LA CONVERSIÓ DE CARLES BUSQUETS

Sovint em demanen notícies sobre el comodor Carles Busquets, aquell antic expert en amarraments que després de convertir-se en un tastador de primera de whisky DYC, s’havia retirat a eixugar la mona al Racó des Frares, convençut que reposava en un monestir. Per esbrinar què li havia passat, vaig consultar el seu terapeuta, un enigmàtic personatge que no tenc massa clar si el va posar bé o el va acabar de destrossar. Semblaria lògic que el “sanador” hagués guardat la confidencialitat, però es veu que era un bocamoll –curiosament una paraula composta de boca (la del port?) i moll (el del port?)-- i escampava massa detalls sobre el comodor.

En descobrir on s’havia amagat, més d’un –amb la millor intenció del món— va començar a visitar-lo. La majoria ho feia atreta per la seva reacció davant de les al·lucinacions etíliques, altres per fer-li algunes consultes més tècniques sobre el món de la mar i la resta per maldar de reinserir-lo en la societat, per la qual cosa li regalaven llibres, revistes, etc. Els partidaris de la construcció del port esportiu i del dic (amb i llatina) li pregaven que tornés a encapçalar el moviment proport però ell s’hi negava, cosa que satisfeia els contraris. De fet, preferia llegir i llegir. No obria boca. S’havia tornat un apassionat de la lectura. Hom pot assegurar que poca gent s’ha cultivat tant, en un període de temps tan breu.

Com que en aquell suposat monestir no disposava de textos litúrgics i --no ens enganyem— aquest tipus d’escrits ni tenen tirada ni es regalen, havia adoptat la Constitució com a codi de conducta i repetia els seus articles –que se sabia de memòria— com ho hauria fet amb les lletanies si en realitat residís on creia que era. Tot anava més o manco bé, fins que un bon dia un poca-solta li va deixar una revista d’un moviment ecologista. L’article principal d’aquesta revista tractava sobre l’escalfament del planeta i en particular dels efectes que provocava a Grenlàndia. Carles Busquets, sempre a contracorrent, va quedar glaçat. Mentre el món s’escalfava, ell es gelava. La previsió que les aigües de la mar apujarien alguns metres en poques dècades per culpa de la intervenció de l’home en la natura, li va provocar una sacsejada monumental. Això podia ser mortal en el cas de Ciutadella. Es va vestir amb roba de sac i cobert de cendra començà a passejar pels voltants del port intentant de convertir qualsevol persona que trobava en un ecologista radical. “Convertiu-vos!”, repetia. Ben prest el port li va quedar petit, (atenció: els bons ciutadellencs cal que passin directament al següent paràgraf, sense llegir la frase que ve a continuació) cosa gens estranya si tenim en compte les seves dimensions.

Veure’l rodar pel poble, impressionava. Gairebé es podria afirmar que feia por amb aquella pinta de predicador. La gent en fugia i el pobre Carles, desesperat per la minsa quantitat d’acòlits que s’afegien a la causa ecologista, va començar a lluitar sol. Completament barrejat per tanta lectura mal compresa i amb les neurones encara delicades després de les magranes de DYC, es va posar a escriure. Com a bon constitucionalista, estava convençut que allà, en aquell text magnificat, sacralitzat i criticat hi trobaria la resposta: la solució definitiva. Es va centrar bastant en el títol preliminar, el que parla de la unitat i la indissolubilitat d’Espanya.

Carles va arribar a la conclusió que una excavació a cala en Busquets atemptava contra la unitat del país i això era massa greu com per no rebel·lar-s’hi. Empetitir l’extensió de l’Estat per fer-hi un port esportiu era –al seu parer— una il·legalitat intolerable. Furtar una, dues o més hectàrees a la pàtria “común e indivisible”... mai de la vida! Què s’havien cregut! Els partidaris del port el volien convèncer que el volum del país no canviaria, puix el peltret s’abocaria dins d’unes pedreres que també formaven part d’Espanya. No hi havia manera de convèncer-lo. “La Constitució no parla del volum, sinó de l’extensió del país”, els repetia emprenyat. Era conscient que Espanya no perdria gens ni mica de pes amb el moviment de terres previst, però no podia suportar que tornés petita. No li volia sostreure ni un pam quadrat. Durant uns mesos va adreçar queixes, peticions i cartes al Defensor del Poble, al conseller i a la ministra de Medi Ambient... Per ara no li han fet cas. Embafat de tant de menyspreu ha abandonat els seus estudis jurídics i s’ha dedicat a la seva autèntica passió: la coreografia de cançons de la dècada del 70. Ha perdut tota l’admiració que sentia per María Dolores Pradera, ara idolatra Palito Ortega. El trobareu qualsevol nit per baixamar. El coneixereu perquè canta “La chevecha”. I és que a Ciutadella les coses es veuen millor després carregar la bodega, però just abans “que suba a la cabecha”. Dissortadament el crani del comodor està negat de cervesa. El DYC ja no el tasta. El troba car i poc ecològic. Diu que escalfa els pols i que això enfonsa Ciutadella. És una manera de veure les coses. Gens criticable.