dimarts, d’octubre 01, 2002

DE METECS A ESCLAUS

Fa unes setmanes, La Vanguardia publicava que entre 1997 i 2001 hi va haver 3286 africans
--magribins i subsahrauís-- que es van ofegar mentre intentaven d’arribar a Europa a través d’Espanya. Segons el mateix diari, que es basa en informacions obtingudes de diverses associacions humanitàries, aquesta xifra es pot multiplicar per tres, com a mínim, ja que es calcula que només un 20% dels immigrants són interceptats per la policia. El més curiós del cas és que la majoria no arriba en pastera, sinó que entra per Barajas per la qual cosa no s'explica aquesta diferència de tracte entre uns i altres, entre sudamericans i africans.

Un dels fets més greus i discriminatoris és veure com n’hi ha que arriben a Torrejón i la policia els escolta fins arribar a un hotel de cinc estrelles. Alguns, evidentment, abans de venir ja tenen permís de feina amb l’excusa que presten un servei a la nació –quin servei?-- i fins i tot la seva parella –que no sempre és la seva esposa i que tampoc no presta cap servei a l’Estat-- és admesa sense posar-hi pegues. I jo em torn a demanar: quina diferència hi ha entre un esportista i un manobre?

Gràcies a la meva feina –em pensava que mai no diria aquestes paraules— he conegut molts d’immigrants il·legals. Alguns encara ho són, altres ja tenen papers. M’han contat els seus problemes i he vist, sentit i comprovat com pateixen. M’he fet amic d’alguns --argentins, colombians, equatorians, romanesos, ucraïnesos, mauritans, etc.-- que fins i tot em vénen a veure o em telefonen per contar-me problemes familiars, personals... per parlar amb algú que simplement els escolti mentre prenem un cafè. Amb alguns he seguit mantenint el contacte quan han tornat al seu país. Un romanès m’escriu sovint des del Canadà. Els il·legals –i també alguns legals-- ho passen molt malament i la culpable directa és l’Administració. Indirectament, tots ho som en tolerar-ho.

El darrer l’he conegut avui (17 de setembre). Ja no pot més. Fa dos anys que va començar a tramitar el permís de treball i encara l’espera. Tot just ha estalviat 400 euros. Ara vol fer feina dos o tres mesos per comprar-se el passatge de tornada, que costa 900 euros i tornar a veure la seva dona i els seus fills. Treballa per un sou d’unes 700 ptes. l’hora. La casa n’hi costa 35000 al mes. L’empresari ja no el vol més sense papers perquè té por que algun inspector el descobresqui.

Del tema, n’he parlat amb empresaris disposats a contractar-los i amb algun dels immigrants. Aquests empresaris estan acollonits perquè si els enxampen –normalment per una denúncia d’algú que li fa competència— els posen una multa mínima de 6000 euros. Sortosament la multa sempre sol ser d’aquesta quantitat, que és la que correspon al mínim, i no la superior.

Un dels meus nous amics –que només té un defecte: és de River i no de Boca Juniors-- té casa, família menorquina, li ofereixen una feina amb contracte... però estarà un any i mig --amb sort-- a aconseguir els papers que li permetran deixar de ser un il·legal. El motiu és que a les Illes no hi ha prou personal a l’Administració per fer més via. A Sòria els aconseguiria en uns tres mesos, al País Valencià en uns quatre i a Madrid només en necessitaria cinc. Resulta patètic que els puguin fer fora d’una illa on hi ha pràcticament un 100% d’ocupació laboral perquè l'Administració no disposa de personal per accelerar la tramitació del permisos que ella mateixa sol·licita. Ara, el meu amic ha decidit que vinguessin la seva dona i les seus fillets per passar el tràngol junts. El primer que ha fet l’empresari en saber-ho ha estat baixar-li el sou una mica més per collar-lo. Gràcies a Déu ja té una feina nova.

Mentre esperen els papers fan feina d’amagat. Afortunadament, si algú de la seva família està malalt la Seguretat Social l’atén gratuïtament. Els seus fills també rebran educació de franc. No seria millor per a tots d’autoritzar-los a treballar legalment? No seria millor que l’Estat els cobrés els seus imposts i recaptés la seva contribució a la SS? Tanmateix treballen igualment.

