QUAN UN HUGUET DORM... NO EL DESPERTEU

Una de les imatges més colpidores de l’any és veure el conseller Cristóbal Huguet com reposava al Parlament de les Illes Balears, ben adormit, mentre el seu cap, Jaume Matas predicava. Honorable descans, el del senyor Huguet. I encomanadís, perquè un altre Huguet, en Joan, feia el mateix. M’encanta mantenir-los, pagar-los un sou... encara que sigui per fer una becadeta. Fins i tot gosaria a dir que m’agraden més quan somnien que no quan estan deixondits.

Servidor comprèn que un discurs d’en Matas és de tot menys entretingut i que qualsevol persona moderadament normal, o plega o està condemnada a passar una mala estona. Ara bé, que dos convençuts entrin al Parlament sense estar inflats de cafè... no ho acab d’entendre. Que no hi ha cafeteres, al Parlament? Potser s’està boicotejant aquest producte perquè no es vol mantenir l’impresentable d’en Fidel Castro o per acabar amb en Lula? No ho sé, però el que no em fa el pes és no cercar solucions alternatives que evitin aquesta imatge lamentable. Tal vegada seria més entretingut substituir les “parrafades” del president o d’altres oradors per un discurs més entenedor; i després d’haver vist la desfilada dels legionaris el Dia de la Raça se m’acut que la cabra que els precedeix està poc valorada i, tot i que el seu vocabulari és teòricament breu –tot just va de “beeee” a “meee”, pronuncia ambdues síl·labes amb una gràcia força entenedora. Un repàs a l’obra del doctor Doolittle “El llenguatge dels animals. De com vaig arribar a parlar-hi”, ens permet copsar diversos matisos en la seva expressió, matisos que enriqueixen la seva locució i li confereixen prou varietat com per fer-la entenedora i alhora entretinguda. Donem una oportunitat a la cabra. Cal que IB3 emeti el seu debut com a oradora. Audiència no en perdria, açò segur. Si som capaços d’aguantar una retransmissió d’un partit de futbol comentat per en Nadal, segur que la cabra ens farà feliços.

Hom pot entendre que en Joan Huguet s’adormi, són molts d’anys de dedicar-se a la política i això cansa; però que un futur candidat a president del CIM acluqui els ulls... Tot té una explicació. Mentre el senyor païa el darrer àpat, pagat amb una dieta, va començar a imaginar que era president, i això fa feliç. En el seu somni es veia passejant per Ciutadella, lloc on destina tots els esforços del Govern, encara que això suposi que els militants del seu partit que viuen a la resta de l’illa se sentin desatesos. El Tóbal que apareixia en el seu somni havia tingut una idea brillant. Si es volia crear un consell a Formentera, per què no fer el mateix a Ciutadella? Tot en gros només calia fer un petit canal des Alocs fins a cala Galdana. Illa, nova, consell nou. Fins i tot havia decidit el nom del canal: canal Soleat. Quina inventiva! Amb una mínima inversió solucionava diverses coses: garantia al PP el triomf perpetu a les Illes; justificava la necessitat d’un dic a Ciutadella, ara més aïllada que mai; podia nomenar-hi un delegat de Semilla; organitzar-hi fires i més fires sense que Antònia Salord hagués de discutir amb Tuni Allès; i, de passada, el nom del canal era un homenatge a Mallorca i un lligam de germanor entre la capital de Ponent i l’illa gran. Amb somnis així, com no havia de somriure? Qui gosava de donar-li una colzada?

I com va acabar la història? Mai no ho diríeu. Ja havia sortit tothom i en Tóbal encara dormia. Els bidells ho havien provat tot per despertar-lo, encara que trencar aquell somriure els feia llàstima. Ho intentaren d’una manera suau i delicada: “Desperti, senyor Huguet”. Res, ni cas. “Ha acabat la sessió, honorable conseller”. No es donava per al·ludit. Els pobres estaven desesperats. Vibrava i tremolava el telèfon mòbil del conseller i encara era com si li fessin un massatge relaxant que el mantenia més a prop de Morfeu. Quan tot semblava perdut i estaven disposats a fer nit seca, va entrar una de les desadores. “Bona nit, Catalina –li va dir un bidell Com va això?”. “Beníssim, venc del banc i ja ens han ingressat la nòmina”. Misteriosament, en sentir aquestes paraules, l’honorable es va despertar de cop. Quines coses!