diumenge, de setembre 25, 2005

LA MALEDICCIÓ DE L’ALCALDE

LA MALEDICCIÓ DE L’ALCALDE

La tardor ha començat bé. La notícia que es reeditarà part de l’obra de Bernat de l’Almudaina fa goig. Aquest insigne historiador i folklorista va publicar ja fa prop de cent anys la magna recopilació de textos “Crònica i llegendes de Parella: recull i proposta d’interpretació” (Edicions Jamma, 1913). Durant massa anys aquest replec ha restat injustament ignorat. Censura?

Bernat de l’Almudaina va ser pràcticament l’únic investigador que va centrar els seus estudis en la desapareguda ciutat de Parella. En la seva obra ens recorda què va passar en aquella vila durant els mesos anteriors al cataclisme que va suposar que s’enfonsés. Tothom sap que una ona la va enfonsar, però la majoria ignora el desgavell que hi havia abans que es negués. Així, hi podem llegir què va fer el seu darrer alcalde, Alí ben Grada al-Badai, gran amant de la gentilesa, però que es dedicava poc a satisfer les necessitats del seus vilatans. Alí, era un apassionat de la poesia, de la contemplació i del silenci, del dolce far niente, que diuen els italians... Per això no atenia gaire les recomanacions dels qui l’estimaven, només feia cas del seu conseller, que aprofitava aquest adormiment per ser l’autèntic senyor de Parella. El poble només discutia i es barallava. Al final, l’enfrontament entre la gent del poble va ser tan gros que molts van fugir de la ciutat i ningú no sap amb certesa on era Parella. Només quan arriba els solstici d’estiu, alguns recorden la llegenda i malden de cercar Joans i Joanes que... ja sabeu el final.

El que tampoc no sap tanta gent és que poques hores abans del caos que va acabar amb Parella, part de la població –la més pacífica-- es va escampar per la costa de Ponent de Menorca. La majoria culpava Alí del desastre. Ell, també va sobreviure. Penedit, va plorar tant que els déus li van concedir el perdó, però condicionat. Li permetrien reencarnar-se diverses vegades fins que en una d’aquestes noves vides donés proves que hauria pogut ser un bon cap. Ciutadella seria el lloc on ho havia de demostrar. Durant els darrers segles va tenir diverses oportunitats i no en va aprofitar cap. Tots recordam què va passar quan ens visitaren els turcs, o durant alguna epidèmia de grip... en cap d’aquests casos va reaccionar com calia. Una ullada ràpida al que passa a Ciutadella, pot fer creure que l’alcalde ha fet vot de silenci o es prepara per protagonitzar una pel·lícula de cine mut quan deixi el càrrec; però si rellegim la Crònica esmentada, el més probable és que vegem ben clar que estam en l’època d’un nou avatar d’Alí: l’etapa de Llorenç IV l’Encantat. Els indicis ens permeten d’assegurar que l’actual alcalde és una reencarnació d’Alí ben Grada al–Badai i que té una nova oportunitat de redimir-se. El primer dels ciutadellencs està endormiscat, no bada boca. Com que els déus són misericordiosos, amb el perdó, li van concedir un desig: de tant en tant podria revifar. Caldrien una sèrie de circumstàncies. Una melodia de tambor i fabiol, que només sonaria un cop cada any, li donaria unes hores de lucidesa. Això sol succeir el dia de Sant Joan, l’únic en què Llorenç l’Encantat demostra que sap parlar, tot i que només ho fa per educació i per respondre a la convidada del caixer senyor. Just ha dit “Sort i ventura”, la maledicció i l’encanteri es reprodueixen i el fan callar fins l’any que ve. És el seu destí, no troba la manera de trencar aquest mal fat. Algú se n’aprofita i els ciutadans estan esglaiats en veure com el que van escollir per administrar la seva ciutat no reacciona. Li queda un any i mig per fer-ho... però hi ha poques esperances. A vegades sembla que és a punt de prendre una decisió, però... ai las!, li deuen donar alguna cosa, probablement un narcòtic, que el torna a deixar mut. Entre l’encanteri i el suc, Ciutadella no té alcalde.

Què podríem fer per ajudar Llorenç l’Encantat i Decantat? Dur-lo a fer uns mesos a una cartoixa, on estar en silenci és obligatori, seria una bona opció. Allà podria reposar i preparar-se per al següent renaixement, a veure si aprofitava la propera oportunitat. Però la millor solució seria administrar-li algun antídot que contrarestés allò que algú li deu fer ingerir. Ciutadella i ell ho agrairien. És ben cert que dintre del seu partit hi hauria algun disgust, però el poble és més important. Desperta’t Llorenç, restableix l’harmonia entre els teus súbdits! Provem-ho tots a la vegada, cantem tots a cor: “Tiru-riru-rit, pom, pom...”.

