La llista més votada

Em fa l’efecte que més que parlar de la llista més votada, hauríem de començar a fer-ho de la “menys rebutjada”. Seria molt interessant poder emetre un vot doble. M’imagin unes paperetes úniques en què --entost del nom de tots els candidats d’un partit--, únicament hi hagués un espai per posar dues creus: una al partit escollit i l’altra al que hom no vol veure comandar ni en pintura. Tal vegada així la gent tornaria a acudir a dipositar paperetes dintre de les urnes.

Es queixa el PP –especialment el PP— del sistema electoral. Francament, no ho entenc. No li ha anat tan malament amb l’aplicació del sistema de d’Hondt. Certament, tenint en compte els precedents, copsa i sorprèn veure que amb un 47 % del vot a les Illes, no governi amb majoria absoluta. I tal vegada sigui açò, precisament açò, el que ens hauríem de fer mirar: com és possible governar amb majoria absoluta sense que un partit no hagi rebut una mica més del 50 % dels vots dels ciutadans? La Llei d’Hondt, que moltes vegades els ha afavorit, ara no ha donat als populars els rendiment esperat. Podrien aplicar el vell sistema d’adoptar trànsfugues, però necessiten un temps per enredar-los: posem unes setmanes. No sempre ha estat així. A Madrid, a la “Comunidad de Madrid”, fa pocs anys, ho van aconseguir en unes hores. Si s’hi posen, reeixiran. Dominen el tema. Tanmateix, a la llarga invertir així no ret.

Personalment, tant me fa qui comandi. Cada cop més, em sent decebut pels polítics. A cada partit –també al PP— hi trob coses que m’agraden. Juraria que tret dels trets referits a la identitat nacional i els que tenen en compte la defensa del territori, amb la resta de qüestions, ens posaríem tots d’acord sense massa problemes. Governar no pot ser tan difícil. El que sí que ho és, és ser a l’oposició. Som dels que creuen que les eleccions no es guanyen, sinó que es perden. El que governa ho té tot a favor per repetir. Tot... excepte l’actitud. Si conserva les formes i evita de convertir-se en la “dictadura de la majoria”, el poble li ho reconeix. El mateix PP ho va comprovar quan Aznar va repetir: el segon cop va obtenir la majoria absoluta. No cal anar tan enfora per veure que això es calca pertot: n’hi ha prou d’estudiar el que ha passat a Ferreries. A les Illes, en Jaume Matas no ha repetit i cal que es demanin –els del Partit Popular— on van fallar. La resposta és òbvia. Massa ganes de fer malbé Eivissa i de vestir de festa una butxaca, els va fer la guitza. Açò i l’atac esbojarrat i personal contra la Munar. Qui sembra, cull el que ha sembrat. El PP ho sap. Ho podria admetre públicament, però no ho farà. És més còmode culpar el sistema electoral. Un sistema, d’altra banda, que els paga la campanya electoral, que concedeix un sou als més “llepons” de cada partit i que, sovint, permet que sense arribar a la meitat del suport del poble, hom pugui actuar com si l’hagués obtingut. Aquest és el drama.

Insistesc: governar no pot ser tan difícil. Són els partit els que es compliquen la vida. A Ciutadella mateix, governarien tranquil·lament si no haguessin sentit l’impuls –o la pressió interna-- d’amagar entre els candidats dues persones que tothom coneix prou bé. I com que les s coneixen, alguns ciutadellencs, fidels a la ideologia popular, van preferir de negar-los el vot. No podem retreure al Partit Popular de Ponent que fa quatre anys vagi encabir en la seva candidatura tres persones que no mereixien ocupar una cadira al Saló Caòtic, però sí que els podem retreure que dues d’elles–ara que ja sabem com actuen— hagin rebut l’honor de repetir. En açò, el poble ho defineix com abús. Abans no sabien –o no ho sospitaven— qui havien escollit; ara, quan sí que ho sabien perfectament, no tenen excusa: la van vessar.

Assumir les derrotes hauria de ser el primer acte d’humilitat d’un partit. Gairebé mai no ho és: un altre motiu que es dóna al poble per quedar-se a casa el dia de les eleccions. Hom prefereix d’aplicar la màxima de Johan Cruijff: “La culpa és de l’entorn”. I així anam fent... i criant pèl. I pel camí, anam transformant la via en un “beatle” tan pelut que més que senda complicada per als que vindran, és una autèntica catifa persa que els convida a assumir el poder. Qui la calciga hauria de donar-los les gràcies pels serveis prestats i trepitjar amb cura aquesta estora. Tanmateix, si al començament és dolç de marcar les petjades sobre una superfície tan tova, amb el temps, aquesta es pot transformar en una pista de gel. I patinar fa que el govern torni a canviar de mans.

Tornant al començament: ha de comandar la llista més votada? Home, si obté prou suport, no hi posaria cap entrebanc. Em referesc a suport efectiu. La resta queda bé per omplir titulars. A Ciutadella comprovam que defensar aquesta consigna –que comandi la llista més votada--, és una “boutade”. De què et serveix comandar si el Ple et fa miques el teu pla? O aprens a dialogar, o et servirà de poc tenir deu regidors. Ara demanen i ofereixen aquest diàleg –fins i tot fan oferiments impensables a l’oposició--, però encara no fa quatre mesos no van voler escoltar ni els seus, per la qual cosa la seva credibilitat és molt minsa. La poden recuperar, i tant que poden!, però per fer-ho caldrà treure la garnera i fer net. I em referesc a una garnera nova. La resta són romanços. I no saber ni guanyar, ni perdre.