DE COM VA EMBOGIR MILOS NODUAK

Milos Noduak era un anticomunista solitari que s’entretenia remenant els arxius de la ciutat de Karlovy Vary, avui a Txèquia, però que antigament havia format part d’Alemanya. Milos era una autèntica rata de biblioteca i arxiu. Així va descobrir un treball que li va cridar l’atenció: “La importància de la vitamina H en l’estat d’ànim de les persones”. Era un estudi del prestigiós oftalmòleg Hans van Ambhac. Aquest oculista flamenc, d’origen jueu, l’havia publicat poc abans que els nazis ocuparen la zona i li prohibiren de publicar res més. Desgraciadament.

En aquesta ciutat balneari, s’hi solia reunir gent de tot el món; normalment rics. Van Ambhac havia observat que mentre feia les revisions als seus pacients, aquests reaccionaven de maneres molt diferents segons quina era la lletra que els pertocava de llegir. Aquest fet singular es podia percebre especialment quan els posava una hac al seu davant. Uns es relaxaven i alenaven profundament, com si haguessin pres un calmant potent. Uns altres s’excitaven i començaven a manifestar una crisi d’angoixa agressiva prou important. Un darrer grup suava i callava o deia coses sense sentit. El metge va deduir que aquest grup era compost per gent que no sabia llegir ni escriure i per aquest motiu se sentia incòmode amb la prova. També li va semblar que era oportú d’excloure’ls de l’estudi que faria a continuació. Les conclusions a què arribà eren sorprenents: aquesta lletra, l’hac, tenia propietats vitamíniques. La via d’administració més usual era contemplativa i el seu efecte s’incrementava si la grafia era gòtica. Presa o vista amb mesura satisfeia un segment de la població, tot i que el seu abús comportava una situació de risc prou evident. En canvi, com li confirmà un col·lega seu, especialista en l’oïda, no s’apreciaven els seus efectes en l’audició, car en molts d’idiomes el so de l’hac era mut o inexistent.

Amb la caiguda del mur i dels règims comunistes, Milos Noduak va poder sortir del seu país i continuar fent més estudis sobre el tema. A Beirut va fer la troballa més interessant. Hi va descobrir una tesi d’un expert en la dieta mediterrània, Fayez al-Haq ben Fetah. Aquest nutricionista, mantenia que la vitamina H era cabdal en l’alimentació de l’home, especialment si residia a llocs aïllats i poc poblats. Després d’anys d’investigació, Fayez no tenia cap dubte que la vitamina H era imprescindible per millorar la resistència dels ossos i que una bona manera que tenia el cos per obtenir-la era acompanyar els àpats amb una salsa groguenca que duia ou i oli o bé prenent formatge fet amb llet de vaca menorquina. Però el més extraordinari del seu treball és que mantenia que els millors ous per fer aquesta salsa provenien de la península Ibèrica; i no de tota, ja que sembla que els balears i catalans no presentaven aquesta qualitat i la seva closca no era tan resistent. Concloïa el libanès que la salsa feta amb ou catalano-balear no enduria els ossos. Impressionat amb si mateix va escriure un opuscle poc llegit fins que Milos el va difondre: “Huevos versus ous, huesos versus ossos: la relació de la duresa càlcica”.

Milos va fer una fortuna entre els cuiners, en editar aquest treball, però la va perdre quan va convocar un congrés interdisciplinari d’oculistes i nutricionistes a Hamilton, Nova Zelanda. L’assistència fou escassa. La comunitat científica li prestà poc interès i desesperat pel fracàs de la seva iniciativa, va començar a veure hacs pertot. Internat en un psiquiàtric, només en surt per veure partits de rugbi jugats a la Polinèsia. Segons conta el seu metge, s’exalta en veure ballar la Haka, una dansa guerrera que ballen els jugadors i ell mateix abans de començar els partits i es calma d’una manera increïble quan algú fa passar la pilota entre els tres pals, que curiosament tenen una forma prou coneguda: d’hac majúscula. Aleshores deixa de ballar i somriu cofoi. Ningú no ho entén.

Properament editaré la seva biografia, que dedicaré a Tomeu Febrer, Arturo Bagur, Josep Maria Quintana i Mateu Martínez, si és que són capaços d’arribar vius al dilluns de Gràcia. Bones festes!