AMARRAMENTS A CIUTADELLA

Els cronistes no es posen d’acord sobre què va passar exactament, Val a dir que en aquell moment no li van donar massa importància. O potser és que l’Audiència Nacional va emetre una “cautelaríssima”, encara no resolta per deixadesa, que impedeix que la llibreta on es van consignar els detalls sobre el fet surti de Salamanca. O d’allà on sigui.

La qüestió és que els darrers estudis es decanten per desmentir que el va tenir lloc fa uns trenta anys a Sanremo fos el “I Simposi Interdisciplinar sobre la Música i els Amarraments Marítims”, com se’ns ha venut fins ara. Els nous investigadors opten per una altra teoria. Sembla confirmat que un ciutadellenc, Carles Busquets, hi era present. El tal Busquest, comodor del Club Marítim des Racó des Frares, feia anys que volia trobar la manera de resoldre el problema dels amarraments a Ciutadella. Dissortadament, el seu domini lingüístic de l’italià era tan deficient que el taxista no el va dur al “Congrés sobre Tècniques d’Amarrament i de Nusos de Mariner”, sinó que per un desentès el va portar a l’hotel del costat, on tenia lloc la presentació a Itàlia de la coneguda marca de whisky mesetari “DYC”. Cal exculpar el pobre taxista, que es va confondre involuntàriament. Talment, no hi ha tanta diferència entre “dic” i “DYC”; i si en parles a dos locals veïns... no hem de ser durs amb el responsable. Perdonem-lo.

En la presentació del “viejo whisky español”, es va repartir alcohol de manera desmesurada entre els assistents. Al cap d’unes hores ja no sabien on eren. Carles Busquests ja anava ben brut quan va començar a sentir música celestial al teatre de l’hotel. Iva Zanicchi feia hores que cantava “L’arca di Noè”. Carles sentia aquella lletra i s’emocionava... “partira la nave partira...dovè arriverà?, questo non sa”. No cal culpar-lo que entre el poc italià que sabia i la mona que portava estigués ben convençut que havia acudit al lloc indicat. La festa continuava. Zanicchi cantava “La riva bianca, la riva nera” i Busquets cada cop estava més segur que sortiria del suposat congrés fet un expert en nusos, dics i amarraments.

Al dia següent, les coses van continuar de la mateixa manera. L’afecció per la nova beguda augmentava i el seu entusiasme per l’erudició en qüestions nàutiques no minvava gens ni mica. A mig matí, la mona ja era considerable. Aleshores va succeir el miracle. Maria Dolores Pradera, que feia un gira per la Costa Azzurra, va començar a cantar. Com a gran artista, va emocionar Carles Busquets: “Vamos amarraditos los dos, espumas y terciopelo...”. “Això promet”, pensava el comodor. Cada cop estava més convençut que aquella dona era un experta en el tema... el seu interès creixia i creixia. I ja no vos dic (o DYC) què va succeir en sentir “a trotecito lento recorremos el paseo”. “Ep, parlen de trot, barques i cavalls: de Ciutadella!” En Busquets ja no veia res més que imaginacions. Mentalment travessava un passeig que anava des pla de Sant Joan a sa Farola. Exaltat entrà a la sala. La senyora de la cançó estava esplèndida aquell dia, tot i que Carles Busquets no entenia per què, si veia dos guitarristes idèntics, només veia una cantant! Es va preocupar tant que mai més no va tastar el DYC, tot i que en tornar a poble –amb la gatera ben dormida-- va fer una gran propaganda sobre aquest elixir entre els gran bevedors de gin locals. Els volia convèncer que entre aquest DYC i la Pradera se solucionarien dos dels greuges ciutadellencs contra Maó. Si maonesos gaudien d’un gran port i fabricaven una espècie de ginebra de mal beure. els ciutadellens podien construir un dic, que patrocinaria DYC si li permetien de construir una fàbrica d’aquesta marca de suc intastable. L’estupor entre el poble augmentava en sentir-lo. La gent parlava i discutia sobre què li havia passat a Itàlia.

Setmanes després va arribar Maria Dolores a Ciutadella. En Carles va anar a rebre-la. En veure els dos guitarristes idèntics, “Los Gemelos” es va convèncer que els efectes de la mona perduraven i es desesperà. Encara sort que en veure’l estès a terra, ara quiet, ara remolcat, la Creu Roja el va portar a casa. El recital de Maria Dolores Pradera va ser un èxit, però el pobre Carles mai no es va recuperar i es va recloure al Racó des Frares, convençut que es trobava en un monestir. El dic mai no es va arribar a construir. Ni la fàbrica de DYC. Només va aconseguir que els joves s’amarrassin pel passeig Marítim les nits de cada dissabte. Són coses que passen.