen fòbia a pensar, a llegir –no em referesc al les “xorrades” que jo escric— articles i llibres que qüestionin la seva ideologia. Aquesta coincidència en allò bàsic demostra que tots ens podem entendre. Fins i tot els més extremistes. Encara no he afinat què cal per ser del PSOE; tot arribarà. Sospit que exigeix adorar Rodrígez Ibarras, Bonos, Chávez... i sobretot un ésser suprem: Alfonso Guerra, però només és una suposició. O no?

Als quaranta-cinc anys, encara no he descobert gaires coses. De fet, només una: als funerals és l’únic lloc on la gent s’entén. Tal vegada per això, aquesta ofensiva de Ciutadella té tanta fixació a penjar bujots. A Ponent s’anhela tant l’entesa que quan no hi ha ningú a qui plorar es penja un innocent amb la sana intenció de fer una trobada amical. Bé, això seria una explicació dolça de la festa. L’altra, la que m’imagin que té més a veure amb la realitat, és que així s’afusella mata sense matar. Es deixa tocada una persona o s’intenta de ridiculitzar una manera de pensar. Veis com al final tothom coincideix? Tot es resumeix a no deixar pensar. Deu ser que tenim pànic que ens puguin convèncer. El bujot és la demostració més clara que les coses no van bé. Per cert, hi ha molts de juristes que afirmen que el bujot atempta contra els drets de les persones. Ho dic per si algun constitucionalista de darrera hora vol defensar íntegrament la Carta Magna.

LA CONVERSIÓ DE CARLES BUSQUETS

2006-03-30T09:59:00.000+02:00

Sovint em demanen notícies sobre el comodor Carles Busquets, aquell antic expert en amarraments que després de convertir-se en un tastador de primera de whisky DYC, s’havia retirat a eixugar la mona al Racó des Frares, convençut que reposava en un monestir. Per esbrinar què li havia passat, vaig consultar el seu terapeuta, un enigmàtic personatge que no tenc massa clar si el va posar bé o el va acabar de destrossar. Semblaria lògic que el “sanador” hagués guardat la confidencialitat, però es veu que era un bocamoll –curiosament una paraula composta de boca (la del port?) i moll (el del port?)-- i escampava massa detalls sobre el comodor.

En descobrir on s’havia amagat, més d’un –amb la millor intenció del món— va començar a visitar-lo. La majoria ho feia atreta per la seva reacció davant de les al·lucinacions etíliques, altres per fer-li algunes consultes més tècniques sobre el món de la mar i la resta per maldar de reinserir-lo en la societat, per la qual cosa li regalaven llibres, revistes, etc. Els partidaris de la construcció del port esportiu i del dic (amb i llatina) li pregaven que tornés a encapçalar el moviment proport però ell s’hi negava, cosa que satisfeia els contraris. De fet, preferia llegir i llegir. No obria boca. S’havia tornat un apassionat de la lectura. Hom pot assegurar que poca gent s’ha cultivat tant, en un període de temps tan breu.

Com que en aquell suposat monestir no disposava de textos litúrgics i --no ens enganyem— aquest tipus d’escrits ni tenen tirada ni es regalen, havia adoptat la Constitució com a codi de conducta i repetia els seus articles –que se sabia de memòria— com ho hauria fet amb les lletanies si en realitat residís on creia que era. Tot anava més o manco bé, fins que un bon dia un poca-solta li va deixar una revista d’un moviment ecologista. L’article principal d’aquesta revista tractava sobre l’escalfament del planeta i en particular dels efectes que provocava a Grenlàndia. Carles Busquets, sempre a contracorrent, va quedar glaçat. Mentre el món s’escalfava, ell es gelava. La previsió que les aigües de la mar apujarien alguns metres en poques dècades per culpa de la intervenció de l’home en la natura, li va provocar una sacsejada monumental. Això podia ser mortal en el cas de Ciutadella. Es va vestir amb roba de sac i cobert de cendra començà a passejar pels voltants del port intentant de convertir qualsevol persona que trobava en un ecologista radical. “Convertiu-vos!”, repetia. Ben prest el port li va quedar petit, (atenció: els bons ciutadellencs cal que passin directament al següent paràgraf, sense llegir la frase que ve a continuació) cosa gens estranya si tenim en compte les seves dimensions.

Veure’l rodar pel poble, impressionava. Gairebé es podria afirmar que feia por amb aquella pinta de predicador. La gent en fugia i el pobre Carles, desesperat per la minsa quantitat d’acòlits que s’afegien a la causa ecologista, va començar a lluitar sol. Completament barrejat per tanta lectura mal compresa i amb les neurones encara delicades després de les magranes de DYC, es va posar a escriure. Com a bon constitucionalista, estava convençut que allà, en aquell text magnificat, sacralitzat i criticat hi trobaria la resposta: la solució definitiva. Es va centrar bastant en el títol preliminar, el que parla de la unitat i la indissolubilitat d’Espanya.

Carles va arribar a la conclusió que una excavació a cala en Busquets atemptava contra la unitat del país i això era massa greu com per no rebel·lar-s’hi. Empetitir l’extensió de l’Estat per fer-hi un port esportiu era –al seu parer— una il·legalitat intolerable. Furtar una, dues o més hectàrees a la pàtria “común e indivisible”... mai de la vida! Què s’havien cregut! Els partidaris del port el volien convèncer que el volum del país no canviaria, puix el peltret s’abocaria dins d’unes pedreres que també formaven part d’Espanya. No hi havia manera de convèncer-lo. “La Constitució no parla del volum, sinó de l’extensió del país”, els repetia emprenyat. Era conscient que Espanya no perdria gens ni mica de pes amb el moviment de terres previst, però no podia suportar que tornés petita. No li volia sostreure ni un pam quadrat. Durant uns mesos va adreçar queixes, peticions i cartes al Defensor del Poble, al conseller i a la ministra de Medi Ambient... Per ara no li han fet cas. Embafat de tant de menyspreu ha abandonat els seus estudis jurídics i s’ha dedicat a la seva autèntica passió: la coreografia de cançons de la dècada del 70. Ha perdut tota l’admiració que sentia per María Dolores Pradera, ara idolatra Palito Ortega. El trobareu qualsevol nit per baixamar. El coneixereu perquè canta “La chevecha”. I és que a Ciutadella les coses es veuen millor després carregar la bodega, però just abans “que suba a la cabecha”. Dissortadament el crani del comodor està negat de cervesa. El DYC ja no el tasta. El troba car i poc ecològic. Diu que escalfa els pols i que això enfonsa Ciutadella. És una manera de veure les coses. Gens criticable.

ELS REGITUBBIES

2006-03-21T11:59:00.000+01:00

La setmana passada va predicar a la Casa de la Beneitura el prestigiós Armand Batalla. Observareu que he posat predicar i no donar una conferència, perquè és el que realment va fer. Com a bon convers, en Mando –així el coneixen els seus amics—s’ha convertit en un pacifista radical. Tan radical és, que no dubta a repartir bledes si algú no està d’acord amb les seves idees. Cal demanar-nos, per tant, si va ser encertada la idea que vingués a Ciutadella. Particularment, em sent incapaç de donar una resposta. I m’hi sent perquè d’una banda no som expert en el camp de Batalla i de l’altra perquè em fa pànic que en un cop de radicalisme em confongui amb un sac de boxa.

La decisió de dur el Mando a Cabildolàndia la va prendre la cúpula del PP, sempre d’acord amb afiliats i simpatitzants. En un principi la sessió havia de tenir lloc a la seva subseu, el Casino 17 del PP, però finalment van considerar que per evitar un conflicte ideològic entre tradició i modernitat –és urgent de fer un important estudi sociològic d’aquesta entitat quasineoconservadora-- era millor canviar de parada. La intenció purament didàctica dels organitzadors i la neutralitat del local escollit finalment eren, per tant, uns motius prou interessants per assistir-hi.

Així i tot, ja sigui portant el Mando o sense, el responsables de l’empresa esperaven un resultat diferent. El títol de la conferència era el següent: “Harmonia: regidora de la pau“. El motiu que els va empènyer a muntar l’acte és obvi: si tots els regidors de l’Ajuntament de Cabildolàndia diuen la veritat, cal deduir que els culpables dels enfrontaments són els altres; sempre els altres. Solucions? I tant que n’hi ha, només cal cercar-les. Si més no, així ho afirma Armand Batalla.

Les seves propostes són d’allò més interessant. En faré un petit resum. Considera convenient de construir una sauna només per a regidors, amb piscina climatitzada, etc. El cost seria ínfim, ja que en cap cas l’abonaria l’actual equip de govern. Es demanaria un crèdit que es començaria a abonar cap a gener de 2008, és a dir, quan ja no serien responsables de les finances municipals. Donada l’experiència adquirida en aquest tipus de despesa, el resultat havia de ser forçosament exitós. En Mando no creu convenient de reunir els regidors per fer uns exercicis espirituals abans de cada ple, ja que el representant del Fòrum es podria sentir ofès a causa de la seva fília pel món islàmic. La contraproposta popular d’informar-se abans de posar els peus al Saló Caòtic i fer-ho exclusivament a través de mitjans de comunicació especialitzats en periodisme catòlic semblava una bona idea ja que, a més a més, a Cabildolàndia hi ha una emissora de Radio Popular (una coincidència?). Dissortadament, després d’escoltar el contingut del seu missatge durant uns mesos, hom va decidir que no era adequat, atès que --probablement per una interpretació massa radical de la doctrina de Losantos--, entost de calmar només aconseguia excitar el personal i augmentar la seva crispació: justament allò que aquesta conferència volia evitar. Les males relacions amb Catalunya impedien de captar Ràdio Estel, que escampa un missatge cristià pur, però és tan pur que alguns no hi estan avesats i els ofega les paraules. Per tant, fora! Qui vulgui informar-se que ho faci pel seu compte o esperi que l’alliçonin a través del mòbil.

La part més sucosa de la conferència va ser la referida a convertir els plens en una reunió de regitubbies. Efectivament, és una solució poc clàssica, però barata i definitiva. Si fa no fa, les sessions de ple es desenvoluparien així. Els regidors, disfressats de tubbies, com els de la tele, se saludarien abans de cada reunió amb la popular –una altre cop aquesta paraula, és una fixació?— “Una abraçada...” i es fondrien amicalment, però d’una manera gens lasciva, entre si. Un cop llegit l’ordre del dia, començarien a debatre cada punt. Entre i entre, i just darrere de cada votació, es repetiria l’escenificació: “Una abraçada...”. I així fins al final. Els precs serien substituïts per una oració col·lectiva i en acabat tindria lloc una mena de confessió comunitària. El director de la cerimònia imposaria la penitència corresponent als que haguessin ofès algú durant el ple i després anirien plegats a fer un sopar de germanor.

No va estranyar ningú que Armand Batalla hagi adoptat darrerament el nom de Pau Pax. El públic que va assistir a la conferència va sortir més que satisfet, gens crispat, fet que va incomodar els organitzadors. Es petonejava, es donava la mà, es demanava perdó... Va ser una gran nit. Si no estau d’acord amb el que he dit, queixau-vos al Mando. Una abraçada a tothom.

Qüestió de nassos

2006-03-07T18:43:00.000+01:00

Eugenio dos Nassos és el millor especialista del món en cirurgia plàstica. Fixau-vos que he dit plàstica, ja que el que fa no és un simple retoc en un nasset per millorar-lo. Res d’açò. Eugenio dos Nassos, conegut com “la Glòria d’Èvora” transforma, reconstitueix, arranja deformitats, tapa... i és que en realitat ell se’ls estima, els nassos.

L’insigne dos Nassos va ser pràcticament un desconegut fora de Portugal fins que el New York Times li va fer una entrevista prou sucosa, atès que Michael Jackson volia que li reconstituís la seva nàpia per poder sortir de Neverland. Tot això no tindria gaire importància, però gràcies a haver llegit l’entrevista, vaig adquirir la seva obra Una qüestió de nassos. En ella, hi explica que hi ha diferent tipus de trompes humanes: l’asiàtica, menuda; la de Cleopatra, encisadora; la de Pinotxo, mutant; la de Cyrano, impressionant i molesta; la del propi Jackson, desapareguda o perduda; la dels boxejadors, destrossada; l’occidental, poderosa i gran; la jueva, vilipendiada; la de Góngora, ofesa; la meva, perfecta; la refredada, tan plena que goteja. N’hi ha més, però qui necessiti incrementar la informació que don, (i us la don de franc) la podrà aconseguir en el llibre de dos Nassos. I és que el va escriure per vendre’l, no perquè jo el plagiés ni el resumís.

La part més interessant de l’estudi és la que fa referència al nas del senyor Acebes. De fet és gràcies a aquest treball que Michel Jackson s’hi va adreçar –a Eugenio- per tal que li arrangés el que altres cirurgians sense escrúpols –estètics, en aquest cas- li havien fet malbé. Afirma Eugenio dos Nassos que el cas d’aquest polític és singular. Considera que no té una explicació versemblant. El va conèixer quan Acebes era petitó. En aquella època ja deia mentides tot lo dia. Ho feia amb una classe impressionant, sense immutar-se. De fet, destacava per la seva capacitat innata a esgavellar qualsevol polígraf amb què el posaven a prova. Curiosament, encara que en mentir era capaç de controlar els batecs del seu cor, la suor de les mans, la respiració, etc., les mentides li inflaven el nas de tal manera que el delataven. El cas del seu nas, però, no era comparable al de Pinotxo, que amb el temps va recobrar la mida inicial; a Acebes li restava roig i trempat. El seu pare estava desesperat i només s’encomanava a sant Gepetto, fins que va descobrir que aquest sant no existia. Sortosament per a la imatge familiar, es va assabentar que a Lisboa –Évora ja li havia quedat petita- hi havia un cirurgià que feia meravelles i acudí a la seva consulta acompanyat del gran mentider.

Eugenio dos Nassos afirma que ha intervingut més de tres-centes cinquanta vegades l’apèndix nasal d’Acebes i també que no comprèn com és possible que encara es mantengui en un estat tan perfecte. La comparació amb el de Michel Jackson és quelcom que qualsevol estudiós fa. Que té un nas que no tengui l’altre? A hores d’ara són moltes les teories publicades sobre el tema. Tanmateix, sembla evident que alguna cosa hi té a veure la genètica d’Acebes. És més, ja no li cobren les intervencions, però a canvi li han fet signar davant de notari un document on es compromet a cedir el seu cos a la ciència, una vegada ens abandoni. De fet, només interessa el nas, però ja que hi som posats no costa res estudiar la resta.

I així està el tema. Acebes continua mentint i mentint, mentre confia en l’habilitat del gran Eugenio per amagar el seu vici. Continua sent el somni de molts científics, que ja l’han proposat com a candidat a l’obtenció del guardons “Goebles 2006”, “In-Creïble segle XXI” i “Mentider del mil·leni”. I hom es pregunta com és possible que per deixadesa no es guardi part del cartílag que li extreuen en cada intervenció, a veure si aconsegueixen cèl·lules mare amb les quals es podria regenerar qualsevol teixit. Maleïda sigui l’hora en què la comare va llençar als fems el seu cordó umbilical, encara que sospit que ell no fou engendrat, sinó creat. Forçosament, ens hem de fer una pregunta: qui dimonis el va crear? I com ho va fer?

JA HE SIGNAT... SETZE VEGADES!

2006-02-20T09:53:00.000+01:00

“Lo hise, lo hise”... i vos puc garantir que em sent molt millor. Feia unes setmanes que algun destacat militant del Partit Populista –antigament Popular— m’advertia que quan tornin a governar a Menorca, m’ho passaré molt malament. Quina por! Davant del dubte i per tal d’eliminar un creixent tremolor que m’estava dominant, havia de fer cosa. La policia municipal de Ciutadella --confosa en creure que aquest moviment de la meva ossa era una interpretació artística i no un autèntic “ball de sant Vito” provocat per la tensió— em volia multar. Sortosament els vaig poder aclarir que no m’estava preparant per ocupar part de la plaça de la Catedral o de ses Voltes durant els mesos d’estiu per fer duros i per tant no em calia abonar cap taxa a l’ajuntament. Res d’això. Els artistes són artistes i servidor només tenia por. El que no acab d’entendre és com es permet que algú faci sovint de “Don Tancredo” dalt la Sala i cobri com a alcalde. Són misteris de la vila.

Tornem-hi. Les amenaces m’incomodaven, no ho neg. El tremolor m’incapacitava. Davant d’això, no em restava més que trobar-hi una solució. Llepon de mena, em vaig plantejar d’afiliar-me al PP... però no m’hi haurien volgut; per tant, només em restava d’intentar de fer quelcom que motivés que em miressin amb bons ulls. L’oportunitat me la van donar Acebes, Rajoy i Zaplana. Recollien signatures contra l’Estatut català i a les Illes la Campanya tenia poc èxit. Segons havia publicat la premsa, només n’havien recollit entre 1500 i 1600: molt poques. Carregat de bones intencions vaig decidir d’adherir-m’hi. Concretament, em vaig proposar que un 1 % de les signatures procedents de les Illes, presentades en paper o a través d’Internet, havien de ser meves.

El procés va ser prou senzill. Només em calia emprar els noms de tots els meus avis, d’alguna besàvia (al cel siguin, tots), el d’alguns familiars polítics a qui giraria l’ordre dels cognoms, i “fer-los” signar. També hi vaig afegir alguna persona inventada del tot. Fer-ho, és prou senzill. Només et cal entrar en alguna pàgina web on et “calculen” quina lletra correspon a un número de DNI. I ja està! Ara, quan he signat setze vegades, em sent relaxat... més segur de mi mateix. I això que no hi donat el meu nom autèntic, probablement perquè açò meu no té nom!

Feia molts d’anys que no posava el meu nom a cap recollida de signatures. La darrera vegada que ho havia fet, va ser per afegir-me a la campanya a favor d’un referèndum on s’havia de decidir no sé ben bé què (em sembla que es referia a les corrides de toros). Vull aclarir que també vaig en contra d’aquest mateix referèndum. Som així. Un indecís.

El problema d’haver signat setze vegades és què em passarà si m’afinen. M’engarjolaran? Em multaran? Aquest dubte em trasbalsa. Jo preferiria la presó. Surt més a compte. Que em toquin la butxaca no m’atrau. La presó és més sana i relaxant. A més a més, sempre hi aprens alguna cosa.

Però, no he acabat d’entendre que, a les Illes, ningú assenyat vulgui firmar. Això que per fotre els catalans vulguis que a Madrid et robin deu ser una mena de masoquisme. Bé... “hay gente pa too”, com deia un gran torero. Negar que el masoquisme et provoca una emoció forta, un plaer indescriptible, és anar contra la física. I en aquest món, es pot fer de tot, tret d’anar contra la física. Des que he signat necessit de provar coses noves, dures. Ho he provat tot i no me n’he sortit. Repàs contínuament la secció de relax de La Vanguardia –el diari més consultat pels viciosos, ja que inclou l’assortit més gran de “dóminas”—i l’ensurt ha estat terrible: demanen una pasta...! Em podria autolesionar, però no és el mateix. Així que esper ansiós que el PP organitzi una altra campanya, ara que li ha agafat el gust. Mentre es decideix, recordaré cofoi aquesta en què he participat tan activament. Si al Humphrey Bogart i la Ingrid Bergman de Casablanca sempre els quedarà París, a mi sempre em quedarà el record d’aquell dia en què em vaig atracar al PP. I ho vaig fer setze vegades i sense preservatiu: a pèl! T’estim Zaplana, t’estim! No m’invalidis les signatures, "porfa"!

HAVIA ESTAT UN GRAN GURÚ

2006-02-07T18:02:00.000+01:00

Amb la lloable intenció de millorar les relacions entre els polítics de Ciutadella, l’associació “Entesa, sí; Estesa, no”, va convidar el gran gurú de Calcuta, Semprah Sta-trankih (venerat sigui el seu nom!) a impartir un curs de relaxació i domini dels impulsos vitals. Semprah (enaltit sigui el seu nom!) era un avançat. Només el precedia la seva fama, potser per això va ser l’escollit per posar pau entre els polítics de Menorca i especialment de Ciutadella. Poc sospitava que una carrera tan brillant acabaria tan malament.

La seva arribada a l’illa ja presagiava un mal fat. En trepitjar l’aeroport la gent es meravellava de veure una persona tan esquifida. Estava tan magre que la companyia aèria ja li havia demanat a Barcelona si volia una butaca o es veia amb cor de formar part de l’equipatge de mà del seu acompanyant, un traductor. Havia fet tant de dejuni que pesava més l’espècie de bolquer amb què es tapava que no ell. Per això, en posar els peus a Maó, els maleters es van sentir obligats a protegir-lo del vent de l’illa amb uns plafons que feien de mampara. Part dels mitjans de comunicació escrits, la dominada per una mà negra coneguda per tothom, va boicotejar la roda de premsa. Tanmateix, encara va fer algun acòlit nou entre els periodistes. El darrer adepte.

De camí cap a Ciutadella va veure vaques i va demanar d’aturar-se a beneir-les. Aquest detall el feia sentir com a casa. Va parar als primers tres llocs per fer el mateix. Animal sagrat que observava, benedicció que li queia al damunt. Les vaques no entenien res. En veure que aquella terra era plena d’aquells animals, va considerar que amb una benedicció general n’hi hauria prou. Li van proposar i va acceptar de fer-la des de dalt del Toro i això li va agradar. D’una banda no hauria de fer tants de moviments de braç i de l’altra es va convèncer que el nom del cim tenia quelcom a veure amb les seves creences. “Entre tantes vaques –va aclarir— bo és que hi hagi un bon toro”.

En arribar a Ciutadella, la Policia, que no havia estat avisada, el va multar per anar malvestit, en aplicació d’una ordenança municipal, aprovada recentment, que impedia mostrar més popes –on dimonis eren les seves?— del que la discreció dels més primmirats permetia. Gràcies a una trucada a les autoritats, es va desfer l’embull, tot i que li van exigir que es tapés, cosa que va fer amb el primer que li van donar: quatre draps vells. Algun malpensat estava convençut que allò era el nou hàbit de “s’homo des be” o una fotenda d’aquella festa i el va insultar de mala manera. Sta-trankih (lloat sigui el seu nom!) restà impertèrrit davant d’aquell allau de renecs.

I començà el curs. La sala era plena a vessar. Va explicar que el primer que calia era asseure’s amb les cames creuades i amb els dits polze i índex en contacte. Seguidament i després de fer unes respiracions s’havia de repetir la paraula sagrada “Om”. Això s’havia de fer allargant la pronúncia d’aquest mot: Ommmmmmmmm. Va ser un èxit. Aquell vespre, els regidors de totes les forces polítiques estaven tan avinguts que van anar a fer una canya junts. Semprah (recordat sigui el seu nom!), encara que hi era convidat, va refusar la invitació ja que no bevia alcohol i volia meditar una estona, com feia cada nit.

Quan tot feia preveure que l’èxit del curs seria absolut, dos dòbermans –diuen que A. Guerra i Zaplana— van fer una trucada urgent a representants insulars dels seus partits per tal que maldessin de boicotejar-lo. “No podem perdre les formes --els van dir--, un polític tranquil seria un desastre”. Per si no n’hi havia prou, de Maó van arribar algunes reclamacions. Alguns gramàtics demanaven que s’aclarís si la paraula “Om” portava hac, o no. Semprah (exalçat sigui el seu nom!), ho ignorava, però per evitar problemes va dir que des d’ara durant les sessions es repetiria “Hom”: Hommmmm. La reacció dels assistents, en sentir aquest nou so, no va ser la del dia anterior. Les galtes se’ls posaren vermelles i començaren a recriminar-se comportaments. El gurú, no entenia res. Els regidors fins i tot van discutir sobre el disseny del quiosc des Born, on la nit anterior s’havien sentit tan amics. Semprah (avui, qui recorda el seu nom?) estava desconsolat. Va decidir que no obriria mai més la boca en públic i es va retirar a fer vida contemplativa dalt el Toro, per evitar l’afront de tornar a Calcuta amb un fracàs. Dalt la Sala, encara s’insulten i fins i tot Ai-me Matas i na Joana somien d’afegir-se al combat.

AMARRAMENTS A CIUTADELLA

2006-01-28T18:06:00.000+01:00

Els cronistes no es posen d’acord sobre què va passar exactament, Val a dir que en aquell moment no li van donar massa importància. O potser és que l’Audiència Nacional va emetre una “cautelaríssima”, encara no resolta per deixadesa, que impedeix que la llibreta on es van consignar els detalls sobre el fet surti de Salamanca. O d’allà on sigui.

La qüestió és que els darrers estudis es decanten per desmentir que el va tenir lloc fa uns trenta anys a Sanremo fos el “I Simposi Interdisciplinar sobre la Música i els Amarraments Marítims”, com se’ns ha venut fins ara. Els nous investigadors opten per una altra teoria. Sembla confirmat que un ciutadellenc, Carles Busquets, hi era present. El tal Busquest, comodor del Club Marítim des Racó des Frares, feia anys que volia trobar la manera de resoldre el problema dels amarraments a Ciutadella. Dissortadament, el seu domini lingüístic de l’italià era tan deficient que el taxista no el va dur al “Congrés sobre Tècniques d’Amarrament i de Nusos de Mariner”, sinó que per un desentès el va portar a l’hotel del costat, on tenia lloc la presentació a Itàlia de la coneguda marca de whisky mesetari “DYC”. Cal exculpar el pobre taxista, que es va confondre involuntàriament. Talment, no hi ha tanta diferència entre “dic” i “DYC”; i si en parles a dos locals veïns... no hem de ser durs amb el responsable. Perdonem-lo.

En la presentació del “viejo whisky español”, es va repartir alcohol de manera desmesurada entre els assistents. Al cap d’unes hores ja no sabien on eren. Carles Busquests ja anava ben brut quan va començar a sentir música celestial al teatre de l’hotel. Iva Zanicchi feia hores que cantava “L’arca di Noè”. Carles sentia aquella lletra i s’emocionava... “partira la nave partira...dovè arriverà?, questo non sa”. No cal culpar-lo que entre el poc italià que sabia i la mona que portava estigués ben convençut que havia acudit al lloc indicat. La festa continuava. Zanicchi cantava “La riva bianca, la riva nera” i Busquets cada cop estava més segur que sortiria del suposat congrés fet un expert en nusos, dics i amarraments.

Al dia següent, les coses van continuar de la mateixa manera. L’afecció per la nova beguda augmentava i el seu entusiasme per l’erudició en qüestions nàutiques no minvava gens ni mica. A mig matí, la mona ja era considerable. Aleshores va succeir el miracle. Maria Dolores Pradera, que feia un gira per la Costa Azzurra, va començar a cantar. Com a gran artista, va emocionar Carles Busquets: “Vamos amarraditos los dos, espumas y terciopelo...”. “Això promet”, pensava el comodor. Cada cop estava més convençut que aquella dona era un experta en el tema... el seu interès creixia i creixia. I ja no vos dic (o DYC) què va succeir en sentir “a trotecito lento recorremos el paseo”. “Ep, parlen de trot, barques i cavalls: de Ciutadella!” En Busquets ja no veia res més que imaginacions. Mentalment travessava un passeig que anava des pla de Sant Joan a sa Farola. Exaltat entrà a la sala. La senyora de la cançó estava esplèndida aquell dia, tot i que Carles Busquets no entenia per què, si veia dos guitarristes idèntics, només veia una cantant! Es va preocupar tant que mai més no va tastar el DYC, tot i que en tornar a poble –amb la gatera ben dormida-- va fer una gran propaganda sobre aquest elixir entre els gran bevedors de gin locals. Els volia convèncer que entre aquest DYC i la Pradera se solucionarien dos dels greuges ciutadellencs contra Maó. Si maonesos gaudien d’un gran port i fabricaven una espècie de ginebra de mal beure. els ciutadellens podien construir un dic, que patrocinaria DYC si li permetien de construir una fàbrica d’aquesta marca de suc intastable. L’estupor entre el poble augmentava en sentir-lo. La gent parlava i discutia sobre què li havia passat a Itàlia.

