AMARRAMENTS A CIUTADELLA

Els cronistes no es posen d’acord sobre què va passar exactament, Val a dir que en aquell moment no li van donar massa importància. O potser és que l’Audiència Nacional va emetre una “cautelaríssima”, encara no resolta per deixadesa, que impedeix que la llibreta on es van consignar els detalls sobre el fet surti de Salamanca. O d’allà on sigui.

La qüestió és que els darrers estudis es decanten per desmentir que el va tenir lloc fa uns trenta anys a Sanremo fos el “I Simposi Interdisciplinar sobre la Música i els Amarraments Marítims”, com se’ns ha venut fins ara. Els nous investigadors opten per una altra teoria. Sembla confirmat que un ciutadellenc, Carles Busquets, hi era present. El tal Busquest, comodor del Club Marítim des Racó des Frares, feia anys que volia trobar la manera de resoldre el problema dels amarraments a Ciutadella. Dissortadament, el seu domini lingüístic de l’italià era tan deficient que el taxista no el va dur al “Congrés sobre Tècniques d’Amarrament i de Nusos de Mariner”, sinó que per un desentès el va portar a l’hotel del costat, on tenia lloc la presentació a Itàlia de la coneguda marca de whisky mesetari “DYC”. Cal exculpar el pobre taxista, que es va confondre involuntàriament. Talment, no hi ha tanta diferència entre “dic” i “DYC”; i si en parles a dos locals veïns... no hem de ser durs amb el responsable. Perdonem-lo.

En la presentació del “viejo whisky español”, es va repartir alcohol de manera desmesurada entre els assistents. Al cap d’unes hores ja no sabien on eren. Carles Busquests ja anava ben brut quan va començar a sentir música celestial al teatre de l’hotel. Iva Zanicchi feia hores que cantava “L’arca di Noè”. Carles sentia aquella lletra i s’emocionava... “partira la nave partira...dovè arriverà?, questo non sa”. No cal culpar-lo que entre el poc italià que sabia i la mona que portava estigués ben convençut que havia acudit al lloc indicat. La festa continuava. Zanicchi cantava “La riva bianca, la riva nera” i Busquets cada cop estava més segur que sortiria del suposat congrés fet un expert en nusos, dics i amarraments.

Al dia següent, les coses van continuar de la mateixa manera. L’afecció per la nova beguda augmentava i el seu entusiasme per l’erudició en qüestions nàutiques no minvava gens ni mica. A mig matí, la mona ja era considerable. Aleshores va succeir el miracle. Maria Dolores Pradera, que feia un gira per la Costa Azzurra, va començar a cantar. Com a gran artista, va emocionar Carles Busquets: “Vamos amarraditos los dos, espumas y terciopelo...”. “Això promet”, pensava el comodor. Cada cop estava més convençut que aquella dona era un experta en el tema... el seu interès creixia i creixia. I ja no vos dic (o DYC) què va succeir en sentir “a trotecito lento recorremos el paseo”. “Ep, parlen de trot, barques i cavalls: de Ciutadella!” En Busquets ja no veia res més que imaginacions. Mentalment travessava un passeig que anava des pla de Sant Joan a sa Farola. Exaltat entrà a la sala. La senyora de la cançó estava esplèndida aquell dia, tot i que Carles Busquets no entenia per què, si veia dos guitarristes idèntics, només veia una cantant! Es va preocupar tant que mai més no va tastar el DYC, tot i que en tornar a poble –amb la gatera ben dormida-- va fer una gran propaganda sobre aquest elixir entre els gran bevedors de gin locals. Els volia convèncer que entre aquest DYC i la Pradera se solucionarien dos dels greuges ciutadellencs contra Maó. Si maonesos gaudien d’un gran port i fabricaven una espècie de ginebra de mal beure. els ciutadellens podien construir un dic, que patrocinaria DYC si li permetien de construir una fàbrica d’aquesta marca de suc intastable. L’estupor entre el poble augmentava en sentir-lo. La gent parlava i discutia sobre què li havia passat a Itàlia.

