ELS REGITUBBIES

La setmana passada va predicar a la Casa de la Beneitura el prestigiós Armand Batalla. Observareu que he posat predicar i no donar una conferència, perquè és el que realment va fer. Com a bon convers, en Mando –així el coneixen els seus amics—s’ha convertit en un pacifista radical. Tan radical és, que no dubta a repartir bledes si algú no està d’acord amb les seves idees. Cal demanar-nos, per tant, si va ser encertada la idea que vingués a Ciutadella. Particularment, em sent incapaç de donar una resposta. I m’hi sent perquè d’una banda no som expert en el camp de Batalla i de l’altra perquè em fa pànic que en un cop de radicalisme em confongui amb un sac de boxa.

La decisió de dur el Mando a Cabildolàndia la va prendre la cúpula del PP, sempre d’acord amb afiliats i simpatitzants. En un principi la sessió havia de tenir lloc a la seva subseu, el Casino 17 del PP, però finalment van considerar que per evitar un conflicte ideològic entre tradició i modernitat –és urgent de fer un important estudi sociològic d’aquesta entitat quasineoconservadora-- era millor canviar de parada. La intenció purament didàctica dels organitzadors i la neutralitat del local escollit finalment eren, per tant, uns motius prou interessants per assistir-hi.

Així i tot, ja sigui portant el Mando o sense, el responsables de l’empresa esperaven un resultat diferent. El títol de la conferència era el següent: “Harmonia: regidora de la pau“. El motiu que els va empènyer a muntar l’acte és obvi: si tots els regidors de l’Ajuntament de Cabildolàndia diuen la veritat, cal deduir que els culpables dels enfrontaments són els altres; sempre els altres. Solucions? I tant que n’hi ha, només cal cercar-les. Si més no, així ho afirma Armand Batalla.

Les seves propostes són d’allò més interessant. En faré un petit resum. Considera convenient de construir una sauna només per a regidors, amb piscina climatitzada, etc. El cost seria ínfim, ja que en cap cas l’abonaria l’actual equip de govern. Es demanaria un crèdit que es començaria a abonar cap a gener de 2008, és a dir, quan ja no serien responsables de les finances municipals. Donada l’experiència adquirida en aquest tipus de despesa, el resultat havia de ser forçosament exitós. En Mando no creu convenient de reunir els regidors per fer uns exercicis espirituals abans de cada ple, ja que el representant del Fòrum es podria sentir ofès a causa de la seva fília pel món islàmic. La contraproposta popular d’informar-se abans de posar els peus al Saló Caòtic i fer-ho exclusivament a través de mitjans de comunicació especialitzats en periodisme catòlic semblava una bona idea ja que, a més a més, a Cabildolàndia hi ha una emissora de Radio Popular (una coincidència?). Dissortadament, després d’escoltar el contingut del seu missatge durant uns mesos, hom va decidir que no era adequat, atès que --probablement per una interpretació massa radical de la doctrina de Losantos--, entost de calmar només aconseguia excitar el personal i augmentar la seva crispació: justament allò que aquesta conferència volia evitar. Les males relacions amb Catalunya impedien de captar Ràdio Estel, que escampa un missatge cristià pur, però és tan pur que alguns no hi estan avesats i els ofega les paraules. Per tant, fora! Qui vulgui informar-se que ho faci pel seu compte o esperi que l’alliçonin a través del mòbil.

La part més sucosa de la conferència va ser la referida a convertir els plens en una reunió de regitubbies. Efectivament, és una solució poc clàssica, però barata i definitiva. Si fa no fa, les sessions de ple es desenvoluparien així. Els regidors, disfressats de tubbies, com els de la tele, se saludarien abans de cada reunió amb la popular –una altre cop aquesta paraula, és una fixació?— “Una abraçada...” i es fondrien amicalment, però d’una manera gens lasciva, entre si. Un cop llegit l’ordre del dia, començarien a debatre cada punt. Entre i entre, i just darrere de cada votació, es repetiria l’escenificació: “Una abraçada...”. I així fins al final. Els precs serien substituïts per una oració col·lectiva i en acabat tindria lloc una mena de confessió comunitària. El director de la cerimònia imposaria la penitència corresponent als que haguessin ofès algú durant el ple i després anirien plegats a fer un sopar de germanor.

No va estranyar ningú que Armand Batalla hagi adoptat darrerament el nom de Pau Pax. El públic que va assistir a la conferència va sortir més que satisfet, gens crispat, fet que va incomodar els organitzadors. Es petonejava, es donava la mà, es demanava perdó... Va ser una gran nit. Si no estau d’acord amb el que he dit, queixau-vos al Mando. Una abraçada a tothom.