Setmanes després va arribar Maria Dolores a Ciutadella. En Carles va anar a rebre-la. En veure els dos guitarristes idèntics, “Los Gemelos” es va convèncer que els efectes de la mona perduraven i es desesperà. Encara sort que en veure’l estès a terra, ara quiet, ara remolcat, la Creu Roja el va portar a casa. El recital de Maria Dolores Pradera va ser un èxit, però el pobre Carles mai no es va recuperar i es va recloure al Racó des Frares, convençut que es trobava en un monestir. El dic mai no es va arribar a construir. Ni la fàbrica de DYC. Només va aconseguir que els joves s’amarrassin pel passeig Marítim les nits de cada dissabte. Són coses que passen.

NOSTRADAMUS HO VA PREDIR

2006-01-12T09:27:00.000+01:00

Som a Saint Remy, any 1555. Michel de Notredame, Nostradamus, ha sopat bé. Fa un volta pel poble a fi de pair i es retira. Al llit l’espera, és una manera de dir, la seva segona esposa, Anna Ponsart Gemelle, una vídua rica. Nostradamus se sent amb força, però Anna no té juguera i se’n decanta. Michel diu quatre renecs interiorment i es dirigeix a les golfes. L’home està inspirat i quan ho està pot passar qualsevol cosa. Encén set espelmes i un llum d’encruia i després de passar unes hores estudiant, es queda adormit. Del tot? Mai de la vida! Comença a tenir visions, agafa la ploma i... cametes traieu-me d’aquí!

La Centúria XI acaba de néixer. Mai no serà publicada a l’engròs, només els autèntics investigadors de la seva obra la coneixeran i pagaran fortunes per una còpia clandestina. Podem llegir a la quarteta vuitena, la més difícil d’entendre: “A Ponent faran manies, negocis creixeran i minvaran. Les pedres de l’illa tombarà el vent. Les xifres són un caprici, el poble plora, els economistes s’exalten. La malaltia s’escampa i l’hospital és tanca en ple gener”. Poca broma amb el seu contingut. Críptic, sens dubte. Nostradamus és així. Diu coses i vés a saber què vol dir fins que algú, segles després les sap interpretar. No és que tengui massa mèrit desxifrar-les, però si més no demostra inventiva o imaginació. Antoni Joan Glec i Flòvia és l’única persona que ha esbrinat què va voler dir el gran Michel. Ara ho ha fet públic. La revista “Mucho más alla´” d’aquest mes publica una sucosa entrevista que li han fet, a Antoni Joan Glec, evidentment –Nostradamus fa segles que és polsim--. A continuació en copiaré un extracte.

Mestre, què va voler dir Nostradamus en i amb aquesta quarteta?
Benvolgut Rafa Pena... No m’estranya que no hàgiu comprès res de res. Nostradamus era mal d’entendre. Jugava amb les paraules. Cal analitzar les frases, refer el seu contingut. Si no fóssiu tan curts veuríeu l’evidència. Quan diu “les pedres de l’illa” es refereix clarament a un lloc envoltat per la mar on bufa el vent i hi ha poca terra i molt de còdol. Si consulteu qualsevol manual de geografia, de cop deduireu que es refereix a un fet esdevingut a Menorca.

No hi havia caigut, però ara que ho diu... de quadrar, quadra. Però, i la resta, què vol dir la resta?
La primera part no presenta complicacions, Ponent es refereix a Ponent, no cal ser massa llest. Comprenc que després hi ha un missatge ocult. Entendre “Faran manies” m’ha costat... així que a vosaltres vos ha de superar per força. Després de moltes hores aplicat a estudiar la quarteta, entenc que va canviar persones i temps verbals per encriptar-hi el cognom Femenias. Un cop deduït això, el que ens queda és bo de col·legir.

Perdoni la meva ignorància... però no entenc res.
I vostè fa feina a “Mucho más allá”? Miri que n'és, de banaula! Es refereix a un hospital, els comptes del qual ara van bé, ara van fatal. A Ponent només hi ha la “Clínica Menorca” i és del Grup Femenias. Que no volien fer-ne una de nova fins fa poc? Que no diuen ara que no guanyen un velló? Que no amenacen de tancar-la si no reben ajuda? Si Nostradamus no s’errava mai! Els economistes no entenen res i discuteixen inútilment, només una persona té capacitat per salvar la clínica.

Digui’ns qui és i farem tot el possible per convèncer-la que ens ajudi. La salut és el que importa.
No ho dic jo, ho va dir Nostradamus. Encara no enteneu que “gener” és un mes i un llinatge alhora? Hala, no em destorbeu més amb preguntes bordes, que he d’estudiar la quarteta novena. Aquesta sí que promet!

Benvolguts lectors, el mestre ens ha fet fora i ens ha tancat la porta. Antoni Joan Glec és molt savi, però un xic maleducat. Rafa Pena. Saint Remy. “Mucho más allà”.

Fins aquí l’extracte. No cal fer-hi cap comentari més.

GLECS EN SÀNSCRIT?

2006-01-09T02:16:00.000+01:00

Miquel, o Miguel, Melià ho ha tornat a aconseguir. És un encant. Es vanagloria del diccionari sànscrit-català i fa bé. Jo sabia que l’interès pel sànscrit havia augmentat entre nosaltres, però estava convençut que per al català havia minvat i no poc. Dintre de la meva coneguda ignorància, havia oblidat que els Hare-Krisna estan captant fidels pertot. I que el seu idioma predilecte és aquest.. Així i tot, m’hauria semblat més normal que el gran director hagués optat per una edició del balear-sànscrit o del castellà-sànscrit. Crec que el senyor Melià hauria de ser conscient de qui li aporta les garrofes. En tot cas les vendes de l’edició crec que seran prou minses. Y ESO DUELEE...!

Si hi hagués una mica d’esperit empresarial a la Conselleria de la CAIB haurien optat per editar el “Gran diccionari de la llengua segons Torrent”, gran críptic en els seus escrits. Ni els nazis van aconseguir ser-ho tot en les seves comunicacions entre Berlín i els destacats al front rus. Encara no he aconseguit entendre gairebé mai què vol dir quan escriu; ara els Glecs, abans les Flòvies. I m’hi escarràs, no vos penseu. Em consta tant saber què insinua que començ a tenir complex de Quixot i em fa por que se m’eixugui el cervell per aconseguir-ho. Aquell heroi va acabar foll en maldar d’entendre les dites dels llibres de cavalleries. Servidor, que d’heroi en té ben poc, només s’ha convertit en un bota receptora de paracetamol, tot intentant que el mal al cap que em provoca el seu estudi no se’m convertesqui en una migranya de mal curar.

Té mèrit el senyor Torrent, home centrat com pocs, segons ell, tot i que jo el situaria a la dreta de l’extremadreta, un lloc ideal per aconseguir el seu objectiu. Però quin és el seu objectiu? Bona pregunta. Qui me la respongui serà premiat amb una màquina de rentar o un electrodomèstic qualsevol, del mateix valor. Preu per preu, que triï el desentrellador.

Crec que ja que l’Ajuntament de Ciutadella ha decidit reformar la placeta d’Artrutx, no hauria de perdre l’ocasió de substituir la font projectada per un monument a ambdós il·lustres ciutadellencs. Algú pot presentar més mèrits? Sincerament, no ho crec. Un i l’altre aconseguirien així el reconeixement perpetu. Tot i així, sospit que si bé Carles Torrent necessita ser immortalitzat en pedra i que el 8 de febrer de cada any cantin davant de l’escultra que sli dediquin una tonada com ara “Prietas las filas”, el director general prefereix l’homenatge popular, un reconeixement amb més caliu. No sé, amb alguns exaltats i alarmats per la seva brillantíssima tasca, hem pensat que potser seria més indicat contractar un grup de músics sud-americans que acompanyin el seu caminar per la vila amb una cançó indicada a la seva tirada per la figuració. Humilment propòs “Fina estampa”, especialment aquell fragment que diu “La veredita sonríe cuando tu piel acaricia. Y el cuculí se ríe, y la ventana se agita, cuando por esa vereda tu fina estampa paseas”. En el benentès que s’ha de cantar en sànscrit, que si es fa en l’idioma dels Glecs, vés a saber que entendrà la gent. No voldria que hi hagués cap problema, ni que algú entengués allò que la lletra no diu.

Seria una bona idea editar el Glecs en sànscrit per facilitar-ne la lectura? És una pregunta que deix sense contestar. El debat és obert. Hi ha gent més preparada que un servidor per decidir què convé.

VULL SER MILITAR!

2006-01-07T20:01:00.000+01:00

Cada any esper, ansiós, l’arribada dels Reis, i no pels regals, ca!, sinó per veure què passarà amb la Pasqua Militar. De bon començament par l’oïda per escoltar l’Himne nacional. Però no hi ha manera que me’l sonin. La veritat és que jo voldria que me’l cantessin, preferiblement amb aquella lletra que diu “Gloria a la Patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol”, però no hi ha res a fer. Als nostàlgics només els agrada bombardejar-me amb aquesta tonada per Sant Antoni o per Sant Joan. Deu ser que tenen ganes de tocar-me el nas o que els provoca una eufòria infinita veure algú amb levita dalt d'un cavall. I jo que volt i volt pel poble el “Dia de la Raza, el 18 de juliol i altres dates assenyalades... Cap èxit. Sort em queda d’Internet, on puc trobar aquesta tonada, i d’altres.

Això no obstant, els sentiments de la gent són sempre millors que no esperam i sempre hi ha algú compassiu Enguany m’han regalat un discurs de categoria. El senyor Mena no té preu. Li estic ben agraït. El dia de l’Epifania del Senyor, ha sorgit un nou salvador de la pàtria, la dels veïns, evidentment. Al·leluia! Què faríem sense aquest exèrcit triomfant? No ho vull ni pensar.

Tenint en compte les meves innates aptituds per als jocs d’estratègia –Risk, Stratego, escacs normal, o escacs japonès i una mica per al xinès i el coreà— m’havia d’haver fet militar. Dissortadament, durant la joventut era més bé insubmís. Un pecat que es cura, tanmateix. Ara no dubt que em vaig errar. Em veig com a capellà castrense, o directament com a templer: hauria quedat preciós amb aquest hàbit. No crec que hagués dit aquesta mena de parides --ja és curiós el nom del Salvador-- però alguna n’hauria fet. La broma és la broma. I si després de la broma et concedeixen una jubilació avançada, és per pensar-s’ho. La vida és així d’injusta: un sabater la fa i el foten fora i sense indemnització. Però, si treballes vestit de caqui i de tant en tant beses una bandera, només cal que diguis alguna coseta que faci mal a algú perquè et passin a la reserva. Cobrant, eh! I per si no en tens prou, et regalen el carnet del PP, que cada vegada que pot far passes per convertir-se en el PM, o Partit Militar: els meus!

A la milícia tot són avantatges. No tens problemes per escollir la roba, si no penses arribes més amunt, etc. Però és un lloc on només poden entrar els escollits, per això em van declarar inútil: un encert per part seva. Ja ho sé que en som, d’inútil; la putada és que l’Estat no em concedesqui una pensió per aquest motiu. I motius li’n don sempre que puc, però res: no piquen.

L’enyorat Ramon Barnils deia que el problema d’alguns militars se solucionaria afegint al Codi militar una article, que més o manco havia de dir així “El militar que dijere que quiere salvar a España, será ajusticiado al amanecer sin instrucción de causa”. Senzill, barat i eficaç, el mètode Barnils. Jo en discrep. Preferesc que continuïn com fins ara i em facin reglas com el del senyor Mena. Encara que de porc i senyor se n’ha de venir de... Ell què deu ser?

El súmmum de la glòria d’un salvador és esdevenir dictador. Després estàs salvat. Amb el tems et diran de tot i probablement acabaràs arrestat al teu propi domicili. Excepte que només sigui un militar aficionat com ara el Che Guevara o en Fidel Castro. En aquest cas fins i tot seràs idolatrat per l’esquerra. Si acabes essent jutjat, sempre trobaràs algun país que t’aculli i en cap cas no hauràs de tornar el que hagis robat. Perdó, el que t’hagin regalat. Tu moriràs sol i oficialment pobre, però la teva família serà rica.

Sortosament ens queden militars assenyats. I molts! No tenc cap problema a reconèixer que sent admiració real pels senyors Baldomero Hernández o Alejandre Sintes. Sempre recordaré, amb goig, una intervenció d’aquest darrer en el programa de Ramon Colom “Millennium”. Em va fer canviar la meva opinió sobre l’exèrcit. Hauré d’engegar el vídeo per repassar-lo i oblidar algun dels seus companys. Maleïda sigui l’hora en què no vaig optar per fer carrera. O beneïda la meva miopia, que tampoc no ho saps mai.

Francesc Sintes Giménez

UNA FÀBRICA D’ESPASES

2006-01-01T18:16:00.000+01:00

Les males llengües --els desafectes, en poques paraules--, diuen que la situació econòmica de l’Ajuntament de Ciutadella és molt dolenta. La culpa és repartida entre els diversos equips que han governat. Com que calia trobar solucions imaginatives per millorar el tresor públic, no m’estranyaria que el que m’han assegurat sigui cert: l’Ajuntament vol fer una fàbrica d’espases.

Si repassam els diaris dels darrers anys, veurem que les coses ja apuntaven cap aquí. Fins ara es duia més l’estil difamació, seguit per l’insult i acabant amb una punyalada “trapera“. Alguns s’hi sentien, i s’hi senten, molt còmodes, però no els acabava d’omplir. Sortosament, en arribar notícies que a l’Uruguai, fins no fa gaire anys, els duels eren permesos a algú se li ha encès la bombeta. Idea!: atracció turística!. El Born recobrarà la seva antiga esplendor. Que baixin els regidors i s’enfrontin com a bons cavallers. Davant de tots. Ah... quina delícia. Serà com els famosos duels entre el president del Partido Blanco i el del Partido Colorado. M’agrada.

De bon començament, hom comentava la possibilitat que aquests enfrontaments es fessin desarmats, però la lluita cos a cos no era ben vista, perquè els infants s’hi podien apuntar. Mancats de fins estilistes que es poguessin dedicar a la boxa, restava l’opció de muntar un escenari on fer-hi combats de sumo japonès, però no tothom se sentia motivat a engreixar tant. Tots sabem que travessam una era on la línia ens fot el plaer del menjar.

La lluita amb punyal exigia una importació massiva de ganivets d’Albacete, tenen denominació d’origen, i el Ministeri de Medi Ambient no ho ha permès en negar a Ciutadella la possibilitat de comptar amb un port capaç de rebre tanta mercaderia imprescindible. Es podrien aconseguir aquestes armes de contraban, però no és el mateix. I a més a més el contraban és un delicte; i tots sabem que els regidors són, sobretot, honrats. És una llàstima que s’hagi descartat aquest tipus de baralla, perquè Sancho Gracia estava disposat a passar una bona temporada al poble per mostrar-nos els seus secrets. Alguns haurien quedat molt bé amb patilles llargues a les seves galtes i una manta enrevoltada per defendre’s dels talls del contrari. Quina putada que ens hagin furtat la possibilitat d’escoltar el soroll que fa una navalla quan s’obre!

Finalment s’ha escollit l’opció de l’espasa. Era la millor, no ho dubteu. Tanmateix, hi ha hagut debat. L’oposició es decantava per implantar el floret, l’equip de govern s’hi va negar. Els d’aquest prefereixen el combat brut, no els va l’esgrima. Prefereixen una cosa més bèstia i no ho trob gens estrany. Això de saludar el contrari abans de barallar-s’hi i haver-lo de fer a la francesa i emprant un vocabulari proscrit pel director general de Política Lingüística, amb paraules com touché, en garde.. els semblava una mariconada. Així que preferien una cosa més real: sang i fetge. O somos o no somos, que punyetes! Ja em puc imaginar com seran els primers combats. Els del PSM cridaran “Desperta ferro”, els del PP “Santiago y cierra España”. Camarero i els del PSOE no diran ni piu, aniran per feina. En Llorenç com a bon castellà –senyor de castell— es farà d’or venent figures de samurais de porcellana i en Pau Lluc i l’alcalde passaran d’enfrontaments i prendran un cafè plegats. Com s’ha de fer.

Per arrodonir-ho, es crearà l’associació “Padrins de Regidors Ofesos”, que impartirà cursos sobre normes de combat, etc. Quan tindrem els primers enfrontaments? No caldrà esperar gaire. Sols resta decidir si s’hauran de fer amb un únic tipus d’espasa o s’admetrà un combat més creatiu i al gust de l’usuari. El nou alcalde de Ciutadella a l’exterior, German Jover, és partidari d’una arma tipus britànic. Amb aquesta el podrien investir cavaller-alcalde, cosa que li permetria presentar-se a les reunions d’alcaldes amb més arguments. Ha promès que com fa fins ara, no hi obrirà boca.

Altres prefereixen una mena de gladium, espasa curta que recorda més el punyal. Finalment, hi ha els que es decanten per un bon “mandoble”, feixuc i que fa ferides que millorarien els comptes de la Clínica Menorca, que ahir era rica i avui no té un velló... o per una cimitarra corbada, si pot ser bífida a la punta. No cal ser massa llest per veure qui ha triat aquesta.

Cerc una secta

2005-12-14T12:27:00.000+01:00

Fa setmanes que hi don voltes. Triar-ne una, és complicat. La gamma és àmplia. Els objectius, diversos; tots lloables. Que sí, que sí: vull entrar en una secta. I si pot ser, destructiva. Pensar, cansa i vull que m’ho donin tot fet. No pensar, evita depressions. Hom es lleva de bon matí i després d’un àpat frugal, hipocalòric, ja té un programa marcat de tot el que ha de fer durant el dia. Que no és una meravella, açò?

He cercat pertot arreu. He llegit estatuts, objectius... i també arguments contraris a cadascuna. En principi, em decantava per aquelles que t’interrompen el son cap a les tres de la matinada. Et vesteixen amb una túnica primeta, no sigui cosa que criïs massa defenses, i un cop encès l’encens, ja només et resta olorar aquest perfum tan agradable –col·laboració amb els pagesos iemenites, tan mancats d’ingressos— i a tocar tambor hi manca gent.

Ser hare-krishna semblava una tria excel·lent, però t’obligaven a comprar els Vedes i a memoritzar-los. Massa lletra a la meva edat. El cervell se’ns aprima amb el temps i omplir-lo de mots en sànscrit no és una tasca que es pugui permetre qualsevol. Fa uns anys hauria pogut. Com dominava el Catecisme!, per posar un exemple. Encara record preguntes i respostes. “¿Qué son los ángeles?”. “Los ángeles son espíritus puros, esto es, sin cuerpo, creados por Dios para que le alaben y le obedezcan". Com enyor aquell època! Vaig criar memòria, dissortadament òrfena dels Principios Fundamentales del Movimiento, que ja no eren obligatoris. Mala sort. Com m’hauria agradat aprendre allò de “La comunidad nacional se funda en el hombre como portador de valores eternos” o “Las entidades naturales de la vida social: familia, municipio y sindicato, son estructuras básicas de la comunidad nacional”. Que em vagin furtar la possibilitat i l’obligació de memoritzar això, no els ho puc perdonar. I no haver cantat mai “Cuando se enteró mi madre, que yo era de las JONS... me dio un abrazo y me dijo, hijo mío de mi alma, así te quería yo. ¡Falangista valeroso!”... tampoc no puc. Lletra fantàstica, música imponent.

Em direu que això no té res a veure amb una secta. Potser teniu raó. Però no em negareu que facilitava de no pensar, un dels objectius preferits i bàsics de les sectes. Si no fos per l’exigència de portar un mostatxet ridícul sota el nas, la resta d’obligacions em ferien el pes: camisa blava, boina roja, un cançoner ben interessant... seria una bona tria, i nostàlgica. També podria optar per fer-me maoista. Roba senzilla, coll Mao, beca tipus Pere Tàpies... i les obres completes del senyor Zedong dintre del meló. “El llibre roig”.. és un text potent. Però ara permeten d’estudiar-lo en castellà i això facilita el seu aprenentatge i la seva recitació. Francament, una bona secta ha d’emprar un idioma sagrat: llatí, hebreu, àrab, sànscrit, mandarí... Simplicitat i secta es contradiuen. Fora!

Si la quota no fos massa alta em decantaria per fer-me del PP, branca Zaplana i Acebes. L’oficial no m’atrau. Jo vull que em buidin el cap del tot, res de pensar. Acebes m’ho garanteix. I a més a més, si no em provoca un “trastorn del comportament”, em torna els diners! És per pensar-s’ho, no? Optar per l’estil Zaplana, és més perillós. Mala bava, enriquiment il·lícit... i massa diversió. Els parcs temàtics no em convencen. Em fan por les atraccions i a Terra Mítica patiria. Preferesc el mareig aconseguit després d’un ball tipus dervirx turc. Voltar fins que la sang baixi als peus... és Homèric! Zaplana, a més a més, pertany a l’escola sectària valenciana, massa decantada cap al sexe i la promiscuïtat. Jo cerc un grup cast, que no practiqui porqueries.

Com podeu veure, és difícil decidir-se. A darrera hora m’arribat propaganda d’una associació que promet: “Formigó sense fronteres”. Sembla que entre els seus objectius hi ha la d’encimentar i encimentar... fins a aconseguir que el cervell es convertesqui en un autèntic bloc, apte per construir. Però és gent molt seriosa i jo tenc massa barra... tot i que una de les seves reivindicacions és erigir un monument a la badia de Ciutadella, en forma de dic, que portaria el títol “Homenatge a la barra!”. M’hi admetrien? Per si de cas faré punts: Vull un dic! Visca la barra!

EL PP ÉS SOCIALISTA, ENCARA QUE NO HO SEMBLI

2005-12-12T13:11:00.000+01:00

Sovint sentim a parlar de la “tercera via”, aquell tipus de socialisme de Tony Blair, ancorat cap al centre i que li ha permès de guanyar tres cops consecutiu unes eleccions al Regne Unit. Misteriosament no sentim a parlar de la “quarta via”. Aquesta és un creació del Partit Popular d’Espanya. O del Partit Populista d’Espanya, que ja no sé ben bé com definir-lo. Em fan tremolar els populistes, tant si es diuen Chávez, com Jesús Gil.

En què consisteix aquesta “quarta via”? És ben senzill. Es tracta d’abandonar els principis liberals i democratacristians, que teòricament haurien de ser la base d’aquest partit, i substituir-los per uns de caire nacional i socialista. No vos equivoqueu, no pretenc dir que tenguin res a veure amb el nacionalsocialistes alemanys. El Partit Popular s’ha convertit al socialisme... a estones. Per què ho dic? Perquè em sembla evident, i alhora contradictori amb la seva ideologia, que vol castigar qui més guanya, qui millor gestiona els seus ingressos. Aplica la mateixa estratègia que un tal Rodríguez Ibarra. Això no ho fa amb les persones físiques –les grans fortunes, són intocables--, sinó amb les jurídiques. És més amb les jurídiques que podríem definir com a “autonòmiques”. N’hi ha prou que una comunitat autonòmica, o nacional, faci bé les coses i de cop li fan pagar més per distribuir-lo entre les més pobres. Curiós en un partit liberal. Fins i tot acaba girant la truita. El que gestiona pitjor... acaba sent més ric. Si no es frena aquest sistema de repartiment, els catalans, balears i valencians prest s’hauran de retirar a Extremadura per ser ben tractats econòmicament per Espanya. El cas de Madrid no s’hi pot incloure, ja que es beneficia, i no poc, de l’”efecte capital” i si bé és cert que teòricament “paga”, en realitat ho fa amb una part d’ingressos generats a altres llocs, a tot el país: bancs, telefòniques, elèctriques... Per si no n’hi havia prou, aprofita molts de fons comunitaris. Només cal veure com milloren, a compte d’altres, les seves infraestructures.

A més a més, el Partit Popular, castiga els països d’Europa que gestionen millor i els vol condemnar a mantenir Espanya, “for ever”. I jo que pensava que això d’Europa era per trencar fronteres! No ho entenc, si a Espanya malparlen dels partits nacionalistes, com poden ser insolidaris amb Europa defenent la seva Espanya de la mateixa manera que PNB, CIU, BNG, etc., defensen les seves nacions o autonomies? Misteris de la vida. El que dic, el PP no és el que era, s’ha transformat en nacionalista i socialista. A la seva manera.

EXCOMUNIÓ

2005-12-07T19:10:00.000+01:00

Aquesta reflexió va ser escrita quan una filleta de 9 anys, de Nicaragua, va quedar embarassada i el seu pare va ser excomunicat en fer-la avortar. Mai no va ser publicat, ja que el diari Menorca va considerar que el Vaticà ja s'havia pronunciat sobre el tema. Com que ahir hi vaig somiar, ara la faig pública.

EXCOMUNIÓ

Per un motiu que no ve al cas, jo vaig estar excomunicat. I l'Església, concretament l'anterior bisbe a través d'un prevere --només el Papa, el bisbe de la diòcesi a què pertany l’infractor, o un capellà autoritzat per aquest, poden fer-ho-- em va absoldre d'aquesta pena per tal que pogués rebre el sagrament de la confirmació. De la mateixa manera que als pares i als metges que han permès que la filleta nicaragüenca avortés, l'excomunió se m’havia aplicat latae sententiae --és a dir, de manera automàtica--. Per això vull aportar un altre punt de vista --el d'una persona a qui se li va aplicar la mateixa sentència-- sobre els comentaris que s'han fet arran de la frase pronunciada –i convenientment retallada per la premsa-- pel vicari general de Managua, Silvio Fonseca, i sembla ser que també per l'arquebisbe Miguel Obando y Bravo. Van dir, si fa no fa, que tots els intervinguessin directament en l’avortament de la filleta nicaragüenca de nou anys violada quedaven excomunicats perquè així ho fixa el Codi de dret canònic. Certament açò és el que diu aquest Codi, però hom el pot interpretar d’una altra manera.

Abans d'exposar el meu raonament, vull aclarir que personalment estic en contra de l'avortament, encara que amb els tres antics supòsits en què el permetia la legislació espanyola hi podria estar bastant d'acord. Amb el quart no hi estic gens, d’acord, encara que no jutj, ni critic, les mares que s’hi acullen: sobre el metges que el fan possible, n’hauríem de parlar. Això no obstant, el cas d'aquesta filleta em sembla prou clar --o, com a mínim, discutible-- i entraria de ple en dos dels casos que normalment acceptaria. Si en fos el pare i realment la seva vida perilla –cosa que no dubt--, estaria disposat a rebre una altra vegada l'excomunió i perdria el meu net nasciturus.

