LA MENTIDA DELS AJUTS PÚBLICS

LA MENTIDA DELS AJUTS PÚBLICS

Fa uns cinc anys, un peó de l’Ajuntament de Maó va sol·licitar una beca d’estudis per al seu fill. El seu sou tot just arribava a les 130.000 ptes., però amb aquests ingressos superava el màxim permès per obtenir-la. El noi tenia un problema: era fill únic. Però, era aquest el seu únic problema? No, l’autèntic era haver de declarar el seu sou real.

Expòs aquest exemple perquè en les pàgines d’aquesta revista i de molts altres mitjans de comunicació es defensen els ajuts públics a les persones que disposen de rendes més baixes per tal d’afavorir que les seves famílies disposin d’habitatges protegits o puguin cursar estudis superiors. I jo em deman: com saber qui necessita aquests ajuts? De fet la majoria els necessita, però la tendència és fixar-se en els seus ingressos i aquí rau la mentida. Per aconseguir aquests ajuts públics cal disposar d’una renda tan baixa que un cop se li ha afegit l’ajut encara és impossible fer realitat el projecte... tret que la declaració no sigui autèntica. ¿Algú pot creure que aquest peó --que deia la veritat, hi posaria la mà al foc-- podia pagar els estudis del seu fill, si hagués guanyat unes 15.000 ptes. menys cada mes, encara que hagués obtingut les més de 300.000 –avui l’ajut és superior-- que li concedia l’Estat? El mateix passa amb els habitatges protegits i altres ajuts. O estam fomentant la mentida o impedim a molta gent obtenir ajuts públics.

Un altre dels criteris que empren l’Estat i altres institucions és valorar les propietats immobiliàries o el raconet que algú té al banc. I vet aquí que així encara s’és més injust. Resulta que si algú té, posem per cas, sis o set milions de pessetes estalviades és considerat, automàticament, més ric que qui té un pis. La raó és que en aquest darrer cas es computa el valor cadastral, que sol ser molt inferior al valor de mercat o al real de l’habitatge. Conec diverses persones en aquest cas. Elles no tenien prou doblers per comprar l’habitatge, per això disposaven d’aquests petits estalvis amb els quals no podien comprar ni mitja casa, però davant les institucions eren més riques que els propietaris. Si haguessin disposat de dos o tres milions més, tal vegada s'haurien arriscat a adquirir --a crèdit-- un gran habitatge, el valor del qual seria molt inferior a la quantitat de què disposaven i, ves quin miracle, des d'aquell moment serien més pobres per a les institucions, però tindrien una propietat valorada en més del que hi havia invertit. Coses que passen!

La veritat és que no m’importa que la gent defraudi, que amagui voluntàriament –o li faci amagar l’empresari-- part dels seus ingressos. Però m’emprenya molt que qui més deixa de pagar... més recapti. Podria contar, si no estigués obligat a guardar silenci, desenes de casos increïbles.

Em fa molta gràcia (?) veure com esportistes famosos, tennistes sobretot, fixen la seva residència a Andorra, etc. Ells, que van començar a participar en tornejos gràcies a l’ajuda de la Federació –és a dir, dels contribuents—, quan són rics obliden qui els va donar suport en començar la seva carrera. ¿No seria més lògic que rebessin l'ajut a fons perdut --és a dir, que no l'haurien de retornar si no arribaven a ser figures-- però que aportessin un petit percentatge dels seus ingressos --en el cas que es convertissin en milionaris-- perquè fossin repartits entre altres promeses i així continuar la roda? El mateix podem dir de molts d’empresaris. Admir les persones que tenen prou empenta per muntar un negoci i crec que els ajuts institucionals per començar-lo són necessaris i més que insuficients. També em sembla fabulós que aquests es facin rics: s’ho han guanyat! La llàstima és que després no tornin part del que havien obtingut --n'hi hauria prou a no defraudar-- per tal que algú altre tengui les mateixes possibilitats que ell va tenir. Em rebenta que qui ha obtingut subvencions després es queixi dels imposts.

Fa unes dies en parlava amb un amic que dirigeix una entitat bancària. Opinava exactament el mateix que jo i hi afegia que personalment es trobava entre l’espasa i la paret. D’una banda, la “central” li imposava de concedir préstecs; de l’altra, amb els ingressos que els sol·licitants li “mostraven” se la jugava cada dia. Evidentment sabia que guanyaven molt més –la “central” també ho sap-- però si algú deixava de tornar-los el capital prestat, ell, el director, podia volar.

En definitiva: cal trobar un sistema més just per concedir els ajuts públics. Tal com està muntat els aconsegueix qui té més "vista", per dir-ho d'una manera delicada.

Francesc Shemtov Ximenes