DE CABRES MERCADALENQUES

Atretes per la inauguració de la Sala Multifuncional i l’ampliació del camp de golf de Son Park, era lògic que el I Congrés Internacional de Cabres tingués lloc as Mercadal. Per manca d’informació les cabres organitzadores van optar per organitzar-lo en ple estiu, amb la qual cosa la dificultat per aconseguir allotjament va provocar que s’escampessin pel terme municipal. La manca d’oferta complementària per entretenir-se va fer la resta. Com que els restaurants es negaven a servir-los àpats vegetarians i que la resta de clients es queixaven per la seva forma rudimentària d’alimentar-se, eren expulsades sistemàticament de qualsevol establiment i van començar a devorar tot el que trobaven a jardins privats, etc., fins al punt de posar en greu perill el manteniment de la gespa del camp de golf, per la qual cosa van ser denunciades davant l’autoritat competent. Alhora, un altre segment de la població, el més devot, començava a fer conjurs anticabra per maleir-les, car de tots és coneguda la relació perversa entre aquest animal i el Maligne.

Els pobres animals, perseguits injustament i acusats de preparar un sàbat (un aquelarre, en castellà) es van dividir de tal manera que van ser incapaços de defendre’s de l’agressió simultània que van patir per part del cos d’elit de l’Ajuntament i la Santa Inquisició. El Congrés va fracassar de totes totes. I és una llàstima, ja que alguna de les ponències que s’hi havien de discutir eren prou interessants com per merèixer més atenció. Hi destacaven les següents: “És possible viure com una cabra?”, “Per què va fracassar el negoci de Roberto amb les cabres?”, “Quina ha estat la influència del Dómine Cabra en la literatura castellana?”, etc.

Però si la separació entre el cabrum va provocar la seva derrota i el seu extermini, sobta la divisió entre els guanyadors. Efectivament, el general encarregat de dirigir la batalla ha estat acusat davant del Tribunal Internacional de la Haya de crims de guerra en considerar que havia usat una força excessiva per enfrontar-se a les hostes enemigues, solament armades amb unes banyes i això només en el cas dels mascles, puix les femelles acudien indefenses a la batalla. Preferien els denunciadors que l’armada cabrum fos reclosa en un camp de concentració, destinada a fer-hi treballs forçats mentre esperaven el seu pas per l’escorxador on havien de ser sacrificades amb una passada de raó per la gargamella, anestesiades amb un glop d’Aigua del Cabra. Es veu que aquest sistema no és tan colpidor com el noble tret d’un afusellament traïdor i sense instrucció de causa. Alguns suboficials de l’armada enviada a combatre-les es defensen amb l’argument que cada dissabte alguna patrulla de caçadors es passeja pel camp menorquí per eliminar perdius, conills, guàtleres i altres éssers vivents sense que cap ONG critiqui aquest l’ús incontrolat de la força dels Amics del Rifle. Altres consideren injusta la persecució, ja que no es recorda que ningú no s’hagi queixat públicament per la manera que empra l’home per eliminar cargols i musclos, que són salvatgement bullits, o contra la pena màxima que s’aplica al llomanto, cruament torrat viu sobre la graella d’algun restaurant amb l’única intenció de satisfer els paladar d’uns sibarites que mantenen que així la seva carn és més saborosa. L’advocat defensor dels comandaments acusats, també argumenta que mai no s’ha aplicat cap sentència contra els pescadors de canya que, amb l’única intenció de passar-s’ho bé, delmen la població piscícola travessant-los els barrabams amb un ham i perllongant-los l’agonia dintre d’un perol d’aigua salada o sotmetent-los a una ingestió forçada d’oxigen, com si fossin ajusticiats en una cambra de gas a l’engròs, sense que s’hagi obligat d’aplicar-los un tret de gràcia per alleugerir el seu patiment.

Altres protestes provenen de les tropes paramilitars illenques que solen gaudir durant els caps de setmana amb un enfrontament simulat, en un improvisat camp de paintball, entre enemics ocasionals que són eliminats del joc en rebre un esquitx de pintura, la qual cosa els permet de recuperar-se amb celeritat suficient com per repetir l’experiència set dies després. Opinen els paramilitars, que s’haguessin pogut aprofitar les qualitats de les cabres per reforçar la seva preparació per a una guerra convencional, atès que aquests animals endimoniats estan dotats d’una potent capacitat per al salt, fet que els fa idonis per a la lluita dintre de l’illa en ser del pocs ésser vius que superen l’obstacle de les parets de pedra sense necessitat de capolar-les amb carros blindats.