Setmanes després va arribar Maria Dolores a Ciutadella. En Carles va anar a rebre-la. En veure els dos guitarristes idèntics, “Los Gemelos” es va convèncer que els efectes de la mona perduraven i es desesperà. Encara sort que en veure’l estès a terra, ara quiet, ara remolcat, la Creu Roja el va portar a casa. El recital de Maria Dolores Pradera va ser un èxit, però el pobre Carles mai no es va recuperar i es va recloure al Racó des Frares, convençut que es trobava en un monestir. El dic mai no es va arribar a construir. Ni la fàbrica de DYC. Només va aconseguir que els joves s’amarrassin pel passeig Marítim les nits de cada dissabte. Són coses que passen.

NOSTRADAMUS HO VA PREDIR

Som a Saint Remy, any 1555. Michel de Notredame, Nostradamus, ha sopat bé. Fa un volta pel poble a fi de pair i es retira. Al llit l’espera, és una manera de dir, la seva segona esposa, Anna Ponsart Gemelle, una vídua rica. Nostradamus se sent amb força, però Anna no té juguera i se’n decanta. Michel diu quatre renecs interiorment i es dirigeix a les golfes. L’home està inspirat i quan ho està pot passar qualsevol cosa. Encén set espelmes i un llum d’encruia i després de passar unes hores estudiant, es queda adormit. Del tot? Mai de la vida! Comença a tenir visions, agafa la ploma i... cametes traieu-me d’aquí!

La Centúria XI acaba de néixer. Mai no serà publicada a l’engròs, només els autèntics investigadors de la seva obra la coneixeran i pagaran fortunes per una còpia clandestina. Podem llegir a la quarteta vuitena, la més difícil d’entendre: “A Ponent faran manies, negocis creixeran i minvaran. Les pedres de l’illa tombarà el vent. Les xifres són un caprici, el poble plora, els economistes s’exalten. La malaltia s’escampa i l’hospital és tanca en ple gener”. Poca broma amb el seu contingut. Críptic, sens dubte. Nostradamus és així. Diu coses i vés a saber què vol dir fins que algú, segles després les sap interpretar. No és que tengui massa mèrit desxifrar-les, però si més no demostra inventiva o imaginació. Antoni Joan Glec i Flòvia és l’única persona que ha esbrinat què va voler dir el gran Michel. Ara ho ha fet públic. La revista “Mucho más alla´” d’aquest mes publica una sucosa entrevista que li han fet, a Antoni Joan Glec, evidentment –Nostradamus fa segles que és polsim--. A continuació en copiaré un extracte.

Mestre, què va voler dir Nostradamus en i amb aquesta quarteta?
Benvolgut Rafa Pena... No m’estranya que no hàgiu comprès res de res. Nostradamus era mal d’entendre. Jugava amb les paraules. Cal analitzar les frases, refer el seu contingut. Si no fóssiu tan curts veuríeu l’evidència. Quan diu “les pedres de l’illa” es refereix clarament a un lloc envoltat per la mar on bufa el vent i hi ha poca terra i molt de còdol. Si consulteu qualsevol manual de geografia, de cop deduireu que es refereix a un fet esdevingut a Menorca.

No hi havia caigut, però ara que ho diu... de quadrar, quadra. Però, i la resta, què vol dir la resta?
La primera part no presenta complicacions, Ponent es refereix a Ponent, no cal ser massa llest. Comprenc que després hi ha un missatge ocult. Entendre “Faran manies” m’ha costat... així que a vosaltres vos ha de superar per força. Després de moltes hores aplicat a estudiar la quarteta, entenc que va canviar persones i temps verbals per encriptar-hi el cognom Femenias. Un cop deduït això, el que ens queda és bo de col·legir.

Perdoni la meva ignorància... però no entenc res.
I vostè fa feina a “Mucho más allá”? Miri que n'és, de banaula! Es refereix a un hospital, els comptes del qual ara van bé, ara van fatal. A Ponent només hi ha la “Clínica Menorca” i és del Grup Femenias. Que no volien fer-ne una de nova fins fa poc? Que no diuen ara que no guanyen un velló? Que no amenacen de tancar-la si no reben ajuda? Si Nostradamus no s’errava mai! Els economistes no entenen res i discuteixen inútilment, només una persona té capacitat per salvar la clínica.

Digui’ns qui és i farem tot el possible per convèncer-la que ens ajudi. La salut és el que importa.
No ho dic jo, ho va dir Nostradamus. Encara no enteneu que “gener” és un mes i un llinatge alhora? Hala, no em destorbeu més amb preguntes bordes, que he d’estudiar la quarteta novena. Aquesta sí que promet!

