EXCOMUNIÓ

Aquesta reflexió va ser escrita quan una filleta de 9 anys, de Nicaragua, va quedar embarassada i el seu pare va ser excomunicat en fer-la avortar. Mai no va ser publicat, ja que el diari Menorca va considerar que el Vaticà ja s'havia pronunciat sobre el tema. Com que ahir hi vaig somiar, ara la faig pública.


EXCOMUNIÓ

Per un motiu que no ve al cas, jo vaig estar excomunicat. I l'Església, concretament l'anterior bisbe a través d'un prevere --només el Papa, el bisbe de la diòcesi a què pertany l’infractor, o un capellà autoritzat per aquest, poden fer-ho-- em va absoldre d'aquesta pena per tal que pogués rebre el sagrament de la confirmació. De la mateixa manera que als pares i als metges que han permès que la filleta nicaragüenca avortés, l'excomunió se m’havia aplicat latae sententiae --és a dir, de manera automàtica--. Per això vull aportar un altre punt de vista --el d'una persona a qui se li va aplicar la mateixa sentència-- sobre els comentaris que s'han fet arran de la frase pronunciada –i convenientment retallada per la premsa-- pel vicari general de Managua, Silvio Fonseca, i sembla ser que també per l'arquebisbe Miguel Obando y Bravo. Van dir, si fa no fa, que tots els intervinguessin directament en l’avortament de la filleta nicaragüenca de nou anys violada quedaven excomunicats perquè així ho fixa el Codi de dret canònic. Certament açò és el que diu aquest Codi, però hom el pot interpretar d’una altra manera.

Abans d'exposar el meu raonament, vull aclarir que personalment estic en contra de l'avortament, encara que amb els tres antics supòsits en què el permetia la legislació espanyola hi podria estar bastant d'acord. Amb el quart no hi estic gens, d’acord, encara que no jutj, ni critic, les mares que s’hi acullen: sobre el metges que el fan possible, n’hauríem de parlar. Això no obstant, el cas d'aquesta filleta em sembla prou clar --o, com a mínim, discutible-- i entraria de ple en dos dels casos que normalment acceptaria. Si en fos el pare i realment la seva vida perilla –cosa que no dubt--, estaria disposat a rebre una altra vegada l'excomunió i perdria el meu net nasciturus.

Molts de catòlics i de no catòlics s'han queixat aquests dies per l'aplicació d'aquest cànon. No entenc gaire les queixes dels no catòlics. Consider que qualsevol associació, grup, etc., pot dictar normes --lògiques o no, mentre no siguin contràries a la moral-- per admetre-hi els seus membres. El fet que apliquin a algú l'excomunió significa, simplement, que aquesta persona deixa d'estar unida a Crist a través de l'Església. Com s'ha de queixar qui ja no en volia formar part? Entenc, a més a més, que una persona excomunicada pot seguir unida a Crist igualment, però de manera individual. L'excomunicat no pot rebre sagraments, etc., però si hi té interès i declara el seu penediment pot tornar a formar part de l'Assemblea. Però, com es possible que un no catòlic es queixi que a algú no li administrin sagraments si aquests "signes indelebles" no li diuen res? No som catòlic ni cristià, per aquest motiu i per coherència amb el que dit més amunt m'hauria d'abstenir de criticar l’opinió de Fonseca i d’Obando y Bravo. Ara bé, malgrat que em contradigui, vull opinar i ficar-hi una petita cullerada.

L'Església s’ha defensat dient que no ha declarat l'excomunió ferendae sententiae --o sigui després d'un procés formal-- sinó que els pares i els metges han rebut la pena "latae sententiae" --cànon 1398 del Codi-- i que aquest tipus d'excomunicació no està ni tan sols reservat a la Santa Seu. Segurament ha estat així; l'Església simplement ha atenuat les paraules del vicari tot manifestant que cal aplicar la misericòrdia, un dels més elevats valors que predica, als infractors. Em sembla, però, que no seria sobrer que --com ho va fer en el meu cas-- tingués en compte diversos articles del dret canònic que poden fer que aquesta família nicaragüenca pugui seguir rebent els sagraments, ja que per a ells, tant aquests signes que "imprimeixen caràcter", com el fet de formar part de la Comunitat, sembla que són coses importants. Els pares tenien por de perdre la filla si aquesta no interrompia la gestació del net o de la neta. Van voler salvar, equivocadament o no, la vida a la seva filla: van actuar en legítima defensa. Si fos jutge consideraria que els era aplicable, per analogia, el cànon 1323.4 del Codi de dret canònic vigent i que diu que "no restarà subjecte a cap pena qui quan va infringir una llei o un precepte (...) va actuar coaccionat per una por de caràcter greu, encara que aquesta només fos relativa, o per necessitat, o per evitar un greu perjudici, excepte si l'acte era intrínsecament dolent o comportés mal a les ànimes". Francament, no creieu que els pares tenien prou por? No considereu que volien evitar un greu perjudici? El possible mal a les ànimes o considerar l’acte “intrínsecament dolent” no m'acaben de fer el pes per evitar que algú declari públicament que els pares són innocents segons el mateix dret que alguns preveres --no tots-- han considerat que els condemnava. Dissortadament, ni som jutge ni expert en dret canònic, però la meva opinió és que el mateix Codi que condemna la família també l’absol. No calia ni tan sols parlar de misericòrdia, n’hi havia prou a interpretar el Codi d’una manera global i amb ganes de comprendre l’actitud dels pares. I, sobretot, tant els preveres implicats com la premsa havien d’haver tractat l’afer d’una manera molt més discreta: una filleta de nou anys mereix molt més respecte.