dimarts, de maig 13, 2003

UN AMIC NEGRE

El meu amic és negre –mal color per rodar per Ciutadella--, ve de l’Àfrica i és musulmà –una religió incompresa--. Per segons qui, això el converteix en “blanc” senzill. La seva sang, curiosament, és vermella. El doctor Puigvert ja ho deia, però jo no ho havia comprovat. Aquesta sang, la vaig veure brollar després d’haver patit un accident laboral que li va costar una baixa i una cicatriu prou grossa que no se li esborrarà mai més i li recordarà Menorca. Encara no m’ha empeltat cap malaltia. No és la millor persona del món, però no en tenc cap queixa

Ara l’han despatxat --res de nou per a qui no té massa drets-- i no li han pagat ni la feina feta. Cada dia és més pobre i els qui l’havien contractat més rics. No deu ser difícil fer-se ric d’aquesta manera; passejar amb el cap dret i la consciència neta ho deu ser una mica més. Formen una bona parella els empresaris; no sé ben bé de quin tipus, però una bona parella. Són l’autèntica demostració que el temps no passa: ells viuen al segle XVIII, o encara més enrere. Creuen que l’esclavatge encara és permès. Són molt valents aquests empresaris: no paguen i encara amenacen el treballador. Dos contra un --si és estranger millor-- sempre confereix més possibilitats de vèncer. Si el negre els denuncia sap que l’Àfrica serà un bon lloc per viure-hi i contemplar-hi el cel; que hi pugui menjar és una altra història. A l’Àfrica, hi estarà ben entretingut. Hi podrà passar moltes hores esperant que França decidesqui canviar un altre govern o iniciar-hi una nova guerra sense que cap plataforma pacifista es queixi. Però tot això no importa als empresaris. La parella se sent poderosa. De tant en tant, ambdós senten una certa repugnància per la manera com actuen i fins i tot quan s’afaiten tenen unes certes ganes d’escopir al mirall. Tanmateix, controlen aquest atac de rauxa i tot d’una es calmen: un bon empresari ha de saber controlar els obrers i les emocions i mantenir la casa neta, sobretot el mirall. Encara no han descobert que qui xucla sang no s’hi reflecteix, per això cada dia s’hi veuen més poc.

Se senten segurs aquests empresaris, tenen familiars a les llistes del PSOE i del PP; fet que atorga més garanties de tenir uns bons contactes, per si de cas vénen mal dades. El negre no els vol ni els pot denunciar; i si ho fa, com que ja serà a l’Àfrica, haurà de cridar molt perquè el jutge el senti. El seu advocat, si arriba el cas sortirà triomfant del jutjat. Li donaran la mà –sense cicatrius—, un cop amical a l’esquena i estaran convençuts que no hi ha res com pertànyer a una bona associació empresarial que defensi els seus interessos. Hi ha quotes que val la pena de pagar, sobretot si les paga el negre que tenia la sang vermella i que guanyava més diners sense fer feina. Per cert, jo tenia entès que no es podien fer massa hores extraordinàries, però el negret i els seus companys de feina n’han fetes moltes, moltíssimes. Si l’autoritat ho sabia... ai, ai, ai. Però havia oblidat que estan protegits per familiars de totes les tendències: no he dit res.