SOM MONÀRQUIC

M’han deixat servit amb la commemoració del 75è aniversari de la II República. Som monàrquic, què hi faré? M’encanta mantenir un hereu, m’ompl. I a son pare i als seus familiars vius... i fins i tot pagar algun deute del seu besavi. Ja sabem que qui paga mana. I així em fa la impressió que puc dir al “primero de los españoles” el que ha de fer. “Joanet: trepitja aquesta catifa!”. “Ara, saluda!”. “Una rieta per a aquelles senyores...”

Em pensava que el nostre rei era un fred. Per això, la darrera passejada que va fer fa uns mesos per Vitòria me’l va atansar. Efectivament, mentre uns exaltats li cridaven “Erregean campora”, ell, tan solemne, mentre anava saludant amb la mà, va amagar quatre dits i només va deixar recte el d’enmig: va fer una botifarreta! Bé, va ser un frankfurt i sense mostassa, però va demostrar que no era una figura de marbre. Entre el seu dit i el d’en Colom, no sé quin triar. Un índex contra el dit del cor... És complicat decidir-se. Un senyalava cap a Amèrica, l’altre contra els ofensius. La vida és dura.

Com la monarquia del Regne Unit, no n’hi ha cap. No heu admirat mai les capedetes de la reina britànica? Una a l’esquerra, una a la dreta... i mentre es descol·loca les cervicals i cerca el Réflex dins de la seva bossa espantosa, m’ho pas de conya escoltant la “Marxa per a pompa i circumstàncies” d’Elgard, el “God save our Queen” o el “Rule Britannia”. És extraordinari. Música per a sibarites. No és fantàstic sentir que el príncep Charles, el meu admirat Charles, vol ser un tàmpax? Abans algun francès volia ser el Sol, però és que els francesos només sabem dir coses sense sentit. El Sol! I de nit, què? Ens quedarem sense rei? O és que semblarà que passam l’estiu a Islàndia i patim per clocar els ulls dormir... Si Don Gato em deixés els seu antifaç, encara rai. De fet l’única paraula ben dita per un rei francès va ser “Ai!” i sembla que la va dir en Lluís XVI abans d’afluixar de ventre en caure-li un full de ferro ben esmolat prop del clatell. La República havia nascut i ja ho feia amb mal estil... Hi ha la tendència a criticar els reis i lloar els presidents de les repúbliques que van venir després. Els presidents són elegits pel poble i el poble mai no s’equivoca, diuen. Deu ser ben cert: Hitler, Kurt Waldheim, Milosevic, Evo Morales... són unes bones tries, sens dubte. O n’Azaña i els seus “tiros a la barriga”. En canvi, ningú no recorda grans reis com Frederic II de Prússia, el nostre Amadeu... Em qued amb la monarquia, m’evita problemes i no m’equivoc en triar el cap de l’Estat, me’l donen fet. M’estim més que en representi en Joan Carles que no en Fraga, i això que no sé què diuen cap dels dos. Les monarquies electives ja m’embafen més, no és el mateix. ¿Com podrem comparar el “balla manetes” de la nostra reina amb una benedicció papal urbi et orbi inacabable, en què a més alguna mà estranya ha esborrat aquell fragment que s’havia de dir en andorrà? Si almanco es pronunciés només en llatí! Cinc minuts i cadascú a casa seva.

Aquí –a l’illa, vull dir--, de reis, no en vénen gaires. De tant en tant a fer una llagostada, que és cuina típica menorquina. Allò que solem menjar quan no hi ha res més al frigorífic i que surt tan bé de preu. Però els reis ens agraden... especialment a Ciutadella. Fins i tot canviam noms de places que ens recordaven els nostres avantpassats empordanesos per dedicar-les als que no van poder ocupar el tron: plaça de don Joan de Borbó; alça petit! I jo que som monàrquic, però gens borbònic, pens un instant en n’Amadeu, aquell que no van deixar regnar. I amb el desaparegut Manuel de Portugal... El dubte i el problema sorgeixen quan sona la “Marxa reial”; la trob ben lletja, massa prussiana tot i els arranjament que hi va fer Pérez Casas. Com devia ser abans d’arranjar-la? Comprenc que en Frederic el Gran la vagi regalar, fart de patir mal de cap. És ben bé perquè tornar els regals és de mala educació que fa unes ganes que SEUR faci una volta per aquelles terres. No podríem tenir un petit record pels Hannover i sonar el britànic? Al cap i a la fi ho vam ser prou anys. I durant Sant Antoni, entre els dàtils secs que esmussen, els confitats que et provoquen mal de queixal i la banda de música i el “xina-xina”, acabes boig. I sort que no hi han posat lletra i que les taronges són boníssimes.