Benvolguts lectors, el mestre ens ha fet fora i ens ha tancat la porta. Antoni Joan Glec és molt savi, però un xic maleducat. Rafa Pena. Saint Remy. “Mucho más allà”.

Fins aquí l’extracte. No cal fer-hi cap comentari més.

GLECS EN SÀNSCRIT?

Miquel, o Miguel, Melià ho ha tornat a aconseguir. És un encant. Es vanagloria del diccionari sànscrit-català i fa bé. Jo sabia que l’interès pel sànscrit havia augmentat entre nosaltres, però estava convençut que per al català havia minvat i no poc. Dintre de la meva coneguda ignorància, havia oblidat que els Hare-Krisna estan captant fidels pertot. I que el seu idioma predilecte és aquest.. Així i tot, m’hauria semblat més normal que el gran director hagués optat per una edició del balear-sànscrit o del castellà-sànscrit. Crec que el senyor Melià hauria de ser conscient de qui li aporta les garrofes. En tot cas les vendes de l’edició crec que seran prou minses. Y ESO DUELEE...!

Si hi hagués una mica d’esperit empresarial a la Conselleria de la CAIB haurien optat per editar el “Gran diccionari de la llengua segons Torrent”, gran críptic en els seus escrits. Ni els nazis van aconseguir ser-ho tot en les seves comunicacions entre Berlín i els destacats al front rus. Encara no he aconseguit entendre gairebé mai què vol dir quan escriu; ara els Glecs, abans les Flòvies. I m’hi escarràs, no vos penseu. Em consta tant saber què insinua que començ a tenir complex de Quixot i em fa por que se m’eixugui el cervell per aconseguir-ho. Aquell heroi va acabar foll en maldar d’entendre les dites dels llibres de cavalleries. Servidor, que d’heroi en té ben poc, només s’ha convertit en un bota receptora de paracetamol, tot intentant que el mal al cap que em provoca el seu estudi no se’m convertesqui en una migranya de mal curar.

Té mèrit el senyor Torrent, home centrat com pocs, segons ell, tot i que jo el situaria a la dreta de l’extremadreta, un lloc ideal per aconseguir el seu objectiu. Però quin és el seu objectiu? Bona pregunta. Qui me la respongui serà premiat amb una màquina de rentar o un electrodomèstic qualsevol, del mateix valor. Preu per preu, que triï el desentrellador.

Crec que ja que l’Ajuntament de Ciutadella ha decidit reformar la placeta d’Artrutx, no hauria de perdre l’ocasió de substituir la font projectada per un monument a ambdós il·lustres ciutadellencs. Algú pot presentar més mèrits? Sincerament, no ho crec. Un i l’altre aconseguirien així el reconeixement perpetu. Tot i així, sospit que si bé Carles Torrent necessita ser immortalitzat en pedra i que el 8 de febrer de cada any cantin davant de l’escultra que sli dediquin una tonada com ara “Prietas las filas”, el director general prefereix l’homenatge popular, un reconeixement amb més caliu. No sé, amb alguns exaltats i alarmats per la seva brillantíssima tasca, hem pensat que potser seria més indicat contractar un grup de músics sud-americans que acompanyin el seu caminar per la vila amb una cançó indicada a la seva tirada per la figuració. Humilment propòs “Fina estampa”, especialment aquell fragment que diu “La veredita sonríe cuando tu piel acaricia. Y el cuculí se ríe, y la ventana se agita, cuando por esa vereda tu fina estampa paseas”. En el benentès que s’ha de cantar en sànscrit, que si es fa en l’idioma dels Glecs, vés a saber que entendrà la gent. No voldria que hi hagués cap problema, ni que algú entengués allò que la lletra no diu.

Seria una bona idea editar el Glecs en sànscrit per facilitar-ne la lectura? És una pregunta que deix sense contestar. El debat és obert. Hi ha gent més preparada que un servidor per decidir què convé.

VULL SER MILITAR!