Mentre es decideix la presentació d’aquesta denúncia contra els inculpats, el Ple de l’Ajuntament des Mercadal nomenarà una Comissió d’Investigació que en qualsevol cas servirà per entretenir el personal durant l’agost, mes en el qual l’avorriment entre els polítics és tan general que cal aprofitar qualsevol fet per passar l’estona.

JOAN PONS

El meu padrí de confirmació, el prevere Miquel Anglada Gelabert (a.c.s.), em contava que una vegada el meu avi passejava per Ciutadella amb uns forasters per mostrar-los la ciutat. En passar per davant de la Catedral, aquells li van comentar que el campanar no era gaire cosa. El meu avi els va contestar: “I ves... és fet aquí”. I és que els cabildos ja ho tenim, això: som fets aquí. Bé, tots no. N’hi ha un que és galàctic.

Durant les darreres dècades, els ciutadellencs s’han avergonyit del port i han fet ufana pertot de les seves Festes i el seu cantant Joan Pons. Si no fos perquè el nom de la vila està molt arrelat, hom gosaria a dir que amb gust li haurien canviat el nom i li haurien posat Ponsella, tanta era l’estima que sentien per un senyor que mereix ser valorat dintre del seu àmbit: és un gran artista, un grandíssim intèrpret. Record la primera vegada que el vaig sentir cantar al Liceu. Ho vaig fer a través de la ràdio. Sempre m’ha agradat la l’òpera. Durant el descans –no record quina obra interpretava— el van entrevistar i mig plorós va tenir un record per al seu pare. Em va emocionar, fins i tot més que quan canta. Ja fa dècades d’això.

Deia García Márquez que ell escrivia perquè no sabia parlar. Es veu que el conte és aplicable a l’orgull dels ciutadelllencs. Tenim una persona gran quan canta i molt petita quan parla. Li convindria callar. L’admiraríem més. És possible que l’organització del concert en què va intervenir diumenge passat fos deficient, però em sembla que abocar bavera com ho ha fet contra la Directiva del Cercle Artístic i contra els músics, demostra que potser no n’hem d’estar tan orgullosos com pensàvem. No en sabem més, Joan. El concert el va muntar gent de casa. Aquesta gent, per tant, és flaca. Però, ves per on, demanaré l’alta com a soci del Cercle Artístic. M’hi sent obligat.

En adreçar-me a un doctor “honoris causa”, hauria de tractar-vos de vós i així ho faré. M’agradaria, Joan, que tornéssiu el títol de doctor que us va concedir la UIB i el canviéssiu pel de doctor “divinitatis causa”. No sé si heu assolit aquest categoria divina, però em fa l’efecte que en teniu ganes i que gairebé ja us hi sentiu. On és aquella persona noble i amb sentiments que ens emocionava? On s’ha quedat? A Nova York? A Milà? A Andorra? Desig que torni, de tot cor.

Heu ofès la presidenta, una al·lota que no cobra pel seu càrrec, i els músics. En el primer cas, em sembla que us heu passat; en el segon, crec que us hauríeu de disculpar. Quan vau començar a cantar, segur que alguna altra divinitat no us considerava bon company de repertori: us hauria agradat que es referís a vós en els mateixos termes que heu emprat per referir-vos a uns músics semiafeccionats? Quan us vau comprometre a cantar amb el seu acompanyament, no sabíeu qui composaria l’orquestra? Si no ho sabíeu teniu excusa, però si n‘estàveu advertit, haurien fet bo fer un mutis.

Em fa l’efecte que si el concert hagués rebut una gran subvenció l’orquestra hauria pogut estar a l’alçada de la vostra divinitat. Malauradament, diuen que massa amics vostres abonen els seus imposts a altres terres i per aquest motiu Ciutadella, Menorca i Espanya no disposen de més pressupost per dedicar-lo a un art que sense subvencions no existiria. Si això és cert, i esper que no ho sigui, us agrairia que comentéssiu a alguns d’aquests amics la possibilitat de tornar a fixar la residència legal a Espanya, que maldéssiu de convèncer-los puix seríeu els primers a guanyar-hi.

Us continuaré escoltant, perquè em produïu un plaer intens. Cantau com els àngels, és cert. Però en obrir la boca per opinar, em recordau només l’àngel caigut. Els plats bruts es renten a la cuina. Amb tot, us don la raó en tot el que heu comentat sobre el tracte rebut per la vostra senyora. Mereixia ocupar un lloc adequat.

Ben atentament