VULL SER MILITAR!

Cada any esper, ansiós, l’arribada dels Reis, i no pels regals, ca!, sinó per veure què passarà amb la Pasqua Militar. De bon començament par l’oïda per escoltar l’Himne nacional. Però no hi ha manera que me’l sonin. La veritat és que jo voldria que me’l cantessin, preferiblement amb aquella lletra que diu “Gloria a la Patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol”, però no hi ha res a fer. Als nostàlgics només els agrada bombardejar-me amb aquesta tonada per Sant Antoni o per Sant Joan. Deu ser que tenen ganes de tocar-me el nas o que els provoca una eufòria infinita veure algú amb levita dalt d'un cavall. I jo que volt i volt pel poble el “Dia de la Raza, el 18 de juliol i altres dates assenyalades... Cap èxit. Sort em queda d’Internet, on puc trobar aquesta tonada, i d’altres.

Això no obstant, els sentiments de la gent són sempre millors que no esperam i sempre hi ha algú compassiu Enguany m’han regalat un discurs de categoria. El senyor Mena no té preu. Li estic ben agraït. El dia de l’Epifania del Senyor, ha sorgit un nou salvador de la pàtria, la dels veïns, evidentment. Al·leluia! Què faríem sense aquest exèrcit triomfant? No ho vull ni pensar.

Tenint en compte les meves innates aptituds per als jocs d’estratègia –Risk, Stratego, escacs normal, o escacs japonès i una mica per al xinès i el coreà— m’havia d’haver fet militar. Dissortadament, durant la joventut era més bé insubmís. Un pecat que es cura, tanmateix. Ara no dubt que em vaig errar. Em veig com a capellà castrense, o directament com a templer: hauria quedat preciós amb aquest hàbit. No crec que hagués dit aquesta mena de parides --ja és curiós el nom del Salvador-- però alguna n’hauria fet. La broma és la broma. I si després de la broma et concedeixen una jubilació avançada, és per pensar-s’ho. La vida és així d’injusta: un sabater la fa i el foten fora i sense indemnització. Però, si treballes vestit de caqui i de tant en tant beses una bandera, només cal que diguis alguna coseta que faci mal a algú perquè et passin a la reserva. Cobrant, eh! I per si no en tens prou, et regalen el carnet del PP, que cada vegada que pot far passes per convertir-se en el PM, o Partit Militar: els meus!

A la milícia tot són avantatges. No tens problemes per escollir la roba, si no penses arribes més amunt, etc. Però és un lloc on només poden entrar els escollits, per això em van declarar inútil: un encert per part seva. Ja ho sé que en som, d’inútil; la putada és que l’Estat no em concedesqui una pensió per aquest motiu. I motius li’n don sempre que puc, però res: no piquen.

L’enyorat Ramon Barnils deia que el problema d’alguns militars se solucionaria afegint al Codi militar una article, que més o manco havia de dir així “El militar que dijere que quiere salvar a España, será ajusticiado al amanecer sin instrucción de causa”. Senzill, barat i eficaç, el mètode Barnils. Jo en discrep. Preferesc que continuïn com fins ara i em facin reglas com el del senyor Mena. Encara que de porc i senyor se n’ha de venir de... Ell què deu ser?

El súmmum de la glòria d’un salvador és esdevenir dictador. Després estàs salvat. Amb el tems et diran de tot i probablement acabaràs arrestat al teu propi domicili. Excepte que només sigui un militar aficionat com ara el Che Guevara o en Fidel Castro. En aquest cas fins i tot seràs idolatrat per l’esquerra. Si acabes essent jutjat, sempre trobaràs algun país que t’aculli i en cap cas no hauràs de tornar el que hagis robat. Perdó, el que t’hagin regalat. Tu moriràs sol i oficialment pobre, però la teva família serà rica.

Sortosament ens queden militars assenyats. I molts! No tenc cap problema a reconèixer que sent admiració real pels senyors Baldomero Hernández o Alejandre Sintes. Sempre recordaré, amb goig, una intervenció d’aquest darrer en el programa de Ramon Colom “Millennium”. Em va fer canviar la meva opinió sobre l’exèrcit. Hauré d’engegar el vídeo per repassar-lo i oblidar algun dels seus companys. Maleïda sigui l’hora en què no vaig optar per fer carrera. O beneïda la meva miopia, que tampoc no ho saps mai.

Francesc Sintes Giménez