Cabildolàndia reviscola!

Cabidolàndia és ben viva! Al·leluia! Després d’uns mesos de repòs, la vila de Ponent, ha sabut refer-se . I ja sabem quan Cabildolàndia s’hi posa, s’hi posa de veritat. La setmana passada vam tornar a viure un dia màgic. Ah... quina delícia. La canalla estava esgavellada, la boqueta del personal disparava sense fre... i el Saló Caòtic recuperava l’esplendor a què ens tenia acostumats.

A recer del suport de Confraria del Sant Ciment –aixoplugada aquest cop sota l’entitat “Ciutadella Tremola”— els líders més líders del poble prengueren una decisió heroica. I clar, poc acostumats a fer, la van vessar. Hom sap que una font o regalima, o brolla, o vessa. Fins i tot es deteriora. Des que s’ha apoderat d’ells, dels jurats des Born, la dèria de construir un aparcament sota els pins, la paràlisi en els altres temes commou. Altres places podrien rebre l’impacte de les excavadores sense destorbar tant: la del Príncep, la de la Pau, la de Menorca... En realitat, no sé quin obstacle insalvable hi ha per no gratar l’asfalt de darrere l’OAR. Males llengües afirmen que el Bisbat no va voler emprar part de l’òbol a seduir una butxaca aviciada a incorporar donatius. No hi ha dret. Si l’hem inflada més d’un cop, per què ara ens resistim a fer el mateix. Va, acabem la feina i cedim-li part dels tributs. Si hem d’apoquinar per salvar quatre pins, apoquinam i resoldrem el problema.

I tanmateix, el canvi climàtic i les pluges intenses que hem patit durant les darreres setmanes han afectat més que no semblava l’estat d’ànim del personal. D’una banda, el regidor encarregat de la seguretat afirmà, amb raó, que calia vetllar per evitar accidents als infants. Lloable actuació, sense dubte. És més, té el meu suport. El que no entenc és per què no fa el mateix durant les setmanes prèvies i posteriors a la volada general santjoanera. Efectivament, durant aquest període de temps tant li fa el que pugui succeir a la mateixa zona i persevera a muntar-hi la fira. Imaginem-nos què passaria si alguna de les cases veïnes patís un incendi. Per on passarien els camions dels bombers? Ni idea, però el retard a arribar-hi serviria per blasmar contra un tal Gorrías, que vés a saber quina relació té amb l’esquerra local. El regidor encaparrutat a ficar-nos a tots en un clot de la via pública retirà la font de la plaça del Pins, amb l’excusa –certa—que el seu estat no garantia la supervivència de la tropa juvenil. Home, cal felicitar-lo, si més no. Prendre una decisió difícil és complicat. Un ocellet em comenta que de fet el regidor volia substituir aquesta font per una altra que representaria el Dalai-batle: l’únic ésser viu occidental que ha aconseguit arribar al nirvana i que ho ha fet amb una exquisidesa exemplar. Sovint es desplacen a la vila tibetans per decidir si tal persona ha aconseguit la il·luminació o és que simplement fa l’estàtua des de fa uns anys: forma que li concedeix prou drets i mèrits per ocupar dignament el centre del safreig mentre no sigui escollit per ocupar un càrrec més digne al peu de la serra de l’Himàlaia.

L’exaltació arribà al grau màxim quan els més joves començaren a insultar qui va ser escollit per tot el poble com a representant nostre. La secció infantil sempre ha patit l’abús dels majors. La solen emprar: Joventuts Hitlerianes, Joventuts Comunistes, l’OJE... És més, és molt popular l’ús que en fan alguns milicians de l’Orient Pròxim que els empren com a escuts humans per enfrontar-se al soldats del bàndol enemic. Cabildolàndia mira cap al futur. És una finestra oberta al món i a les noves tècniques de protesta. I clar, fins i tot els de l’exemplar escampadora radiofònica de moral, llegiu la COPE, reclamen que cal moderar el comportament i evitar els insults. Açò dic jo: escoltau la COPE i tard o prest abandonareu la pau i començareu a tenir un comportament semblant. Sempre he sospitat que els locutors aboquen bilis però no s’escolten a si mateixos... Aquestes coses passen. Han arribat a un grau tan excels de finor que ja comencen a dir delicadeses contra el mateix nunci –una mena d’ambaixador del Vaticà--. Cada dia em sembla més evident que cal impartir religió –no catequesi— a les escoles. Tal vegada així entendríem millor els comportament de tots plegats. De moment, alguns predicadors mediàtics podrien començar per llegir l’Evangeli. O no, car si el comprenien fóra possible que admirassin més la neboda del cardenal que el cardenal mateix.

I bé, ara ens prometen que si tenim pàrking subterrani a sobre hi tindrem pins. És més ens asseguren que aquests no faran uns deu centímetres, sinó que seran d’un mida que farà goig. Quina sort, començava a tremolar tot pensant que un empinament tan ridícul era una referència sibil·lina a l’atròfia de certa part inútil del meu cos. Un penjoll que passeig i que no em permet de protagonitzar pel·lícules pujades de to de la sèrie Z. O empinam com la secció femenina ens exigeix, o ens dedicam a imitar el Dalai-batle: arribar el nirvana és un objectiu general.

Ara mateix no sé si açò ho escrit jo o si el Foner i ha tingut res a veure.