Molts de catòlics i de no catòlics s'han queixat aquests dies per l'aplicació d'aquest cànon. No entenc gaire les queixes dels no catòlics. Consider que qualsevol associació, grup, etc., pot dictar normes --lògiques o no, mentre no siguin contràries a la moral-- per admetre-hi els seus membres. El fet que apliquin a algú l'excomunió significa, simplement, que aquesta persona deixa d'estar unida a Crist a través de l'Església. Com s'ha de queixar qui ja no en volia formar part? Entenc, a més a més, que una persona excomunicada pot seguir unida a Crist igualment, però de manera individual. L'excomunicat no pot rebre sagraments, etc., però si hi té interès i declara el seu penediment pot tornar a formar part de l'Assemblea. Però, com es possible que un no catòlic es queixi que a algú no li administrin sagraments si aquests "signes indelebles" no li diuen res? No som catòlic ni cristià, per aquest motiu i per coherència amb el que dit més amunt m'hauria d'abstenir de criticar l’opinió de Fonseca i d’Obando y Bravo. Ara bé, malgrat que em contradigui, vull opinar i ficar-hi una petita cullerada.

L'Església s’ha defensat dient que no ha declarat l'excomunió ferendae sententiae --o sigui després d'un procés formal-- sinó que els pares i els metges han rebut la pena "latae sententiae" --cànon 1398 del Codi-- i que aquest tipus d'excomunicació no està ni tan sols reservat a la Santa Seu. Segurament ha estat així; l'Església simplement ha atenuat les paraules del vicari tot manifestant que cal aplicar la misericòrdia, un dels més elevats valors que predica, als infractors. Em sembla, però, que no seria sobrer que --com ho va fer en el meu cas-- tingués en compte diversos articles del dret canònic que poden fer que aquesta família nicaragüenca pugui seguir rebent els sagraments, ja que per a ells, tant aquests signes que "imprimeixen caràcter", com el fet de formar part de la Comunitat, sembla que són coses importants. Els pares tenien por de perdre la filla si aquesta no interrompia la gestació del net o de la neta. Van voler salvar, equivocadament o no, la vida a la seva filla: van actuar en legítima defensa. Si fos jutge consideraria que els era aplicable, per analogia, el cànon 1323.4 del Codi de dret canònic vigent i que diu que "no restarà subjecte a cap pena qui quan va infringir una llei o un precepte (...) va actuar coaccionat per una por de caràcter greu, encara que aquesta només fos relativa, o per necessitat, o per evitar un greu perjudici, excepte si l'acte era intrínsecament dolent o comportés mal a les ànimes". Francament, no creieu que els pares tenien prou por? No considereu que volien evitar un greu perjudici? El possible mal a les ànimes o considerar l’acte “intrínsecament dolent” no m'acaben de fer el pes per evitar que algú declari públicament que els pares són innocents segons el mateix dret que alguns preveres --no tots-- han considerat que els condemnava. Dissortadament, ni som jutge ni expert en dret canònic, però la meva opinió és que el mateix Codi que condemna la família també l’absol. No calia ni tan sols parlar de misericòrdia, n’hi havia prou a interpretar el Codi d’una manera global i amb ganes de comprendre l’actitud dels pares. I, sobretot, tant els preveres implicats com la premsa havien d’haver tractat l’afer d’una manera molt més discreta: una filleta de nou anys mereix molt més respecte.

L’ÀNGEL EXTERMINADOR

2005-12-01T11:11:00.000+01:00

N’Ángel és ros, no crec que tengui els 20 anys i li encanten l’esport i la tàctica. Dissabte dia 26 de novembre m’ho va demostrar. Eren cap a la una i mitja de la nit. Ell vestit de blanc, immaculat, i amb una cara de haver pres bastant de suc, va sortir d’un bar acompanyat de dos amics més. Van travessar el carrer des Mercadal, i un d’ells, fent una demostració d’estratègia va cridar un jove, que semblava estranger, que acabava de passar prop meu i m’havia saludat. El trio no em va dir ni paraula. Un problema d’educació, sens dubte. Anaven una mica ràpids, amb un objectiu fix i saludar no entrava en els seus plans. .

De repent van cridar l’estranger. “Perdona, ¿tienes fuego?”. Aquell es va aturar i va començar a rebre cops de puny. Va aconseguir fugir, gràcies a Déu. N’Ángel el perseguia. No sé si el va arreplegar o no. Uns segons després un dels tres va passar prop meu, em va dir “Bona nit” i va continuar com si no hagués succeït res. No va passar gaire més temps fins que n’Ángel, amb cara de satisfet per la feina feta –o intentada—es va retirar ben dret, com si estigués orgullós de la seva proesa.

Em van impressionar aquests tres elements. Són molt dimonis. També són bastant covards i fastigosos. Estovar un estranger –o algú altre-- no és un feina de gaire mèrit. Probablement no els denunciarà mai. Per si de cas, però, cal aplicar una tàctica adequada: tres contra un és una proporció que ofereix certes garanties d’èxit. Arrambar-s’hi per darrere, també és fer les coses com cal.

M’agradaria saber qui era l’estranger per denunciar plegats aquests tres elements. Em rebenten els xenòfobs, els racistes, els impresentables. Si voleu podeu trobar-los per voltants d’un bar el nom del qual no escric, prop del carrer de Mallorca.

N’Ángel i els seus amics deuen creure que passegen una puresa de raça que els fa superiors a tots els que vénen de fora. No n’estic massa convençut, que sigui així. El que sí que sé és el seu cervell té unes enormes dificultats a connectar entre si les poques neurones que encabeix. Deu ser qüestió, en aquest cas sí, de puresa: són uns nobles representants de la generació de la bleda al desgraciat. Encara que els més desgraciats de tots són ells tres. Esper que qualsevol dia venguin a per mi, però això no els evitarà la denúncia.

Si algú coneix l’agredit m’agradaria que li comuniqués que li faig costat, aquí a través del diari i al Jutjat, quan vulgui. Si això m’ha de costar que em peguin, mal sort. Només els deman que vetllin unes quantes hores més, així en passar aquells senyor que van de verd i duen una garnera a les mans, els podran ficar on es mereixen: als fems.

Francesc Sintes Giménez

EL GRAN INQUISIDOR INSULAR

2005-11-27T17:46:00.000+01:00

En tenim, de sort. Podríem haver viscut en una època avorrida, o en una conflictiva. Els pares van viure la Guerra, i van tastar --si és que això es tasta-- la fam. Els avis, fins i tot van anar a la presó. A cadascú el tancava algú, segons quina era la seva manera de pensar. Nosaltres ens hem trobat amb i en una època que semblava que es decantaria per l'avorriment. Afortunadament, el PP, sempre atent a les necessitats del poble, ens regala una nova manera de mantenir-nos psicològicament estables. Ha creat l'època de les baralles. M'agrada.

A Menorca, tenim representants molt interessants d'aquest estil de vida. Cada poble té el seu. A Maó destaca el clan Galmés, bocata di cardinale; a Ciutadella, el cangur del nostre alcalde, és un bé etnològic que cal preservar. Quina boqueta passeja! Personalment, em cau molt bé, no ho puc evitar, ni ho vull, però em sembla que la majoria no l'entén. És un artista i els artistes sovint són incompresos.

Per si no n'hi havia prou, per si anàvem coixos i ens desviàvem de l'ortodòxia, calia reinstaurar una figura imprescindible: la del gran inquisidor insular. Hi havia diversos candidats, tots amb prou mèrits; tots prou preparats. L'elecció havia de ser complicada per força. Finalment hi ha hagut autoproclamació, cosa que ha evitat discussions. De cop, sense saber com, un antic censor del diari Menorca, ha reclamat el nomenament. Atès que estava en contacte amb un tal Rouco, i que l'experiència de molt de temps, de molta feina ben feta, jugava a favor seu, ningú no ha gosat discutir la seva tria. Tenim un nou inquisidor, donem gràcies. Es diu Guillem Ferrer, qui em comenten que prendrà el nom de fra Wilhelm de Torferrada.

Una de les primeres coses que diuen que vol recuperar és la Festa del Bujot. Sí, aquella que ha romàs viva a Ponent, mentre a bona part d'Amèrica del Sud i de l'Estat espanyol, s'havia prohibit per indigna. Ciutadella ha de conservar les tradicions i, si es perden, recuperar-les com cal. Així enguany, ha proposat de cremar a la Contramurada, ben davant de l'emissora de la COPE, l'efígie de Joan Febrer. Els mèrits del vituperat són prou evidents: diuen que és d'esquerres!

La festa, si fa no fa, serà així. El dia de Pasqua, de matinada, es cremarà la biblioteca privada del prevere. No s'ha decidit encara si es farà al mateix lloc de l'execució o s'aprofitarà per fer-ho amb col·laboració amb el "Casino 17 del PP". Tot val per reduir despeses. Feta la foguera, i ben calents pel primer foc i el repartiment d'una beguda preparada especialment per a aquest acte, començarà l'auto de fe pròpiament dit. L'inquisidor llegirà un manifest de condemna de l'obra i el pensament de Joan Febrer. El manifest inclourà les millors dites de Fede Jiménez Losantos. El jutjat haurà de restar i d'escoltar en silenci. Com a prova de magnanimitat no serà sotmès a turment. No cal: aquí se'l condemna i punt, no necessitam perdre el temps aplicant-li el tercer grau. Ca! A més a més així és més ecològic: l'electricitat escalfa el planeta i s'està encarint.

Tot seguit, el condemnat serà investit amb un "sambenito" i serà passejat pels carrers del poble, fent aturades davant dels solars que hagin estat permutats per l'Ajuntament, en atenció a la col·laboració econòmica que els propietaris pressumptament --paraula que ens allibera de responsabilitats civils o penals-- abonaran als organitzadors de la festa. Encara no s'ha decidit si hi col·laboraran antics membres de la Jove Guàrdia Roja, que enyoren una representació d'aquest estil tan popular durant la Revolució Cultural. Al cap i a la fi, Febrer és capellà.

Finalment, i com és preceptiu, es cremarà l'efígie de l'encausat, que no tindrà dret a defensa ni a un advocat. Del coll del bujot, penjaran un cartell on s'aclariran el motius de la condemna. Farà goig veure el debut de l'inquisidor. Ell, cofoi, ho observarà des de la balconada i retransmetrà l'acte per la ràdio, i en rigorós directe. Habemus inquisitorem! Al·leluia!

PD: Em podeu condemnar al foc etern a través de f_sintes@wanadoo.es

ELS ULLS DELS CIUTADELLENCS ESTAN EN PERILL

2005-11-09T19:47:00.000+01:00

El reconegut oculista austríac Andreas Baumgartner, publicava fa quinze dies un article prou interessant en la revista que edita el Col·legi d’Oftalmòlegs de Caríntia on desplegava una curiosa teoria sobre els problemes de visió que presentaven alguns habitants d’Espanya. Hi mantén l’especialista que bona part d’aquestes dificultats són atribuïbles a l’afecció d’alguns a passar algunes hores setmanals contemplant l’emissió codificada de Canal +, normalment les nits del divendres que vés a saber quin tipus de programes deuen passar per aquesta emissora en aquest horari. Titulava l’article “Presbícia i gasiveria: estudi sobre la influència i els efectes de l’avarícia en la vista cansada”. Hi ha genis pertot arreu.

Sempre atents als darrers descobriments de la ciència, el Cercle Artístic pretén de convidar-lo a donar una conferència dintre del cicle “Dialoguem”, qualsevol divendres, abans de l’emissió esmentada. La conferència finalitzarà amb un aperitiu que durarà fins poc més tard de mitjanit. La idea és fer una demostració pràctica per acompanyar la xerrada. Així, els assistents podran comprovar en començar aquest programa tan vist d’amagatotis, quina és la diferència entre estar abonat o no al canal, és a dir entre veure el programa codificat i veure’l com cal. La primera mitja hora veuran l’emissió codificada i seguidament la veuran sense codificar. Podran comprovar com la vista agraeix de fer una petita despesa, no ho dubteu. Bé, també es pot optar per no mirar aquestes porqueries.

Parlant amb el doctor Andreas Baumgartner, que ha passat un dies a Menorca, convidat per la “Fundació Amaverunt”, em comentava la seva recança pel fet que alguns ciutadellencs, estiguessin tan interessats a seguir la programació de Televisió de Catalunya, especialment els programes que emet K3/33, ja que això també els pot produir problemes de vista i d’audició. Hom sap que aquest canal està proscrit a la major part de cases de Ciutadella, des que va començar a emetre IB3. És una demostració de pluralitat informativa molt típica per aquestes contrades de Ponent.

Altra gent, més sana i no tan fanàtica de les coses que provenen de Catalunya, ha canviat d’hàbits i avui ja mira IB3. La programació no és que mati, de fet no és com esperàvem. Manipula, com és natural, però això ja hi entrava. De què et serveix comandar si no pots fer el que vols? Però, no m’ompl. Jo esperava veure una carta d’ajustament amb un albatros volant, seguit del director general de Política Lingüística pontificant sobre les bondats d’aprendre anglès i per començar forts un programa sobre les activitats de James Matas. Així, hauria estat normal que el segon programa del dia s’hagués dit “El primer badall d'un líder". L’argument seria senzill: el president encara amb el pijama posat donaria el “bon dia, buenos días, good morning” als baleàrics –curiosament no saludaria els alemanys que resideixen a Mallorca amb— i seguidament es dirigiria al lavabo a fer la primera deposició del dia. Tancaria la porta i programa acabat. Durant la jornada faria algunes c.... més però serien ja de tipus polític i no tindrien res a veure amb l’alliberament intestinal primari.

I jo em deman: no es podrien posar d’acord la Sra. Barceló i la dida, la cangur o el tutor de l’alcalde de Ciutadella –ja que a ell no li deixen comptar punt— per evitar aquesta discriminació que patim alguns ciutadellencs? Si des Mercadal cap a Maó veuen la tele catalana i la digital terrestre, quin pecat hem comès els de Ponent per no veure-la? Cal que la presidenta i la dida pensin en els nostres ulls. Cada dia hi veim pitjor i això no està bé. Tenc mono d'Àgora i de Millenium i estic cansat de veure codificats els partits del Barça d'hanbol. Pietat senyors, pietat!
Venga, posau-vos d'acord i instal·lau un repetidor, que ve Nadal!

f_sintes@wanadoo.es, 24 hores obert a rebre insults.

QUAN UN HUGUET DORM... NO EL DESPERTEU

2005-11-01T20:10:00.000+01:00

Una de les imatges més colpidores de l’any és veure el conseller Cristóbal Huguet com reposava al Parlament de les Illes Balears, ben adormit, mentre el seu cap, Jaume Matas predicava. Honorable descans, el del senyor Huguet. I encomanadís, perquè un altre Huguet, en Joan, feia el mateix. M’encanta mantenir-los, pagar-los un sou... encara que sigui per fer una becadeta. Fins i tot gosaria a dir que m’agraden més quan somnien que no quan estan deixondits.

Servidor comprèn que un discurs d’en Matas és de tot menys entretingut i que qualsevol persona moderadament normal, o plega o està condemnada a passar una mala estona. Ara bé, que dos convençuts entrin al Parlament sense estar inflats de cafè... no ho acab d’entendre. Que no hi ha cafeteres, al Parlament? Potser s’està boicotejant aquest producte perquè no es vol mantenir l’impresentable d’en Fidel Castro o per acabar amb en Lula? No ho sé, però el que no em fa el pes és no cercar solucions alternatives que evitin aquesta imatge lamentable. Tal vegada seria més entretingut substituir les “parrafades” del president o d’altres oradors per un discurs més entenedor; i després d’haver vist la desfilada dels legionaris el Dia de la Raça se m’acut que la cabra que els precedeix està poc valorada i, tot i que el seu vocabulari és teòricament breu –tot just va de “beeee” a “meee”, pronuncia ambdues síl·labes amb una gràcia força entenedora. Un repàs a l’obra del doctor Doolittle “El llenguatge dels animals. De com vaig arribar a parlar-hi”, ens permet copsar diversos matisos en la seva expressió, matisos que enriqueixen la seva locució i li confereixen prou varietat com per fer-la entenedora i alhora entretinguda. Donem una oportunitat a la cabra. Cal que IB3 emeti el seu debut com a oradora. Audiència no en perdria, açò segur. Si som capaços d’aguantar una retransmissió d’un partit de futbol comentat per en Nadal, segur que la cabra ens farà feliços.

Hom pot entendre que en Joan Huguet s’adormi, són molts d’anys de dedicar-se a la política i això cansa; però que un futur candidat a president del CIM acluqui els ulls... Tot té una explicació. Mentre el senyor païa el darrer àpat, pagat amb una dieta, va començar a imaginar que era president, i això fa feliç. En el seu somni es veia passejant per Ciutadella, lloc on destina tots els esforços del Govern, encara que això suposi que els militants del seu partit que viuen a la resta de l’illa se sentin desatesos. El Tóbal que apareixia en el seu somni havia tingut una idea brillant. Si es volia crear un consell a Formentera, per què no fer el mateix a Ciutadella? Tot en gros només calia fer un petit canal des Alocs fins a cala Galdana. Illa, nova, consell nou. Fins i tot havia decidit el nom del canal: canal Soleat. Quina inventiva! Amb una mínima inversió solucionava diverses coses: garantia al PP el triomf perpetu a les Illes; justificava la necessitat d’un dic a Ciutadella, ara més aïllada que mai; podia nomenar-hi un delegat de Semilla; organitzar-hi fires i més fires sense que Antònia Salord hagués de discutir amb Tuni Allès; i, de passada, el nom del canal era un homenatge a Mallorca i un lligam de germanor entre la capital de Ponent i l’illa gran. Amb somnis així, com no havia de somriure? Qui gosava de donar-li una colzada?

I com va acabar la història? Mai no ho diríeu. Ja havia sortit tothom i en Tóbal encara dormia. Els bidells ho havien provat tot per despertar-lo, encara que trencar aquell somriure els feia llàstima. Ho intentaren d’una manera suau i delicada: “Desperti, senyor Huguet”. Res, ni cas. “Ha acabat la sessió, honorable conseller”. No es donava per al·ludit. Els pobres estaven desesperats. Vibrava i tremolava el telèfon mòbil del conseller i encara era com si li fessin un massatge relaxant que el mantenia més a prop de Morfeu. Quan tot semblava perdut i estaven disposats a fer nit seca, va entrar una de les desadores. “Bona nit, Catalina –li va dir un bidell Com va això?”. “Beníssim, venc del banc i ja ens han ingressat la nòmina”. Misteriosament, en sentir aquestes paraules, l’honorable es va despertar de cop. Quines coses!

GRANISSAT DE MALA BAVA

2005-10-30T12:46:00.000+01:00

Senyor director del setmanari “El Iris”,

M’hauria agradat haver d’emprar un altre estil, però el fet que m’hàgiu demostrat que en preferiu un de groller m’empeny a deixar l’educació de banda en ser conscient que desconeixeu les normes de cortesia més elementals. Quan hom s’asseu a una taula de pòquer ha d’acceptar les normes; per tant, com que he de jugar en camp contrari, m’adaptaré a les vostres i adoptaré aquesta tàctica: la del cop baix.

Voldria felicitar sincerament l’anònim autor de les “Flòvies”. S’ho mereix. El d’abans, si més no, tenia la decència de signar-les, l’autor actual ni açò. Em plau veure que algú tan valent, tan presumptament còmic, tan intel·ligent –tot i que no sap llegir gaire— ha aconseguit que la mala bava també es glaci. No podem dir que cada dia tinguem aquesta sort, la de veure que algú ha mamat tanta mala llet que li regalima. Jo ja notava certa pesta quan passejava pels carrers de Ciutadella. Era una olor de llet estantissa, agra, però no li feia gaire cas. Curiosament la pudor augmentava quan obria les pàgines d’aquest setmanari, finalment he descobert per què: el flovier destil·la ràbia. Però endavant, no hi fas res. Em serviu d’exemple per mostrar a les meves filles com no han d’actuar. Acompliu una funció social, educativa i pedagògica importants. Cal que no la deixeu: sou necessaris! Uns mal educats, però imprescindibles. Endavant!

Em sembla una vilesa que un aclariment a una “flòvia” –la de l’Associació de Veïns de sa Farola- sigui inclosa dintre d’aquesta secció i criticada al mateix temps amb una altra flòvia. Deu ser que no sabeu què és l’ètica. Tampoc no em ve de nou. Jo no som soci de l’Associació de Veïns de sa Farola, ni ho pens ser, com tampoc no ho som de l’Atlètic, ni de cap casino, ni del PSOE, etc., per aquest motiu no m’estranya que no em convidin a representar-los, i encara que m’identifiqui amb el club de futbol, per exemple, no tenc veu en les seves assemblees i això no m’ofèn ni em fa sentir ciutadà de segona. I no per això consider que el club no sigui democràtic ni el qualific de “Sòviet Suprem”. Enhorabona senyor director, continuau així, vós i l’autor de les flòvies. Segurament tindreu problemes per dormir tranquils, però amb el temps minvaran. Llavors haureu aconseguit ser els més roïns i somniareu amb els diablets. Farà goig veure-us reposar!

Francament, jo canviaria el nom de la secció. Vos propòs que la denomineu, des d’ara, “Granissat de mala bava”; s’adiu molt més amb el vostre tarannà i amb el contingut de la secció. És una manera de ser que comprenc que no pugueu evitar.

PD: “El Iris” es nega a publicar aquest escrit.

ELS CONTENIDORS DE FEMS

2005-10-08T18:57:00.000+02:00

ELS CONTENIDORS DE FEMS

Tenc un amic perfumista que va educar la seva pituïtària fent assegudes a la fresca les nits d’estiu, ben a prop dels poals de fems. En començar només feia juguesques amb els veïns sobre què havien menjat. Amb el temps va arribar a adquirir tanta destresa que fins i tot endevinava la salsa amb què havien acompanyat les tallarines, etc. No era estrany que la gent li fes consultes culinàries. Record que més d’un li demanava com podia millorar els seus plats i ell els contestava: “A can Triay hi posen tal i tal cosa i la família està ben grassoneta i sembla feliç. Prova-ho”. Tampoc no era estrany sentir com comentava “A can Gómez, els va de meravella, engoleixen menjar car...”. Un bon dia li van començar a posar difícil aquesta habilitat: s’havien inventat els sacs de fems. Això feia menys desagradable la feina dels femeters i impedia que els moixos escampassin restes pertot arreu, però al meu amic li complicava la investigació. Això no obstant, no defallia. És més, es va créixer amb tanta dificultat i cada cop afinava més el seu olfacte. Finalment es van inventar els contenidors i aleshores va decidir que calia canviar d’afecció. Era conscient que podia aprofitar tants d’anys d’estudi de flaire per fabricar perfums cars. Combina les aromes com ningú no ho sap fer. Ara treballa per a Paco Rabanne. Ha fet una fortuna.

No és del meu amic, de qui vull parlar; ho vull fer dels contenidors. Tot un descobriment, no ho dubteu. I poc valorat. Un contenidor té molts d’avantatges. Al seu costat arreplega tot tipus de deixalles, indiquen clarament al ciutadà on ha de tirar les coses: al seu costat. Probablement algun dia la gent descobrirà que la part superior s’obre i que dintre s’hi poden abandonar les estimadíssimis bosses que contenen els records d’alguns àpats que han satisfet el seu gust. Mentre no ho descobresqui, no m’estranya que el poble es demani per a què serveixen. Bé, això passa a la majoria de ciutats. A Ciutadella de Menorca i del PP tothom ho sap: serveixen per molestar. Enlloc com aquí se’ls aprofita tant. Els contenidors de Ciutadella són contenidors de doble ús: indiquen on hi ha un pas per a vianants.

És lloable que l’encarregat de col·locar-los hagi tingut aquesta brillant idea. Qualsevol xofer sap positivament que quan veu un contenidor hauria de reduir la velocitat; al seu darrere hi trobarà un pas per a vianants. És una nova manera de fer; alternativa, si tant voleu, i pràctica. Amb un sol element, el ciutadà sap on trobarà brutícia i on pot atropellar algú. Cal ser llest, molt llest per arribar a aplicar aquesta distribució. És evident que ningú no mira ni respecta els senyals de trànsit --són massa petits per veure’ls--, però qui és capaç de negar que no ha vist un contenidor? Com pots dir després d’endur-te un cotxet amb un infant, empès per sa mare, que no havies vist el contenidor? Que no són prou grossos? Que no indiquen clarament que amaguen algú? És possible que el color no sigui l’indicat. Jo els faria de color de rosa o fluorescents. Aquest verd, tan militar, els camufla massa; fa l’efecte que només hi manca un adhesiu amb una crida del ministre de Defensa: “Cataluña se nos va, España te necesita: ¡Enrólate!”. Són coses d’en Bono, només ell és el culpable que es vegin tan poc. Envejós del nostre poble i de l’inventor del doble ús, n’hi ha atorgat un tercer. És una eminència.

De fet, estam envoltats de cervells privilegiats. No m’estranya, els que pensen –i cobren per fer-ho— tenen un aparcament reservat al Born i per això no caminen gaire ni travessen els passos de vianants. Passegen segurs amb el seu automòbil i si algun dia atropellen algú, no cal patir, els concediran immunitat circulatòria. Temps al temps. Mentre arribi aquest dia continuaran preferint de no fer exercici i desplaçar-se motoritzats. Si és cert allò de “Mens sana in corpore sano”, del seny consistorial serà millor no parlar-ne.

En definitiva, com que de moment els contenidors no s’empren per a allò que pertoca, jo els empraria com a cabines per escoltar la COPE en un ambient adequat. O per amagar-hi un tal Jiménez Losantos. Que no seria fantàstic veure els contenidors amb la fotografia d’en Federico? Podríem fer una activitat per als infants: la gimcana “On és en Fede?”.

LA MALEDICCIÓ DE L’ALCALDE

2005-09-25T19:10:00.000+02:00

LA MALEDICCIÓ DE L’ALCALDE

La tardor ha començat bé. La notícia que es reeditarà part de l’obra de Bernat de l’Almudaina fa goig. Aquest insigne historiador i folklorista va publicar ja fa prop de cent anys la magna recopilació de textos “Crònica i llegendes de Parella: recull i proposta d’interpretació” (Edicions Jamma, 1913). Durant massa anys aquest replec ha restat injustament ignorat. Censura?

Bernat de l’Almudaina va ser pràcticament l’únic investigador que va centrar els seus estudis en la desapareguda ciutat de Parella. En la seva obra ens recorda què va passar en aquella vila durant els mesos anteriors al cataclisme que va suposar que s’enfonsés. Tothom sap que una ona la va enfonsar, però la majoria ignora el desgavell que hi havia abans que es negués. Així, hi podem llegir què va fer el seu darrer alcalde, Alí ben Grada al-Badai, gran amant de la gentilesa, però que es dedicava poc a satisfer les necessitats del seus vilatans. Alí, era un apassionat de la poesia, de la contemplació i del silenci, del dolce far niente, que diuen els italians... Per això no atenia gaire les recomanacions dels qui l’estimaven, només feia cas del seu conseller, que aprofitava aquest adormiment per ser l’autèntic senyor de Parella. El poble només discutia i es barallava. Al final, l’enfrontament entre la gent del poble va ser tan gros que molts van fugir de la ciutat i ningú no sap amb certesa on era Parella. Només quan arriba els solstici d’estiu, alguns recorden la llegenda i malden de cercar Joans i Joanes que... ja sabeu el final.

