Veure la televisió a Ciutadella

Per molt que intenti de comprendre-ho, la veritat és que no puc. Limitacions pròpies a part, em consta de frenar el desig d’amollar alguna grolleria. El repartiment de la responsabilitat seria compartit, una vegada més. I aquest, justament aquest és el drama. Drama personal, val a dir-ho.

Durant tres anys m’he perdut els partits del Barça d’handbol, alguns partits de rugbi i m’he salvat parcialment pel que fa a veure Millènnium, Àgora, etc., perquè entre el canal internacional de Televisió de Catalunya i el servei a la carta de TV3, apoquinant set euros al mes hom pot veure’ls en voler.

Des que uns magnífics amb les mans foradades van decidir de crear una televisió autonòmica pròpia sense cap sentit, Ciutadella ha patit una discriminació evident respecte als altres pobles de l’illa i gos a dir que de les Illes. El fet que la freqüència que ocupava el 33 vagi ser “requisada” per IB3, em va deixar sense una de les dues cadenes gratuïtes que m’agradava de veure. Els nostres polítics no van fer cas a la gent que hi demanava una solució. No sé quantes signatures van donar suport a la petició, però ens van fer ni cas: com era d’esperar. Solament algun mitjà de comunicació local va xiuxiuejar una petita protesta, però no pel fet que el 33 restàs tapat per un altre senyal, sinó perquè tampoc no es podia veure el Canal 9 ni Punt 2, i això era un drama intolerable per als fanàtics del PP. La protesta del bàndol popular local (el del PP, vull dir), amb tot, va ser mínima i es basava en el fet que no podíem veure les grans pel·lícules que oferia Canal 9... en castellà. Curiosa, si més no, la queixa. Els mateixos films es podien veure en català a TV3 i en castellà a IB3. Encara no he aconseguit d’entendre el motiu que els posava tan neguitosos. O és que l’entenc massa bé.

Al País València, el tema està més o manco resolt. El Ministeri de mestre Clos, un inútil només comparable al seu predecessor Montilla, va concedir una freqüència extra, un múltiplex, als valencians. Atès que cadascun d’aquests encabeix quatre canals, el problema es resolia una mica. Cap al mes d’abril, el govern de Jaume Matas reafirmava la seva intenció de permetre que els ciutadans de les Illes poguéssim veure els canals reclamats per alguns: tots en català. No rebríem tots els demanats, però era una passa... molt electoral. I arribaren les eleccions. I el PP se’n va anar al cel, a purgar els seus pecats. I arribaren els bons –he, he, he--, i tot continua ben igual. L’acord per assolir el govern de les Illes signat entre tots els partits tret del PP, incloïa un punt en què es feia esment a la intenció d’esmenar el tema. Promeses, promeses, promeses. Tres mesos fa que comanden i a Ciutadella encara no s’ha resolt el problema de la televisió en català ni, de rebot, el de la digital terrestre. Certament, poc abans de deixar el càrrec, el conseller de Cultura Nel Martí va donar algunes passes en el bon camí, però es veu que va partir massa tard. Em direu que tres mesos és molt poc temps per resoldre un problema així. Discrep. Si arranjar un tema tan senzill costa tant, és que ens dirigeixen uns perfectes incapaços: ras i curt. Si al País Valencià els han atorgat una freqüència extra, per què a les Illes no l’obtenim? Ja l’han demanada? I si fos així, per què no ens l’han concedida? Misterium fidei? No, és inutilitat. Estam governats per gent que no serveix. iQui no pot resoldre un problema minúscul, no pot encarregar-se dels grossos. Què han fet els que havien de fer possible la recepció de la TDT durant aquest temps? Sospit que únicament lliurar el número de compte on volen cobrar cada mes la seva paga al tresorer de la CAIB. Posteriorment, l’esgotament ha estat absolut i ara descansen.

Tanmateix, el tema no acabarà així ni aquí. A més a més de l’apagada analògica que cada dia és més a prop, també s’atraca el canvi en la recepció radiofònica. Pot patir Catalunya Ràdio, i les seves emissores. Però sobretot podem patir els que les escoltam. En aquest cas, i per sort, disposarem de la possibilitat de captar-les a través d’Internet, la qual cosa és un avantatge clar ja que no podem confiar ni en els tècnics ni en els experts nomenats. De moment, ja s’han concedit algunes freqüències i les protestes han estat nul·les. Hi seran, no ho dubt, però quan ja sigui tard o quan hi hagi eleccions a la vista. I és que no els interessam gens, als nostres líders. Gens ni mica.