LES MILLORS FESTES DEL MÓN

Les millors festes del món

Sempre hi ha d'haver qualque excepció, és una regla establerta que es contradiu a si mateixa. Cervantes l’hauria poguda incloure perfectament en el primer capítol del seu Quixot, en què explica com el cervell de l’antiheroi es trabuca en intentar entendre algunes sentències o filosofades. Considerem, no obstant, que la regla és certa; donem-la per bona. En el cas que comentaré més avall, Alaior és l'excepció.

Jo, que teòricament som de dues viles, he copsat que tots els pobles diuen que les seves festes són les millors del món. Alguns fins i tot en fan una qüestió de puresa de sang, com els ciutadellencs que s'emocionen, ploren i pontifiquen sobre l'origen de les seves festes. Mal ciutadellenc deu ser qui no faci aquestes coses. Per residir en aquelles contrades sembla que et calgui passar per l’Estació Subministradora de Glòbuls Acabildats de dalt sa costa Nova on et fan una transfusió/donació que et carrega les artèries amb unes hematies especials que a més a més de transportar oxigen són capaces d’acumular una certa emoció en veure una bandera vermella amb una creu blanca, suposadament relacionada –açò és un secret, o una heretgia-- amb l'orde de Malta. Els alaiorencs –els vells i els nous-- no som tan extremats, considerem que les festes que fem al nostre poble són fantàstiques i punt, sense comparances ni teatre afegit; com a molt convidam/obligam amics i visitants que s’omplin la gargamella de cervesa o de pomada. Coincidim –com els habitants de la resta de l’illa-- a mantenir l’afecció centàurica menorquina a idolatrar un animal creat per l’home: un animal que vam fer créixer per convertir-lo primer en una màquina de guerra; després en una eina de treball i de transport; i finalment en un company de luxe a qui li podem rebentar l’esquena, esquinçar la boca amb el mos i fer-li passejar un exposició itinerant de crosteres just devora els esperons del cavaller tot dient que l’estimam i que ell s’ho passa bé durant les festes. Però a Alaior no hi ha, o no em consta que n’hi hagi, santllorencers de dalt de tot: una mena de persona endèmica del Cap de Ponent. Tampoc no tenim erudits que hagin dedicat pràcticament tota la seva vida a estudiar i investigar sobre l'origen de les festes de Sant Llorenç, o a cercar el Llibre de les set sivelles (que haurien de ser sibil·les). Certament hi ha més d'una persona que hi ha perdut hores, a remenar documents, però només de passada. Tampoc no és habitual que un mes abans a cada bar del poble ja se sentin tambors i fabiols o que en alguns establiments et servesquin una mescla, ben rara per cert, de cafè amb avellanes, o un diari i avellanes, o qualsevol cosa amb avellanes o gin amb llimonada --la pomada, ni esmentar-la; es tracta d’enriquir la indústria maonesa fent veure que ningú s’adona de qui resta amb les butxaques inflades com a conseqüència de travessar la ruta de la set--. Qualsevol any d'aquests s’hi publicarà un ban d'Alcaldia en què s'ordenarà que tots els ciutadellencs han de berenar obligatòriament, i durant la setmana anterior a Sant Joan --si són molt santjoaners, durant el mes anterior-- asseguts sobre avellanes per demostrar la seva identificació amb el poble. Aquest berenar haurà d'incloure obligatòriament una escudella de xocolati, un bocí de coca i un gotet de gin amb llimonada. Havent dinat, caldrà escoltar un fragment de Foc i fum. Hom valorarà especialment, i com a mèrit, flastomar contra els maonesos i tot el que hi ha rere el Pla Verd. Si, a més a més, es queixa contra l’excés de visitants i reivindica la construcció d’un dic que transformi aquella forquillada que en Neptú va fer a les roques en un port, fins i tot podrà ser declarat fill il·lustre, o arxiduc de Parella, qualsevol nou de juliol.

