El simulador de vot

Hi ha coses complicades: fer una “o” amb un got, endevinar on és la bolleta que amaga un trillero, treure l’arrel cúbica –sense calculadora-- d’una xifra que té trenta-quatre decimals... I coses molt difícils. Votar al Congrés ho és, i molt!. Cal tenir en compte que s’ha d’escollir entre tres botons. No m’hi voldria enfrontar. És tan difícil que n’hi ha que ni en dues legislatures dominen el sistema. Podrien pitjar el mateix que el del costat, però no hi ha confiança: i si és tan poc destre com un mateix? I si està emprenyat? I, a més a més, no val a copiar: no queda bé. Tan complicat és que encertar el sentit del vot demana Déu i ajut. Per aquest motiu, l’espasa mexicana d’Oaxaca –i filla d’un exiliat menorquí-- Perla Picó Quebequevaltalch, va inventar fa uns anys un sistema per ajudar els pobres diputats: el simulador de vot. Inspirat en els simuladors que empren els pilots d’avió per aprendre a tirar gratacels i en el que empra un tal Hamilton –de qui som un fan incondicional— per conèixer un circuit on mai no ha corregut, el simulador de vot d’ajuda a no errar-te.

Conten que durant els darrers dies la venda de l’estri s’ha multiplicat espectacularment. Els fabricants no paren de fer-ne i el nombre de persones que travessen la frontera que separa Mèxic dels Estats Units ha minvat en la mateixa proporció. Al sud del Río Grande, hi ha feina per a tothom. Les accions de la companyia s’han disparat a l’alça... tot rutlla. El món va bé. O gairebé bé. Solament cal patir per l’estat dels lleons de las Corts. Es veu que els animalons van patir un atac de ganes riure inexplicable fa quatre dies. Madrid en va ple. No es comenta cap altra cosa Entres a un bar, demanes una tapa i el cambrer et diu que esperis un segons. “Un momento, por favor. Van a dar el parte sobre los felinos”. Apuja el so del televisor i tothom calla, preocupat. Apareix el presentador i diu una cosa així. “Fuentes dignas de crédito nos han comunicado que el equipo de veterinarios que trata la súbita enfermedad de nuestros entrañables leones de Las Cortes, informa que su estado es estable, dentro de la gravedad. Por su parte, el equipo de escultores considera que si las drogas que les están suministrando logran apaciguar su ataque de risa no les quedarán secuelas y podrán proceder a su restauración, que será un éxito”. Madrid alena i aconsegueixes tastar la tapa que havies encarregat. Madrid és així. Es preocupa per coses transcendentals, metafísiques. Per això és la capital i per això és habitada per tres tipus de persones: els castizos, els trilleros i els treballadors de la COPE; i per això és envaïda per polítics, immigrants, diners que recapten a Catalunya, Balears...

El dia dels fets, una molt embarassada diputada balear del Partit Popular va ser empesa a viatjar a Madrid. Com que ja era a punt de parir, la intenció era de veure si ho feia durant la votació dels pressuposts generals de l’Estat de l’any que ve. No em negareu que la idea era excel·lent. Una votació no s’interromp ni quan se sent plorar un infant acabat de néixer. Alguns malpensats, la qual cosa me n’exclou car som càndid de mena, insinuen que hom volia provocar l’acceptació del vot de la criatura, el de la comare i el del ginecòleg. Qui tindria pebrots per negar-los-el? Davant de l’evident trampa, un altre diputat de la mateixa província va voler fer costat a ZP i es convertí en trànsfuga per un dia: lloable acció que mereix un monument a la dignitat. Ara bé, les conseqüències personals van ser terribles. A part de l’atac de ganes de riure provocat, primer als uixers i posteriorment encomanat als lleons esmentats, comportà que la cúpula del partit demanàs qui era aquell traïdor –poc conegut entre els presents, sense que ningú en sàpiga els motius-- i l’esborràs per sempre més de la llista de candidats del proper març.

La pregunta que es feia la premsa especialitzada era òbvia: per què ho va fer? Errar-se després de tanta experiència era incomprensible. D’altra banda, la seva fidelitat al partit està prou demostrada. Havia acudit, i en silenci gairebé perpetu, a totes les sessions a què havia estat convocat. No hi havia una explicació lògica. Va ser una c....?, impossible!: sempre les fa a l’excusat. Els experts consideren que els culpables reals són Zaplana i Acebes. Tantes ordres, compliquen. No es pot votar amb tal partit perquè al poble “x” està associat amb un regidor que és cosí d’un simpatitzant d’Ibarretxe. Ni es pot votat com “y” perquè fa trenta anys va passar la frontera per anar a Perpinyà a veure “El último tango” en francès. I tampoc no es pot votar com “z” perquè està casada amb el propietari d’unes excavadores que desintegren Espanya. Ho torn a dir: votar és molt complicat. Ni fent pràctiques amb el “simulador de vot”, hom pot garantir de fer el que el partit exigeix. Només hi ha una solució: donar llibertat de vot als diputats. Ui, el que acab de proposar! I els partits, per a què servirien, llavors, els partits?