JA HE SIGNAT... SETZE VEGADES!

“Lo hise, lo hise”... i vos puc garantir que em sent molt millor. Feia unes setmanes que algun destacat militant del Partit Populista –antigament Popular— m’advertia que quan tornin a governar a Menorca, m’ho passaré molt malament. Quina por! Davant del dubte i per tal d’eliminar un creixent tremolor que m’estava dominant, havia de fer cosa. La policia municipal de Ciutadella --confosa en creure que aquest moviment de la meva ossa era una interpretació artística i no un autèntic “ball de sant Vito” provocat per la tensió— em volia multar. Sortosament els vaig poder aclarir que no m’estava preparant per ocupar part de la plaça de la Catedral o de ses Voltes durant els mesos d’estiu per fer duros i per tant no em calia abonar cap taxa a l’ajuntament. Res d’això. Els artistes són artistes i servidor només tenia por. El que no acab d’entendre és com es permet que algú faci sovint de “Don Tancredo” dalt la Sala i cobri com a alcalde. Són misteris de la vila.

Tornem-hi. Les amenaces m’incomodaven, no ho neg. El tremolor m’incapacitava. Davant d’això, no em restava més que trobar-hi una solució. Llepon de mena, em vaig plantejar d’afiliar-me al PP... però no m’hi haurien volgut; per tant, només em restava d’intentar de fer quelcom que motivés que em miressin amb bons ulls. L’oportunitat me la van donar Acebes, Rajoy i Zaplana. Recollien signatures contra l’Estatut català i a les Illes la Campanya tenia poc èxit. Segons havia publicat la premsa, només n’havien recollit entre 1500 i 1600: molt poques. Carregat de bones intencions vaig decidir d’adherir-m’hi. Concretament, em vaig proposar que un 1 % de les signatures procedents de les Illes, presentades en paper o a través d’Internet, havien de ser meves.

El procés va ser prou senzill. Només em calia emprar els noms de tots els meus avis, d’alguna besàvia (al cel siguin, tots), el d’alguns familiars polítics a qui giraria l’ordre dels cognoms, i “fer-los” signar. També hi vaig afegir alguna persona inventada del tot. Fer-ho, és prou senzill. Només et cal entrar en alguna pàgina web on et “calculen” quina lletra correspon a un número de DNI. I ja està! Ara, quan he signat setze vegades, em sent relaxat... més segur de mi mateix. I això que no hi donat el meu nom autèntic, probablement perquè açò meu no té nom!

Feia molts d’anys que no posava el meu nom a cap recollida de signatures. La darrera vegada que ho havia fet, va ser per afegir-me a la campanya a favor d’un referèndum on s’havia de decidir no sé ben bé què (em sembla que es referia a les corrides de toros). Vull aclarir que també vaig en contra d’aquest mateix referèndum. Som així. Un indecís.

El problema d’haver signat setze vegades és què em passarà si m’afinen. M’engarjolaran? Em multaran? Aquest dubte em trasbalsa. Jo preferiria la presó. Surt més a compte. Que em toquin la butxaca no m’atrau. La presó és més sana i relaxant. A més a més, sempre hi aprens alguna cosa.

Però, no he acabat d’entendre que, a les Illes, ningú assenyat vulgui firmar. Això que per fotre els catalans vulguis que a Madrid et robin deu ser una mena de masoquisme. Bé... “hay gente pa too”, com deia un gran torero. Negar que el masoquisme et provoca una emoció forta, un plaer indescriptible, és anar contra la física. I en aquest món, es pot fer de tot, tret d’anar contra la física. Des que he signat necessit de provar coses noves, dures. Ho he provat tot i no me n’he sortit. Repàs contínuament la secció de relax de La Vanguardia –el diari més consultat pels viciosos, ja que inclou l’assortit més gran de “dóminas”—i l’ensurt ha estat terrible: demanen una pasta...! Em podria autolesionar, però no és el mateix. Així que esper ansiós que el PP organitzi una altra campanya, ara que li ha agafat el gust. Mentre es decideix, recordaré cofoi aquesta en què he participat tan activament. Si al Humphrey Bogart i la Ingrid Bergman de Casablanca sempre els quedarà París, a mi sempre em quedarà el record d’aquell dia en què em vaig atracar al PP. I ho vaig fer setze vegades i sense preservatiu: a pèl! T’estim Zaplana, t’estim! No m’invalidis les signatures, "porfa"!