El que tampoc no sap tanta gent és que poques hores abans del caos que va acabar amb Parella, part de la població –la més pacífica-- es va escampar per la costa de Ponent de Menorca. La majoria culpava Alí del desastre. Ell, també va sobreviure. Penedit, va plorar tant que els déus li van concedir el perdó, però condicionat. Li permetrien reencarnar-se diverses vegades fins que en una d’aquestes noves vides donés proves que hauria pogut ser un bon cap. Ciutadella seria el lloc on ho havia de demostrar. Durant els darrers segles va tenir diverses oportunitats i no en va aprofitar cap. Tots recordam què va passar quan ens visitaren els turcs, o durant alguna epidèmia de grip... en cap d’aquests casos va reaccionar com calia. Una ullada ràpida al que passa a Ciutadella, pot fer creure que l’alcalde ha fet vot de silenci o es prepara per protagonitzar una pel·lícula de cine mut quan deixi el càrrec; però si rellegim la Crònica esmentada, el més probable és que vegem ben clar que estam en l’època d’un nou avatar d’Alí: l’etapa de Llorenç IV l’Encantat. Els indicis ens permeten d’assegurar que l’actual alcalde és una reencarnació d’Alí ben Grada al–Badai i que té una nova oportunitat de redimir-se. El primer dels ciutadellencs està endormiscat, no bada boca. Com que els déus són misericordiosos, amb el perdó, li van concedir un desig: de tant en tant podria revifar. Caldrien una sèrie de circumstàncies. Una melodia de tambor i fabiol, que només sonaria un cop cada any, li donaria unes hores de lucidesa. Això sol succeir el dia de Sant Joan, l’únic en què Llorenç l’Encantat demostra que sap parlar, tot i que només ho fa per educació i per respondre a la convidada del caixer senyor. Just ha dit “Sort i ventura”, la maledicció i l’encanteri es reprodueixen i el fan callar fins l’any que ve. És el seu destí, no troba la manera de trencar aquest mal fat. Algú se n’aprofita i els ciutadans estan esglaiats en veure com el que van escollir per administrar la seva ciutat no reacciona. Li queda un any i mig per fer-ho... però hi ha poques esperances. A vegades sembla que és a punt de prendre una decisió, però... ai las!, li deuen donar alguna cosa, probablement un narcòtic, que el torna a deixar mut. Entre l’encanteri i el suc, Ciutadella no té alcalde.

Què podríem fer per ajudar Llorenç l’Encantat i Decantat? Dur-lo a fer uns mesos a una cartoixa, on estar en silenci és obligatori, seria una bona opció. Allà podria reposar i preparar-se per al següent renaixement, a veure si aprofitava la propera oportunitat. Però la millor solució seria administrar-li algun antídot que contrarestés allò que algú li deu fer ingerir. Ciutadella i ell ho agrairien. És ben cert que dintre del seu partit hi hauria algun disgust, però el poble és més important. Desperta’t Llorenç, restableix l’harmonia entre els teus súbdits! Provem-ho tots a la vegada, cantem tots a cor: “Tiru-riru-rit, pom, pom...”.

Francesc Sintes Giménez

PD: Si algú s’ha ofès, es pot desfogar carregant el meu ordinador de virus a través de la següent adreça: f_sintes@wanadoo.es

QUAN EL "BOTELLÓN" ES BUIDA

2005-09-11T18:59:00.000+02:00

Si la gent tingués seny, l’objecte s’hauria de vendre a un botiga de màgia. Efectivament, pocs són els estris comuns capaços de servir per a dues coses. Aquest bòtil adorat pel jovent presenta una particularitat: un cop ple, el seu contingut es buida dues vegades. La primera, va parar a galet a la bufeta de qui el buida; la segona, rega racons, places i carrers.

Incapaços de lluitar, per manca de prou policies, contra el perill que suposa omplir cossos que encara creixen amb una substància tòxica com l’alcohol, un grup de ciutadans honorables han decidit de crear el PIPI (Persones Interessades en un Poble Immaculat). Una de les principal activitats que promourà aquesta associació sense ànim de lucre, un cop s’han adonat que és complicat tancar les botigues subministradores, és organitzar un concurs en què participaran destacats experts en el segon tipus de buidada: el que va de la bufeta al terra, per entendre’ns. Així, han habilitat un solar destinat a serveis i equipaments que des d’ara serà el nou pixòdrom municipal, una idea innovadora; el recinte es dirà “S’Orinal”. A més a més del millors pixaires locals, reforçats amb alguns equatorians que hi participaran com a assimilats, ja han confirmat la seva presència els millors orinadors del nord, els famosos “celtes”, provinents de països amb una fama que ultrapassa fronteres. El grup celta estarà integrat bàsicament per britànics i irlandesos. A hores d’ara s’està treballant per aconseguir un representació d’alemanys i eslaus, però sembla que hi ha complicacions ja que els alemanys s’entrenen per a la propera festa de la cervesa a Munic i els eslaus han demanat que el botilot s’ompli de vodka i a l’illa no hi ha prou existències, ara per ara. Resta pendent d’estudi la possibilitat d’ajornar uns mesos els concurs i així donar-li un caire més internacional.

De qualsevol manera, ja sabem segur que abans d’iniciar l’esdeveniment un grup de sioux ballaran a l’entorn d’una botella enorme. Li dedicaran cants i danses propis, tot substituint les referències al Gran Manitú, per unes d’al·lusives al Gran Botilot. Així, d’un cop, podrem gaudir d’una triple manifestació: etnològica, escatològica i d’agermanament de pobles.

El concurs s’ha convocat en cinc modalitats: punteria, distància, fantasia, volum i resistència. En aquests apartats només hi podran participar mascles. Hom pretenia de muntar un concurs “sin”, però sembla ser que l’afecció al consum de begudes sense alcohol no està prou estesa. Quant a les dones, també tindran la seva oportunitat, dins de la modalitat discreta. Per tal que l’esdeveniment no resulti groller, ja s’han preparat una mena de cabines que permetran que qualsevol persona pugui assistir al concurs sense que hagi de patir per la por a veure més cos del compte dels participants.

Els premis seran sucosos i el poble espera impacient el concurs, sobre tot pel que fa als apartats de punteria –caldrà omplir un bòtil des de dos metres— i el de fantasia. Aquest darrer consistirà a imitar els brolladors de les fonts de Montjuïc o des Born, és a dir, els participant hauran de demostrar la seva creativitat i capacitat artística dibuixant figures en l’aire.

També ens consta que el PIPI està mantenint contactes amb l’Ajuntament de Brussel·les, per intentar que autoritzin a reproduir la seva figura més internacional, el Maneken Pis, per poder-lo lliurar com a trofeu als guanyadors. Fins i tot se’ls ha ofert la possibilitat d’agermanar-se amb Ciutadella, atès que és un del 63 pobles d’Europa que encara no ho ha aconseguit. El seu alcalde sembla que ho veu amb bons ulls i està disposat a acudir a la festa en qualitat de germà.

Per acabar, i atès que cal preveure-ho tot --ço és, la neteja de possibles gitades-- també hi haurà un colofó extraordinari. La nova ONG, Pipiolos sense Fronteres, s’encarregarà de netejar el pixòdrom a base de regar el sòl a pressió amb líquids procedents de la ronyonada i a mantenir-lo net fins al proper concurs. Com s’eliminarà l’olor d’amoniac, és una cosa que encara no se sap. Com enyor aquella època en què no patia de la pròstata... Hi hauria pogut participar!

DE COM VA EMBOGIR MILOS NODUAK

2005-09-05T19:19:00.000+02:00

Milos Noduak era un anticomunista solitari que s’entretenia remenant els arxius de la ciutat de Karlovy Vary, avui a Txèquia, però que antigament havia format part d’Alemanya. Milos era una autèntica rata de biblioteca i arxiu. Així va descobrir un treball que li va cridar l’atenció: “La importància de la vitamina H en l’estat d’ànim de les persones”. Era un estudi del prestigiós oftalmòleg Hans van Ambhac. Aquest oculista flamenc, d’origen jueu, l’havia publicat poc abans que els nazis ocuparen la zona i li prohibiren de publicar res més. Desgraciadament.

En aquesta ciutat balneari, s’hi solia reunir gent de tot el món; normalment rics. Van Ambhac havia observat que mentre feia les revisions als seus pacients, aquests reaccionaven de maneres molt diferents segons quina era la lletra que els pertocava de llegir. Aquest fet singular es podia percebre especialment quan els posava una hac al seu davant. Uns es relaxaven i alenaven profundament, com si haguessin pres un calmant potent. Uns altres s’excitaven i començaven a manifestar una crisi d’angoixa agressiva prou important. Un darrer grup suava i callava o deia coses sense sentit. El metge va deduir que aquest grup era compost per gent que no sabia llegir ni escriure i per aquest motiu se sentia incòmode amb la prova. També li va semblar que era oportú d’excloure’ls de l’estudi que faria a continuació. Les conclusions a què arribà eren sorprenents: aquesta lletra, l’hac, tenia propietats vitamíniques. La via d’administració més usual era contemplativa i el seu efecte s’incrementava si la grafia era gòtica. Presa o vista amb mesura satisfeia un segment de la població, tot i que el seu abús comportava una situació de risc prou evident. En canvi, com li confirmà un col·lega seu, especialista en l’oïda, no s’apreciaven els seus efectes en l’audició, car en molts d’idiomes el so de l’hac era mut o inexistent.

Amb la caiguda del mur i dels règims comunistes, Milos Noduak va poder sortir del seu país i continuar fent més estudis sobre el tema. A Beirut va fer la troballa més interessant. Hi va descobrir una tesi d’un expert en la dieta mediterrània, Fayez al-Haq ben Fetah. Aquest nutricionista, mantenia que la vitamina H era cabdal en l’alimentació de l’home, especialment si residia a llocs aïllats i poc poblats. Després d’anys d’investigació, Fayez no tenia cap dubte que la vitamina H era imprescindible per millorar la resistència dels ossos i que una bona manera que tenia el cos per obtenir-la era acompanyar els àpats amb una salsa groguenca que duia ou i oli o bé prenent formatge fet amb llet de vaca menorquina. Però el més extraordinari del seu treball és que mantenia que els millors ous per fer aquesta salsa provenien de la península Ibèrica; i no de tota, ja que sembla que els balears i catalans no presentaven aquesta qualitat i la seva closca no era tan resistent. Concloïa el libanès que la salsa feta amb ou catalano-balear no enduria els ossos. Impressionat amb si mateix va escriure un opuscle poc llegit fins que Milos el va difondre: “Huevos versus ous, huesos versus ossos: la relació de la duresa càlcica”.

Milos va fer una fortuna entre els cuiners, en editar aquest treball, però la va perdre quan va convocar un congrés interdisciplinari d’oculistes i nutricionistes a Hamilton, Nova Zelanda. L’assistència fou escassa. La comunitat científica li prestà poc interès i desesperat pel fracàs de la seva iniciativa, va començar a veure hacs pertot. Internat en un psiquiàtric, només en surt per veure partits de rugbi jugats a la Polinèsia. Segons conta el seu metge, s’exalta en veure ballar la Haka, una dansa guerrera que ballen els jugadors i ell mateix abans de començar els partits i es calma d’una manera increïble quan algú fa passar la pilota entre els tres pals, que curiosament tenen una forma prou coneguda: d’hac majúscula. Aleshores deixa de ballar i somriu cofoi. Ningú no ho entén.

Properament editaré la seva biografia, que dedicaré a Tomeu Febrer, Arturo Bagur, Josep Maria Quintana i Mateu Martínez, si és que són capaços d’arribar vius al dilluns de Gràcia. Bones festes!

LA VIDA ÉS BELLA... AMB LA COPE

2005-07-22T16:08:00.000+02:00

“Un cafè i dos optalidons, que avui estic una mica fesa”. Aquestes eren les primeres paraules que pronunciaven moltes dones, ja fa una pila d’anys. I la veritat és que, de feses, n’estaven cada dia perquè sense la dosi no eren capaces de començar la jornada. Altres donaven l’excusa que tenien mal de cap per demanar l’estimulant.

A mi, m’agrada començar el dia amb la COPE. Despertar-me a les sis i escoltar en Federico Jiménez Losantos; és com si prengués Aigua del Carme, famós remei casolà d’origen monacal amb 57 graus d’alcohol. Cal beure’n amb mesura. Poca broma. Fa uns anys, a aquest senyor, no podia suportar-lo; ara m’anima. És medicina pura, un remei infal·lible. Com si fos un toc de diana acompanyat d’un impertinent que em cantés “Quinto, ¡levanta!”, em deixondeix, em fa somriure una estoneta sentir algú tan emprenyat com sincer i em prepara per sortir al carrer, cofoi i satisfet.

Aquest dies, el locutor reposa, afònic, i no tornarà fins al setembre. Malament anam. És ver que el seu substitut, Dieter Brandau, malda d’imitar el seu estil, però no és el mateix. Si un és heroïna pura, l’altre vol ser metadona, però en realitat és cavall adulterat, i vés a saber amb quines substàncies. I clar, aquesta mescla és massa tòxica per prendre’n cada dia. M’anava bé escoltar el tal Dieter els dissabtes i diumenges, just abans que el prevere que explica el missatge evangèlic setmanal pronunciés la seva homilia radiofònica. “Paz y bien”, comença sempre, i és com si demanés perdó per tota la bavera que ha escopit Herr Brandau. Després de la tempesta, arriba la calma. Així es fan les coses!

I bé, un cop estic ben informat, un dia qualsevol, al carrer hi manca gent! Sé que res del que hi trobaré no em podrà posar de mal humor –ja m’han vacunat contra el que m’hi espera i res no serà pitjor— i, a més a més, sé que podré distingir perfectament qui escolta la ràdio i, si ho fa, quina emissora sent. Els de la COPE són els millors. La seva personalitat sol ser la més interessant, convida a estudiar-la. Efectivament, el perfil de l’oient de la COPE és el d’una persona que presenta una estampa singular. El primer que l’hi not és que de bon matí sempre porta les celles arrufades, per això no és capaç de percebre que la vida és bella. Fa cara d’emprenyat. Pertany a l’espècie “Homo cabreatus”, una evolució de l’”Homo sapiens” amb més rues a la cara i certs problemes per fer la digestió del sopar engolit el vespre anterior. Sovint presenta una úlcera d’estómac que no cicatritza fàcilment i un cert nivell d’agressivitat contra tot el que li recorda la Z i la P, que no pot ser bo per a res. El “sapiens“ normal beu un cafè i prou i sol callar, mentre que el cabreatus –també conegut entre els antropòlegs i sociòlegs com “Homo copensis”-- abans repeteix com un lloro el que ha sentit a l’emissora. Quan ja ho ha explicat a cinc o sis persones amb un to de veu que s’atraca al crit i amb la satisfacció que comporta “el deber cumplido”, comença a posar cara normal, relaxa els muscles facials, li desapareixen les “agrures”, obre els ulls del tot, comprova que viure és més agradable del que li han explicat a la ràdio i es transforma en una persona encantadora. La COPE fa un servei social, no ho dubteu. A alguns els fa mal, però a molts els fa feliços, que no està bé açò?

Existeix una varietat basca del “cabreatus”. Presenta alguns trets distintius: és jove, a vegades parla un idioma que no entenen a Madrid, els seu RH sol ser negatiu i és afeccionat a fer destrosses per on passa. Entre els científics és conegut com a ”Homo cabreatus sp. borrokensis” i és aquell que necessita sortir calent i motivat al carrer per lluitar i dedicar-se a la seva activitat preferida: la “kale borroka”. Molts de bascos em confirmen que aquesta espècie creix, tot i que últimament s’ha relaxat gràcies al tractament descobert pel doctor Aznar. El seu aliment espiritual, això no obstant, prové de la COPE. I és que hi ha paraules que sustenten. En aquest sentit la feina que fa el tal Federico en conrear aquest endemisme és impagable i contribueix a mantenir ben vives algunes idees radicals. En Federico és un gran jardiner. Tot val quan et vols dedicar a exaltar el poble. Encara que part d’aquest entengui el teu missatge a l’inrevés.

CIUTADELLA S'HO MEREIXIA!

2005-07-11T19:00:00.000+02:00

CIUTADELLA S'HO MEREIXIA!

Tot arriba. A la llarga els mèrits són reconeguts. I a vegades, fins i tot, els premis són justos. La Federació Internacional d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, conscient dels esforços que han fet els diversos equips que han governat a Ciutadella de Menorca durant els darrers trenta anys, han decidit lliurar-li un reconeixement públic més que merescut: el Diploma d'Honor a l'Estudi de l'Asfalt.

Tant el consistori actual, com tots els anteriors, se senten joiosos d'haver obtingut aquesta distinció que premia la seva impagable tasca. Durant dècades, a Ciutadella s'han fet tota mena de proves amb tots els tipus de composts coneguts per aconseguir un paviment ferm. S’hi ha experimentat tant amb asfalt com amb empedrat, etc. amb la lloable intenció de sacrificar-nos per facilitar l'arranjament del pis de qualsevol ciutat que hagi decidit de millorar allò que cotxes, cavalls i vianants trepitgen. Hem contribuït amb la nostra paciència de ciutadans i d'una manera mesurada a poder jutjar quin és el millor tipus de paviment que existeix. Per arribar en aquest extrem, certament hem hagut de recórrer un camí complicat. Hem tropissat amb rajoles mig aixecades, hem patit en arribar a casa amb les soles de les sabates plenes de grava i quitrà, enganxoses com si portessin un xiclet aferrat... Massa sovint hem observat que un carrer qualsevol era asfaltat el divendres i el dilluns següent ja era ple de sots. I hem callat, perquè sabíem que estàvem acomplint un deure públic, un servei social que més prest o més tard havia de donar fruits.

El ciutadellenc, dissortadament, ha après a cop de molèstia, però avui és un expert i això no té preu. Cal agrair als consistoris de Ponent que ens hagin impartit aquests cursos gratuïts que ens permetran, si algun dia hem d'emigrar a altres contrades, d'assessorar amb garanties els enginyers i constructors. Una escola tal, que imparteix lliçons enmig de l’àgora, és un experiment pedagògic innovador. L’escola al carrer, Ciutadella t’ensenya! I el ciutadellenc, llest com és, ha après. Sabem quina quantitat de quitrà cal a un carrer, la de grava imprescindible per reforçar el terra i els avantatges i desavantatges d’emprar-la d’una mida o d’una altra, etc. Pos messions que Michelin no hauria abandonat la carrera d'Indianapolis si a la seva fàbrica de Clermont-Ferrrand hi hagués treballat un ciutadellenc.

Una altra de les aportacions fetes per Ciutadella a la humanitat ha estat l'ús continuat de la “biòpsia asfàltica”, o “biòpsia d’alta traïció”: uns talls serrats amb discs a l'asfalt, de banda a banda de carrer i fets preferentment en diagonal, per destorbar una mica més, que a banda de servir per comprovar la resistència del cautxú dels pneumàtics i la dels amortidors dels automòbils, permeten que, alhora, els arqueòlegs puguin aprofitar les síquies per fer estudis sobre les restes que hi troben sense despeses afegides i als geòlegs de descobrir vés a saber què... Meritori, sens dubte. I saludable, car molts de xofers impresentables han hagut d’abandonar el mal hàbit de parlar pel mòbil mentre travessaven una d’aquestes incisions que se solden sense sutura, ja que la bleda que patien en caure-hi els destrossava les cervicals i els feia caure el tòtem amb què s’estimulaven l’orella. I encara sort que l’estudi no ha anat més enllà, ja que em consta que algun científic havia proposat de substituir la pintura de l’asfalt per talls, en considerar-los més ecològics i permanents. Vos imagina una zona blava o verda marcada amb tallets? Tot un disseny príncep de Gal·les per definir-ho d’alguna manera. Podríem aparcar sense envair el lloc d’un altra, ja que en trepitjar el tall ens adonaríem que aquella parcel·la ja no és la nostra.

L'única cosa que no s'ha fet bé --o així m'ho sembla-- ha estat que els diferents regidors que hem patit durant aquest època no hagin fet palès als ciutadans el seu agraïment per haver col·laborat en l’empresa. El regidor ha pensat i el ciutadà de la vila ha patit les provatures. Ni una cosa ni l’altra són fàcils. Tots hem fet molt per aconseguir aquest reconeixement internacional... Encara que només els pensadors s’emportin les distincions, tots estam orgullosos d’haver-hi aportat quelcom. Tanmateix, enhorabona a tothom!

"Així parlava Salorttrusta"

2005-02-10T10:07:00.000+01:00

Charles Chaplin va quedar segon en un concurs d'imitadors del seu personatge Charlot. Els jutges del concurs devien quedar ben descansats; o retratats, que amb jutges així els concursos deuen ser d'una categoria impressionant. El mateix va passar amb aquell imitador del crit dels porquets, que en portava un d'amagat sota el sau i al qual feia grinyolar a base de pessics. Tampoc no va guanyar. Un imitador feia aquest crit millor que el mateix porquet; segons els jutges, evidentment. Qualsevol dia un lloro parlarà millor que un home, és qüestió de temps.

Durant els darrers mesos vos heu cansat de lloar les imitacions --bé, no vos heu cansat i supòs que no vos cansareu: sou incansable-- i ens heu afirmat que l'aigua dessalada és millor que la natural i no sé quantes coses més. Totes les coses inventades per enginyers són millors que les naturals, segons el vostre criteri; a qui no hi està d'acord, el tractau d'incult o d'extremista. Només ens manca sentir-vos a dir que el Tri-naranjus és millor que la taronjada natural. També és qüestió de temps.

Tanmateix no sou l'únic. I això és el que em fa por. Si ho fóssiu podria pensar que sou un il·luminat, és a dir un precursor. Als il·luminats no els hem de menystenir, molts han rebut un merescut reconeixement segles després d'escampar el seu missatge. En vida només van patir escarnis, però en desaparèixer els hem enyorat. Si més no, en el vostre cas, els elogis, els vos farem en vida.

I vet aquí que la febre de molts continua. Em retgira sentir a dir que s'ha de millorar la natura. I em fan pànic aquests projectes meravellosos. El triomf de l'home, en diuen. I jo em deman: contra qui juga? I és que només se m'acut que el rival sigui el Creador, és a dir Déu. L'home ha superat Déu! Facem-li un homenatge, a l'home, i declarem-lo immortal! És una llàstima que vagi caure l'Imperi Romà, qualsevol emperador pujava als altars, era declarat déu i el seu bust omplia la ciutat. Hi ha molt d'home, i poc Déu. Un creix, l'altre es fa petit. I tanmateix la torre de Babel va quedar, com tots sabem, a mig fer..., molts de rius desviats per l'home han recuperat el seu antic curs quan ha plogut més del previst, diverses rescloses s'han fos com a terrossos de sucre i gratacels han caigut per culpa de terratrèmols o simplement per ventades extraordinàries. Però no hi fa res, ja se sap que, del Titànic, en deien allò de "Ni Déu el pot enfonsar!". Deu ser cert que la natura disposa de temps per clavar una bufetada a l'home. L'enginyer fa un projecte i preveu que aquesta seva obra suportarà ventades de 200 quilòmetres per hora, gens habituals, d'altra banda. Però, ai las!, un bon dia Eol bufa a 201 per hora i fa miques la meravella. Com que l'autor i els promotors ja feia anys que criaven malves, el mort el deixen als seus fill, nets... Una gran millora per a la natura, he, he, he!

És evident que tot es pot fer i que moltes d'aquestes ambicioses obres duren anys. El seny de l'home fa coses inversemblants, coses que abans semblaven impossibles. Però d'aquí a dir que la creació de l'home supera la de la natura... Qui ho diu ha de ser forçosament o un provocador o un enviat del cel. Ja em puc imaginar les llibreries plenes amb un nou èxit editorial: "Així parlava Salorttrusta".

Particularment, tant me fa si fan el port o no; si fan la dessaladora, o no; si feis o el ridícul per gust, o si és perquè vos ho demana el cos. Tenir un nou déu, pot estar bé. La pluralitat no fa mal. Però mentre vos declaren ésser suprem, em conformaré a portar un escapulari amb la vostra imatge penjada pel coll. I que Déu em perdoni si he escollit un mal profeta.

LA BAULA PERDUDA I EL POLÍTIC

2005-01-03T19:01:00.000+01:00

LA BAULA PERDUDA I EL POLÍTIC

Ho sospitava. En mi sempre notava una cosa rara. Pelut de mena, amb mandíbula poderosa, de cama curta i amb els peus gairebé prènsils del tot, m'havia considerat una prova de l'existència de la baula perduda entre l'home i els simis. Me'n sentia i me'n sent orgullós. Conserv trets fisiològics d'un avantpassat extingit. Charlton Heston no s'hi adeia massa, en aquest paper, encara que va habitar temporalment el seu planeta i, fins i tot, amb els simis, hi va jugar alguna partida de backgammon. En canvi jo i en Jordi Pujol, posem per cas, teníem certa similitud amb la criatura ancestral. El descobriment d'un fòssil de Pierolaphitecus catalaunicus, batejat amb el nom de Pau, confirma que la baula era catalana i emprava estris de l'època. En Charlton era afeccionat a les armes, molt més modern com si diguéssim. Que rebentin d'enveja els veïns! Som més antics, i les coses antigues són més cares que les modernes. Segur que els altres es defendran dient que aquesta meva teoria demostra que ells estan més evolucionats. Tant me fa. Estic satisfet amb el meu paper de baula perduda pervivent.

