dilluns, d’abril 28, 2008

Vaga de metges?

El personal de Capitòlia, vila de Llevant que se sent estimulada per un desig irreprimible d’encapçalar la representació de la Roqueta tota, contemplava la setmana passada una desfilada outdor del Servei de Passadís d’IB-Salut, encapçalat pel gran A. F. El ciutadà normal se sentí extraordinàriament descol·locat. Acostumat a veure’ls desfilar per l’interior de l’hospital Mateu Orfila, hom creia que per alguna causa que se li escapava, quelcom paranormal havia succeït. En efecte, els capitolians començaren a demanar-se, uns als altres i més d’una vegada a si mateixos: “Qui és l’últim?”. No hem de ser durs amb el poble, era lògic confondre’s.

De cop i volta, els més entesos començaren a donar explicacions per aclarir als més esglaiats què estava passant. Molts opinaven que la cafeteria de l’hospital patia un dèficit d’energia elèctrica i la metjada –els que integraven tal grup de majorettes amb bata blanca—s’havia sentit obligada a anar a fer el talladet al bar “La Punyalada”, més que res perquè així substituïen les fines incisions quirúrgiques programades per un atac com Déu mana adreçat a l’esquena dels pagadors del seu sou. No cal dir que no pagaren tallats, ni sucs de taronja a l’amo del local. És més s’acomiadaren del recinte pronunciant una sentència que era tota una declaració de principis: “Paga l’IB-Salut”. A hores d’ara, no ens consta que el bar hagi recuperat l’import de la consumició. Aquestes coses passen.

Mentrestant, els malalts i els familiars d’aquests, se sentien d’allò més satisfets en veure que mantenien la seva integritat física immaculada i que alhora contribuïen a forçar els responsables de la Conselleria a destinar part dels impostos que els que no portam bata cedim cada mes als components del grup reinvidicador. Servidor, un enamorat de les bates, que ha gaudit d’un bon tracte com a pacient i que sovint ha estat oblidat per la tropa quan representava el paper de familiar, sempre anirà a favor del metges. Més que res perquè no té cap altra opció vàlida. O s’afegeix a la reclamació, o restarà condemnat a haver d’apoquinar part del seu petit sou a una mútua. Atès que travessam una època de precrisi, la decisió és lògica: ho lament, però la mútua haurà d’esperar que arribin temps millors per veure com milloren els seus comptes. De moment em conformaré a no ser atès per la Seguretat Social: primer de tot cal satisfer les demandes dels metges. Pobrets.

Completament decantat, decidesc plegar i adreçar-me a casa, lloc on encara no hi ha programada cap desfilada de metges que freguen la indigència. I allà, al sofà, medit. Quan medit, pot passar qualsevol cosa. Clar, com que no em tracten els trastorns de personalitat que patesc... Si Camus afirmava que era massa intel·ligent per posar-se a pensar, jo que freg el grau de tanoca incurable, malgrat que més d’un especialista somnia a estudiar el quadre patològic que present, rest confós. La meva beneitura més íntima em fa barruntar. Em brollen les preguntes i no em sent capaç de trobar respostes. És una vaga política? Si no estan contents, per què no pleguen? Si els exploten, per què no es dediquen a la medicina privada? Aquesta colla d’esclaus –uniformats, açò sí--, ha patit una modificació de les seves condicions laborals? Ah, punyetero, aquesta és la clau de tot. Si quan la brigada de la queixa va aconseguir el lloc de feina va acceptar les condicions laborals, quin motiu té ara per convocar una vaga? Puc entendre que reivindiquin una millora d’aquestes condicions, però també que els enviïn a pastar fang. Les seves demandes poden ser ateses pels seus caps, però si no ho són... mira, ningú no els ha enganyat. Si el ciutadà s’ha d’estrènyer el cinturó durant dos anys, ells, que no són del que viuen pitjor, ja són prou grossets per saber que a vegades cal ser solidaris amb qui els paga: jo i un fotimer de gent més. Qualsevol altra plantada, passejada o queixa de privilegiats és sobrera. A vegades em planteig si no hauria de començar a posar demandes contra aquest col·lectiu. I és que si bé de tant en tant llegim cartes de familiars satisfets, no tots hem tingut la mateixa sort. Hi ha gent molt amable i atenta, però també un escreix d’impresentables. Gràcies a les vagues, una familiar va morir temps enrere en veure com li ajornaven tres cops la intervenció quirúrgica programada. Un recital del personal de la bata. Si no el coneixeu, podeu passar qualsevol matí per l’hospital que trieu. Els veureu fer passadís i més passadís. Bé, a vegades ni els veureu, car acuden a la consulta que us havien programat per a les 9,30, d’una manera extremadament puntual... una hora després. N’hi ha que tenen una manya exquisida. Et citen a les 9, i saps positivament que mai no es presenten abans de les 10. No és que practiquin l’absentisme laboral, és que abans de començar controlen si cada rajola del passadís és al seu lloc. Que als apugin el sou, si us plau, a més de fer de metges, s’ocupen del manteniment de les instal·lacions. Açò és vocació... i dedicació. I ja que hi som, hi afegiré que si volen fer vaga que en facin, però que no em diguin que la fan pel meu bé: seria barra.