Som un bujot: insultau-me una mica més

Avui tremol. No sé si deu ser perquè la melanina se m’esmuny o per les amenaces. Tremolar per tremolar, preferesc que sigui de por. Ser un màrtir sempre està bé. Fins ara només rebia insults de la dreta falsa –aquella que es vol fer passar per liberal--, ara s’hi han afegit alguns integristes del Fòrum. Hi ha poc. La pertinença d’alguns a un partit, és confosa amb integrar-se en una secta. La majoria dels seus militants insultadors –que esper que sigui una minoria dintre de les seves mateixes organitzacions--, tenen problemes a llegir dues línies que es decantin del pensament oficial; del pensament oficial del seu grup, vull dir. És una llàstima. Cada dia estic més convençut que obrir un compte de correu dedicat només a rebre anònims va ser una bona pensada. Per si algú encara no el sap i s’hi vol desfogar, vos el repetiré: f_sintes@wanadoo.es. És obert a rebre insults vint-i-quatre hores al dia, prou temps per fer feliç a qualsevol.

Particularment, preferiria que m’insultessin a la cara. Més que res per conèixer qui em vol tant de mal. Fins i tot és possible que així descobrís les propietats higièniques del crit groller, puix m’asseguren que és una miraculosa manera de fondre aquest excés de cera que s’acumula dintre de les oïdes. I si com diu la saviesa popular, dintre de l’oïda només hi ha d’entrar el colze, segur que els ultrasons són una manera gens nociva de netejar aquesta via auditiva. Remarc això d’ultrasons, el prefix s’adiu molt amb la ideologia esgavellada de més d’un: ultra. Cridau, cridau... a veure si així aconseguiu una cadira pública i quatre anys de sou i regals! Quant a regals, els millor els fan als parlaments valencià i balear. Boccata di cardinale!

Als meus blocs penjats a Internet, cinc en total, també rep comentaris interessants. Els que més m’agraden són els que inclouen un crítica constructiva. Aquests m’ajuden. Per suposat que també m’agraden els elogis: no som de pedra. N’hi ha que prefereixen penjar-los anònimament als mateixos blocs, altres me’ls envien particularment. A tots: moltes gràcies!

Tot aquest encapçalament, massa llarg si tant voleu, era necessari. No puc entendre com alguns militants toleren tan poc l’heterodòxia. Fins i tot gosaria a dir que confonen militància amb fidelitat extrema. Em sembla molt bé que acceptin les resolucions que hagi pres una assemblea, etc., ara bé, d’aquí a no intentar a comprendre què diu l’altre... Dubt molt que el PP sigui liberal, ho tornaré a dir les vegades que calgui. I no dubt gens que, de demòcrata, en té poc i, de cristià, no en té res. El cristianisme i el liberalisme són actituds. Ser d’esquerres també n’és, una actitud. “A una persona d’esquerres se li nota”, em va dir una vegada un catedràtic. Tenia raó. El mateix podríem dir dels ecologistes: un verd convençut ho demostra amb els fets i dóna exemple. Es pot ser verd i liberal? I, per què no? Es pot defensar el català i ser del PP? S’hauria de poder. (Faré un incís: el segon país més criticat pels verds ha sembrat 210 milions d’arbres en seixanta anys i un 6’5 % del país és bosc.).

Massa vegades ens deixam endur per allò que consideram que deu ser correcte. Així, per ser d’esquerres s’ha de ser antiamericà, antisionista... antipensament. Per ser del PP, antibasc, anticatalà, antiverd... antipensament. Ves per on, ambdós coincideixen en alguna cosa: tenen fòbia a pensar, a llegir –no em referesc al les “xorrades” que jo escric— articles i llibres que qüestionin la seva ideologia. Aquesta coincidència en allò bàsic demostra que tots ens podem entendre. Fins i tot els més extremistes. Encara no he afinat què cal per ser del PSOE; tot arribarà. Sospit que exigeix adorar Rodrígez Ibarras, Bonos, Chávez... i sobretot un ésser suprem: Alfonso Guerra, però només és una suposició. O no?

Als quaranta-cinc anys, encara no he descobert gaires coses. De fet, només una: als funerals és l’únic lloc on la gent s’entén. Tal vegada per això, aquesta ofensiva de Ciutadella té tanta fixació a penjar bujots. A Ponent s’anhela tant l’entesa que quan no hi ha ningú a qui plorar es penja un innocent amb la sana intenció de fer una trobada amical. Bé, això seria una explicació dolça de la festa. L’altra, la que m’imagin que té més a veure amb la realitat, és que així s’afusella mata sense matar. Es deixa tocada una persona o s’intenta de ridiculitzar una manera de pensar. Veis com al final tothom coincideix? Tot es resumeix a no deixar pensar. Deu ser que tenim pànic que ens puguin convèncer. El bujot és la demostració més clara que les coses no van bé. Per cert, hi ha molts de juristes que afirmen que el bujot atempta contra els drets de les persones. Ho dic per si algun constitucionalista de darrera hora vol defensar íntegrament la Carta Magna.