HAVIA ESTAT UN GRAN GURÚ

Amb la lloable intenció de millorar les relacions entre els polítics de Ciutadella, l’associació “Entesa, sí; Estesa, no”, va convidar el gran gurú de Calcuta, Semprah Sta-trankih (venerat sigui el seu nom!) a impartir un curs de relaxació i domini dels impulsos vitals. Semprah (enaltit sigui el seu nom!) era un avançat. Només el precedia la seva fama, potser per això va ser l’escollit per posar pau entre els polítics de Menorca i especialment de Ciutadella. Poc sospitava que una carrera tan brillant acabaria tan malament.

La seva arribada a l’illa ja presagiava un mal fat. En trepitjar l’aeroport la gent es meravellava de veure una persona tan esquifida. Estava tan magre que la companyia aèria ja li havia demanat a Barcelona si volia una butaca o es veia amb cor de formar part de l’equipatge de mà del seu acompanyant, un traductor. Havia fet tant de dejuni que pesava més l’espècie de bolquer amb què es tapava que no ell. Per això, en posar els peus a Maó, els maleters es van sentir obligats a protegir-lo del vent de l’illa amb uns plafons que feien de mampara. Part dels mitjans de comunicació escrits, la dominada per una mà negra coneguda per tothom, va boicotejar la roda de premsa. Tanmateix, encara va fer algun acòlit nou entre els periodistes. El darrer adepte.

De camí cap a Ciutadella va veure vaques i va demanar d’aturar-se a beneir-les. Aquest detall el feia sentir com a casa. Va parar als primers tres llocs per fer el mateix. Animal sagrat que observava, benedicció que li queia al damunt. Les vaques no entenien res. En veure que aquella terra era plena d’aquells animals, va considerar que amb una benedicció general n’hi hauria prou. Li van proposar i va acceptar de fer-la des de dalt del Toro i això li va agradar. D’una banda no hauria de fer tants de moviments de braç i de l’altra es va convèncer que el nom del cim tenia quelcom a veure amb les seves creences. “Entre tantes vaques –va aclarir— bo és que hi hagi un bon toro”.

En arribar a Ciutadella, la Policia, que no havia estat avisada, el va multar per anar malvestit, en aplicació d’una ordenança municipal, aprovada recentment, que impedia mostrar més popes –on dimonis eren les seves?— del que la discreció dels més primmirats permetia. Gràcies a una trucada a les autoritats, es va desfer l’embull, tot i que li van exigir que es tapés, cosa que va fer amb el primer que li van donar: quatre draps vells. Algun malpensat estava convençut que allò era el nou hàbit de “s’homo des be” o una fotenda d’aquella festa i el va insultar de mala manera. Sta-trankih (lloat sigui el seu nom!) restà impertèrrit davant d’aquell allau de renecs.

I començà el curs. La sala era plena a vessar. Va explicar que el primer que calia era asseure’s amb les cames creuades i amb els dits polze i índex en contacte. Seguidament i després de fer unes respiracions s’havia de repetir la paraula sagrada “Om”. Això s’havia de fer allargant la pronúncia d’aquest mot: Ommmmmmmmm. Va ser un èxit. Aquell vespre, els regidors de totes les forces polítiques estaven tan avinguts que van anar a fer una canya junts. Semprah (recordat sigui el seu nom!), encara que hi era convidat, va refusar la invitació ja que no bevia alcohol i volia meditar una estona, com feia cada nit.

Quan tot feia preveure que l’èxit del curs seria absolut, dos dòbermans –diuen que A. Guerra i Zaplana— van fer una trucada urgent a representants insulars dels seus partits per tal que maldessin de boicotejar-lo. “No podem perdre les formes --els van dir--, un polític tranquil seria un desastre”. Per si no n’hi havia prou, de Maó van arribar algunes reclamacions. Alguns gramàtics demanaven que s’aclarís si la paraula “Om” portava hac, o no. Semprah (exalçat sigui el seu nom!), ho ignorava, però per evitar problemes va dir que des d’ara durant les sessions es repetiria “Hom”: Hommmmm. La reacció dels assistents, en sentir aquest nou so, no va ser la del dia anterior. Les galtes se’ls posaren vermelles i començaren a recriminar-se comportaments. El gurú, no entenia res. Els regidors fins i tot van discutir sobre el disseny del quiosc des Born, on la nit anterior s’havien sentit tan amics. Semprah (avui, qui recorda el seu nom?) estava desconsolat. Va decidir que no obriria mai més la boca en públic i es va retirar a fer vida contemplativa dalt el Toro, per evitar l’afront de tornar a Calcuta amb un fracàs. Dalt la Sala, encara s’insulten i fins i tot Ai-me Matas i na Joana somien d’afegir-se al combat.