El que em desagrada i lament és no haver arreplegat alguns dels seus costums. El Pierolaphitecus era un homínid que trepava, potser l'única característica que mantén l'home actual. Incapaç, això no obstant, de pujar als arbres amb facilitat --exceptuant Tarzan, Boy i Jane, tots ells personatges ficticis-- com a molt hom es dedica a l'escalada lliure o fins i tot a la trepada metafòrica. Em sembla prou evident que hi tres tipus d'homes: els baula, els sapiens normals i els trepa. Els primers mantenim el glamour, l'alcurnia, l'aroma antiga; els segons inventen, pensen i treballen o maten el temps fent d'actors; però els tercers... aquests sí que són de bona raça. Els tercer tipus d'home, triomfa. Tots coneixem algun trepa i li va prou bé. Sobre tot perquè sol ser sord o, si més no, no escolta massa. El seu evolucionadíssim cervell li obtura la trompa d'eustaqui i no li permet sentir res del que diuen els que estan al seu voltant. Si ho sentia es deprimiria en veure que els cau tan malament. Alguns d'aquests hi senten una mica millor, però encara gaudeixen d'un avantatge molt més gran, l'evolució és sàvia: no escolten. Sentir i escoltar no és ben bé el mateix. Els que no hi senten triomfen econòmicament, o en la seva feina. Disposen d'una llengua llarga, i això els confereix una bona capacitat per llepar. Fa goig de veure'ls actuar. Els que no escolten ho tenen més difícil per trobar feina. Podríem assegurar que només els resten dues opcions: ser uns narcissistes i viure satisfets en un altre món o fer el que alguns d'aquesta espècie: dedicar-se a la política. No vos heu fixat mai que el polític no escolta? Sens dubte el polític era un simple sapiens, però la cadira l'ha transformat en Homo sapientissimus; menja de tot, gairebé sempre a bons restaurants i viu de l'administrat. També sol anar molt ben vestit, dóna la mà contínuament, somriu d'una manera falsa i viatja cada dos per tres, sempre de gorra. En jubilar-se pot fer coses incomprensibles per a l'home baula i per al sapiens corrent. Algú entén com és possible que Felipe demani l'indult de Vera o que Aznar pugui predicar a universitats dels Estats Units? No hem d'intentar entendre-ho, només admetre-ho; aquells són molt savis, els altres no ho som. De tots els tipus d'home actuals és el que ho té més difícil per aconseguir feina. Hi ha poques places per ocupar, per això quan n'aconsegueix alguna, teòricament per quatre anys, s'hi aferra... amb la sana intenció d'aprendre, no vos penseu. També n'hi ha de generosos i que treballen pel poble. Segurament només deuen ser simples mortals que s'han equivocat de feina. Per això dimiteixen abans d'acabar el període per al qual han estat triats o ho deixen prest, en acabar la primera i última legislatura. N'hi ha pocs.

2004: L'ANY INTERNACIONAL DE LA MENTIDA

2004-08-31T15:25:00.000+02:00

No me n'havia adonat, acostumat com estava a patir-les habitualment. Ara, però, companys ben informats, m'han confirmat que estam celebrant l'Any Internacional de la Mentida: tot arriba. El frau lingüístic s'ho mereixia. Poques coses han fet més mèrits per rebre un reconeixement públic. La mentida, ah..., il·lustre companya de viatge! La veritat és que mereixeria un lustre o una dècada, i açò per no treure possibilitats a altres "receptors", que si no un segle seria més adequat. Com a mínim han tingut la decència de decantar un any de traspàs per retre-li homenatge. Un dia afegit és poc, però sempre és més que un any normal; tot fa a una casa pobra.

Ja ho deien els crítics del nazisme: "Si els mentiders tinguessin les cames curtes, en Goebbles caminaria amb el cul". Gran mestre, el tal Goebbles. Si no ens hagués deixat --per sort, ho va fer- enguany faria una festassa, tot i que tal vegada algú superaria la seva habilitat a manipular el poble.

Tothom menteix, i s'ho passa d'allò més bé... fins que l'enxampen; qüestió de temps, tanmateix. Ara han aplegat monsier Chirac, i n'estic molt content. Els francesos també són segrestables. Alguns islamistes radicals no tenen escrúpols i poden fer xantatge a qualsevol estat occidental i no només en fan contra els que participen en agressions als seus dominis. Que consti que estic a favor de permetre portar el vel a les escoles i on els doni la gana --sempre exceptuant Barcelona que sembla ser que es decanta per promoure de passejar en pèl; és una altre estil, més modern tot i que una mica groller--, però no s'han d'acceptar els xantatges. La pregunta és òbvia, com salvar dos periodistes innocents? La resposta la deu tenir un dels més grans mentiders d'Europa: Moratinos. O tal vegada el mateix Estat veí, que ha desplaçat alguns dels seus homes més importants a països musulmans per tal d'evitar aquest assassinat indigne. No demostra això que saben amb qui parlar? No vol dir que coneixen els terroristes i que fins ara els han permès de fer el que volien perquè no atemptaven contra els ciutadans del seu país, l'Hexàgon Perfecte? Ja es ben veu que no és el mateix pigar que rebre. França ha estat colpejada, la seva grandeur qüestionada. Un altre mentider, en Bush, es deu fer un fart de riure; deu riure tant que dubt que pugui parlar durant la Convenció Republicana en què es presentarà com a candidat a president dels Estats Units. Diuen que s'ha desencaixat la mandíbula i que no hi ha manera de recol·locar-la-hi. Confiem que els dos ciutadans francesos segrestats siguin indultats i salvin la vida. I hi pos messions que si és així d'aquí a uns mesos es permetrà dur mocadors pel cap, creus o kippàs a les escoles franceses. Si hom té calor sempre li quedarà Barcelona on serà molt ben rebut per un tal Clos que diuen que hi fa d'alcalde entossudit a emprenyar els membres de la Passarel·la Gaudí A la Gàl·lia, s'hi podrà fer de tot tret de parlar en cap idioma que no sigui el francès. La francophonie és la francophonie, això és intocable; qui no ho accepti sempre podrà fer com fa uns anys: llepar els excusats, la tassa del wàter inclosa. Hi ha perversions de tota mena.

Si cercam mentiders, en trobarem pertot arreu. Darrerament han glopejat mentides Acebes, Aznar, Zapatero. Llamazares... en parlar de l'11 de març o els polítics que ens intenten vendre les virtuts de treure les algues de les platges i omplir-les artificialment d'arena. Aquest sistema, tan modern, ja l'han provat diverses vegades i no ha funcionat, així que tal vegada caldria provar-ne un de nou, encara que tregui vots.

Tot plegat ens demostra que dedicar-li només tres-cents seixanta-sis dies d'actes i celebracions és un homenatge prou cric per a aquesta senyora, la Mentida, que ha fet tants de mèrits al llarg del temps. Rebeu senyora la meva admiració. Per molts d'anys!

HEM FET EL CIM!

2004-07-23T19:16:00.000+02:00

HEM FET EL CIM!

--“Hem fet el CIM!”, van cridar satisfets alguns polítics fa uns quants d’anys. No és que haguessin pujat cap muntanya, aquí no en tenim, sinó que Menorca havia recuperat una mena de govern propi i l’esclat d’alegria era ben normal. Però ja se sap que quan hi ha canvis, el primer que cal retocar són les símbols. I va arribar el PSOE, tan maragallià com sempre i va fer una cosa nova, una espècie de monstre lingüístic que no tenia en compte les normes ortogràfiques ni catalanes ni castellanes i el va rebatejar: CIMe (pronunciat com si fessin zopez: zime). El PSOE és creatiu i gairebé creador, ja ho sabem; el que no sabem és ben bé què crea.

I com que no estaven prou contents, i amb la noble intenció de continuar aplicant l’estil innovador de Maragall a Barcelona, va refer l’escut de l’illa. Com si fos Mazinger o Afrodita-2, algú va decidir: barres, fora! I de cop van desaparèixer de l’escut els colors vermell i el groc; les quatre barres, vaja. Resta des d’aleshores un esperpent amb el nom de “logo”, que consideren muda més, però et fa la sensació que el Consell és una sucursal del Consolat d’Argentina a Maó. Viste!

Aquesta conversió o transformació deu ser cosa de l’operació retorn. Fa pocs anys, alguns descendents d’emigrants o exiliats eren recuperats per Matas i enviats a Formentera, tots de dretes; algun factòtum del POSE menorquí, després de fer-los passar una prova atraurà els argentins d’esquerres a Menorca, on es trobaran com a casa. I el PSM guarda un prudent silenci. Em deman què hauria dit si l’operació escut l’hagués feta el PP. No crec que hi hagués hagut prou planes als diaris de Menorca per encabir les cartes de protesta. Esquerra Unida es dedica mentrestant a feines més importants, més galàctiques. Ells a la seva, per damunt del bé i del mal, a intoxicar fillets amb titelles i contes per la plaça des Pins, a fer dissabte. Cal que l’antisemitisme i l’antiamericanisme es conreï des de petits, no sigui que algú cresqui en l’error. El PP, ni fu ni fa, açò de l’autonomia no fa per ells. Si els retocs s’haguessin fet a la bandera nacional, segurament haurien piulat. Les senyeres i els himnes, al PP, el preocupen per Sant Antoni i prou. Ara, però no convenia dir res. Tenen vista d’àguila, animal prou conegut i reconegut i enyorat per alguns en certes banderes i escuts. Ells no tenen massa interès a mantenir la nostra identitat, prefereixen tot el que ve de Madrid i mirar documentals de la BBC.

A Barcelona, l’enginy d’en Maragall va acabar als tribunals. Armand de Fluvià, heraldista destacat, va guanyar tots els plets, encara que el senyor Clos no feia cas de les sentències. En Clos és així, ja ho diu el seu cognom: tancadet, limitadet. I és que hi ha qui creu que els escuts i les banderes es fan segons el gust de l’època i com actualment som a l’era del disseny... Atès que tampoc no li podien dir escut, allà el qualificaren de símbol o segell, segons el dia. Fins i tot en van fer dues, de banderes, una per als dies normals i una altra per a les festes. Tot molt modern, però il·legal. Si fa no fa, com aquí.

Puc entendre això de CIMe a l’adreça d’Internet, encara que també s’hauria pogut dir Conselldemenorca, per exemple; però que el nostre CIM ara passegi de manera permanent aquesta mena de gep aferrat a l’esquena en forma de “e”, em sembla un nyap intolerable. Alguna empresa deu haver cobrat per dissenyar aquest bullit. Posaria messions que la mateixa que es va inventar el nou i prohibit escut, símbol, segell, o el que li vulguin dir, de Barcelona. Les lletres només preocupen als polítics si són bancàries o, com a molt, la famosa “hac” de Maó. La “e” de CIM només és una paparreta.

No em val l’excusa que calia distingir-nos dels mallorquins. Per si encara no ho saben, el consell de l’illa major es diu Consell de Mallorca, sense insular; per tant no hi havia possibilitats de confondre’ns. Potser el PSOE pretén que no ens confonguem amb la Comunitat Islàmica de Melilla... però vés per on, Melilla també porta una “e” darrere l’ema, així que el problema no és resolt amb tal creació.

Quina serà la pròxima imitació de Maragall? Tenyir-se els cabells de blanc? Tant de bo no tengui a veure amb el suc, i si és així que sigui per fer que el “mate” argentí sigui la nova beguda nacional de Menorca. Encara que algú preferia el cava o unes aromes de Montserrat. Pagant la compra a alguna empresa amiga, és clar.

RASPUTIN I ELS SET TURISTES

2004-07-11T15:31:00.000+02:00

Set elements paguen amb diners públics l’entrada a un prostíbul i només es considera una “equivocació”, i fins i tot algú els mig comprèn tot dient que molts ho fan. La quantitat “invertida” no és que sigui gaire important; però el fet és que la pasta no era seva i no tenien dret a gastar-la ni assistint a una representació del Bolshoi, ni a una òpera, ni a una sessió subtitulada d’una pel·lícula en llengua tamil projectada al Casino des Born o en trucades pel mòbil tot convocant a manifestar-se contra el Partit Popular El minirobatori no em preocupa, molts hem comès faltes petites. El problema greu és un altre.

El senyor Flaquer, suposadament honorable, diu que en acabar la feina cadascú pot fer el que vulgui, i això inclou passar una estona a un bordell. Així justifica la patinada d’algun company seu. Però, ves per on, menteix. Moltes de les treballadores que presten els seus serveis a algun honorable, quan acaben la jornada, llarga i fastigosa --perquè passar una estona prop d’algú com ell forçosament provoca gitera— no poden fer el que voldrien: resten forçades a continuar al bordell. És un fet que un dels negocis més grans de l’actualitat és el del sexe –supera el de les cdrogues--i aquest inclou la tracta de blanques: a Moscou, a Mallorca i a Menorca. Cal dir-ho d’un punyetera vegada.

Massa gent, l’honorable entre ells, creu que les putes només són putes; no es volen plantejar que fan de putes. O millor dit: que les obliguen a fer de putes. Vaig conèixer, a Menorca mateix, una dona que era obligada a prostituir-se. No gosava denunciar el seu “senyor” perquè tenia por del que li podia passar a la seva família que continua residint al seu país d’origen. Mai no em va dir qui l’obligava a prostituir-se. Fa molts de mesos que no la veig. No sé si és viva o morta, si encara treballa en aquest ofici o ha pogut fugir dels que l’esclavitzaven. Desitjaria que no hagi de fer cap sessió especial per a cap honorable, però em tem que no deu ser així.

Quan els set “turistes” entraren a un prostíbul de Moscou, o quan altres entren a qualsevol de qualsevol lloc, no van tenir ni tenen la seguretat que les treballadores hi són voluntàriament. A Rússia massa moldaves, romaneses, etc. hi són obligades a treballar. La força i el poder de les màfies russes són prou coneguts. A Menorca s’aplica l’invent i s’esclavitzen dones d’Amèrica del Sud, africanes de diverses països, europees especialment dels països de l’Est... I, no podem negar que els culpables no són només els macarrons, els clients també en són, de culpables. Cada cop que algú abona diners per un servei degradant permet que el negoci continuï i açò també el converteix en responsable que aquest tràfic de persones no s’acabi. No totes les meuques són de luxe, ni totes les meretrius o cortesanes de luxe ho són per gust. És cert que alguna (també hi ha homes) s’hi dedica voluntàriament; però el client gairebé mai no sap quina és la història de la dona, o al·lota, amb què vol satisfer la seva necessitat biològica. Ho he dit d’una manera prou fina? Avui la Justícia europea comença a perseguir persones que han fet turisme sexual, normalment a Tailàndia o en algun país llunyà. Altres viatgen a països pobres i s’aprofiten de la misèria de la seva gent per aconseguir lligar. Un amic cordovès va anar de voluntari a Bòsnia, en missió de pau, durant/després de la guerra. Menjava i dormia a una casa particular a Móstar a canvi de pagar un tant a la família. Uns dies després d’estar-s’hi, la mare li va dir que per una mica més de diners podia passar una estona amb la filla, d’un divuit anys. Ell s’hi va negar i li va apujar la paga que abonava a la família en contraprestació pel seu manteniment. Quants de soldats van fer el mateix que en José? Quants van rebre l’oferiment i el van acceptar? En José va ser molt ben tractat, va engreixar bastants de quilos.

Probablement hauríem de meditar què estam fent cada cop que pretenem entrar en un d’aquests locals, en contractar algun infant asiàtic o salvadorenc o quan algú fa pujar una dona o un travesti al cotxe prop de l’estadi del Barça, a Oslo o allà on sigui.

Que un polític –és a dir, una persona que ha de maldar que la gent sigui lliure— pensi d’aquesta manera -- com ho fa el senyor Flaquer, vull dir-- em sembla intolerable. Que algun robi és greu, però que tot un conseller de Turisme faci aquestes declaracions... Segurament li encantaria ser conseller de Turisme Sexual. Un altre impresentable ocupa un càrrec. I si el seu cap –que vull suposar que no va assistir a la festa-- no el fa fora, és que com a persona tampoc no deu ser gaire cosa. Tampoc no comprenc el silenci del seu partit que els hauria de fer tots fora. Ni que l’oposició se centri només en el desfalc i no en el que hi ha darrere. Francament, cada dia tenc més arguments per no votar.

Al costat d’aquesta gent, Grigori Iefimovitx, més conegut com a Rasputin, era un home sant; si més no, ho va ser durant alguna època. Probablement els set turistes no són tan honorables com les bagasses. Hi ha molta gent que es troba sola que només pot comprar companyia. Elles, les esclaves, són les úniques que els escolten. El que sí que saben fer alguns elements és triar els locals. El mot rasputinyi significa persona depravada; rasputa (les seves darreres quatre lletres són una coincidència) vol dir dissoluta. Ja es ben veu que cadascú s’ajunta amb gent de la seva corda. Si més no set persones, sis d’elles desconegudes, poden ser considerades rasputins. I molts de nosaltres, si els permetem actuar així, probablement també. Mentrestant, aquesta nit, “sábado sabadete”, algunes dones hauran inflat les butxaques dels proxenetes. I ningú no vessarà cap llàgrima per elles. Continuarem fent broma. Com a molt pensarem en la reacció de les dones dels set turistes.

ALERTA: LES VAQUES MUUUS DEIXEN!

2004-07-09T19:08:00.000+02:00

ALERTA: LES VAQUES MUUUS DEIXEN!

Em puc imaginar el camp de Menorca sense parets, sense herba i gairebé sense camp, tot ple de cases, xalets o asfalt. En canvi se'm fa difícil veure'l sense vaques. És possible que algun dia aquest animal desaparegui d'aquesta roqueta, i aleshores l'indret serà una altra cosa.

La vaca ens està deixant, o nosaltres l'estam fent fora. Açò és un gran desastre. Si continuam així, venent quotes, prest només ens quedarà el Toro... i evidentment no és el mateix. Podríem omplir les carreteres amb la insígnia d'Osborne; però tampoc no m'acaba de fer el pes, tot i que des que va desaparèixer de Ferreries el poble em sembla un mica més buit. On hi ha una vaca, hi ha ambient.

L'home s'erra quan estudia la vaca. La classifica per races, normalment, i no és açò: cal fer-ho per comportaments. Està molt bé parlar de xaroleses, frisones... però la realitat és més simple i servidor -- més estudiós dels hàbits que de la morfologia d'aquestes companyes-- considera que hi ha sis tipus de vaca perfectament definits. El primer és la vaca subvencionada: un noble animal, normalment amb passaport holandès o francès, que cedeix amablement els ingressos que rep de la Unió Europea al seu propietari. La vaca subvencionada guanya exactament el doble que un pobre pagès del Senegal i així satisfà de passada els antiglobalitzadors. Ja es ben veu quina importància té la vaca.

El segon tipus és la vaca sobrada. Aquesta habita bàsicament a carrers de l'Índia. Si te la trobes et mira amb superioritat i per sobre de l'espatlla, és com si et digués: “Saps amb qui estàs parlant? Jo som una vaca, miserable mortal!”. Aquesta vaca és molt útil i bona de mantenir. Menja de tot i de tothom. Dóna poca llet, i no es gaire productiva en aquest sentit, però, en canvi,, és molt útil com a assistent social. En efecte, travessar un carrer a l'Índia és molt complicat per l'excés de cotxes, etc. Si ho fas al costat d'una vaca tothom s'atura. Es transforma en una mena d’ONG o en una vaca pigall. És important i ben tractada. Si per un carrer de Calcuta o qualsevol altra urbs veis un home trist, potser vos hauríeu de plantejar que algun dia va atropellar una vaca. L'estigma l'acompanyarà tota la vida: “Mira, aquell.... és el qui va matar la vaca!”. A Menorca no crec que s'adaptés gaire bé; és una vaca que vol soroll, llibertat i barreres obertes. Introduir-la-hi faria imprescindible de crear el Camí de Vaques, i els senyors no estan disposats a perdre cap pam quadrat de terra més.

Parlarem seguidament de la vaca xambona. Aquest tipus és diferent dels altres ja que té dues variants masculines: la normal i la prohibida a Barcelona. La vaca xambona viu bastant més que el brau i sol conservar la seva ossa sense gaire forats. El mascle és més tipus formatge Emmenthal com si diguéssim: sovint se li claven piques i una espècie de garrotets acabats amb un ham prou gros mentre el públic banya la gargamella amb un vi calent (o directament urea de vaca) que no és bo a beure i li fa cridar Olé! Hi ha rumors que els mascles d'aquesta espècie es volen agrupar en considerar-se víctimes de la violència de gènere; violència artística, si tan voleu, però violència tanmateix.

Un cas prou estrany és la vaca estimulada. La trobareu al Sudan i al sud d'Egipte. És fàcilment identificable, banyes a part, pel fet que al seu darrere hi sol haver el propietari que li llepa els genitals per augmentar-ne la producció lletera. Vos promet que fa exactament açò. Cal no confondre aquest sistema d'augmentar la productivitat amb cap desviació sexual del seu amo. És un fet que preferiria llepar un gelat de maduixa. Però com que a més vol tastar aquestes maduixes amb crema de llet... alguna cosa ha de fer. Wimbledon és massa lluny del Sudan i el preu de les entrades al torneig de tennis supera les possibilitats econòmiques dels pagesos nubis.

Un altre tipus que tenim és la satisfeta, també coneguda com a vaca model, molt famosa per França especialment perquè va prestar la seva imatge a diverses marques de formatge fos en porcions com "La vaca que riu". A Menorca hi havia una variant d'aquestes porcions, el "Casi riu", que amb el temps va esdevenir primer "Casi río" i posteriorment el nom que tots coneixem, molt més comercial, però no etern, abans que Kraff decidís que calia extingir-la.

I ens resta la vaca desplaçada. També es coneix com a compartida, ja que el seu braguer pertany a dues persones a l’hora: el senyor i el pagès, i no és boja. Val a dir que només permet que la toqui l'amo, el senyor fa de macarró, com si diguéssim. És l'única que ens queda a Menorca. És una vaca llesta, molt viva. Alguns afirmen que prové d'Occitània perquè mou el cap i remuga respon amb qualque “muuh” quan algú li diu “Ocs!”. És una vaca que darrerament aprèn a jugar a l'amagatall per evitar de sentir "Pares!" i haver d'acabar sent munyida per mans de ramaders peninsulars. Pobra vaca, tan acostumada com estava a ser palpada només pels menorquins. No tenim cor! Permetrem que qualsevol fitori les seves mamelles? Defensem-la ja! La nostra vaca, tan fidel, no ha ser una vaca qualsevol, sinó una senyora vaca. Només pensar que algun dia hauré de beure el cafè amb orxata o llet de cabra illenca em fa... no sé què em fa.

NO HI HA RES COM UN BON CLOT!

2004-02-12T15:28:00.000+01:00

Acab de sortir d'un clot. La brigada municipal me l'ha tapat i me n'ha desallotjat, sense emprar cap violència, val a dir-ho. M'hi començava a trobar bé. Tan protegit i tan segur com a casa, si fa no fa. Reconec que dubtava si m'havia de traslladar a un altre que hi havia a pocs metres i que semblava més espaiós, però la possibilitat que ja estigués ocupat motivava que no em mogués del meu. Ja se sap que els clots van molt cercats, ara per ara. No n'acabes de sortir per anar a l'excusat i algú altre ja se l'ha fet seu. Ciutadella estima els clots, tal vegada perquè està farta de ser tan plana.

Un clot té de tot: no hi necessites instal·lació elèctrica, amb els llums del carrer en tens prou; hi pots acumular aigua de pluja en un raconet que et servirà de cisterna, encara que no és gaire potable; terra, per poder fer castells quan no saps en què passar el temps; grava, per paredar; quitrà per poder tapar les possibles goteres i a més a més hi disposes d'una vista formidable quan alguna jove passa prop --servidor és un voyeur, què hi farem!--, calefacció central uns quilòmetres metres més avall i, sobretot, foradant foradant cada cop ets més prop de Nova Zelanda. Però el millor que té un clot és que creix sol, sense que calgui demanar permís d'obres per ampliar-lo. Un clot surt molt bé de preu. Quan l'ocupes és petit, però dos o tres dies després ja ha crescut. No cal que passi gaire temps i ja el poden ocupar dues persones. Si tens sort i ningú no comunica a l'Ajuntament que a tal carrer hi ha un clot, prest s'hi pot encabir tota la família. Encara que ningú no et demana certificat de propietat --se suposa que la via pública pertany al poble-- som partidari que es creï el "Registre municipal de clots". El funcionari encarregat tindria feina garantida. Els clots crien com a bolets, fan rotllos. Ho podeu comprovar amb una simple ullada: allà on n’hi ha un, prest n’hi haurà més. Es veu que són intel·ligents i creients, apliquen la Bíblia: "Creixeu i multiplicau-vos!". Properament publicaré una tesina que demostra que es comuniquen entre si.

Hi ha molts de tipus de clots: planets, profunds, llargs, simètrics, perillosos, inevitables... quan te’n trobes un d’inevitable, hi caus: “Tenga...”; i el propietari et contesta: “Passi, passi, veurà el clotet”. El meu preferit és el clot tímid. Aquest tipus de clot a vegades suplica que el tapin amb sauló. Afortunadament just plou --i sant Pere és una artista en açò de fer ploure-- reapareix més xalest que mai i sense vergonya.

El clot té tres amics naturals: el consistori, l’asfalt i els camions; i tres enemics mortals: l’oposició, l’empedrat i les eleccions. Ara és una mala època per als clots, en pocs mesos la gent votarà dues vegades i els clots s’hauran d’amagar si no volen que els tapin. Tal vegada sigui el moment d’endegar la campanya “Adopta un clot” i fer veure als que els voldran eliminar la importància de comptar amb uns bons clots. Un clot facilita que els vianants passegin més atents, millora la capacitat de reacció dels conductors de vehicles... fins i tot són revolucionaris: faciliten que es pugui putejar l’empresari quan hom agafa la baixa per culpa d’un turmell torçut en caure-hi. I fa net; si no l’ha ocupat ningú pot servir de paperera, etc. Un clot només té avantatges. Al nucli antic, per culpa de l’empedrat, que és més elegant i fa noble, cada dia n’hi més pocs, de clots; ara, extramuros és una passada. Sembla una autèntica exposició d’art alternatiu al carrer. Una competició. Alguna zona és un autèntic museu, fa goig. A més no és com la de les bicicletes rovellades que sempre pot ser destruïda per algú. A un clot, com a molt el pots omplir d’àcid úric, sals i urea si has fet massa cerveses i trobes els lavabos tancats. Però en eixugar encara és més gros que abans.

Em neguitejava la possibilitat que el Partit Popular acabés amb els clots que va deixar el Pacte de Progrés. Hom sap que el PP destaca per exigir infraestructures de qualitat. Sortosament no ha estat així, rectificar és de savis. La veu del poble afirmava que la primera cosa que faria aquest consistori seria reasfaltar els carrers i que la dita d'en Nel Mascaró que calia esperar a fer-ho a l'estiu per mor que l’asfalt en calent és de millor qualitat era una invenció d'aquell antic regidor. Es veu que algú ho va entendre malament. Si fa no fa hi ha tants de clots --possiblement n'hi hagi més-- ara com fa un any, i això està molt bé: tots tenim dret a un habitatge digne. La llàstima és que tant de clot no permeti que la circulació d'automòbils, camions i bicicletes sigui fluïda, però alhora permet que comprar accions de Pirelli, Michelin, Goodyear, etc. sigui una inversió garantida. A part, és clar, que fomenta que els xofers cada dia siguin més hàbils a esquivar-los. La continuïtat de Carlos Sainz, la tenim assegurada. I, amb sort, ens podrem evitar la construcció del famós velòdrom. Només cal convèncer els esportistes que es dediquin al trial, al cros, a l’slalom sobre patins...

AVENIDA DE DON MIGUEL MELIÁ

2004-01-21T16:00:00.000+01:00

Mi muy querido Lord Protector:

No busquéis doblez alguna en mis sinceras palabras, tal bajeza en mí no cabe. De la misma manera que Oliver Cromwell adoptó el título con que he regalado vuestros oídos para defender al Parlamento inglés --de hecho creó una dictadura personal--, he considerado oportuno engrandeceros con el mismo tratamiento, pues habéis sido designado para asumir la misión de proteger a la que en alguna época pretérita fue considerada lengua vernácula de los lugareños de estas amadas islas. Vuestra gestión, hasta el presente, sin duda os hace merecedor de tal honor. Espero y deseo que podáis desarrollarla durante muchos años.

