dilluns, de gener 03, 2005

LA BAULA PERDUDA I EL POLÍTIC

LA BAULA PERDUDA I EL POLÍTIC

Ho sospitava. En mi sempre notava una cosa rara. Pelut de mena, amb mandíbula poderosa, de cama curta i amb els peus gairebé prènsils del tot, m'havia considerat una prova de l'existència de la baula perduda entre l'home i els simis. Me'n sentia i me'n sent orgullós. Conserv trets fisiològics d'un avantpassat extingit. Charlton Heston no s'hi adeia massa, en aquest paper, encara que va habitar temporalment el seu planeta i, fins i tot, amb els simis, hi va jugar alguna partida de backgammon. En canvi jo i en Jordi Pujol, posem per cas, teníem certa similitud amb la criatura ancestral. El descobriment d'un fòssil de Pierolaphitecus catalaunicus, batejat amb el nom de Pau, confirma que la baula era catalana i emprava estris de l'època. En Charlton era afeccionat a les armes, molt més modern com si diguéssim. Que rebentin d'enveja els veïns! Som més antics, i les coses antigues són més cares que les modernes. Segur que els altres es defendran dient que aquesta meva teoria demostra que ells estan més evolucionats. Tant me fa. Estic satisfet amb el meu paper de baula perduda pervivent.

El que em desagrada i lament és no haver arreplegat alguns dels seus costums. El Pierolaphitecus era un homínid que trepava, potser l'única característica que mantén l'home actual. Incapaç, això no obstant, de pujar als arbres amb facilitat --exceptuant Tarzan, Boy i Jane, tots ells personatges ficticis-- com a molt hom es dedica a l'escalada lliure o fins i tot a la trepada metafòrica. Em sembla prou evident que hi tres tipus d'homes: els baula, els sapiens normals i els trepa. Els primers mantenim el glamour, l'alcurnia, l'aroma antiga; els segons inventen, pensen i treballen o maten el temps fent d'actors; però els tercers... aquests sí que són de bona raça. Els tercer tipus d'home, triomfa. Tots coneixem algun trepa i li va prou bé. Sobre tot perquè sol ser sord o, si més no, no escolta massa. El seu evolucionadíssim cervell li obtura la trompa d'eustaqui i no li permet sentir res del que diuen els que estan al seu voltant. Si ho sentia es deprimiria en veure que els cau tan malament. Alguns d'aquests hi senten una mica millor, però encara gaudeixen d'un avantatge molt més gran, l'evolució és sàvia: no escolten. Sentir i escoltar no és ben bé el mateix. Els que no hi senten triomfen econòmicament, o en la seva feina. Disposen d'una llengua llarga, i això els confereix una bona capacitat per llepar. Fa goig de veure'ls actuar. Els que no escolten ho tenen més difícil per trobar feina. Podríem assegurar que només els resten dues opcions: ser uns narcissistes i viure satisfets en un altre món o fer el que alguns d'aquesta espècie: dedicar-se a la política. No vos heu fixat mai que el polític no escolta? Sens dubte el polític era un simple sapiens, però la cadira l'ha transformat en Homo sapientissimus; menja de tot, gairebé sempre a bons restaurants i viu de l'administrat. També sol anar molt ben vestit, dóna la mà contínuament, somriu d'una manera falsa i viatja cada dos per tres, sempre de gorra. En jubilar-se pot fer coses incomprensibles per a l'home baula i per al sapiens corrent. Algú entén com és possible que Felipe demani l'indult de Vera o que Aznar pugui predicar a universitats dels Estats Units? No hem d'intentar entendre-ho, només admetre-ho; aquells són molt savis, els altres no ho som. De tots els tipus d'home actuals és el que ho té més difícil per aconseguir feina. Hi ha poques places per ocupar, per això quan n'aconsegueix alguna, teòricament per quatre anys, s'hi aferra... amb la sana intenció d'aprendre, no vos penseu. També n'hi ha de generosos i que treballen pel poble. Segurament només deuen ser simples mortals que s'han equivocat de feina. Per això dimiteixen abans d'acabar el període per al qual han estat triats o ho deixen prest, en acabar la primera i última legislatura. N'hi ha pocs.