És massa bon al·lot

Algunes vegades s’ha demostrat que és possible. Ja sabíem que hi ha polítics que se’n van a dormir tranquils. I més d’un: alguns perquè han fet el que calia, altres perquè ho han intentat i els darrers –el cas més lamentable— perquè han aconseguit omplir-se les butxaques. N’hi ha que solament es fiquen en aquest món per aconseguir un estatus que els atrau i una bona posició econòmica que els garantesqui un retir daurat. Tanmateix, hi ha una altra manera d’actuar que em fa, ens fa, recobrar la confiança en el sistema.

Parlaré especialment del darrer desencís, perquè és el més proper. El senyor Pons Muñoz no només devia anar cada nit al bres amb la consciència tranquil·la, sinó que a més a més la seva feina i el seu tarannà van ser, són i seran reconeguts per tothom. Rere el neguit que li poguessin comportar les travetes que va patir a casa pròpia –no em referesc al seu domicili particular— hi havia d’haver, forçosament, la satisfacció d’haver intentat de fer les coses bé. Reposar amb l’ànima neta és un regal per a tothom però sobretot per a un mateix. La seva dimissió colpeja, això no obstant, tota la credibilitat –debilitadíssima credibilitat— de l’alcalde. I no l’ha ferida per culpa seva –de l’alcalde, vull dir--, a qui ningú, d’altra banda, no considera una persona sospitosa d’haver fet res il·lícit, sinó perquè fa tota la impressió que no pinta res ni a l’Ajuntament ni al partit. I açò és molt trist. És molt trist car va ser qui va posar la cara als cartells que ens demanaven el vot per a un projecte, és molt trist perquè és contínuament trepitjat i desautoritzat per part dels seus companys i, finalment, és molt trist perquè més que governar és governat. Ho diré clarament: em cau bé l’alcalde. És una persona amable, educada i juraria que plena de bones intencions. I és per això que em dol el que està fent o el que li fan fer. Quan fa uns mesos ens va garantir que durant els propers quatre anys la vida cultural de la vila rebria una empenta –la gran empenta que necessitava després d’haver patit una encallada espectacular durant un període de temps calcat al promès que recordaríem— em vaig alegrar. Tant me fa qui s’emporti les medalles: el que m’interessa és que les coses funcionin. Per això, en escollir una persona educada, dialogant i, sobretot, preparada per desenvolupar aquest projecte em vaig sentir satisfet. En realitat, excepte en tres o quatre cosetes que ens separen, tots estam d’acord en gairebé tot: la majoria dels ciutadellencs volem les mateixes coses.

Unes setmanes més tard, en veure que el regidor designat no rebia un tracte que estàs d’acord amb les intencions de l’alcalde, vaig començar a tenir dubtes que les coses anassin bé. Com podia ser que aquest regidor, el que havia de dirigir el “programa estrella”, no tingués dedicació exclusiva? Que quedi clar que el fet que no rebés una paga per dedicar-s’hi exclusivament no va impedir que s’hi dedicàs amb ganes i és ben evident que també hi va dedicar prou temps i que ho va fer d’una manera prou exclusiva. Hem tingut un regidor senyor, en podem estar contents. Però alhora hem perdut un senyor que era regidor: hem de doldre’ns. L’encert de qui el va triar és indiscutible. El silenci de qui el va escollir és simptomàtic. I el símptoma és dolent. Fins on està disposat a aguantar per continuar essent alcalde? Per què suporta algunes humiliacions que provenen de persones importants dintre del seu partit?

És curiós que les persones més lloades pels “opositors” sovint siguin les menys valorades pels seus. Curiós i trist. N’hi ha hagut a cada banda, d’exemples. Hem vist plegar gent molt valuosa del PSOE, del PP i del PSM. No en podem estar contents. Però el que més em preocupa és sentir a dir, un cop i un altre: “És massa bona persona per entrar en aquest món!”. Com ho tenim, en açò? Significa que un polític ha de ser Caim? Fóra lògic escollir, precisament, bones persones i no aquelles que sospitam que no ho són. Però es veu que no és així, que per ficar-t’hi, en aquest món, no has de tenir entranyes. La política s’ha embrutit massa. Em deia un amic, fa dos dies, que especialment el de la política local –a qualsevol poble-- és particularment cruel i que els atacs són massa directes. Té tota la raó. La llàstima és que qui rep és el ciutadà, que no en té tota la culpa: en realitat, en té ben poca. De fet, solament ens poden imputar que insistim a votar qui no s’ho mereix. I no em referesc a cap partit en concret. Deu ser que tenim al·lèrgia a les bones persones.