Reconozco que, en mi bisoñez, me asustó vuestro nombramiento. Ciertamente, vuestro currículum hacía prever que defenderíais con empeño y tesón nuestra pobre lengua, antaño usada por la mayoría de los habitantes de estas islas; un hecho tal hubiera prolongado la agonía de este idioma claramente inservible para la cultura, la educación y la comunicación. Afortunadamente, erré. De la misma manera que tiran más dos tetas que dos carretas, es obvio que la silla que ocupáis ha impregnado vuestras nalgas con algún extraño ungüento que ha permitido mudar en cuestión de segundos vuestros malos hábitos adquiridos y ha hecho posible que os agregarais a la campaña emprendida –debo aclarar que justamente-- por algunos próceres, para apuntillar definitivamente cualquier posibilidad de recuperación de aquel idioma miserable. ¡Qué bien se ve el mundo desde un buen despacho! Veo con agrado que habéis decidido fomentar el uso de la lengua cervantina -- mucho más rica en matices, vocabulario, etc.-, que sin duda permite una prosa de mejor calidad; aunque en mi caso la falta de talento me impide darle un mayor brillo. Es también de agradecer que planteéis llevar a cabo este proceso de substitución a golpe de decreto, pues temía que algún exaltado os propusiera adoptar el sistema que siglos atrás se usó para eliminar la lengua de los guanches. Habéis sabido distinguir, correctamente, la eutanasia compasiva del encarnizamiento cruel. ¡Olé!

Quisiera ser el primero en felicitaros y animaros a proseguir tan singular labor de defensa ya que estoy seguro que sin vuestra presencia la desaparición de la antigua lengua de Raimundo Lulio hubiera sido más traumática. Servidor, que no está dispuesto a padecer tal agonía, agradece públicamente el empeño demostrado por el Gobierno Balear para defender la cultura del que fue Reino de Mallorcas y se suma a la campaña uniformizadora que habéis emprendido y adopta de este momento la lengua de todos los españoles y parte de los indianos. Prefiero fenecer así, certeramente apuntillado --¡qué gran torero hubierais sido!-- a desangrarme de una manera lenta y cruel. No quiero imaginarme como hubiera sido mi vida sin poderme relacionar con los demás, por no ser capaz de usar un idioma apto para comunicarme con mis vecinos.

Quiero también promover una campaña para permitir que, en vida vuestra, se os dedique alguna avenida --o varias-- en cualquier villa de estas amadas islas y para ello he emprendido una recolecta de firmas que estoy seguro que obtendrá el éxito que os merecéis. Soy de los que piensan que los homenajes hay que darlos mientras todavía gozamos de la compañía del elegido y propongo para ello que el nombre con que se la designe sea "Avenida de Don Miguel Meliá, Lord Protector". Sin duda sois también merecedor de tal distinción.

Vuestra elegante faena, desarrollada con una exquisitez y una finura incuestionables, humillando a la bestia, dirigiendo la embestida del toro --sin pretender domeñar su bravura abriéndole un boquete en el morrillo y partiéndole el espinazo-- debe ser premiada justamente; y ante el temor que alguien decida cortarnos orejas y rabo, pienso que tal vez os avengáis a dar un paseo por vuestra Avenida –ya completamente limpia de personas que se expresen en menorquín-- a modo de vuelta al ruedo, para satisfacer vuestro afán por pasar a la posteridad. Al fin y al cabo, en las plazas de categoría, una vuelta al ruedo no es un trofeo baladí. Contemplar vuestra plácida sonrisa mientras recogéis regalos, loas y parabienes será nuestro premio. Os imagino garboso, al recibir los vítores del público acompañados de algún fragmento de "Carmen", mientras vuestra cuadrilla nos reparte ejemplares numerados de "Humillados y ofendidos" reeditados para la ocasión. ¡Bien, por los toreros valientes!

No debéis desfallecer en vuestro noble empeño, no hagáis caso a las críticas. Los que os queremos bien sabemos que solo os mueve la modesta pretensión de ocupar --al retiraros de la política activa, actividad que os incomoda-- una simple cátedra en la especialidad de lenguas muertas en cualquier facultad o instituto.

También quisiera apelar a vuestra probada clemencia. Os suplico que perdonéis, o que indultéis, a esos desagradecidos miembros de la JAC –a quienes, por cierto, pagáis generosa y doblemente el trabajo que realizan, pues por todos es sabido que tales pluriempleados ya reciben oro de la Generalidad— que, al no compartir vuestros propósitos, se atrevieron a enfrentarse contra vos, a oponerse a vuestro sublime proyecto: no saben lo que hacen, por lo tanto merecen vuestra gracia, no vuestro castigo. Debemos procurar, entre todos, que el idioma común sea algo atractivo para los ciudadanos de nuestra comunidad, alemanes incluidos.

Si, como ansío, perseveráis, me alegrará sobremanera haber hallado en vuestra ilustrísima, no ya al precursor de un novel jacobinismo académico, sino al auténtico liberador del yugo lingüístico catalán. Aunque algunos extremistas os definan como “el exterminador de lenguas parcas” o “el martillo de las cuatro barras”, no debéis desfallecer. Proseguid vuestro camino, vuestro destino glorioso y singular; tendréis mi apoyo, mi aplauso, mi reverencia y mi eso. Recibid la más sincera felicitación de quien espera pasear, muy pronto, por vuestra vía; una vez hayáis recogido las flores con que la habremos alfombrado el día de vuestro homenaje, pues no quisiera resbalar por ella. ¿Ensuciar con mi sangre o mi roña vuestra inmaculada rúa? ¡Qué espanto, Dios mío, qué espanto!

Sinceramente vuestro.

Francisco de Asís Sintes Giménez

Ciudadela de Hispania Unida.

LA JUDEOFÒBIA DEL SENYOR NIETO I D’EU

2003-12-04T19:24:00.000+01:00

LA JUDEOFÒBIA DEL SENYOR NIETO I D’EU

No volia fer aquesta col·laboració, però el fet que durant aquestes setmanes una empresa alemanya de llet per a nadons hagi enverinat “només” la que venia a Israel i l’atemptat a les sinagogues turques m’han fet canviar d’opinió. Els jueus no estan segurs enlloc i els cal un estat on es puguin defensar i al qual dirigir-se quan els treuen d’on fa segles que viuen. Certament, em dirà algú, van anar a un país on ja hi havia gent –també alguns jueus, cal recordar-ho, i des de feia 3500 anys--, però aquesta excusa per negar-los aquest dret a retornar-hi no em val del tot. No record que pobles ocupats com els maorís de Nova Zelanda, els hongaresos de Romania o els tibetans hagin adoptat mesures terroristes com la d’alguns –i cal remarcar la paraula "alguns"— palestins amb el vistiplau, i els plau molt, d’alguns europeus: preferentment d’extrema dreta i excomunistes. S’ataca Israel, però es defensava els sandinistes que netejaren Nicaragua de miskitos.

Fa poc més de mil anys, amb l’excusa d’alliberar d’infidels Jerusalem i altres llocs sants de la cristiandat, un grup de persones va organitzar les croades. Aleshores a algú se li va acudir que podien començar a escalfar motors abans d’arribar-hi. Com que no hi havia musulmans per Europa van decidir matar els assassins de Crist. Així va començar l’extermini dels jueus... i encara dura. Segons estudis de demògrafs basats a aplicar el mateix creixement que han tingut els que restaven vius, sense aquelles matances i les posteriors, és a dir la de 1391 als regnes d’Espanya, els progroms de l’Europa oriental i la Shoa del nazis, avui hi hauria 200 milions de jueus al món. A hores d’ara només són/som uns 13’5 milions. Des de 1945 fins fa poc no van patir gaire persecució, excepte els 650.000 que van ser expulsats de països àrabs --expulsió que massa vegades no es té en compte-- i van anar a residir a Israel on avui suposen més del 50 % de la seva població. Ara, amb l’excusa que han fet fora els palestins del seu país i que els exterminen, les persecucions s’han revifat. I és ben curiós l’argument, ja que des que van començar a arribar nous jueus a la terra que els havia vist néixer i créixer com a poble, els palestins –més de la meitat dels qual són en realitat descendents de sirians de la província de Hauran, la dada es pot comprovar— han passat de ser uns 115.000 el 1880, a uns vuit milions. Realment el genocidi de què s'acusa els israelians ha estat un èxit: només s'han multiplicat per 70. Cap poble ha crescut tant! Durant els darrers cinquanta anys, és a dir, des que va començar el conflicte han mort molts més palestins a Jordània, al Líban, etc. que els que ha provocat Israel, però això tant li fa a algunes persones.

Es culpa Israel d’haver ocupat Palestina, quan de fet n’ocupa un 16 % legalment i un 4 % de manera no legal, mentre que Jordània s’ha establert sobre el 78 % per cent de la Palestina històrica. I és així, Jordània, tret de les províncies de Ma’ab i Aqaba que pertanyien al regne d’Hijaz, s’ha cruspit gairebé tot Palestina. L’altra 1 % d’aquella regió pertany avui al Líban i Síria. Mentre es critica Israel, ningú no parla que Síria ocupa bona part del Líban des de fa més de 25 anys, que la Unió Soviètica, ocupà part de Polònia i Romania, o que Polònia ocupà part d’Alemanya, Romania part d’Hongria... La raó és òbvia: no volen investigar. I això no és una excusa que em valgui. La ignorància --sobretot si és voluntària-- no eximeix de la culpa: investigant es resol. Als palestins els quedarà un país més petit del que volien, és cert, però passa el mateix amb Armènia i ningú no es manifesta contra els turcs, ni contra els altres seus veïns. Podríem demanar-nos què és Palestina?, quan ha existit el poble palestí? Això pot semblar una boutade, perquè actualment la seva existència és un fet, si més no des de 1967, però no és sobrer llegir què diuen alguns palestins sobre el seu país. Donaré dos exemples: el primer correspon a les declaracions d'Ahmed Shukairy --fundador i primer president, des de 1964 fins que fou substituït per Arafat, de l'OAP (OLP en castellà) Organització per a l'Alliberament de Palestina-- que havia dit davant el Consell de Seguretat de l'ONU, l'any 1956 --es pot consultar l'acta-- les paraules següents "Tothom sap que Palestina no és res, només és el sud de Síria"; el segon correspon al professor àrab Philip Hitti, qui va escriure "La història no contempla cap entitat coneguda com "Palestina"... Durant segles el nostre país va ser Síria. Palestina és quelcom estrany per a nosaltres. Van ser els sionistes els que van introduir aquest terme". N'hi ha bastants més, d'exemples. De fet molts d'erudits defensen que "Palestina" solament és un adjectiu que només té sentit quan hom parla de la Síria palestina. Però m’és ben igual, com va dir Ben Gurion: “Els àrabs que viuen aquí tenen el mateix dret que nosaltres a residir-hi”. I tenia molta raó Ben Gurion.

El sastre de Sotto il Monte, un llogaret proper a Bergamo no parlava mai amb ningú per por que el convencessin. Aquesta màxima, que Joan XXIII es va encarregar que fos transmesa a Charles de Gaulle que mai no volia parlar amb ell, deu ser la màxima de molta gent, especialment d’Esquerra Unida. No és estrany que no parlin amb els que els podrien convèncer, ells no criden –són educats, superiors, sempre tenen raó— i per mantenir una conversa amb la resta dels mortals haurien de baixar del seu núvol; cada dia més esquifit, certament. No sé si deu ser perquè els núvols tornen petits i alguns els abandonen per no caure’n o perquè van llogant núvols més reduïts, atès que cada dia són més pocs els que s’hi han d’encabir. Un núvol ens pot beneir amb la seva pluja, que rega i fa la terra més fèrtil, però quan deixa caure massa aigua pot provocar inundacions i mort. L’antisemitisme judeòfob fa precisament açò: incitar a odiar, com ho van fer els periodistes condemnats per haver fet quelcom de semblant a Rwanda.

Escric aquesta reflexió arran de la conferència de Luis Nieto –que ens va intoxicant a través de la revista que dirigeix i que podeu llegir a la manipuladíssima web d’Izquierda Unida-- sobre el conflicte palestino-israelià. És molt possible que aquest senyor estigui convençut del que diu o que s'ho vulgui creure, però la veritat és que no resisteix una mínima anàlisi. No entraré a rebatre punt per punt les afirmacions que fa –seria senzill de fer, encara que inútil i massa llarg— però sí convit la gent a cercar la veritat, a llegir què diuen els altres. Contra algunes de les seves afirmacions ni tan sols cal escoltar la part contrària: n’hi ha prou d’agafar un plànol i un compàs o un regle. Si algú ho fa, comprovarà que el famós mur de què parla el senyor Nieto no pot fer els 650 km que ell diu. Sumant la llargària de les dues cares i afegint-li un rotllo de filferrro que hi va perdre un dels electricistes que han aixecat la tanca, no pot arribar ni a la meitat. Perquè vos faceu una idea: de Jerusalem a Tel Aviv, per carretera, hi ha 62 km. Comparau distàncies i veureu que ni que s’envoltés Cisjordània dues vegades s’arribaria als quilòmetres de tanca que ell diu que ja s’han fet. Dos companys d’un dels moviments que cerquen l’entesa entre ambdues parts a què pertany un servidor, m’ho confirmen; un és israelià, en Nelson A., l’altre palestí és Hajjar M. Ambdós em diuen que no arriba als 145 km i que només un 5 % és de formigó i fa els famosos 8 m d’alçada, la resta són sistemes de detecció electrònica, etc. que, si fa no fa, són com els que hi ha per separar les fronteres de qualsevol país; és a dir, gairebé tots els del món excepte el Vaticà i alguns altres. Trobareu tanques similars a Ceuta i Melilla per separar-les del Marroc; entre Paraguai i Brasil, l'Argentina i Xile... o per dividir el País Basc o Catalunya entre França i Espanya. No en trobareu a Islàndia, ni a Malta, ni a Nova Zelanda, n'ignor la causa. Alguns que critiquen aquesta tanca defensiva, alhora demanen que es dividesqui Jerusalem. I dic jo, quan es faci, la tanca separadora que s’haurà de fer, sobrarà o no? La majoria està negant a Israel el dret defensar-se, quan és l'únic país del món amenaçat de desaparèixer. Una derrota... i adéu siau! Els pares del meu amic Avi K., un lluitador pels drets dels palestins, de setembre ençà es torquen la sang i les restes de cervell de víctimes d'un atemptat. N'Avi, que vol un estat palestí, ara accepta el mur, provisionalment.

També afirmà el senyor Nieto que els jueus havien traslladat 700.000 beduïns al desert. Bingo! Precisament el terme beduí prové del mot “badia” que vol dir desert en àrab. Un beduí viu al desert, d'altra manera o és un sabater o, com a molt, un exbeduí. Avui li costa de fer-ho --viure al desert, vull dir-- però no només a Israel, també a Jordània, a Aràbia Saudí, al Iemen... pertot els empenyen a fer-se sedentaris, però només es critica aquest fet quan passa a Israel. El cas dels beduïns de Jordània és el més curiós. Si algú ho investiga veurà per què ho dic. Cal afegir que només són 80.000 els beduïns que hi ha a Israel i que la majoria hi estan tan integrats que fins i tot serveixen en l’exèrcit. La xifra de beduïns que donà el senyor Nieto deu incloure els de la meitat d’Orient Mitjà. A Espanya i altres països també desapareixen els pastors nòmades i no he llegit cap queixa enlloc.

Va dir, així mateix, que Israel és una societat 100 % militaritzada. Ja és curiosa l’afirmació: més del 50% dels israelians no fan la mili. I alguns, com els jueus del grup Naturei Karta no només no fan la mili, sinó que tampoc no accepten la nacionalitat israeliana i per això són súbdits del rei de Jordània, qui encara manté els seus drets (?) sobre el mal anomenat “Mur de les llàgrimes”. Això no els evita de ser apedregats de tant en tant per alguns musulmans fanàtics des de dalt –és a dir, des de l’Esplanada de les Mesquites, mai Muntanya del Temple-- mentre ells, els de Naturei Karta, preguen davant aquells paret sagrada.

Una demostració que el senyor Nieto no té ni idea de què parla és el fet que anomeni israelites als israelians. Israelita és gairebé un sinònim de jueu, es pot ser israelià i no ser israelita i a l’inrevés. Jo mateix som israelita, però no som israelià. Per això quan demana que es faci un boicot als productes israelites, és a dir jueus, --boicot que ja es fa-- em deman si hi vol incloure els productes inventats per jueus, com la insulina, la cortisona sintètica, la vacuna contra la polio, les millors medicines contra cardiopaties, sífilis, gonorrea, còlera, diftèria, meningitis... o alguns tipus d’anestèsia que s’apliquen en intervencions oftalmològiques, odontològiques, etc.; la llista és molt llarga. O si cal boicotejar el mètode per determinar el grup sanguini de cadascú, la màquina de cosir, la cèl·lula elèctrica del cor.... Caldria donar gràcies al fet que el jueu sigui el poble que més ha valorat l'educació al llarg de la història, això ha permès que molta gent es beneficiï del seu treball. I també em deman: els que tenguin avantpassats jueus --com ara els Sintes-- s'han d'extirpar part dels seus gens i de la seva sang? Ja que hi estam posats, podríem prohibir ideologies que provenen de jueus: cristianisme, marxisme, trostkisme... i fer un boicot als sistemes d’estalvi d’aigua, ja que la majoria s'han inventat en aquell país d’assassins i en tenen la patent. Certament el boicot absolut seria un bon sistema d’acabar amb el conflicte: uns --els israelians-- plegarien d'aquelles terres i els altres --els anomenats palestins des de 1967, abans no adoptaven aquest nom-- es quedarien sense feina. En pocs anys el país tornaria a quedar semiabandonat, tal com ho estava durant el segle XIX, com es pot confirmar en les pàgines de més de 50 llibres escrits per novel·listes, viatgers, etc., que hi van fer una volta durant aquells anys. Aquests escriptors no eren "israelites" i les seves cròniques es van fer abans de començar el retorn dels jueus al seu país, així que el que diuen té més crèdit.

Repetesc que podria rebatre la majoria dels altres punts de la conferència del senyor Nieto, no cal ser una eminència per fer-ho, però com ja he dit, és inútil: a Esquerra Unida, especialment, no volen ni dialogar ni llegir. Deuen tenir la por del sastre abans esmentat. Mentrestant, en els darrer mesos n’he parlat, del conflicte, amb quatre persones que contínuament atacaven Israel. Tots quatre —un capellà, un periodista, un jubilat i un catedràtic d’Història, ja té gràcia-- van reconèixer que estaven mal informats i no han tornat a escriure ni una línia a cap diari. Continuen estant a favor d’un estat palestí –com jo mateix hi estic--, però ara contrasten informacions. Només un altre capellà –que amb un conseller del Pacte de Progrés es va fer una fotografia amb símbols d’un moviment terrorista islàmic-- i els polítics s’han negat a parlar amb mi o llegir algunes dades. Dels polítics d’EU, millor no parlar-ne.

Una altra perla que va dir el senyor Nieto és que entre els israelites no hi ha voluntat que les coses canviïn. Un mentider ha de tenir memòria: al principi ell mateix deia que s’havia reunit amb jueus que volien la pau. Com quedam, hi ha israelites que volen que les coses canviïn, o no?

Acabaré desitjant que sigui un èxit la Iniciativa de Ginebra, un pla de pau amb cara i ulls que em sembla ben acceptable per a ambdues parts. No és un pla just, però com va dir un filòsof francès “Si se cerca una solució justa mai no hi haurà pau ja que el que sigui just per a uns, no ho serà per als altres”. Tal vegada així la meva sinagoga a Barcelona no patirà més atacs –tres en els darrers mesos, amb una filleta ferida— i alguna de Madrid deixarà de ser semiclandestina i no hi morirà ningú més. I també és possible que Israel pugui participar en el Festival d’Eurovisió sense que el locutor belga demani que no votin aquell país --què hauria passat si l'israelià demanava que no es votés Luxemburg?--; o que els bombers israelians no siguin agredits en el metro de Barcelona, on havien acudit per participar en els Jocs per a Policies i Bombers. Tant de bo algun dia vegem algun palestí guanyant el famós festival: la música àrab és una meravella. I la seva cuina, la seva cultura i la seva gent m’encanten. Clar que després hi hauria un nou problema, amb qui es ficarien alguns? Ja se sap que els toros i els jueus tenen una funció social a acomplir: els uns ser martiritzats en les corrides, els altres ser els culpables de tot.

En definitiva, estic fart de suportar "progres" judeòfobs. La veritat és que tant me fa que tres persones em vagin deixar de parlar per ser israelita --tot i que han rectificat--, però quan un partit polític --com és el cas d'EU-- i molts de periodistes van covant l'ou que cria la serp de la xenofòbia per guanyar vots o vendre diaris... em costa de callar. Aquesta gent, irresponsable, em repugna. Comentaris com catalogar un nadó de colon pel fet que viu a Hebron (ciutat on només de 1929 a 1967, al llarg de la història, no hi hagut jueus), o que un atemptat amb 25 morts s'ha fet "contra interessos jueus", o dir que quan en un hospital israelià se salva la vida a un àrab es fa per propaganda, són decididament malintencionats. Molts d'àrabs han salvat jueus i m'alegra el fet, no vull veure propaganda en la seva acció. Els àrabs són molt millors que alguns "progres".

Francesc Shemtov Ximenes

LES FLÒVIES

2003-10-15T19:06:00.000+02:00

LES FLÒVIES

Quan era petit, en arribar el Nadal, la meva mare penjava de l'arbre un home de les neus ben simpàtic. En Dean Martin, entre d'altres, li dedicava la cançó "Frosty, the snowman". M'agradava en Frosty, m’encanta la cançó i també la interpretació que en fa en Tom Hanks. També m'agradava la llegenda del Ieti, un home-animal que sembla ser que es passeja per l'Himalaia i que a vegades ha estat qualificat injustament com a abominable.

Les pàgines d'aquest setmanari publiquen d'un temps ençà unes petites crítiques batejades com a "Flòvies". Les flòvies, normalment són quelcom que agrada als menorquins, sobretot perquè en veim poques, així que ens dedicam a llegir-ne. No discutiré el contingut de la pàgina de les flòvies, consider que les idees són sagrades i que cadascú és lliure d'opinar el que vulgui i dir-ho públicament. Tant me fa si el coordinador d'aquestes flòvies té realment les opinions que hi expressa, o si només són un intent de viure'n per un sou o d'ocupar una cadira quan algun partit li faci l'oferiment: opina així i punt!, ell ja sabrà per què.

Ara bé, de la mateixa manera que les idees són sagrades, també ho són les persones i això sembla que l'autor no ho té massa clar. Em fa l’efecte que li agrada vexar la gent que no pensa com ell. Diuen els anglesos --els reis a l'hora de discutir i fer-ho amb gràcia i imaginació-- que ficar-se amb la família o el físic d'algú demostra una gran falta de talent. El flovier de "El Iris" deu desconèixer aquesta afirmació, o bé no li vol fer cas. Massa vegades tendeix a menysprear el criticat. Li encanta parlar del petit i referir-se a algú amb noms degradants, apel·latius pejoratius, etc. Què vol dir açò de petit? Significa, tal vegada, que el flovier desconeix què és l'educació? Que no respecta les persones? Qui li ha donat permís per ficar-se d'una manera tan barroera amb els que no pensen com ell?

Al flovier li podríem aplicar algunes de les seves pròpies crítiques; és allò de només veure la palla en els ulls dels altres... però no ho faré: seria massa senzill. Només li deman que intenti de no referir-se a la gent com ho fa. M'agradaria veure com el flovier es converteix en algú simpàtic, com en Frosty, i deixés de ser "l'ofensiu home de les flòvies". També voldria veure com es converteix amb un articulista enginyós. Sé que ho pot fer. Mediti-ho, per favor i decidesqui si fins ara ha actuat correctament. Si pensa que un canvi en el to no seria sobrer, faci-ho! Tots li estarem agraïts.

PD: sant Francesc d’Assís, la reina Isabel la Catòlica o el Gran Capità no eren gaire grossos. En Tintin, que acabà fent plorar el Ieti, també ho era, petit.

Ben atentament.

LES MILLORS FESTES DEL MÓN

2003-07-23T19:11:00.000+02:00

Les millors festes del món

Sempre hi ha d'haver qualque excepció, és una regla establerta que es contradiu a si mateixa. Cervantes l’hauria poguda incloure perfectament en el primer capítol del seu Quixot, en què explica com el cervell de l’antiheroi es trabuca en intentar entendre algunes sentències o filosofades. Considerem, no obstant, que la regla és certa; donem-la per bona. En el cas que comentaré més avall, Alaior és l'excepció.

Jo, que teòricament som de dues viles, he copsat que tots els pobles diuen que les seves festes són les millors del món. Alguns fins i tot en fan una qüestió de puresa de sang, com els ciutadellencs que s'emocionen, ploren i pontifiquen sobre l'origen de les seves festes. Mal ciutadellenc deu ser qui no faci aquestes coses. Per residir en aquelles contrades sembla que et calgui passar per l’Estació Subministradora de Glòbuls Acabildats de dalt sa costa Nova on et fan una transfusió/donació que et carrega les artèries amb unes hematies especials que a més a més de transportar oxigen són capaces d’acumular una certa emoció en veure una bandera vermella amb una creu blanca, suposadament relacionada –açò és un secret, o una heretgia-- amb l'orde de Malta. Els alaiorencs –els vells i els nous-- no som tan extremats, considerem que les festes que fem al nostre poble són fantàstiques i punt, sense comparances ni teatre afegit; com a molt convidam/obligam amics i visitants que s’omplin la gargamella de cervesa o de pomada. Coincidim –com els habitants de la resta de l’illa-- a mantenir l’afecció centàurica menorquina a idolatrar un animal creat per l’home: un animal que vam fer créixer per convertir-lo primer en una màquina de guerra; després en una eina de treball i de transport; i finalment en un company de luxe a qui li podem rebentar l’esquena, esquinçar la boca amb el mos i fer-li passejar un exposició itinerant de crosteres just devora els esperons del cavaller tot dient que l’estimam i que ell s’ho passa bé durant les festes. Però a Alaior no hi ha, o no em consta que n’hi hagi, santllorencers de dalt de tot: una mena de persona endèmica del Cap de Ponent. Tampoc no tenim erudits que hagin dedicat pràcticament tota la seva vida a estudiar i investigar sobre l'origen de les festes de Sant Llorenç, o a cercar el Llibre de les set sivelles (que haurien de ser sibil·les). Certament hi ha més d'una persona que hi ha perdut hores, a remenar documents, però només de passada. Tampoc no és habitual que un mes abans a cada bar del poble ja se sentin tambors i fabiols o que en alguns establiments et servesquin una mescla, ben rara per cert, de cafè amb avellanes, o un diari i avellanes, o qualsevol cosa amb avellanes o gin amb llimonada --la pomada, ni esmentar-la; es tracta d’enriquir la indústria maonesa fent veure que ningú s’adona de qui resta amb les butxaques inflades com a conseqüència de travessar la ruta de la set--. Qualsevol any d'aquests s’hi publicarà un ban d'Alcaldia en què s'ordenarà que tots els ciutadellencs han de berenar obligatòriament, i durant la setmana anterior a Sant Joan --si són molt santjoaners, durant el mes anterior-- asseguts sobre avellanes per demostrar la seva identificació amb el poble. Aquest berenar haurà d'incloure obligatòriament una escudella de xocolati, un bocí de coca i un gotet de gin amb llimonada. Havent dinat, caldrà escoltar un fragment de Foc i fum. Hom valorarà especialment, i com a mèrit, flastomar contra els maonesos i tot el que hi ha rere el Pla Verd. Si, a més a més, es queixa contra l’excés de visitants i reivindica la construcció d’un dic que transformi aquella forquillada que en Neptú va fer a les roques en un port, fins i tot podrà ser declarat fill il·lustre, o arxiduc de Parella, qualsevol nou de juliol.

