EL SUPERHOME SUBMÍS ÉS EL MILOR DIPUTAT

Conec un diputat que va haver d'assistir a una sessió del Parlament amb la boca inflada i un mal de queixal impressionant. A un altre li prohibiren d'assistir al naixement del seu fill i a una l'obligaren a votar mentre rebia sessions de quimioteràpia. Els casos són múltiples. D'altra banda, molts recordam les famoses fotografies dels "diputats pops" que allargaven braços i cames per pitjar els botons de votar dels seus companys absents. Aquesta és una de les perversions dels sistema polític actual: la majoria s'ha d'obtenir/mantenir com sigui.

Sortosament, també conec una diputada que es va oferir a abandonar la cambra per permetre que un representant d'un altre partit pogués assistir al part de la seva dona. Aquest fet l'honora. Amb la seva absència l'altre partit mantenia la majoria i guanyava la votació. No hi ha gaires exemples com aquest, ben al contrari, quasi sempre el que no té prou vots aprofita l'absència del rival per canviar el resultat normal d'una votació

La pregunta és evident: està bé guanyar una votació a causa de l'absència dels diputats que ostenten la majoria? És just aprofitar-se d'una malaltia o una absència justificada? Podria ser-ho si aquesta la produeix una ressaca o una infidelitat conjugal --cal que el diputat sigui una persona responsable amb el seu votant i el seu partit-- , però, ho és guanyar a qualsevol preu? Ho és aprofitar una malaltia o la mort d'un parent per tombar un projecte de llei? A quin grau d'inhumanitat hem arribat? Tot s'hi val?

A més a més, tal com està muntat el sistema, amb llistes tancades i disciplina de partit, l'opinió dels diputats compta poc. Tan poc que no seria sobrer que s'establís el vot ponderat --de fet algunes comissions institucionals el permeten: la de Patrimoni, per exemple--, és a dir el vot de tal pesa tant, té un valor segons la proporció de votants. També podria valer el vot per representació, "amb poders notarials", que també s'aplica en alguns indrets. Ambdós sistemes permetrien descarregar de despeses els parlaments i ajuntaments i la butxaca del ciutadà ho agrairia: no hi hauria tants de sous, ni tantes dietes ni viatges d'avió a pagar. Al cap i a la fi tots sabem quina és la proporció de vots obtinguda en les eleccions i qui té dret a governar.

Si seguim com fins ara ens caldrà que cada representant del poble sigui un superhome, una persona que mai no estigui malalta i, si pot ser, que no tengui família --d'aquesta manera no faltarà mai a cap sessió a causa de la seva pèrdua o per mor d'una malaltia greu d'un familiar--. Tampoc no podrà tenir cap vici que de tant en tant l'incapaciti per acudir a les sessions parlamentàries, als plens, etc.

Finalment, en un sistema com aquest --que no valora l'opinió dels diputats, sinó la seva fidelitat al partit-- el nombre de representants/assistents no té cap sentit: es podria reduir dràsticament. Sempre hi haurà un mínim imprescindible, però no cal que hi hagi 350 diputats, n'hi ha prou a mantenir la proporció.

Els partits, ara per ara, demanen/exigeixen: un estat físic excel·lent al candidat, poques càrregues familiars i que no voti segons li dicta la seva consciència. Li exigeixen submissió absoluta, gairebé un encefalograma pla. Un diputat sa i submís és el somni de qualsevol partit.