El domicili de l’alcalde

La relació d’Alaior –de part dels alaiorencs, vull dir-- amb les festes és ben curiosa. No solament no les celebrem, sinó que a més a més les substitutes són modificades segons d’on bufa el vent. Si fa uns cent anys vam deixar de celebrar les festes del nostre poble, que eren dedicades a sant Pere, i vam començar a abocar-nos a les mig foranes organitzades en honor de sant Llorenç, actualment els actes centrals d’aquestes també semblen haver canviat.

Encara no fa cinquanta anys s’hi organitzava un tercer jaleo, cosa que en feia, de Sant Llorenç, unes festes úniques a l’illa. A altres pobles, ha tingut un cert èxit d’organitzar un jaleo d’ases. A Alaior, en canvi –i a Sant Climent, em sembla— hom prefereix de fer l’ase en acabar els jaleos més nostrats. Ja sigui com a acte de penediment per l’abús de l’alcohol, ja sigui per matar l’excés de calor, el jovent demana de quedar remull d’aigua. Gin i aigua s’han convertit així en elixirs reclamats pel poble. I mentre el poble és amarat de suc mercès a una generala d’aigua mal gastada, el pobre porró que abans refrescava i perfumava amb l’aigua-ros que conté roman cada cop més oblidat. Tot canvia. De regalim perfumat, a “manguerada” o “poalada”.

Tanmateix, el més curiós és la nova afecció per l’insult. Jo mateix, fa uns vint-i-cinc anys, en vaig fer una demostració. Durant el repartiment de les canyes, em vaig dedicar a dir de tot menys “polit” al jutge de pau. En acabat, el bon Benedicto, em va cridar i d’una manera molt educada em va comentar l’afer i em va fer reflexionar sobre el que li havia dit. Així, mentre baixàvem a dinar, jo m’excusava i aprofitava per estalonar-me sobre les seves espatlles, tot aprofitant que seguíem una ruta compartida, per arribar d’una manera més còmode a casa. I sobretot per vèncer un desequilibri evident, provocat per l’abús de cervesa. El devia deixar ben brut, però des d’aquell dia vam mantenir una bona relació. Em va demostrar que era molt millor persona que no jo.

Enguany, l’after-jaleo ha estat un nyap, una demostració que el poble està confós. No sé si hi està perquè sí, perquè si algú provoca aquest estat d’eufòria agressiva o si simplement és que alguns mesclen conceptes. Acabar la festa insultant l’alcalde, ja és lleig. El motiu, és indiferent. L’insult sempre és sobrer. Si no els agrada com ho fa, hi ha una cosa que són les eleccions, on la gent pot escollir un candidat amb qui se senti més identificada. No m’estaré de dir, de passada, que la recomanació de l’alcalde d’intentar disminuir el cabal d’aigua ruixat, em sembla una decisió correcta. Llevar el “fanguetti” que restava a la plaça en acabat, no era senzill per als responsables de la neteja.

El més greu, però, és que el poble no sap on és el domicili de l’alcalde. Em fa la impressió que hom pensa que encara hi ha “mandamaseses full-time”. I és que el domicili de l’alcalde és al carrer Major. A certa casa ubicada al dedicat a l’escriptor Miguel de Cervantes, hi viuen el ciutadà Pau Morlà i la seva família i no l’alcalde. Convé que aquest detall es tengui en compte. O que el tenguin en compte els que es van errar d’indret. El gin ja ho fa, en aquestes coses. El gin i el telèfon mòbil. O, sobretot, un mal perdre. Ara sí que necessit una bona dutxa.