JOAN PONS

El meu padrí de confirmació, el prevere Miquel Anglada Gelabert (a.c.s.), em contava que una vegada el meu avi passejava per Ciutadella amb uns forasters per mostrar-los la ciutat. En passar per davant de la Catedral, aquells li van comentar que el campanar no era gaire cosa. El meu avi els va contestar: “I ves... és fet aquí”. I és que els cabildos ja ho tenim, això: som fets aquí. Bé, tots no. N’hi ha un que és galàctic.

Durant les darreres dècades, els ciutadellencs s’han avergonyit del port i han fet ufana pertot de les seves Festes i el seu cantant Joan Pons. Si no fos perquè el nom de la vila està molt arrelat, hom gosaria a dir que amb gust li haurien canviat el nom i li haurien posat Ponsella, tanta era l’estima que sentien per un senyor que mereix ser valorat dintre del seu àmbit: és un gran artista, un grandíssim intèrpret. Record la primera vegada que el vaig sentir cantar al Liceu. Ho vaig fer a través de la ràdio. Sempre m’ha agradat la l’òpera. Durant el descans –no record quina obra interpretava— el van entrevistar i mig plorós va tenir un record per al seu pare. Em va emocionar, fins i tot més que quan canta. Ja fa dècades d’això.

Deia García Márquez que ell escrivia perquè no sabia parlar. Es veu que el conte és aplicable a l’orgull dels ciutadelllencs. Tenim una persona gran quan canta i molt petita quan parla. Li convindria callar. L’admiraríem més. És possible que l’organització del concert en què va intervenir diumenge passat fos deficient, però em sembla que abocar bavera com ho ha fet contra la Directiva del Cercle Artístic i contra els músics, demostra que potser no n’hem d’estar tan orgullosos com pensàvem. No en sabem més, Joan. El concert el va muntar gent de casa. Aquesta gent, per tant, és flaca. Però, ves per on, demanaré l’alta com a soci del Cercle Artístic. M’hi sent obligat.

En adreçar-me a un doctor “honoris causa”, hauria de tractar-vos de vós i així ho faré. M’agradaria, Joan, que tornéssiu el títol de doctor que us va concedir la UIB i el canviéssiu pel de doctor “divinitatis causa”. No sé si heu assolit aquest categoria divina, però em fa l’efecte que en teniu ganes i que gairebé ja us hi sentiu. On és aquella persona noble i amb sentiments que ens emocionava? On s’ha quedat? A Nova York? A Milà? A Andorra? Desig que torni, de tot cor.

Heu ofès la presidenta, una al·lota que no cobra pel seu càrrec, i els músics. En el primer cas, em sembla que us heu passat; en el segon, crec que us hauríeu de disculpar. Quan vau començar a cantar, segur que alguna altra divinitat no us considerava bon company de repertori: us hauria agradat que es referís a vós en els mateixos termes que heu emprat per referir-vos a uns músics semiafeccionats? Quan us vau comprometre a cantar amb el seu acompanyament, no sabíeu qui composaria l’orquestra? Si no ho sabíeu teniu excusa, però si n‘estàveu advertit, haurien fet bo fer un mutis.

Em fa l’efecte que si el concert hagués rebut una gran subvenció l’orquestra hauria pogut estar a l’alçada de la vostra divinitat. Malauradament, diuen que massa amics vostres abonen els seus imposts a altres terres i per aquest motiu Ciutadella, Menorca i Espanya no disposen de més pressupost per dedicar-lo a un art que sense subvencions no existiria. Si això és cert, i esper que no ho sigui, us agrairia que comentéssiu a alguns d’aquests amics la possibilitat de tornar a fixar la residència legal a Espanya, que maldéssiu de convèncer-los puix seríeu els primers a guanyar-hi.

Us continuaré escoltant, perquè em produïu un plaer intens. Cantau com els àngels, és cert. Però en obrir la boca per opinar, em recordau només l’àngel caigut. Els plats bruts es renten a la cuina. Amb tot, us don la raó en tot el que heu comentat sobre el tracte rebut per la vostra senyora. Mereixia ocupar un lloc adequat.

Ben atentament