Al mateix temps sentim a dir que l’economia nacional no pot passar sense aquests immigrants. Qui col·loca els cables elèctrics a Barcelona? Ho fan els xilens. Qui repartiria el butà a la mateixa ciutat? Aquesta feina correspon a pakistanesos que treballen de franc, només per la propina. Qui...

No sé quina és la situació dels metecs a Alaior, però a Ciutadella algun aprofitat els ha convertit en esclaus. Treballen per pagar el seu habitatge. N’hi ha que paguen 300 euros al mes per una habitació. Uns equatorians aprofiten que algun bar, cada divendres, reparteix tapes de franc
–només han de pagar el beure-- i mengen, afrontats, a un racó del local per omplir el gavatx mentre algun idiota els humilia.

Els dies que no treballen encara són pitjors. Què poden fer, xumar? Han d’estalviar tot el que puguin per portar la seva família al més prest possible i no sentir-se tan sols. Si els insulten, han de callar; si els roben, no ho poden denunciar. A un li van robar el ciclomotor que emprava per anar a treballar i quan va far la denúncia la policia el va ficar dintre d’un avió i cap a Quito. El cas recorda Vittorio de Sicca i El lladre de bicicletes. A un bon amic colombià li van robar totes les joies --que havia duit com a reserva-- i sap qui va ser. No hi pot fer res, encara que des de fa uns dies ja és legal. I no parlarem del tema de la xarxa de prostitució d’estrangeres muntada, sembla ser, per cert cap de policia menorquina. Sempre recordaré la cara de por de les colombianes que van fer la denúncia. I hi ha més casos com aquest, segons em va contar un policia abans de descobrir aquest afer.

Una persona que treballa per facilitar-los l’estada entre nosaltres em va confirmar que els que travessen l’Estret en barca llencen els papers a la mar perquè així, si la policia els aplega, no els poden retornar al seu país en no saber amb seguretat d’on són: Creu Roja els aconsegueix estatut d’apàtrida i poden quedar a Espanya. Alguns es mengen el passaport per eliminar qualsevol rastre del seu origen. Els que apleguen són emmanillats com si fossin delinqüents. I l’únic delicte que han comès és ser estrangers i voler fugir de la fam.

Alguns equatorians s'emporten a casa seva --mig d'amagat de la gent i amb permís de la direcció del centre-- les restes del dinar del menjador que els donen a les escoles. Algunes fillets i filletes d'aquell país són menyspreats pels seus companys perquè diuen que puden. I encara sentim a dir que fan nosa, que no venguin. I això ho diu un país que ha estat productor d’emigrants. No em val l’excusa que els nostres sortien legalment. Això no s’ho creu ningú. Hi ha estudis que diuen que més del 60% sortien a provar sort però, d’aquesta gent sense papers, ningú no en parla. Per què no pensam que el país que més immigrants ha rebut al llarg de la història és el més ric del món?

Sé que la cultura pròpia de Menorca és en perill i que la immigració –encara que de fet no és culpable— li pot donar el toc de gràcia, però, jo, encara que m’estim molt la meva llengua, estic disposat a sacrificar-la. Els immigrants tenen dret a viure aquí. Tots tenim dret a viure on vulguem: el món és de tots, aquest principi ningú no me’l treurà del cap.

Melina Mercouri cantava O metoikos, una versió millorada –és una opinió particular-- de Le métèque de Moustaki. Les seves notes tristes retracten perfectament la vida de l’emigrant. Tenim un repte: fer possible de conviure plegats i aprendre uns dels altres. Ens poden mostrar moltes coses i podem fer el mateix amb ells. El final de la cançó és una meravella i encara que és difícil que es complesqui, no és impossible, entre tots ho podem aconseguir: “Et nous ferons de chaque jour toute une éternité d’amour que nous vivrons à en mourir” (I nosaltres farem de cada dia tota una eternitat d’amor que viurem fins a morir). De moment, cal agrair l’actuació de dues branques administratives: la Seguretat Social i Educació.

Tots provenim d'immigrants. Malgrat que passi per menorquí pur, elaborant el meu arbre genealògic hi he trobat avantpassats jueus, portuguesos, suïssos, italians, berbers, catalans... i l'he engreixat amb una descendent xinesa (concretament d'ètnia han). Com puc negar ara a algú el dret a viure i treballar a Menorca? Que ningú no es pensi que procedeix directament de la cultura talaiòtica: també prové de metecs.

Francesc Shemtov Ximenes