Qüestió de nassos

Eugenio dos Nassos és el millor especialista del món en cirurgia plàstica. Fixau-vos que he dit plàstica, ja que el que fa no és un simple retoc en un nasset per millorar-lo. Res d’açò. Eugenio dos Nassos, conegut com “la Glòria d’Èvora” transforma, reconstitueix, arranja deformitats, tapa... i és que en realitat ell se’ls estima, els nassos.

L’insigne dos Nassos va ser pràcticament un desconegut fora de Portugal fins que el New York Times li va fer una entrevista prou sucosa, atès que Michael Jackson volia que li reconstituís la seva nàpia per poder sortir de Neverland. Tot això no tindria gaire importància, però gràcies a haver llegit l’entrevista, vaig adquirir la seva obra Una qüestió de nassos. En ella, hi explica que hi ha diferent tipus de trompes humanes: l’asiàtica, menuda; la de Cleopatra, encisadora; la de Pinotxo, mutant; la de Cyrano, impressionant i molesta; la del propi Jackson, desapareguda o perduda; la dels boxejadors, destrossada; l’occidental, poderosa i gran; la jueva, vilipendiada; la de Góngora, ofesa; la meva, perfecta; la refredada, tan plena que goteja. N’hi ha més, però qui necessiti incrementar la informació que don, (i us la don de franc) la podrà aconseguir en el llibre de dos Nassos. I és que el va escriure per vendre’l, no perquè jo el plagiés ni el resumís.

La part més interessant de l’estudi és la que fa referència al nas del senyor Acebes. De fet és gràcies a aquest treball que Michel Jackson s’hi va adreçar –a Eugenio- per tal que li arrangés el que altres cirurgians sense escrúpols –estètics, en aquest cas- li havien fet malbé. Afirma Eugenio dos Nassos que el cas d’aquest polític és singular. Considera que no té una explicació versemblant. El va conèixer quan Acebes era petitó. En aquella època ja deia mentides tot lo dia. Ho feia amb una classe impressionant, sense immutar-se. De fet, destacava per la seva capacitat innata a esgavellar qualsevol polígraf amb què el posaven a prova. Curiosament, encara que en mentir era capaç de controlar els batecs del seu cor, la suor de les mans, la respiració, etc., les mentides li inflaven el nas de tal manera que el delataven. El cas del seu nas, però, no era comparable al de Pinotxo, que amb el temps va recobrar la mida inicial; a Acebes li restava roig i trempat. El seu pare estava desesperat i només s’encomanava a sant Gepetto, fins que va descobrir que aquest sant no existia. Sortosament per a la imatge familiar, es va assabentar que a Lisboa –Évora ja li havia quedat petita- hi havia un cirurgià que feia meravelles i acudí a la seva consulta acompanyat del gran mentider.

Eugenio dos Nassos afirma que ha intervingut més de tres-centes cinquanta vegades l’apèndix nasal d’Acebes i també que no comprèn com és possible que encara es mantengui en un estat tan perfecte. La comparació amb el de Michel Jackson és quelcom que qualsevol estudiós fa. Que té un nas que no tengui l’altre? A hores d’ara són moltes les teories publicades sobre el tema. Tanmateix, sembla evident que alguna cosa hi té a veure la genètica d’Acebes. És més, ja no li cobren les intervencions, però a canvi li han fet signar davant de notari un document on es compromet a cedir el seu cos a la ciència, una vegada ens abandoni. De fet, només interessa el nas, però ja que hi som posats no costa res estudiar la resta.

I així està el tema. Acebes continua mentint i mentint, mentre confia en l’habilitat del gran Eugenio per amagar el seu vici. Continua sent el somni de molts científics, que ja l’han proposat com a candidat a l’obtenció del guardons “Goebles 2006”, “In-Creïble segle XXI” i “Mentider del mil·leni”. I hom es pregunta com és possible que per deixadesa no es guardi part del cartílag que li extreuen en cada intervenció, a veure si aconsegueixen cèl·lules mare amb les quals es podria regenerar qualsevol teixit. Maleïda sigui l’hora en què la comare va llençar als fems el seu cordó umbilical, encara que sospit que ell no fou engendrat, sinó creat. Forçosament, ens hem de fer una pregunta: qui dimonis el va crear? I com ho va fer?