LA VIDA ÉS BELLA... AMB LA COPE

“Un cafè i dos optalidons, que avui estic una mica fesa”. Aquestes eren les primeres paraules que pronunciaven moltes dones, ja fa una pila d’anys. I la veritat és que, de feses, n’estaven cada dia perquè sense la dosi no eren capaces de començar la jornada. Altres donaven l’excusa que tenien mal de cap per demanar l’estimulant.

A mi, m’agrada començar el dia amb la COPE. Despertar-me a les sis i escoltar en Federico Jiménez Losantos; és com si prengués Aigua del Carme, famós remei casolà d’origen monacal amb 57 graus d’alcohol. Cal beure’n amb mesura. Poca broma. Fa uns anys, a aquest senyor, no podia suportar-lo; ara m’anima. És medicina pura, un remei infal·lible. Com si fos un toc de diana acompanyat d’un impertinent que em cantés “Quinto, ¡levanta!”, em deixondeix, em fa somriure una estoneta sentir algú tan emprenyat com sincer i em prepara per sortir al carrer, cofoi i satisfet.

Aquest dies, el locutor reposa, afònic, i no tornarà fins al setembre. Malament anam. És ver que el seu substitut, Dieter Brandau, malda d’imitar el seu estil, però no és el mateix. Si un és heroïna pura, l’altre vol ser metadona, però en realitat és cavall adulterat, i vés a saber amb quines substàncies. I clar, aquesta mescla és massa tòxica per prendre’n cada dia. M’anava bé escoltar el tal Dieter els dissabtes i diumenges, just abans que el prevere que explica el missatge evangèlic setmanal pronunciés la seva homilia radiofònica. “Paz y bien”, comença sempre, i és com si demanés perdó per tota la bavera que ha escopit Herr Brandau. Després de la tempesta, arriba la calma. Així es fan les coses!

I bé, un cop estic ben informat, un dia qualsevol, al carrer hi manca gent! Sé que res del que hi trobaré no em podrà posar de mal humor –ja m’han vacunat contra el que m’hi espera i res no serà pitjor— i, a més a més, sé que podré distingir perfectament qui escolta la ràdio i, si ho fa, quina emissora sent. Els de la COPE són els millors. La seva personalitat sol ser la més interessant, convida a estudiar-la. Efectivament, el perfil de l’oient de la COPE és el d’una persona que presenta una estampa singular. El primer que l’hi not és que de bon matí sempre porta les celles arrufades, per això no és capaç de percebre que la vida és bella. Fa cara d’emprenyat. Pertany a l’espècie “Homo cabreatus”, una evolució de l’”Homo sapiens” amb més rues a la cara i certs problemes per fer la digestió del sopar engolit el vespre anterior. Sovint presenta una úlcera d’estómac que no cicatritza fàcilment i un cert nivell d’agressivitat contra tot el que li recorda la Z i la P, que no pot ser bo per a res. El “sapiens“ normal beu un cafè i prou i sol callar, mentre que el cabreatus –també conegut entre els antropòlegs i sociòlegs com “Homo copensis”-- abans repeteix com un lloro el que ha sentit a l’emissora. Quan ja ho ha explicat a cinc o sis persones amb un to de veu que s’atraca al crit i amb la satisfacció que comporta “el deber cumplido”, comença a posar cara normal, relaxa els muscles facials, li desapareixen les “agrures”, obre els ulls del tot, comprova que viure és més agradable del que li han explicat a la ràdio i es transforma en una persona encantadora. La COPE fa un servei social, no ho dubteu. A alguns els fa mal, però a molts els fa feliços, que no està bé açò?

Existeix una varietat basca del “cabreatus”. Presenta alguns trets distintius: és jove, a vegades parla un idioma que no entenen a Madrid, els seu RH sol ser negatiu i és afeccionat a fer destrosses per on passa. Entre els científics és conegut com a ”Homo cabreatus sp. borrokensis” i és aquell que necessita sortir calent i motivat al carrer per lluitar i dedicar-se a la seva activitat preferida: la “kale borroka”. Molts de bascos em confirmen que aquesta espècie creix, tot i que últimament s’ha relaxat gràcies al tractament descobert pel doctor Aznar. El seu aliment espiritual, això no obstant, prové de la COPE. I és que hi ha paraules que sustenten. En aquest sentit la feina que fa el tal Federico en conrear aquest endemisme és impagable i contribueix a mantenir ben vives algunes idees radicals. En Federico és un gran jardiner. Tot val quan et vols dedicar a exaltar el poble. Encara que part d’aquest entengui el teu missatge a l’inrevés.