Piscines a les basses

Ara tothom vol una piscina. O més d’una. Deu ser perquè els veïns en tenen. No es pot viure sense posseir el mateix (o més) que allò que gasten els del costat. Pocs mesos després d’haver capolat un aljub, hala, a fer-ne un d’esportiu, però a “lo bèstia”. I, mai no, a la zona de ses basses. Deu ser una mena de memorial: “El museu de la bassa”. Ja ho deia fa unes setmanes: Alaior-aigua=amor-odi. En realitat, el que Alaior necessita no és aquest recinte esportiu. Les termes de la modernitat no tenen sentit. Perdó, sí que en tenen: captar vots.

Fóra més natural continuar sent una ciutat capdavantera. La història és la història. El que defineix el meu poble és l’exportació d’empresaris –ens encanta enriquir Maó--; amagar les indústries pròpies i envoltar-les d’un complex residencial i, finalment, ser prou hàbils per derrotar un cabildo de tota la vida. Aquí sí que vam donar una lliçó. El “mauro” que va emparar Carretero va fer època. Fins i tot va abandonar la política. Això té un mèrit extraordinari. Algú recorda gaires polítics que hagin plegat? Alaior es quedava la Universitat i Cabildolàndia s’havia de conformar a adoptar un cavall refusat a Vigo perquè havia perdut el seny del tot. I encara sort que la collonera que passeja l’animal just ha canviat de color. De tant de fregar-li les parts entre glop i glop del “botellón” , cada dia perd més el color verd original i es daura com si la hi freguessin amb Netol. Tant de bo cap alcalde de Guixolàndia no se li acudi mai d’aixecar una estàtua al “Llargandaix sonat”. Faria por entrar en una vila que ens rebés amb un bèstia que tragués foc pels queixals.

Alaior, si vol potenciar l’esport, hauria de fer un pista de gel. Presenta més avantatges que no una piscina. Vet-ne aquí uns quants. S’hi pot jugar a hoquei gel, cosa que a cap altre poble no podrien fer. Gran afluència. Cap a Alaior s’és dit!. També s’hi pot patinar i patinar amb estil és quelcom com no s’estila. Estam més dotats per a la patinada vergonyosa i humiliant. Practicar l’hoquei, a més de permetre estomacar el contrari d’una manera reglada, comporta un increment de la riquesa important. Efectivament, les botigues venen molt més en vestir un jugador d’hoquei que no un nedador. Aquest, amb un barret i un “tanga” ja va servit. L’hoquei tapa les vergonyes de l’edat, la natació les fa visibles. L’hoquei amaga les xulles, la natació les fa més galdoses. A la roba s’hi pot afegir publicitat, al cos d’un nedador no: els tatuatges són grollers. Fins i tot admet una publicitat més subjacent que la inflació: “No creus que ens hauries de votar? Anima’t!” Però encara hi ha més avantatges. L’hoquei no és tan elitista. La natació distingeix entre mascles fashion depilats –mestressetes-- i neandertals hiperpeluts, “patanegras” com jo mateix. Això fa mal. Em direu que nedar és bo per a l’esquena, però som del parer que una bona esquenada no té preu. Bé, el de les fregues del fisioterapeuta. Una fregada trempant, però legal, sempre és oportuna. La pista de gel artificial estalvia aigua, si la comparam amb la que consumeix una piscina, detall a tenir en compte des del punt de vista ecològic. A l’estiu s’hi està de conya, i a l’hivern també: ens surts més calent que després de travessar el pati vint vegades a una velocitat propera a la d’un bòlid de fòrmula-1 –els dies que feia fred-- acompanyat (o estirat) de l’“hermano” Antonio. Curiosament, els McLaren es trenquen més que no ell aleshores (li envii un record i li desig que millori el seu estat físic). I, per acabar, una pista de gel permet caminar sobre les aigües, encara que sigui fent polissonades. Francament, no hi ha color. Som del gel. Incrementa la fe i això mou muntanyes. És més teològic.

La febre per les piscines s’encomana. Primer en vols una, després mitja dotzena, més endavant només vols que plogui perquè ja no hi ha prou aigua per omplir-la. A Cabildolàndia ja anam per la tercera. I no aturam: hi ha moral. La segona, fins i tot s’ha omplert amb aigua que prèviament es va salar. Té pebrots la cosa. Més que no el cavall de què parlava. Havia de ser d’aigua salada, però ningú no es pensava que això volia dir d’aigua amb sal. És una meravella. Tot l’hivern rep una quantitat d’islandesos que fa por. Gràcies a ella, els cabildets cada dia neixen més rossos. Un islandès sempre és un semental preuat. Bé, els cabildos són/som com són/som. Quan ja tinguem prou piscines, reclamarem camps de golf i després ja tindrem qualque acudit per animar les campanyes electorals. Calla, que n’acab de tenir un: “I si fèiem un polígon industrial?”. Un polígon com cal, vull dir; no un Bassa Hills. “For Sale”, que no puc pagar la hipoteca de la mansió.