Cada any esper, ansiós, l’arribada dels Reis, i no pels regals, ca!, sinó per veure què passarà amb la Pasqua Militar. De bon començament par l’oïda per escoltar l’Himne nacional. Però no hi ha manera que me’l sonin. La veritat és que jo voldria que me’l cantessin, preferiblement amb aquella lletra que diu “Gloria a la Patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol”, però no hi ha res a fer. Als nostàlgics només els agrada bombardejar-me amb aquesta tonada per Sant Antoni o per Sant Joan. Deu ser que tenen ganes de tocar-me el nas o que els provoca una eufòria infinita veure algú amb levita dalt d'un cavall. I jo que volt i volt pel poble el “Dia de la Raza, el 18 de juliol i altres dates assenyalades... Cap èxit. Sort em queda d’Internet, on puc trobar aquesta tonada, i d’altres.

Això no obstant, els sentiments de la gent són sempre millors que no esperam i sempre hi ha algú compassiu Enguany m’han regalat un discurs de categoria. El senyor Mena no té preu. Li estic ben agraït. El dia de l’Epifania del Senyor, ha sorgit un nou salvador de la pàtria, la dels veïns, evidentment. Al·leluia! Què faríem sense aquest exèrcit triomfant? No ho vull ni pensar.

Tenint en compte les meves innates aptituds per als jocs d’estratègia –Risk, Stratego, escacs normal, o escacs japonès i una mica per al xinès i el coreà— m’havia d’haver fet militar. Dissortadament, durant la joventut era més bé insubmís. Un pecat que es cura, tanmateix. Ara no dubt que em vaig errar. Em veig com a capellà castrense, o directament com a templer: hauria quedat preciós amb aquest hàbit. No crec que hagués dit aquesta mena de parides --ja és curiós el nom del Salvador-- però alguna n’hauria fet. La broma és la broma. I si després de la broma et concedeixen una jubilació avançada, és per pensar-s’ho. La vida és així d’injusta: un sabater la fa i el foten fora i sense indemnització. Però, si treballes vestit de caqui i de tant en tant beses una bandera, només cal que diguis alguna coseta que faci mal a algú perquè et passin a la reserva. Cobrant, eh! I per si no en tens prou, et regalen el carnet del PP, que cada vegada que pot far passes per convertir-se en el PM, o Partit Militar: els meus!

A la milícia tot són avantatges. No tens problemes per escollir la roba, si no penses arribes més amunt, etc. Però és un lloc on només poden entrar els escollits, per això em van declarar inútil: un encert per part seva. Ja ho sé que en som, d’inútil; la putada és que l’Estat no em concedesqui una pensió per aquest motiu. I motius li’n don sempre que puc, però res: no piquen.

L’enyorat Ramon Barnils deia que el problema d’alguns militars se solucionaria afegint al Codi militar una article, que més o manco havia de dir així “El militar que dijere que quiere salvar a España, será ajusticiado al amanecer sin instrucción de causa”. Senzill, barat i eficaç, el mètode Barnils. Jo en discrep. Preferesc que continuïn com fins ara i em facin reglas com el del senyor Mena. Encara que de porc i senyor se n’ha de venir de... Ell què deu ser?

El súmmum de la glòria d’un salvador és esdevenir dictador. Després estàs salvat. Amb el tems et diran de tot i probablement acabaràs arrestat al teu propi domicili. Excepte que només sigui un militar aficionat com ara el Che Guevara o en Fidel Castro. En aquest cas fins i tot seràs idolatrat per l’esquerra. Si acabes essent jutjat, sempre trobaràs algun país que t’aculli i en cap cas no hauràs de tornar el que hagis robat. Perdó, el que t’hagin regalat. Tu moriràs sol i oficialment pobre, però la teva família serà rica.

Sortosament ens queden militars assenyats. I molts! No tenc cap problema a reconèixer que sent admiració real pels senyors Baldomero Hernández o Alejandre Sintes. Sempre recordaré, amb goig, una intervenció d’aquest darrer en el programa de Ramon Colom “Millennium”. Em va fer canviar la meva opinió sobre l’exèrcit. Hauré d’engegar el vídeo per repassar-lo i oblidar algun dels seus companys. Maleïda sigui l’hora en què no vaig optar per fer carrera. O beneïda la meva miopia, que tampoc no ho saps mai.

Francesc Sintes Giménez

UNA FÀBRICA D’ESPASES

Les males llengües --els desafectes, en poques paraules--, diuen que la situació econòmica de l’Ajuntament de Ciutadella és molt dolenta. La culpa és repartida entre els diversos equips que han governat. Com que calia trobar solucions imaginatives per millorar el tresor públic, no m’estranyaria que el que m’han assegurat sigui cert: l’Ajuntament vol fer una fàbrica d’espases.

