Reencarnacions pròpies (o impròpies)

M’he reencarnat diverses vegades, la qual cosa m’ha permès ser testimoni d’uns fets excepcionals. Record perfectament que com a poll resident a la cabellera de Nathan ben Abraham, vaig presenciar com Moisès decantava les aigües del mar Roig. Més endavant i ja com a corb del desert, vaig assistir a una altra fita extraordinària: Josuè va aturar el Sol i ningú no va caure, malgrat la velocitat de desplaçament del cossos que volten per l’Univers. La frenada va ser impactant, però tothom va mantenir l’equilibri. En el meu cas, el mèrit va ser ínfim puix m’acabava d’enlairar aprofitat un corrent d’aire calent que feia patxoca. En qualsevol cas, en tornar a arrancar, el desordre planetari va ser nul. Val a dir que el procurador de Mart va presentar una mena de queixa/denúncia a la Societat Intergalàctica, que va ser desestimada per qui aleshores n’era president, un tal Florentino Pérez, que no tenia res a veure amb el famós constructor que segles més tard faria fortuna amb el maó sense hac volàtil.

Anys més tard, quan havia pujat de categoria en l’escala animal, m’havia convertit en un gos famolenc, però puc jurar que el Cid guanyà una batalla, tot i haver mort hores abans. En realitat, els moros fugiren en ser incapaços de suportar el flaire d’aquell cos en descomposició accelerada. A continuació, em vaig reencarnar en un colom. Fou així que vaig contemplar els increïbles fets que van tenir lloc a Nàpols durant el gener de 1799. El general francès Championnet foragità el rei Ferran de Borbó del seu regne i per evitar revoltes suggerí als preveres de la ciutat que la sang de sant Gener (el famós San Gennaro), es liqüés fora de temporada. El miracle va esdevenir. Atès que el sant havia estat nomenat cap de l’exèrcit napolità uns anys abans, en expulsar el francesos el sant va ser jutjat –i va perdre el judici malgrat que el representava un brillant prohom-- per traïdor a la ciutat. La seva imatge, i açò que era d’or, fou passejada pels carrers –en realitat va ser arrossegada— i finalment tirada al fons del mar, on encara deu ser si ningú no l’ha treta. Els napolitans escolliren sant Antoni com a nou cap de les tropes. Nàpols no venera traïdors. Convindria que el Ple de Cabildolàndia aprovés d’agermanar-nos amb la ciutat esmentada i compartir sant?

També, com a peixet del Iangzé, puc prometre que Mao Zedong va batre el rècord mundial de natació de llarga distància. És cert que només surava fent el mort i que es desplaçava riu avall, però també ho és que feia un fred que pelava i que cap dels seus porus no s’enravanà ni recordà els bonys del cutis d’una gallina desplomada en cap moment.

I així, entre transformació i transformació, he arribat al segle XXI. Tot i que gairebé no em moc de Cabildolàndia, puc certificar que una repetició de miracles com la dels darrers anys, mai no l’havia presenciada. Efectivament, em sembla que difícilment, si més no amb l’ossa actual, veuré uns casos semblants i tan seguits. El nostre president aconsella destruir documents a distància per Andratx –sens dubte destaca per la seva habilitat telepàtica-- i l’august exgeneral Pinochet emmalalteix i sana tot depenent del col·lapse de la Justícia xilena. Que l’han de jutjar: es posa malalt; que es paralitza el procés: sa com una ballarina del Bolxoi. Cada cop m’ho posa més difícil i la meva fe trontolla. Ara, als seus 91 anys, s’ha recuperat d’un infart de cor –un cas a estudiar en una persona que no consta que en tengui-- i es prepara per córrer la marató de Pasqua, que tindrà lloc el proper abril al celobert de la seva miserable residència. I és que tothom sap que roman en un habitatge més reduït que els pisos que s’aixequen per aquí. Gràcies a Déu, en Castro no es cura, segurament perquè no s’ha dedicat gaire a la pregària i ha preferit encapçalar la llista de proeses de Guiness com a orador infatigable. Val a dir que don les gràcies perquè ja em sent incapaç d’assumir tanta metafísica. Francament, no sé si passar cap d’any a Xile o a Cuba. Pensant-m’ho bé, em quedaré a casa a veure si algú m’explica com és possible comandar i no enriquir-se. M’asseguren que per aquí hi entenen. Miracle, senyors, miracle!