dimecres, de novembre 15, 2006

DANIEL ORTEGA, EXTERMINADOR D’INDÍGENES

Van guanyar els sandinistes? Jo diria que sí, però també diria que no. Hi ha victòries i victòries. Ja ho va dir Pirrus, rei de l’Epir: “Una altra victòria com aquesta... i estam perduts”.

Resulta curiós l’esclat d’alegria entre part dels cronistes espanyols en referir-se a les eleccions de Nicaragua. La realitat és que el resultat és el que és: Ortega serà president d’una manera totalment legal. Va ser qui més vots va obtenir en les eleccions PRESIDENCIALS. Però també és cert que els sandinistes no han guanyat: han estat derrotats. Per què ho dic? És ben simple, han obtingut quaranta-un escons (sempre que aconseguesquin el suport dels sandinistes dissidents, que n’han obtingut sis), ja que, ells sols, només n’han obtingut trenta-cinc, contra els quaranta-nou que ha acumulat la dreta. La “cohabitació” acabarà sent obligatòria. Aquest és el sistema i la victòria és legítima, però si el seguíssim a Menorca, el president del CIM seria del PP, la qual cosa seria absurda si tenim en compte que l’esquerra té més consellers.

No comprenc com es parla de derrota de Bush i victòria d’Ortega si ambdós presidents estan en la mateixa situació. Entenc que el cop a Bush ha estat més fort, car ha rebut una crítica clara a la seva política, pel que fa a la resta, la situació és la mateixa: a la “bancada” –com diuen a Nicaragua— hi ha més representants de l’oposició a Ortega que partidaris seus.

Sincerament, confii que aquest cop Ortega es deixi d’experiments. Tot sembla indicar que la cosa pinta bé. De moment ha confirmat que aplicarà les reformes constitucionals ja aprovades, que respectarà les inversions estrangeres i, sobretot, ha reconegut part de les barrabassades que va dur a terme contra els “misquitos”, els “sumos”, “els “mayangnas” i els “rames” i contra els pastors “moravos”. Aquests actes criminals, condemnats per la “Comisión Interamericana de Derechos Humanos” de la “Organización de los Estados Americanos” van tenir lloc en els primers anys de la dècada dels 80, especialment durant la “Navidad Roja”, quan aquests grups ètnics van ser desnonats, reprimits i expulsats de les seves terres. Sobta el silenci de molts partidaris del sandinisme sobre aquests fets. I ho dic ben alt, car en aquella època vaig ser dels que es van creure la propaganda que divulgava el règim, i restàvem convençuts que “hi havia indis dolents”.

Es veu que això d’indis bons i indis dolents encara dura. No record haver sentit ni llegit mai cap crítica d’un Comitè de Solidaritat amb Part dels Pobles d’Amèrica Llatina. Tanmateix, em deman què diferencia els maputxes, per posar un exemple, d’aquests indis desafectes. I no ho entenc, la veritat. És que no ho puc entendre de cap de les maneres. Val a dir que parlar de genocidi sempre m’ha semblat excessiu en aquest cas. El nombre total de morts s’allunya molt d’aquelles carnisseries que consideram genocidi: les dels jueus, gitanos o armenis. Sovint es rebaixa tant la qualificació de genocidi que prest el concepte perdrà totes les connotacions. No don credibilitat, mentre no em demostrin que vaig errat, als que diuen que van morir entre dos i tres mil indígenes. De moment només s’ha pogut demostrar que una desena part d’aquestes xifres correspon al nombre de persones exterminades. En quatre casos, almanco, aquests indígenes van ser enterrats vius. Ho corroboren l’ACNUR i una organització independent, com la Creu Roja. Que aquesta darrera és digne de crèdit, supòs que ningú no ho posa en dubte. És tan neutral que fins i tot va concedir un passaport a un criminal com Josef Mengele, com ha reconegut l’actual president de l’entitat, malgrat que diu que els va enganyar. Per tot això, no entenc la diferència de tracte que han rebut els indígenes de Nicaragua amb els de Xile. Quina diferència hi ha entre que et facin fora del Bio-Bio (Xile) i que et treguin de les voreres del riu Coco (Nicaragua). Els principals responsables, Daniel Ortega, Humberto Ortega, Tomás Borge, Lenín Cerda i, Omar Cabezas... mai no han pagat pels seus crims.

En definitiva, reconec que els sandinistes van fer una bona feina en treure “Tachito” Somoza del poder, però aquí s’acabà la seva bona feina. Si fa uns anys ens vam queixar pel fet que un exnazi com Kurt Waldheim fos escollit president d’Àustria, ara no entenc que celebrem que un criminal com Daniel Ortega sigui president de Nicaragua. Em semblaria bé que ho fos un altre sandinista, però mai no m’alegraré que ho sigui aquest senyor. També podríem parlar de qui es va convertir en el terratinent més important d’Amèrica Central, de qui va incloure el camp de beisbol particular de Somoza en part de la seva finca, etc. La corrupció entre les sandinistes va ser tan important com la que després hi va haver entre els que els van fer fora del poder. El mateix Ernesto Cardenal ha criticat diverses vegades la corrupció sandinista.