UNA GRAN VICTÒRIA

Diuen que l’illot posseeix un “gran valor estratègic”. Deu ser per la cova que hi ha enmig. M’imagin com algun pirata hi amagava el producte dels seus robatoris, tot esperant que cap fugitiu el trobés i, seguint l’exemple de Montecristo, es proclamés marquès de Julivert.

L’operació militar espanyola m’ha semblat hereva dels invictes “tercios de Flandes” que, com tothom ha estudiat, eren una gloriosa llegenda militar. Ha tingut mèrit, sense dubte. Aquest cop l’Armada Invencible ha estudiat el pronòstic meteorològic per evitar sorpreses. La maniobra de la patrullera ha estat precisa, l’illa era mala de trobar. El patró espanyol s’ha atracat al màxim, ha saludat l’enemic, “Salaam aleikum”, li ha fet quatre pets amb la boca i el capità marroquí, molt ofès pel gest, l’ha encalçat fins a Gènova. Uns minuts després i amb l’illa sense defensa marítima, s’ha acabat la feina des de l’aire. Cinc helicòpters i 28 soldats d’elit contra sis ocupants: la proporció necessària per evitar sorpreses.

Els paracaigudistes han estat magistrals: cap ha caigut a l’aigua i era prou difícil atesa la grandària de l’illa. Un cop a terra han agafat desprevinguts els ocupants. Un dormia a la tenda. Dos més purgaven el cus-cus mal amanit de la nit anterior i la resta, que bullien unes fulles de te, en sentir el “bon profit” han preferit de fer el dontancredo i convidar-los en tost d’agafar l’espasa, a veure si a canvi els portaven a Algesires a tastar la paella i a començar una nova vida lluny de l’emir/rei/soldà alauita. Qualsevol es juga la pell per un tirà com el nostre, devien pensar. Lamentablement han refusat el te i els han dut primer a Ceuta i després els han tornat al seu país.

No sé si tots plegats han confós la batalla amb una corrida de toros en què la llanxa feia de banderiller burleta, o simplement ha succeït que els enemics no coneixien les tàctiques militars que emprava el Jabato: provocava el gruix de les tropes de l’enemic i aquest el seguia, convençut que destrossaria el seu exèrcit, mentre les forces del bé atacaven pel darrere. Nosaltres, tot això ho vam aprendre per uns cèntims en blanc i negre i vuit pessetes quan ja es deia “El Jabato color”. El gloriós exèrcit del flanc sud de l’OTAN ha demostrat perquè era tan important que formés part d’aquesta coalició.

A Mohammed li convindria alfabetitzar el seu poble, encara que ho fes, com Franco, a base de còmics. Podria contractar els hereus de Víctor Mora i crear un heroi que podria ser l’imam del Rif o el pastoret de l’Atlas i així les seves tropes no farien el ridícul. Bé, el paperot l’hem fet tots, marroquins, occidentals del sud –coneguts com espanyols i que no poden garantir que l’illa sigui seva--, francesos solidaris i el Consell de Seguretat de l’ONU, que sembla que vol crear una comissió sobre conflictes de baixa intensitat. Per riure més, el Parlament podria substituir la “Laureada de San Fernando” per la “Perejilada de José Mari”. Supòs que el Govern ha fet el que havia de fer, però haver de suportar lliçons televisives sobre tàctica militar cada deu minuts ha estat dur. Que li donin a algú el títol de generalíssim i tots contents.

I tot per culpa del valor estratègic? No m’ho crec. Segurament el valor de l’illot només és culinari. Se m’acuden diverses preguntes. Ha motivat la crisi el fet que l’influent lobby del julivert volia apujar-ne el preu? Afectarà la inflació la pujada del preu del julivert? El julivert és endèmic d’aquesta illa? Aquesta illa existeix, o es germana de Parella i San Borondón?

Els nostàlgics són els més feliços. La data escollida és simbòlica: el 17 de juliol. Seixanta-sis anys després les tropes han tornat a l’Àfrica. Ha estat una coincidència? Arribaran a Ifni? En llegir l’homilia del “nosequè castrense”, pronunciada el 18 allà en el Valle, sortirem de dubtes. Dos dels que hi reposen mereixien aquest regal. Des d’avui l’àguila imperial duu un brot de julivert en el seu bec. Arriba España!