La particularitat alaiorenca és una altra. Els d'Alaior --em sembla que dec ser ben d'Alaior-- hem decidit que les festes del nostre poble no eren les millors del món i hem estat tan humils i conseqüents que no en xerram mai -- fem veure que no en sabem res-- i, per tant, ni tan sols les celebram. Ara bé, com que un poble sense festes --panem et circenses, exigien els romans-- no és gaire cosa, hem acordat que calia riure i xalar, col·lectivament i ritualment, uns altres dies: per això hem adoptat com a pròpies les festes de Sant Llorenç. Amb molta finor vam decantar els altres menorquins que hi participaven, mercadelencs i maonesos, i vam començar a repetir per Sant Llorenç –però ja no a la seva ermita-- allò que havíem fet per Sant Pere. I amb els anys la gent s’ha arribat a convèncer que aquestes eres les festes d’Alaior.

Alguna cosa deuen tenir aquest sant i aquests dies per haver bescantat del tot el patró del poble i les festes que antigament li dedicàvem. Com que tot un poble mai no es pot equivocar, deu ser ben cert que les millors festes són les de Sant Llorenç. Em neg a creure que sant Pere vagi fer alguna malifeta, ja que si fos així les completes no s’haurien fet a esglésies que porten el seu nom. Li recriminam, tal vegada, qualque anegada de la seva bassa que va provocar fotendes a Maó i Ciutadella?, o que durant la creació no vagi demanar d’estirar aquest indret fins a cala en Porter? Tanmateix mai no he comprès per què, si calia tanta festa, no es recuperava la pròpia del poble, entost de barallar-se amb els mercadalencs per veure qui tenia més dret a celebrar Sant Nicolau, altrament conegut com Micolau –que deu ser una reminiscència simiesca o una identificació amb la baula perduda-- i actualment com Festa des Caixers. Tan difícil és recuperar les arrels pròpies? Com és que ja no celebram les festes de Sant Pere? Serà capaç el senyor Portella de fer-les renéixer?

No crec que el motiu que fa que Sant Llorenç sigui tan especial l’hàgim d’atribuir a un jaleo en què els cavalls boten d’un en un –a alguns, els cavalls no els diuen gaire cosa; a altres, els animals ens hi sobren-- o al fet que l’agost hagi estat durant dècades el mes de les vacances i, per tant, un mes adient a fer-hi celebracions especials. Indubtablement no ho provoca que no hi hagi baralles o acords familiars per ser caixer pijo, ni allargaments artificials del matrimoni per no ser caixer separat, ni celibat opcional, temporal i voluntari per evitar ser conegut com el caixer pare fadrí, ni... en tenim prou amb el sobreposat, una munió de cavallers moderns amants de la doma i el saig diferencial que potser recorda en Barçola esgavellat matant infidels o que, si hom està tendre, ens retorna la imatge d’en Sebio dalt del cavall: l’únic home que entost de fer-lo botar va aconseguir --amb un delicat soroll que s’assemblava a una besada d’agraïment que escampava per tota la plaça-- de fer-li baixar les anques i aixecar el cap, mentre ell es posava semidret sobre els estreps per fer-nos creure que l’animal s’enlairava. Tota una tècnica, cada any més perfeccionada, que provocava una il·lusió col·lectiva. En Tamariz no l’hauria superat. Es feia estimar, en Sebio (a.c.s.). El motiu pel qual aquestes festes són volgudes i valorades ha de ser un altre i, quan hi reflexion, deduesc que per a alguns deu ser perquè, durant aquests dies, amics i familiars que han deixat el poble per anar a viure en altres contrades, l’enyoren i hi tornen. Per Sant Llorenç els alaiorencs es retroben pels carrers que van trepitjar durant anys, l’ambient canvia. Però la majoria no ha abandonat mai aquest seu poble, així que caldrà cercar una altra explicació. Quina? Vet-ne aquí unes quantes. D’ençà una setmana abans, tot és diferent i açò sempre agrada. Així que la resposta podria ser que són les millors por el ambiente, nomás, que diria un argentí. Vos sembla poc? O, si no, què trobau si concloem que són les millors perquè sí? No cal donar-hi gaire voltes, ni discutir: ens agraden més i punt. Sense més romanços. Si algú no hi està d’acord... paciència.

Que sant Pere ens perdoni. (Estic segur que si sant Llorenç li ho demana, ho farà). Que xaleu molt!

UN AMIC NEGRE

2003-05-13T19:33:00.000+02:00

El meu amic és negre –mal color per rodar per Ciutadella--, ve de l’Àfrica i és musulmà –una religió incompresa--. Per segons qui, això el converteix en “blanc” senzill. La seva sang, curiosament, és vermella. El doctor Puigvert ja ho deia, però jo no ho havia comprovat. Aquesta sang, la vaig veure brollar després d’haver patit un accident laboral que li va costar una baixa i una cicatriu prou grossa que no se li esborrarà mai més i li recordarà Menorca. Encara no m’ha empeltat cap malaltia. No és la millor persona del món, però no en tenc cap queixa

Ara l’han despatxat --res de nou per a qui no té massa drets-- i no li han pagat ni la feina feta. Cada dia és més pobre i els qui l’havien contractat més rics. No deu ser difícil fer-se ric d’aquesta manera; passejar amb el cap dret i la consciència neta ho deu ser una mica més. Formen una bona parella els empresaris; no sé ben bé de quin tipus, però una bona parella. Són l’autèntica demostració que el temps no passa: ells viuen al segle XVIII, o encara més enrere. Creuen que l’esclavatge encara és permès. Són molt valents aquests empresaris: no paguen i encara amenacen el treballador. Dos contra un --si és estranger millor-- sempre confereix més possibilitats de vèncer. Si el negre els denuncia sap que l’Àfrica serà un bon lloc per viure-hi i contemplar-hi el cel; que hi pugui menjar és una altra història. A l’Àfrica, hi estarà ben entretingut. Hi podrà passar moltes hores esperant que França decidesqui canviar un altre govern o iniciar-hi una nova guerra sense que cap plataforma pacifista es queixi. Però tot això no importa als empresaris. La parella se sent poderosa. De tant en tant, ambdós senten una certa repugnància per la manera com actuen i fins i tot quan s’afaiten tenen unes certes ganes d’escopir al mirall. Tanmateix, controlen aquest atac de rauxa i tot d’una es calmen: un bon empresari ha de saber controlar els obrers i les emocions i mantenir la casa neta, sobretot el mirall. Encara no han descobert que qui xucla sang no s’hi reflecteix, per això cada dia s’hi veuen més poc.

Se senten segurs aquests empresaris, tenen familiars a les llistes del PSOE i del PP; fet que atorga més garanties de tenir uns bons contactes, per si de cas vénen mal dades. El negre no els vol ni els pot denunciar; i si ho fa, com que ja serà a l’Àfrica, haurà de cridar molt perquè el jutge el senti. El seu advocat, si arriba el cas sortirà triomfant del jutjat. Li donaran la mà –sense cicatrius—, un cop amical a l’esquena i estaran convençuts que no hi ha res com pertànyer a una bona associació empresarial que defensi els seus interessos. Hi ha quotes que val la pena de pagar, sobretot si les paga el negre que tenia la sang vermella i que guanyava més diners sense fer feina. Per cert, jo tenia entès que no es podien fer massa hores extraordinàries, però el negret i els seus companys de feina n’han fetes moltes, moltíssimes. Si l’autoritat ho sabia... ai, ai, ai. Però havia oblidat que estan protegits per familiars de totes les tendències: no he dit res.

LA MENTIDA DELS AJUTS PÚBLICS

2003-02-25T19:28:00.000+01:00

LA MENTIDA DELS AJUTS PÚBLICS

Fa uns cinc anys, un peó de l’Ajuntament de Maó va sol·licitar una beca d’estudis per al seu fill. El seu sou tot just arribava a les 130.000 ptes., però amb aquests ingressos superava el màxim permès per obtenir-la. El noi tenia un problema: era fill únic. Però, era aquest el seu únic problema? No, l’autèntic era haver de declarar el seu sou real.

Expòs aquest exemple perquè en les pàgines d’aquesta revista i de molts altres mitjans de comunicació es defensen els ajuts públics a les persones que disposen de rendes més baixes per tal d’afavorir que les seves famílies disposin d’habitatges protegits o puguin cursar estudis superiors. I jo em deman: com saber qui necessita aquests ajuts? De fet la majoria els necessita, però la tendència és fixar-se en els seus ingressos i aquí rau la mentida. Per aconseguir aquests ajuts públics cal disposar d’una renda tan baixa que un cop se li ha afegit l’ajut encara és impossible fer realitat el projecte... tret que la declaració no sigui autèntica. ¿Algú pot creure que aquest peó --que deia la veritat, hi posaria la mà al foc-- podia pagar els estudis del seu fill, si hagués guanyat unes 15.000 ptes. menys cada mes, encara que hagués obtingut les més de 300.000 –avui l’ajut és superior-- que li concedia l’Estat? El mateix passa amb els habitatges protegits i altres ajuts. O estam fomentant la mentida o impedim a molta gent obtenir ajuts públics.

Un altre dels criteris que empren l’Estat i altres institucions és valorar les propietats immobiliàries o el raconet que algú té al banc. I vet aquí que així encara s’és més injust. Resulta que si algú té, posem per cas, sis o set milions de pessetes estalviades és considerat, automàticament, més ric que qui té un pis. La raó és que en aquest darrer cas es computa el valor cadastral, que sol ser molt inferior al valor de mercat o al real de l’habitatge. Conec diverses persones en aquest cas. Elles no tenien prou doblers per comprar l’habitatge, per això disposaven d’aquests petits estalvis amb els quals no podien comprar ni mitja casa, però davant les institucions eren més riques que els propietaris. Si haguessin disposat de dos o tres milions més, tal vegada s'haurien arriscat a adquirir --a crèdit-- un gran habitatge, el valor del qual seria molt inferior a la quantitat de què disposaven i, ves quin miracle, des d'aquell moment serien més pobres per a les institucions, però tindrien una propietat valorada en més del que hi havia invertit. Coses que passen!

La veritat és que no m’importa que la gent defraudi, que amagui voluntàriament –o li faci amagar l’empresari-- part dels seus ingressos. Però m’emprenya molt que qui més deixa de pagar... més recapti. Podria contar, si no estigués obligat a guardar silenci, desenes de casos increïbles.

Em fa molta gràcia (?) veure com esportistes famosos, tennistes sobretot, fixen la seva residència a Andorra, etc. Ells, que van començar a participar en tornejos gràcies a l’ajuda de la Federació –és a dir, dels contribuents—, quan són rics obliden qui els va donar suport en començar la seva carrera. ¿No seria més lògic que rebessin l'ajut a fons perdut --és a dir, que no l'haurien de retornar si no arribaven a ser figures-- però que aportessin un petit percentatge dels seus ingressos --en el cas que es convertissin en milionaris-- perquè fossin repartits entre altres promeses i així continuar la roda? El mateix podem dir de molts d’empresaris. Admir les persones que tenen prou empenta per muntar un negoci i crec que els ajuts institucionals per començar-lo són necessaris i més que insuficients. També em sembla fabulós que aquests es facin rics: s’ho han guanyat! La llàstima és que després no tornin part del que havien obtingut --n'hi hauria prou a no defraudar-- per tal que algú altre tengui les mateixes possibilitats que ell va tenir. Em rebenta que qui ha obtingut subvencions després es queixi dels imposts.

Fa unes dies en parlava amb un amic que dirigeix una entitat bancària. Opinava exactament el mateix que jo i hi afegia que personalment es trobava entre l’espasa i la paret. D’una banda, la “central” li imposava de concedir préstecs; de l’altra, amb els ingressos que els sol·licitants li “mostraven” se la jugava cada dia. Evidentment sabia que guanyaven molt més –la “central” també ho sap-- però si algú deixava de tornar-los el capital prestat, ell, el director, podia volar.

En definitiva: cal trobar un sistema més just per concedir els ajuts públics. Tal com està muntat els aconsegueix qui té més "vista", per dir-ho d'una manera delicada.

Francesc Shemtov Ximenes

Justícia, pau i molta parcialitat

2003-01-19T18:46:00.000+01:00

Des de fa poc, ja “funciona” a Menorca el moviment Justícia i Pau. Sens dubte és una bona notícia. Aquest moviment ha aconseguit un prestigi merescut i la seva tasca mereix més elogis que crítiques. Dit això, discrep profundament amb el “Manifest de creients sobre la guerra” publicat en aquestes mateixes pàgines dia 16 de gener. No estic d’acord amb alguns comentaris d’aquest manifest, malgrat que puc subscriure totalment el seu fons pacifista.

Justícia i Pau de Menorca està en contra del probable atac, bàsicament anglo-americà, a l’Iraq. Fins aquí podríem estar d’acord. Ara bé alguns comentaris col·laterals em fan suposar que ha nascut una nova entitat “parcial”. Res de nou, perquè parcials ho som tots i les entitats, que estan compostes per persones, també ho han de ser necessàriament, de parcials. Una de les meves discrepàncies amb el manifest és el comentari sobre la “rapinya” que segons ells mou part d’occident a ocupar militarment Iraq. Diuen que només pretenen “apoderar-se dels recursos energètics de la zona”. Fins aquí també d’acord... però amb reserves. No llegesc a cap part del Manifest referències al fet que Elf –actualment fusionada amb Total i Fina--, ni altres companyies franceses, belgues, russes com Gazprom (algunes vinculades a grups mafiosos), alemanyes (Fuchs) o xineses estiguin comercialitzant aquests recursos energètics. Curiosa la llista d’ambdós bàndols, que coincideixen, oh sorpresa!, amb la dels partidaris d’una intervenció militar i els contraris. I jo em deman: és que a aquestes companyies no les mouen també la rapinya i els mateixos interessos? Aquestes companyies són fundacions filantròpiques? El seu petroli no contamina? És que aquestes companyies no permeten que un tirà aniquili diàriament kurds i xiïtes? Particularment, em declar absolutament incapaç de copsar la diferència entre els interessos de les companyies anglo-americanes i les franco-russo-alemanyes. Segurament és que m’estic tornant beneit. I tampoc no entenc com quan Saddam ocupa part del territori kurd o de Kuwait per apoderar-se del seu petroli... Voldria que els autor del “Manifest de creients (?)” m’ho expliquessin.

Puc acceptar que és cert el que diu part del Manifest i compartir que Bush només vulgui afavorir interessos del lobby petrolier americà, del qual la seva família forma part; i que Tony Blair pretengui, si fa no fa, el mateix per ajudar Brithish Petroleum. Ara bé, no és possible que molta oposició a la caiguda de Saddam provengui de la por d’Elf Aquitanie a perdre el seu feu? O de França a perdre una mica més del seu protagonisme geoestratègic i comercial? Quina diferència hi ha entre ambdues postures? Sovint oblidam que França és responsable, actualment, de més guerres que cap altra nació del món. I també que el mateix Govern francès ha declarat diverses vegades que Elf els ha fet la feina d’espionatge i la bruta a alguns països. Ara bé contra ells ni “piu”. Serà perquè els tenim por? No deu ser perquè dominen molts de mitjans de comunicació espanyols? O simplement perquè és un país catòlic? Està molt bé que Justícia i Pau i tots els moviments cristians que hi ha darrere el Manifest defensin la difamació que pateix arreu l’Islam, defensa que compartesc plenament. Però per què no comencen per donar un exemple, com ara tornar-los –o compensar-los amb altres espais-- molts de temples avui cristians i abans musulmans? A Turquia, per exemple, Santa Sofia fa anys que va deixar de ser mesquita per convertir-se en un museu. El fet que Pau VI hi resés en visitar-la va provocar indignació entre alguns musulmans que no suportaven la “retirada”. El resultat d’aquesta incomprensió ja el coneixem.

Sobta també la referència a l’ús del nom de Déu per part de Bush, Ben Laden (o Bin Lade, així sense “n” quan va precedit de “Bin”) i Sharon. Dic jo que altres l’empren tant o més –més que Sharon, segur— com ara el mateix Saddam, Arafat o Joan Pau II. En aquest sentit, el religiós, podríem esmentar molts comentaris sobre l’absència d’Arafat a la Missa del Gall de Betlem, quan aquest senyor --un terrorista no penedit que va fer matar centenars de cristians, maronites, però cristians, a Damour— esmenta com a motiu per assistir-hi el fet que la seva esposa actual és cristiana quan de fet la va empènyer a fer-se musulmana per poder ser la “primera dama”. Tampoc no és res nou, la mateixa reina Sofia va haver d’abandonar, voluntàriament (?) la seva fe ortodoxa per convertir-se al catolicisme i ser senyora de Borbó.

Finalment, també discrep en el comentari que els dos pobles que més pateixen en l’actualitat siguin l’iraquià i el palestí. No pateixen tant o més els tibetans, els etíops i molts altres pobles africans, americans, etc.? I posat a dir pobles que no travessen la seva millor època, què passa amb els kurds, part dels quals són “ajudats a patir” per l’invicte Saddam? Quina mesura empra Justícia i Pau de Menorca per decidir el grau de patiment? I accept que els americans obliden el patiment del kurds de Turquia, perquè aquest país és el seu aliat.

En definitiva, començam bé. Veient algunes de les entitats que signen el manifest –no em referesc a Justícia i Pau de Menorca— no m’estranya.

"EL DIA QUE AZNAR VA LLEGIR LA CONSTITUCIÓ"

2002-10-09T19:07:00.000+02:00

"EL DIA QUE AZNAR VA LLEGIR LA CONSTITUCIÓ"

El dia que Aznar va llegir la Constitució no va ser un dia feliç per a ell. Va ser un dia gairebé de dol. Primer va tornar blau –de tal manera que no se sabia on acabava la camisa que portava i on començava ell--, després es va inflar, irat, i seguidament li va agafar una suor freda que va preocupar molt els seus familiars. Pels voltants de Quitanilla de Onésimo es va sentir un crit
--mig de ràbia, mig de por— que algú va confondre amb l’udol d’algun ésser vivent desconegut. Seguidament va agafar una Olivetti antiga, diuen que "lettera 1936-39" i va escriure un seguit d'articles impagables i incunables, set concretament, en una publicació de La Rioja. (Aquests articles es poden llegir actualment a Internet)

Afortunadament per a ell, i desgraciadament per a molts d’altres, amb el temps es va recuperar del sotrac. Malgrat que considerava que ja ens estava bé amb el "Fuero de los Españoles y "Los Principios Fundamentales del Movimento", el seu cervell privilegiat va decidir d'adaptar-la en aquests textos antics. Recordava especialment els articles constitucionals que feien referència a la unitat de la Pàtria, a la bandera, a la llengua, etc. Això el va emocionar i va decidir de convertir-se en constitucionalista. Ja sabem com són els conversos: són els més fanàtics. Per tant, després d'aquesta il·luminació va creure que s'havia de dedicar a la política. Amb el temps va aconseguir ser el nostre president i, val a dir-ho, els primers quatre anys --tal vegada perquè no disposava de majoria absoluta-- ho va fer prou bé, per la qual cosa el poble el va premiar amb un gran resultat en les eleccions i li va demanar que continués durant quatre anys més com a president. Res a dir. El poble no s'equivoca, encara que ell creu que sí que ho fa quan no li dóna la raó --ja sabem quina va ser la seva reacció quan Mayor Oreja va ser vençut pels perversos “vascongados”--. Probablement aplica massa vegades la sentència del seu parcialment admirat Torrente Ballester que deia, des de la inventada ciutat/província de Castroforte del Baralla, aquella gran sentència: "El pueblo es soberano, pero en último caso aquí estamos nosotros para corregir sus posibles yerros".

Però aquests quatre anys, que encara no han passat del tot, ja no han estat el mateix. L'Aznar tendre del guinyol de Canal+ s'ha transfigurat i cada cop s'assembla més a l'Aznar esperpèntic que parodia Toni Albà. És una llàstima que hagi canviat tant, que s'hagi dedicat a desqualificar els qui no pensen com ell i els insulti. Li puc perdonar que m’hagi baixat el sou en més d’un 13% per fer quadrar l’economia de l’Estat, li puc perdonar l’aerotaxa –molt més nociva per la turisme balear que l’ecotaxa--, etc., però no que insulti els qui no pensem com ell. Qui és ningú per insultar? Aznar s'ha convertit, simplement, en un mal educat i això no li ho puc perdonar. Deia el doctor Corbella, afamat psiquiatre mediàtic, que hi ha molta gent que se sent dolguda, ferida i indefensa per algunes frases dels polítics contra les quals no es poden rebel·lar. És molt fàcil per a ells escopir o gitar frases que són aplaudides pels seus incondicionals sabent que ningú no els pot contestar. Alguns líders van sobrats i són despectius --d’aquests, n’hi ha a tots els partits: Maragall, Anguita, Ribó, etc.-- i altres s’esgavellen i menyspreen fins a l’ofensa. I això és roí. No discutesc les seves idees, que tant me fan, sinó la manera de referir-se als qui no les comparteixen.

Aznar hauria de tornar a ser com abans, encara que recuperés la ideologia que defensava fins una hora abans que s’aprovés la seva lloada i intocable Constitució. Preferesc un cabdill correcte que un demòcrata ofensiu. Li agradaria que diguéssim d'ell que el fet d’escoltar sovint “Montañas nevadas” –que per cert té una tonada ben agradable— l’ha transformat en un esquifit i abominable home de les neus?

Que consti que aquests comentaris només van adreçats al senyor(?) José Mari I, el Constitucionalista, i no als membres del Partit Popular. En aquest partit hi ha molta gent, la majoria, que respecte els altres. Per exemple, Mayor Oreja o Rajoy –amb qui no compartesc gairebé cap idea-- no insulten, són uns senyors: aquest és el camí. Potser algú del seu partit hauria d’aconsellar el president i dir-li que torni a ser com era i que el paper d’Alfonso Guerra no li va.

DE METECS A ESCLAUS

2002-10-01T19:31:00.000+02:00

Fa unes setmanes, La Vanguardia publicava que entre 1997 i 2001 hi va haver 3286 africans
--magribins i subsahrauís-- que es van ofegar mentre intentaven d’arribar a Europa a través d’Espanya. Segons el mateix diari, que es basa en informacions obtingudes de diverses associacions humanitàries, aquesta xifra es pot multiplicar per tres, com a mínim, ja que es calcula que només un 20% dels immigrants són interceptats per la policia. El més curiós del cas és que la majoria no arriba en pastera, sinó que entra per Barajas per la qual cosa no s'explica aquesta diferència de tracte entre uns i altres, entre sudamericans i africans.

Un dels fets més greus i discriminatoris és veure com n’hi ha que arriben a Torrejón i la policia els escolta fins arribar a un hotel de cinc estrelles. Alguns, evidentment, abans de venir ja tenen permís de feina amb l’excusa que presten un servei a la nació –quin servei?-- i fins i tot la seva parella –que no sempre és la seva esposa i que tampoc no presta cap servei a l’Estat-- és admesa sense posar-hi pegues. I jo em torn a demanar: quina diferència hi ha entre un esportista i un manobre?

Gràcies a la meva feina –em pensava que mai no diria aquestes paraules— he conegut molts d’immigrants il·legals. Alguns encara ho són, altres ja tenen papers. M’han contat els seus problemes i he vist, sentit i comprovat com pateixen. M’he fet amic d’alguns --argentins, colombians, equatorians, romanesos, ucraïnesos, mauritans, etc.-- que fins i tot em vénen a veure o em telefonen per contar-me problemes familiars, personals... per parlar amb algú que simplement els escolti mentre prenem un cafè. Amb alguns he seguit mantenint el contacte quan han tornat al seu país. Un romanès m’escriu sovint des del Canadà. Els il·legals –i també alguns legals-- ho passen molt malament i la culpable directa és l’Administració. Indirectament, tots ho som en tolerar-ho.

El darrer l’he conegut avui (17 de setembre). Ja no pot més. Fa dos anys que va començar a tramitar el permís de treball i encara l’espera. Tot just ha estalviat 400 euros. Ara vol fer feina dos o tres mesos per comprar-se el passatge de tornada, que costa 900 euros i tornar a veure la seva dona i els seus fills. Treballa per un sou d’unes 700 ptes. l’hora. La casa n’hi costa 35000 al mes. L’empresari ja no el vol més sense papers perquè té por que algun inspector el descobresqui.

Del tema, n’he parlat amb empresaris disposats a contractar-los i amb algun dels immigrants. Aquests empresaris estan acollonits perquè si els enxampen –normalment per una denúncia d’algú que li fa competència— els posen una multa mínima de 6000 euros. Sortosament la multa sempre sol ser d’aquesta quantitat, que és la que correspon al mínim, i no la superior.

Un dels meus nous amics –que només té un defecte: és de River i no de Boca Juniors-- té casa, família menorquina, li ofereixen una feina amb contracte... però estarà un any i mig --amb sort-- a aconseguir els papers que li permetran deixar de ser un il·legal. El motiu és que a les Illes no hi ha prou personal a l’Administració per fer més via. A Sòria els aconseguiria en uns tres mesos, al País Valencià en uns quatre i a Madrid només en necessitaria cinc. Resulta patètic que els puguin fer fora d’una illa on hi ha pràcticament un 100% d’ocupació laboral perquè l'Administració no disposa de personal per accelerar la tramitació del permisos que ella mateixa sol·licita. Ara, el meu amic ha decidit que vinguessin la seva dona i les seus fillets per passar el tràngol junts. El primer que ha fet l’empresari en saber-ho ha estat baixar-li el sou una mica més per collar-lo. Gràcies a Déu ja té una feina nova.

Mentre esperen els papers fan feina d’amagat. Afortunadament, si algú de la seva família està malalt la Seguretat Social l’atén gratuïtament. Els seus fills també rebran educació de franc. No seria millor per a tots d’autoritzar-los a treballar legalment? No seria millor que l’Estat els cobrés els seus imposts i recaptés la seva contribució a la SS? Tanmateix treballen igualment.

Al mateix temps sentim a dir que l’economia nacional no pot passar sense aquests immigrants. Qui col·loca els cables elèctrics a Barcelona? Ho fan els xilens. Qui repartiria el butà a la mateixa ciutat? Aquesta feina correspon a pakistanesos que treballen de franc, només per la propina. Qui...

