"EL DIA QUE AZNAR VA LLEGIR LA CONSTITUCIÓ"

"EL DIA QUE AZNAR VA LLEGIR LA CONSTITUCIÓ"

El dia que Aznar va llegir la Constitució no va ser un dia feliç per a ell. Va ser un dia gairebé de dol. Primer va tornar blau –de tal manera que no se sabia on acabava la camisa que portava i on començava ell--, després es va inflar, irat, i seguidament li va agafar una suor freda que va preocupar molt els seus familiars. Pels voltants de Quitanilla de Onésimo es va sentir un crit
--mig de ràbia, mig de por— que algú va confondre amb l’udol d’algun ésser vivent desconegut. Seguidament va agafar una Olivetti antiga, diuen que "lettera 1936-39" i va escriure un seguit d'articles impagables i incunables, set concretament, en una publicació de La Rioja. (Aquests articles es poden llegir actualment a Internet)

Afortunadament per a ell, i desgraciadament per a molts d’altres, amb el temps es va recuperar del sotrac. Malgrat que considerava que ja ens estava bé amb el "Fuero de los Españoles y "Los Principios Fundamentales del Movimento", el seu cervell privilegiat va decidir d'adaptar-la en aquests textos antics. Recordava especialment els articles constitucionals que feien referència a la unitat de la Pàtria, a la bandera, a la llengua, etc. Això el va emocionar i va decidir de convertir-se en constitucionalista. Ja sabem com són els conversos: són els més fanàtics. Per tant, després d'aquesta il·luminació va creure que s'havia de dedicar a la política. Amb el temps va aconseguir ser el nostre president i, val a dir-ho, els primers quatre anys --tal vegada perquè no disposava de majoria absoluta-- ho va fer prou bé, per la qual cosa el poble el va premiar amb un gran resultat en les eleccions i li va demanar que continués durant quatre anys més com a president. Res a dir. El poble no s'equivoca, encara que ell creu que sí que ho fa quan no li dóna la raó --ja sabem quina va ser la seva reacció quan Mayor Oreja va ser vençut pels perversos “vascongados”--. Probablement aplica massa vegades la sentència del seu parcialment admirat Torrente Ballester que deia, des de la inventada ciutat/província de Castroforte del Baralla, aquella gran sentència: "El pueblo es soberano, pero en último caso aquí estamos nosotros para corregir sus posibles yerros".

Però aquests quatre anys, que encara no han passat del tot, ja no han estat el mateix. L'Aznar tendre del guinyol de Canal+ s'ha transfigurat i cada cop s'assembla més a l'Aznar esperpèntic que parodia Toni Albà. És una llàstima que hagi canviat tant, que s'hagi dedicat a desqualificar els qui no pensen com ell i els insulti. Li puc perdonar que m’hagi baixat el sou en més d’un 13% per fer quadrar l’economia de l’Estat, li puc perdonar l’aerotaxa –molt més nociva per la turisme balear que l’ecotaxa--, etc., però no que insulti els qui no pensem com ell. Qui és ningú per insultar? Aznar s'ha convertit, simplement, en un mal educat i això no li ho puc perdonar. Deia el doctor Corbella, afamat psiquiatre mediàtic, que hi ha molta gent que se sent dolguda, ferida i indefensa per algunes frases dels polítics contra les quals no es poden rebel·lar. És molt fàcil per a ells escopir o gitar frases que són aplaudides pels seus incondicionals sabent que ningú no els pot contestar. Alguns líders van sobrats i són despectius --d’aquests, n’hi ha a tots els partits: Maragall, Anguita, Ribó, etc.-- i altres s’esgavellen i menyspreen fins a l’ofensa. I això és roí. No discutesc les seves idees, que tant me fan, sinó la manera de referir-se als qui no les comparteixen.

Aznar hauria de tornar a ser com abans, encara que recuperés la ideologia que defensava fins una hora abans que s’aprovés la seva lloada i intocable Constitució. Preferesc un cabdill correcte que un demòcrata ofensiu. Li agradaria que diguéssim d'ell que el fet d’escoltar sovint “Montañas nevadas” –que per cert té una tonada ben agradable— l’ha transformat en un esquifit i abominable home de les neus?

Que consti que aquests comentaris només van adreçats al senyor(?) José Mari I, el Constitucionalista, i no als membres del Partit Popular. En aquest partit hi ha molta gent, la majoria, que respecte els altres. Per exemple, Mayor Oreja o Rajoy –amb qui no compartesc gairebé cap idea-- no insulten, són uns senyors: aquest és el camí. Potser algú del seu partit hauria d’aconsellar el president i dir-li que torni a ser com era i que el paper d’Alfonso Guerra no li va.