dijous, de febrer 10, 2005

"Així parlava Salorttrusta"

Charles Chaplin va quedar segon en un concurs d'imitadors del seu personatge Charlot. Els jutges del concurs devien quedar ben descansats; o retratats, que amb jutges així els concursos deuen ser d'una categoria impressionant. El mateix va passar amb aquell imitador del crit dels porquets, que en portava un d'amagat sota el sau i al qual feia grinyolar a base de pessics. Tampoc no va guanyar. Un imitador feia aquest crit millor que el mateix porquet; segons els jutges, evidentment. Qualsevol dia un lloro parlarà millor que un home, és qüestió de temps.

Durant els darrers mesos vos heu cansat de lloar les imitacions --bé, no vos heu cansat i supòs que no vos cansareu: sou incansable-- i ens heu afirmat que l'aigua dessalada és millor que la natural i no sé quantes coses més. Totes les coses inventades per enginyers són millors que les naturals, segons el vostre criteri; a qui no hi està d'acord, el tractau d'incult o d'extremista. Només ens manca sentir-vos a dir que el Tri-naranjus és millor que la taronjada natural. També és qüestió de temps.

Tanmateix no sou l'únic. I això és el que em fa por. Si ho fóssiu podria pensar que sou un il·luminat, és a dir un precursor. Als il·luminats no els hem de menystenir, molts han rebut un merescut reconeixement segles després d'escampar el seu missatge. En vida només van patir escarnis, però en desaparèixer els hem enyorat. Si més no, en el vostre cas, els elogis, els vos farem en vida.

I vet aquí que la febre de molts continua. Em retgira sentir a dir que s'ha de millorar la natura. I em fan pànic aquests projectes meravellosos. El triomf de l'home, en diuen. I jo em deman: contra qui juga? I és que només se m'acut que el rival sigui el Creador, és a dir Déu. L'home ha superat Déu! Facem-li un homenatge, a l'home, i declarem-lo immortal! És una llàstima que vagi caure l'Imperi Romà, qualsevol emperador pujava als altars, era declarat déu i el seu bust omplia la ciutat. Hi ha molt d'home, i poc Déu. Un creix, l'altre es fa petit. I tanmateix la torre de Babel va quedar, com tots sabem, a mig fer..., molts de rius desviats per l'home han recuperat el seu antic curs quan ha plogut més del previst, diverses rescloses s'han fos com a terrossos de sucre i gratacels han caigut per culpa de terratrèmols o simplement per ventades extraordinàries. Però no hi fa res, ja se sap que, del Titànic, en deien allò de "Ni Déu el pot enfonsar!". Deu ser cert que la natura disposa de temps per clavar una bufetada a l'home. L'enginyer fa un projecte i preveu que aquesta seva obra suportarà ventades de 200 quilòmetres per hora, gens habituals, d'altra banda. Però, ai las!, un bon dia Eol bufa a 201 per hora i fa miques la meravella. Com que l'autor i els promotors ja feia anys que criaven malves, el mort el deixen als seus fill, nets... Una gran millora per a la natura, he, he, he!

És evident que tot es pot fer i que moltes d'aquestes ambicioses obres duren anys. El seny de l'home fa coses inversemblants, coses que abans semblaven impossibles. Però d'aquí a dir que la creació de l'home supera la de la natura... Qui ho diu ha de ser forçosament o un provocador o un enviat del cel. Ja em puc imaginar les llibreries plenes amb un nou èxit editorial: "Així parlava Salorttrusta".

Particularment, tant me fa si fan el port o no; si fan la dessaladora, o no; si feis o el ridícul per gust, o si és perquè vos ho demana el cos. Tenir un nou déu, pot estar bé. La pluralitat no fa mal. Però mentre vos declaren ésser suprem, em conformaré a portar un escapulari amb la vostra imatge penjada pel coll. I que Déu em perdoni si he escollit un mal profeta.