Si repassam els diaris dels darrers anys, veurem que les coses ja apuntaven cap aquí. Fins ara es duia més l’estil difamació, seguit per l’insult i acabant amb una punyalada “trapera“. Alguns s’hi sentien, i s’hi senten, molt còmodes, però no els acabava d’omplir. Sortosament, en arribar notícies que a l’Uruguai, fins no fa gaire anys, els duels eren permesos a algú se li ha encès la bombeta. Idea!: atracció turística!. El Born recobrarà la seva antiga esplendor. Que baixin els regidors i s’enfrontin com a bons cavallers. Davant de tots. Ah... quina delícia. Serà com els famosos duels entre el president del Partido Blanco i el del Partido Colorado. M’agrada.

De bon començament, hom comentava la possibilitat que aquests enfrontaments es fessin desarmats, però la lluita cos a cos no era ben vista, perquè els infants s’hi podien apuntar. Mancats de fins estilistes que es poguessin dedicar a la boxa, restava l’opció de muntar un escenari on fer-hi combats de sumo japonès, però no tothom se sentia motivat a engreixar tant. Tots sabem que travessam una era on la línia ens fot el plaer del menjar.

La lluita amb punyal exigia una importació massiva de ganivets d’Albacete, tenen denominació d’origen, i el Ministeri de Medi Ambient no ho ha permès en negar a Ciutadella la possibilitat de comptar amb un port capaç de rebre tanta mercaderia imprescindible. Es podrien aconseguir aquestes armes de contraban, però no és el mateix. I a més a més el contraban és un delicte; i tots sabem que els regidors són, sobretot, honrats. És una llàstima que s’hagi descartat aquest tipus de baralla, perquè Sancho Gracia estava disposat a passar una bona temporada al poble per mostrar-nos els seus secrets. Alguns haurien quedat molt bé amb patilles llargues a les seves galtes i una manta enrevoltada per defendre’s dels talls del contrari. Quina putada que ens hagin furtat la possibilitat d’escoltar el soroll que fa una navalla quan s’obre!

Finalment s’ha escollit l’opció de l’espasa. Era la millor, no ho dubteu. Tanmateix, hi ha hagut debat. L’oposició es decantava per implantar el floret, l’equip de govern s’hi va negar. Els d’aquest prefereixen el combat brut, no els va l’esgrima. Prefereixen una cosa més bèstia i no ho trob gens estrany. Això de saludar el contrari abans de barallar-s’hi i haver-lo de fer a la francesa i emprant un vocabulari proscrit pel director general de Política Lingüística, amb paraules com touché, en garde.. els semblava una mariconada. Així que preferien una cosa més real: sang i fetge. O somos o no somos, que punyetes! Ja em puc imaginar com seran els primers combats. Els del PSM cridaran “Desperta ferro”, els del PP “Santiago y cierra España”. Camarero i els del PSOE no diran ni piu, aniran per feina. En Llorenç com a bon castellà –senyor de castell— es farà d’or venent figures de samurais de porcellana i en Pau Lluc i l’alcalde passaran d’enfrontaments i prendran un cafè plegats. Com s’ha de fer.

Per arrodonir-ho, es crearà l’associació “Padrins de Regidors Ofesos”, que impartirà cursos sobre normes de combat, etc. Quan tindrem els primers enfrontaments? No caldrà esperar gaire. Sols resta decidir si s’hauran de fer amb un únic tipus d’espasa o s’admetrà un combat més creatiu i al gust de l’usuari. El nou alcalde de Ciutadella a l’exterior, German Jover, és partidari d’una arma tipus britànic. Amb aquesta el podrien investir cavaller-alcalde, cosa que li permetria presentar-se a les reunions d’alcaldes amb més arguments. Ha promès que com fa fins ara, no hi obrirà boca.

Altres prefereixen una mena de gladium, espasa curta que recorda més el punyal. Finalment, hi ha els que es decanten per un bon “mandoble”, feixuc i que fa ferides que millorarien els comptes de la Clínica Menorca, que ahir era rica i avui no té un velló... o per una cimitarra corbada, si pot ser bífida a la punta. No cal ser massa llest per veure qui ha triat aquesta.