No sé quina és la situació dels metecs a Alaior, però a Ciutadella algun aprofitat els ha convertit en esclaus. Treballen per pagar el seu habitatge. N’hi ha que paguen 300 euros al mes per una habitació. Uns equatorians aprofiten que algun bar, cada divendres, reparteix tapes de franc
–només han de pagar el beure-- i mengen, afrontats, a un racó del local per omplir el gavatx mentre algun idiota els humilia.

Els dies que no treballen encara són pitjors. Què poden fer, xumar? Han d’estalviar tot el que puguin per portar la seva família al més prest possible i no sentir-se tan sols. Si els insulten, han de callar; si els roben, no ho poden denunciar. A un li van robar el ciclomotor que emprava per anar a treballar i quan va far la denúncia la policia el va ficar dintre d’un avió i cap a Quito. El cas recorda Vittorio de Sicca i El lladre de bicicletes. A un bon amic colombià li van robar totes les joies --que havia duit com a reserva-- i sap qui va ser. No hi pot fer res, encara que des de fa uns dies ja és legal. I no parlarem del tema de la xarxa de prostitució d’estrangeres muntada, sembla ser, per cert cap de policia menorquina. Sempre recordaré la cara de por de les colombianes que van fer la denúncia. I hi ha més casos com aquest, segons em va contar un policia abans de descobrir aquest afer.

Una persona que treballa per facilitar-los l’estada entre nosaltres em va confirmar que els que travessen l’Estret en barca llencen els papers a la mar perquè així, si la policia els aplega, no els poden retornar al seu país en no saber amb seguretat d’on són: Creu Roja els aconsegueix estatut d’apàtrida i poden quedar a Espanya. Alguns es mengen el passaport per eliminar qualsevol rastre del seu origen. Els que apleguen són emmanillats com si fossin delinqüents. I l’únic delicte que han comès és ser estrangers i voler fugir de la fam.

Alguns equatorians s'emporten a casa seva --mig d'amagat de la gent i amb permís de la direcció del centre-- les restes del dinar del menjador que els donen a les escoles. Algunes fillets i filletes d'aquell país són menyspreats pels seus companys perquè diuen que puden. I encara sentim a dir que fan nosa, que no venguin. I això ho diu un país que ha estat productor d’emigrants. No em val l’excusa que els nostres sortien legalment. Això no s’ho creu ningú. Hi ha estudis que diuen que més del 60% sortien a provar sort però, d’aquesta gent sense papers, ningú no en parla. Per què no pensam que el país que més immigrants ha rebut al llarg de la història és el més ric del món?

Sé que la cultura pròpia de Menorca és en perill i que la immigració –encara que de fet no és culpable— li pot donar el toc de gràcia, però, jo, encara que m’estim molt la meva llengua, estic disposat a sacrificar-la. Els immigrants tenen dret a viure aquí. Tots tenim dret a viure on vulguem: el món és de tots, aquest principi ningú no me’l treurà del cap.

Melina Mercouri cantava O metoikos, una versió millorada –és una opinió particular-- de Le métèque de Moustaki. Les seves notes tristes retracten perfectament la vida de l’emigrant. Tenim un repte: fer possible de conviure plegats i aprendre uns dels altres. Ens poden mostrar moltes coses i podem fer el mateix amb ells. El final de la cançó és una meravella i encara que és difícil que es complesqui, no és impossible, entre tots ho podem aconseguir: “Et nous ferons de chaque jour toute une éternité d’amour que nous vivrons à en mourir” (I nosaltres farem de cada dia tota una eternitat d’amor que viurem fins a morir). De moment, cal agrair l’actuació de dues branques administratives: la Seguretat Social i Educació.

Tots provenim d'immigrants. Malgrat que passi per menorquí pur, elaborant el meu arbre genealògic hi he trobat avantpassats jueus, portuguesos, suïssos, italians, berbers, catalans... i l'he engreixat amb una descendent xinesa (concretament d'ètnia han). Com puc negar ara a algú el dret a viure i treballar a Menorca? Que ningú no es pensi que procedeix directament de la cultura talaiòtica: també prové de metecs.

Francesc Shemtov Ximenes

TOT, HO VAM FER NOSALTRES!

2002-09-24T19:13:00.000+02:00

TOT, HO VAM FER NOSALTRES!

Són com a fillets petits. Si segueixen així, no hi seria sobrer de construir una espècie d'Ajuntament de Madurodam --un poble en miniatura governat per infants que hi ha prop de la capital d'Holanda-- que, sens dubte, seria una gran atracció turística per als visitants de l'illa. L’única diferència apreciable la tindríem en el fet que aquí no ens caldria de cercar jovenets, n'hi hauria prou a mostrar tal com són els regidors, consellers, ministres, diputats i senadors que tenim, autèntics clons dels nois holandesos.

Fixeu-vos-hi. Cada vegada que un equip de govern, de qualsevol tendència, aprova una obra o quelcom, l'oposició --si abans ha comandat-- diu que aquell/a era un projecte que ells ja havien presentat o promogut. Curiosament, mai no es responsabilitzen de les mancances que van deixar ni de la situació econòmica que hom pateix des que van abandonar el tron. I això val en totes les èpoques i per a tots als partits. Sembla com si patissin el complex del màgic Andreu que es penja medalles cada cop que ha fet un truc d'il·lusionisme. Potser el motiu és que tots plegats ens volen vendre això precisament: il·lusionisme.

Encara record com un exregidor del PSOE d'Alaior reclamava que totes les millores fetes en aquell poble pels ajuntaments populars --parl de l'època d'Antoni Pons Timoner-- les havia fet el Govern central, aleshores socialista. El pobre Toni, esglaiat només va poder dir: Llavors, nosaltres no hem fet res en tots aquests anys? Ho va dir amb una cara de pena... Altres vegades ha estat el papers s’han canviat, i ha estat el PP qui s’ha volgut apoderar de les coses fetes pels socialistes. En canvi quan es tracta de justificar quelcom no agradable ho paga l’herència rebuda. Quantes vegades no hem sentit a dir que tal urbanització s’havia completat durant una legislatura perquè l’havien aprovada els consistoris precedents? Quantes vegades no haurem sentir a dir que no es podia gastar més perquè l’alcalde anterior havia deixat la caixa plena de teranyines? En definitiva: els contraris mai no fan res, només gestionen malament i malbaraten la iniciativa dels que són desplaçats de la cadira.

També ha succeït que si el projecte no ha reeixit ha estat refusat pels seus autors. Tenim el cas de la nova seu del Consell, obra del PP inaugurada per l'esquerra, que ara sembla que és una despesa innecessària i faraònica. Ara bé, el dia de la inauguració hi eren tots a fer-se la foto.

Tot plegat sembla que hi ha unes ganes boges de presumir i de dir: Això, ho vaig fer jo! Nogensmenys, els vertaders autors de qualsevol obra han estat "Contrucciones Pío", els pobres paletes que s'hi han torrat i remullat per fer-les i els contribuents --els que no defrauden, evidentment-- que són qui les han pagades. Els polítics només hi han posat el pit per clavar-hi la medalla, la cara per sortir a la foto i les tisores per tallar la cinta el dia de la inauguració; l'únic esforç real que han fet ha estat estirar el fil que descobria la placa commemorativa i tastar l'aperitiu, normalment fet fora d'hores, a què conviden tots els visitants per celebrar-ho.

Hermann Goering, famós general i ministre, tenia un afany desmesurat a anar ben empolainat guarnit i a prestar el seu sau a penjar-hi medalles. Sortosament per a ell, duia prou pitrera per col·locar-n'hi moltes. El problema rau en els estrets de pit. Us imagineu on les podria dur Aznar, petit i de poca amplada? O Zapatero, que tampoc no és gaire ample? Aquest, llarg i prim, encara se les podria penjar una sota l'altra gràcies a la seva alçada. L'altre, pobret, ni això. Potser ho acabarà fent de la seva cuidada cabellera --que tenyida de vermell seria una còpia exacta de la beca d'un requeté--. Tanmateix els habitants del Tirol claven xapes al seu capell.

Cal tenir pitrera per passar a la història. L'Espai Commemoratiu Goering, només superat en superfície per l'amplada de l'Espai H. Kohl --sortosament dedicat a altres usos-- és l'objectiu de molts polítics. "Heil, Hermann! Els qui volen ser reeelegits, t'admiren!"

EL SUPERHOME SUBMÍS ÉS EL MILOR DIPUTAT

2002-08-30T10:04:00.000+02:00

Conec un diputat que va haver d'assistir a una sessió del Parlament amb la boca inflada i un mal de queixal impressionant. A un altre li prohibiren d'assistir al naixement del seu fill i a una l'obligaren a votar mentre rebia sessions de quimioteràpia. Els casos són múltiples. D'altra banda, molts recordam les famoses fotografies dels "diputats pops" que allargaven braços i cames per pitjar els botons de votar dels seus companys absents. Aquesta és una de les perversions dels sistema polític actual: la majoria s'ha d'obtenir/mantenir com sigui.

Sortosament, també conec una diputada que es va oferir a abandonar la cambra per permetre que un representant d'un altre partit pogués assistir al part de la seva dona. Aquest fet l'honora. Amb la seva absència l'altre partit mantenia la majoria i guanyava la votació. No hi ha gaires exemples com aquest, ben al contrari, quasi sempre el que no té prou vots aprofita l'absència del rival per canviar el resultat normal d'una votació

La pregunta és evident: està bé guanyar una votació a causa de l'absència dels diputats que ostenten la majoria? És just aprofitar-se d'una malaltia o una absència justificada? Podria ser-ho si aquesta la produeix una ressaca o una infidelitat conjugal --cal que el diputat sigui una persona responsable amb el seu votant i el seu partit-- , però, ho és guanyar a qualsevol preu? Ho és aprofitar una malaltia o la mort d'un parent per tombar un projecte de llei? A quin grau d'inhumanitat hem arribat? Tot s'hi val?

A més a més, tal com està muntat el sistema, amb llistes tancades i disciplina de partit, l'opinió dels diputats compta poc. Tan poc que no seria sobrer que s'establís el vot ponderat --de fet algunes comissions institucionals el permeten: la de Patrimoni, per exemple--, és a dir el vot de tal pesa tant, té un valor segons la proporció de votants. També podria valer el vot per representació, "amb poders notarials", que també s'aplica en alguns indrets. Ambdós sistemes permetrien descarregar de despeses els parlaments i ajuntaments i la butxaca del ciutadà ho agrairia: no hi hauria tants de sous, ni tantes dietes ni viatges d'avió a pagar. Al cap i a la fi tots sabem quina és la proporció de vots obtinguda en les eleccions i qui té dret a governar.

Si seguim com fins ara ens caldrà que cada representant del poble sigui un superhome, una persona que mai no estigui malalta i, si pot ser, que no tengui família --d'aquesta manera no faltarà mai a cap sessió a causa de la seva pèrdua o per mor d'una malaltia greu d'un familiar--. Tampoc no podrà tenir cap vici que de tant en tant l'incapaciti per acudir a les sessions parlamentàries, als plens, etc.

Finalment, en un sistema com aquest --que no valora l'opinió dels diputats, sinó la seva fidelitat al partit-- el nombre de representants/assistents no té cap sentit: es podria reduir dràsticament. Sempre hi haurà un mínim imprescindible, però no cal que hi hagi 350 diputats, n'hi ha prou a mantenir la proporció.

Els partits, ara per ara, demanen/exigeixen: un estat físic excel·lent al candidat, poques càrregues familiars i que no voti segons li dicta la seva consciència. Li exigeixen submissió absoluta, gairebé un encefalograma pla. Un diputat sa i submís és el somni de qualsevol partit.

UNA GRAN VICTÒRIA

2002-07-18T15:34:00.000+02:00

Diuen que l’illot posseeix un “gran valor estratègic”. Deu ser per la cova que hi ha enmig. M’imagin com algun pirata hi amagava el producte dels seus robatoris, tot esperant que cap fugitiu el trobés i, seguint l’exemple de Montecristo, es proclamés marquès de Julivert.

L’operació militar espanyola m’ha semblat hereva dels invictes “tercios de Flandes” que, com tothom ha estudiat, eren una gloriosa llegenda militar. Ha tingut mèrit, sense dubte. Aquest cop l’Armada Invencible ha estudiat el pronòstic meteorològic per evitar sorpreses. La maniobra de la patrullera ha estat precisa, l’illa era mala de trobar. El patró espanyol s’ha atracat al màxim, ha saludat l’enemic, “Salaam aleikum”, li ha fet quatre pets amb la boca i el capità marroquí, molt ofès pel gest, l’ha encalçat fins a Gènova. Uns minuts després i amb l’illa sense defensa marítima, s’ha acabat la feina des de l’aire. Cinc helicòpters i 28 soldats d’elit contra sis ocupants: la proporció necessària per evitar sorpreses.

Els paracaigudistes han estat magistrals: cap ha caigut a l’aigua i era prou difícil atesa la grandària de l’illa. Un cop a terra han agafat desprevinguts els ocupants. Un dormia a la tenda. Dos més purgaven el cus-cus mal amanit de la nit anterior i la resta, que bullien unes fulles de te, en sentir el “bon profit” han preferit de fer el dontancredo i convidar-los en tost d’agafar l’espasa, a veure si a canvi els portaven a Algesires a tastar la paella i a començar una nova vida lluny de l’emir/rei/soldà alauita. Qualsevol es juga la pell per un tirà com el nostre, devien pensar. Lamentablement han refusat el te i els han dut primer a Ceuta i després els han tornat al seu país.

No sé si tots plegats han confós la batalla amb una corrida de toros en què la llanxa feia de banderiller burleta, o simplement ha succeït que els enemics no coneixien les tàctiques militars que emprava el Jabato: provocava el gruix de les tropes de l’enemic i aquest el seguia, convençut que destrossaria el seu exèrcit, mentre les forces del bé atacaven pel darrere. Nosaltres, tot això ho vam aprendre per uns cèntims en blanc i negre i vuit pessetes quan ja es deia “El Jabato color”. El gloriós exèrcit del flanc sud de l’OTAN ha demostrat perquè era tan important que formés part d’aquesta coalició.

A Mohammed li convindria alfabetitzar el seu poble, encara que ho fes, com Franco, a base de còmics. Podria contractar els hereus de Víctor Mora i crear un heroi que podria ser l’imam del Rif o el pastoret de l’Atlas i així les seves tropes no farien el ridícul. Bé, el paperot l’hem fet tots, marroquins, occidentals del sud –coneguts com espanyols i que no poden garantir que l’illa sigui seva--, francesos solidaris i el Consell de Seguretat de l’ONU, que sembla que vol crear una comissió sobre conflictes de baixa intensitat. Per riure més, el Parlament podria substituir la “Laureada de San Fernando” per la “Perejilada de José Mari”. Supòs que el Govern ha fet el que havia de fer, però haver de suportar lliçons televisives sobre tàctica militar cada deu minuts ha estat dur. Que li donin a algú el títol de generalíssim i tots contents.

I tot per culpa del valor estratègic? No m’ho crec. Segurament el valor de l’illot només és culinari. Se m’acuden diverses preguntes. Ha motivat la crisi el fet que l’influent lobby del julivert volia apujar-ne el preu? Afectarà la inflació la pujada del preu del julivert? El julivert és endèmic d’aquesta illa? Aquesta illa existeix, o es germana de Parella i San Borondón?

Els nostàlgics són els més feliços. La data escollida és simbòlica: el 17 de juliol. Seixanta-sis anys després les tropes han tornat a l’Àfrica. Ha estat una coincidència? Arribaran a Ifni? En llegir l’homilia del “nosequè castrense”, pronunciada el 18 allà en el Valle, sortirem de dubtes. Dos dels que hi reposen mereixien aquest regal. Des d’avui l’àguila imperial duu un brot de julivert en el seu bec. Arriba España!

DE VEGADES NO S'HA DE CALLAR

2002-07-09T19:17:00.000+02:00

De vegades no s'ha de callar

Quan algú decideix de presentar-se a unes eleccions ho ha de fer amb totes les conseqüències. Això implica suportar moments difícils i crítiques que de vegades són injustes. Hi entren amb el sou. A més a més cal que també pensi en el votant, sobretot en el seu votant. Cal que sigui el seu campió.

Els regidors del Pacte, encara no havien escalfat les cadires i ja eren criticats. Els retreien que la neteja dels carrers després de Sant Joan era deficient, encara que l'empresa havia estat contractada pels anteriors governants; que no hi havia dret a perjudicar els comerços en fer-los retirar del carrer el que volien vendre; que anul·lar l'adjudicació per fer una urbanització a cala en Busquets era anar contra el progrés de Ciutadella; que l'Escola Municipal de Música era un desastre... I ells callaven. Deien que dormien molt tranquils, que tenien la consciència neta. Probablement era cert, però el rival --l'oposició-- en veure que la tàctica era bona, cada vegada criticava amb més força. Mentrestant els votants dels partits del pacte estàvem esglaiats en veure que no li responien. Qui dimonis havíem escollit per representar-nos?

Em sembla bé callar quan t'ofenen, parar l'altra galta sovint és sinònim de grandesa. Un company de feina, a qui durant mesos vaig picar, mai no em va contestar. El silenci era la seva victòria. Però no defensar-se quan representes un votant ja no està tan bé, puix aquest també rep part de la crítica. Part del poble volia canviar d'estil i s'ha trobat amb un paladí, el seu, que només fugia, que no acceptava de combatre en les justes que es fan precisament vora es Born.

Si l'assimilam a la boxa, el combat és desigual. Al racó blau hi ha l'Oposició, un pes pesant que colpeja contínuament, moltes vegades sense tocar l'adversari, però de tant en tant suma punts. Al racó blau, el representant del Pacte. Aquest és una promesa que va aprofitar una mala nit del contrincant --quatre anys de baralles internes-- per guanyar un títol que estava vacant. Però en haver de conservar-lo i fer la primera defensa només ha demostrat ser un estilista. Molta esgrima i molta capacitat per esquivar, però així i tot rep algun cop. Som en els darrers assalts i sembla cansat. Només pot esperar a donar un cop de sort que deixi l'adversari fora de combat. Part del públic ho voldria, però ningú no creu que encara pugui. Conserva la cara --Pau Lluch-- sense cap senyal d'haver rebut, però els braços --Joana Català i Joana Triay-- estan massa maurats per poder donar el cop de gràcia. Bona part del públic, --els votants-- veuen ben clar que el combat el guanya l'Oposició, un boxejador tosc, sense estil i feixuc que s'ha deixat la pell sobre el ring. El Pacte baixarà gairebé il·lès de la lona, però ningú no creu que per ara pugui aconseguir el cinturó que l'acreditaria com a campió. Tant de bo que no baixi del ring amb el cervell --qui deu ser el cervell-- tocat per molt de temps. A la promesa, li ha mancat pigada i mala llet: resposta. No ens enganyem, Muhammad Alí és irrepetible. A Kinshasa va esperar que Foreman estigués cruixit per començar a repartir estopa. I va guanyar. Però els genis són això: genis. La gent del Pacte no en són, de genis. Dormiran tranquils però derrotats i sense cinturó. Probablement només duran a sobre regalims de “Simpatia”, una colònia molt més barata que la “Chanel-5” de la Marylin.

Ciutadella necessitava un canvi. No només un canvi de govern, sinó un canvi de tarannà. El de govern el vam obtenir, però les males relacions entre la gent, en bona part promogudes pels polítics, han continuat perquè el boxejador tosc ha vist que així, repartint bledes i criticant, podia desmuntar la resistència de l'adversari. Ens caldrà trobar un altre campió. Però on el cercarem si el gimnàs està ben buit?

UNIó DEL POBLE BALEAR

2002-06-28T15:52:00.000+02:00

Unió del Pobbble Balear, no sé amb quantes "b" s'escriu avui en dia, és el partit més genial de la història d'occident. Sens dubte els seus textos estan a l'alçada, si no és que els superen, de les millors creacions de "Les Luthiers", Moncho Borrajo i Tip i Coll. El darrer, dedicat a defensar d'una manera sorprenent els ases, és per emmarcar. Francament, si no s'imprimeix sobre safates de plata i es penja a les parets dels edificis oficials és que no hi ha justícia., només enveja

Hom no sap ben bé quina és la seva ideologia, tal vegada perquè la deuen reservar per a iniciats. Possiblement ens caldrà estudiar-la molts d'anys abans de poder esbrinar què pretenen. Mentrestant ens decantarem per intentar-la deduir llegint els articles -- molt sucosos, per cert-- que publiquen contínuament i als quals la població menorquina --la no iniciada, vull dir-- fa un cas fora mida. Les propostes per defensar el territori, la pagesia, el formigó i el tifus, són d'alta categoria, estan molt meditades. Els seus estudis seriosos sobre la llengua, la història de les illes, etc., haurien de ser obligatoris a qualsevol centre educatiu de les illes, sobretot a la Universitat.

De totes formes, el més paradigmàtic és sens dubte la seva capacitat de convocatòria. Es presenten a les eleccions locals i a algun poble no els voten ni els candidats de la llista, tal vegada perquè no hi residien. Convoquen una manifestació i només hi acuden el president, el vicepresident i dos membres de la claca, pagats, evidentment. El ciutadà és molt injust. Com és possible que els ciutadellencs no acceptin de construir dos braços a l'entrada del port i preferesquin l'opció esquifida del Partit Popular de fer-ne només un? Com pot ser que no vegin que si a més a més s'hi col·loquen, dues escultures gegants, una a cada braç --pagades amb subscripció popular-- sobre dos repeus gegants, aquest port seria tan "colossal" com el de Rodes? Ja m'ho imagin: a la dreta la columna del president, a l'esquerra --o encara més a la dreta-- la columna del vicepresident. Les estàtues serien de bronze i tan grans com l'estàtua de la Llibertat de Nova York. La part superior podria estar buida i dintre hi ficaríem uns llums potents que sortirien dels ulls. Farien la funció del far d'Alexandria, però aquí tindríem dos fars. En entrar els iots al port, quatre menorquines disfressades de sirenes llençarien flors als patrons i, acompanyades dels dos músics desaprofitats, bufant un corn marí, interpretarien el so que va embogir els qui acompanyaven Ulisses. El reclam seria impressionant, homèric. La resta de la Mediterrània es buidaria en quatre dies i així prest la tornarien a habitar espècies en extinció. Sacrificaríem 800km2, però disposaríem d'una ANEI immensa. En posar els peus a terra cada visitant rebria un collar fet amb pètals de camamil·la i a continuació podrien assistir a un "jaleo" d'ases mentre mengen uns plàtans de la terra.

No sé, em fa l'efecte que cal evitar que ens abandonin. És imprescindible que li atorguem el nostre suport per tal que l'Administració faci quelcom perquè continuïn. Menorca, tan mancada de diversió, necessita que aquest partit no mori mai. Un partit com UPB, capaç de demostrar que Maimònides era balear, mai no ha de desaparèixer. Cal que es posi a l'abast de tots l'obra magna d'aquest filòsof: "La guia dels perplexos".

Nuntio vobis gaudium magnum!

2002-05-03T19:26:00.000+02:00

Amb goig, he rebut la notícia que el partit més ètic de la història recent d’Espanya, Esquerra Unida, ha decidit de convocar properament una manifestació diferent a aquelles a què ens té acostumats.

En aquesta manifestació es reclamarà contra:
- el genocidi que els sandinistes van fer amb el poble miskito
- el genocidi que Saddam Hussein fa contra el poble kurd
- la carnisseria comesa per les autoritats russes a Txetxènia

El segon motiu de la manifestació serà sol·licitar la retirada de les diverses forces d’ocupació de diversos països, que davant de la passivitat internacional han envaït els seus veïns. Així demanaran la sortida immediata de:
- Síria, del Líban
- Jordània de la Palestina oriental, que suposa el 80% de la Palestina històrica
- Iraq, Síria, Rússia, etc, del Kurdistan
- Xina del Tibet i Xinjiang
- Índia, del Caixmir

El tercer lema serà demanar que alguns premis concedits a diverses persones els siguin retirats pel motiu que s’indica més avall:
- al rei Hussein de Jordània, el Príncep d’Astúries de Concòrdia de 1995, per haver assassinat 10.000 palestins en menys d’una setmana (15.000, segons fonts d’Esquerra Unida) el setembre de 1970
- a García Márquez, el Nobel de Literatura, pel seu suport a Fidel Castro
- a Diego Armando Maradona, el títol de millor futbolista del món, pel mateix motiu

També es demanarà:
- que Saddam Hussein aixequi l’autoembargament de petroli que ha imposat al seu petroli perquè pugui comprar medecines per al seu poble
- que els dirigents de Corea del Nord deixin de fer bestieses i alimentin el seu poble en tost de comprar tantes armes, a veure si eviten la morts de tants d’al·lots
- Hizbollah, Hamas, Yihad Islàmica, etc. deixin d’atemorir els cristians libanesos
- que el govern d’Israel combati contra l’Autoritat Nacional Palestina promovent l’ús de cinturons bomba entre radicals jueus –que els hauran de fer esclatar exclusivament en autobusos i mercats palestins-- i que els dirigents d’aquest grups violents no passin massa temps a la presó
- que George Bush concedesqui un premi de 35.000 dòlars a les famílies de cadascun d’aquests màrtirs si provoquen morts o de només 10.000 si no tenen èxit

No es podrà exigir que:
- es permeti als jueus expulsats de Síria, Líban, Iraq, Iemen, etc., l’any 1947 --que afegits als seus descendents arriben als 2.400.000, és a dir el 60% de la població jueva que actualment ocupa els primers territoris robats als palestins-- puguin retornar a aquests països
- que l’antiga Unió Soviètica –no sé com s’ho faria-- torni els 35.000 dòlars que cobrava a Israel per cada jueu rus o ucraïnès a qui permetia sortir d’aquell país. (Aquesta quantitat era més elevada si es tractava de dissidents famosos, com Nathan Sharansky, etc.)
- que la UNESCO denunciï d’una vegada el fet que 6000 tones de runes, que contenen restes del primer i del segon temples, siguin emprades com a peltret en la construcció d’una nova mesquita a l’Esplanada de les mesquites o Muntanya del Temple i en canvi continuï denunciat la reobertura del túnel dels Hasmoneos, que té més de 2100 anys d’antiguitat

Benvolguts amics d’Esquerra Unida, confii que no us fareu enrere, ja que he sentit a dir que el dia de la manifestació també heu convocat un campionat de truc.

Mestrestant, per si de cas, rebeu una forta abraçada. M’agrada que sigueu tan justs. A la manifestació ens trobarem. Esper.

Francesc Sintes (antigament Shem Tov) Giménez

P.D.: tant de bo que Sharon accepti la creació de l’Estat palestí, amb la possibilitat, evidentment, que els jueus puguem anar resar a: el Mur de les Llàgrimes, les tombes dels Patriarques a Hebron, la tomba de Raquel a Betlem, la tomba de Josep a Nablús, etc. i visitar el cementeri jueu de la muntanya de les Oliveres, coses que, per cert, no sempre hem pogut fer.

També confii que quan es torni Jerusalem Est, les làpides del cementeri esmentat no tornin a servir d’excusat i que algunes sinagogues que tenen segles d’existència no tornin a ser destruïdes com el 1948. Clar que com que des de l’any 132 fins als acabaments del segle XIX sembla ser que no hi havia jueus a Palestina, no tenia explicació que hi hagués sinagogues dels segles, V, XII, XVI.... Quins misteris!