La particularitat alaiorenca és una altra. Els d'Alaior --em sembla que dec ser ben d'Alaior-- hem decidit que les festes del nostre poble no eren les millors del món i hem estat tan humils i conseqüents que no en xerram mai -- fem veure que no en sabem res-- i, per tant, ni tan sols les celebram. Ara bé, com que un poble sense festes --panem et circenses, exigien els romans-- no és gaire cosa, hem acordat que calia riure i xalar, col·lectivament i ritualment, uns altres dies: per això hem adoptat com a pròpies les festes de Sant Llorenç. Amb molta finor vam decantar els altres menorquins que hi participaven, mercadelencs i maonesos, i vam començar a repetir per Sant Llorenç –però ja no a la seva ermita-- allò que havíem fet per Sant Pere. I amb els anys la gent s’ha arribat a convèncer que aquestes eres les festes d’Alaior.

Alguna cosa deuen tenir aquest sant i aquests dies per haver bescantat del tot el patró del poble i les festes que antigament li dedicàvem. Com que tot un poble mai no es pot equivocar, deu ser ben cert que les millors festes són les de Sant Llorenç. Em neg a creure que sant Pere vagi fer alguna malifeta, ja que si fos així les completes no s’haurien fet a esglésies que porten el seu nom. Li recriminam, tal vegada, qualque anegada de la seva bassa que va provocar fotendes a Maó i Ciutadella?, o que durant la creació no vagi demanar d’estirar aquest indret fins a cala en Porter? Tanmateix mai no he comprès per què, si calia tanta festa, no es recuperava la pròpia del poble, entost de barallar-se amb els mercadalencs per veure qui tenia més dret a celebrar Sant Nicolau, altrament conegut com Micolau –que deu ser una reminiscència simiesca o una identificació amb la baula perduda-- i actualment com Festa des Caixers. Tan difícil és recuperar les arrels pròpies? Com és que ja no celebram les festes de Sant Pere? Serà capaç el senyor Portella de fer-les renéixer?

No crec que el motiu que fa que Sant Llorenç sigui tan especial l’hàgim d’atribuir a un jaleo en què els cavalls boten d’un en un –a alguns, els cavalls no els diuen gaire cosa; a altres, els animals ens hi sobren-- o al fet que l’agost hagi estat durant dècades el mes de les vacances i, per tant, un mes adient a fer-hi celebracions especials. Indubtablement no ho provoca que no hi hagi baralles o acords familiars per ser caixer pijo, ni allargaments artificials del matrimoni per no ser caixer separat, ni celibat opcional, temporal i voluntari per evitar ser conegut com el caixer pare fadrí, ni... en tenim prou amb el sobreposat, una munió de cavallers moderns amants de la doma i el saig diferencial que potser recorda en Barçola esgavellat matant infidels o que, si hom està tendre, ens retorna la imatge d’en Sebio dalt del cavall: l’únic home que entost de fer-lo botar va aconseguir --amb un delicat soroll que s’assemblava a una besada d’agraïment que escampava per tota la plaça-- de fer-li baixar les anques i aixecar el cap, mentre ell es posava semidret sobre els estreps per fer-nos creure que l’animal s’enlairava. Tota una tècnica, cada any més perfeccionada, que provocava una il·lusió col·lectiva. En Tamariz no l’hauria superat. Es feia estimar, en Sebio (a.c.s.). El motiu pel qual aquestes festes són volgudes i valorades ha de ser un altre i, quan hi reflexion, deduesc que per a alguns deu ser perquè, durant aquests dies, amics i familiars que han deixat el poble per anar a viure en altres contrades, l’enyoren i hi tornen. Per Sant Llorenç els alaiorencs es retroben pels carrers que van trepitjar durant anys, l’ambient canvia. Però la majoria no ha abandonat mai aquest seu poble, així que caldrà cercar una altra explicació. Quina? Vet-ne aquí unes quantes. D’ençà una setmana abans, tot és diferent i açò sempre agrada. Així que la resposta podria ser que són les millors por el ambiente, nomás, que diria un argentí. Vos sembla poc? O, si no, què trobau si concloem que són les millors perquè sí? No cal donar-hi gaire voltes, ni discutir: ens agraden més i punt. Sense més romanços. Si algú no hi està d’acord... paciència.

Que sant Pere ens perdoni. (Estic segur que si sant Llorenç li ho demana, ho farà). Que xaleu molt!