Francesc Sintes Giménez

PD: Si algú s’ha ofès, es pot desfogar carregant el meu ordinador de virus a través de la següent adreça: f_sintes@wanadoo.es

diumenge, de setembre 11, 2005

QUAN EL "BOTELLÓN" ES BUIDA

Si la gent tingués seny, l’objecte s’hauria de vendre a un botiga de màgia. Efectivament, pocs són els estris comuns capaços de servir per a dues coses. Aquest bòtil adorat pel jovent presenta una particularitat: un cop ple, el seu contingut es buida dues vegades. La primera, va parar a galet a la bufeta de qui el buida; la segona, rega racons, places i carrers.

Incapaços de lluitar, per manca de prou policies, contra el perill que suposa omplir cossos que encara creixen amb una substància tòxica com l’alcohol, un grup de ciutadans honorables han decidit de crear el PIPI (Persones Interessades en un Poble Immaculat). Una de les principal activitats que promourà aquesta associació sense ànim de lucre, un cop s’han adonat que és complicat tancar les botigues subministradores, és organitzar un concurs en què participaran destacats experts en el segon tipus de buidada: el que va de la bufeta al terra, per entendre’ns. Així, han habilitat un solar destinat a serveis i equipaments que des d’ara serà el nou pixòdrom municipal, una idea innovadora; el recinte es dirà “S’Orinal”. A més a més del millors pixaires locals, reforçats amb alguns equatorians que hi participaran com a assimilats, ja han confirmat la seva presència els millors orinadors del nord, els famosos “celtes”, provinents de països amb una fama que ultrapassa fronteres. El grup celta estarà integrat bàsicament per britànics i irlandesos. A hores d’ara s’està treballant per aconseguir un representació d’alemanys i eslaus, però sembla que hi ha complicacions ja que els alemanys s’entrenen per a la propera festa de la cervesa a Munic i els eslaus han demanat que el botilot s’ompli de vodka i a l’illa no hi ha prou existències, ara per ara. Resta pendent d’estudi la possibilitat d’ajornar uns mesos els concurs i així donar-li un caire més internacional.

De qualsevol manera, ja sabem segur que abans d’iniciar l’esdeveniment un grup de sioux ballaran a l’entorn d’una botella enorme. Li dedicaran cants i danses propis, tot substituint les referències al Gran Manitú, per unes d’al·lusives al Gran Botilot. Així, d’un cop, podrem gaudir d’una triple manifestació: etnològica, escatològica i d’agermanament de pobles.

El concurs s’ha convocat en cinc modalitats: punteria, distància, fantasia, volum i resistència. En aquests apartats només hi podran participar mascles. Hom pretenia de muntar un concurs “sin”, però sembla ser que l’afecció al consum de begudes sense alcohol no està prou estesa. Quant a les dones, també tindran la seva oportunitat, dins de la modalitat discreta. Per tal que l’esdeveniment no resulti groller, ja s’han preparat una mena de cabines que permetran que qualsevol persona pugui assistir al concurs sense que hagi de patir per la por a veure més cos del compte dels participants.

Els premis seran sucosos i el poble espera impacient el concurs, sobre tot pel que fa als apartats de punteria –caldrà omplir un bòtil des de dos metres— i el de fantasia. Aquest darrer consistirà a imitar els brolladors de les fonts de Montjuïc o des Born, és a dir, els participant hauran de demostrar la seva creativitat i capacitat artística dibuixant figures en l’aire.

També ens consta que el PIPI està mantenint contactes amb l’Ajuntament de Brussel·les, per intentar que autoritzin a reproduir la seva figura més internacional, el Maneken Pis, per poder-lo lliurar com a trofeu als guanyadors. Fins i tot se’ls ha ofert la possibilitat d’agermanar-se amb Ciutadella, atès que és un del 63 pobles d’Europa que encara no ho ha aconseguit. El seu alcalde sembla que ho veu amb bons ulls i està disposat a acudir a la festa en qualitat de germà.

Per acabar, i atès que cal preveure-ho tot --ço és, la neteja de possibles gitades-- també hi haurà un colofó extraordinari. La nova ONG, Pipiolos sense Fronteres, s’encarregarà de netejar el pixòdrom a base de regar el sòl a pressió amb líquids procedents de la ronyonada i a mantenir-lo net fins al proper concurs. Com s’eliminarà l’olor d’amoniac, és una cosa que encara no se sap. Com enyor aquella època en què no patia de la pròstata... Hi hauria pogut participar!

dilluns, de setembre 05, 2005

DE COM VA EMBOGIR MILOS NODUAK

Milos Noduak era un anticomunista solitari que s’entretenia remenant els arxius de la ciutat de Karlovy Vary, avui a Txèquia, però que antigament havia format part d’Alemanya. Milos era una autèntica rata de biblioteca i arxiu. Així va descobrir un treball que li va cridar l’atenció: “La importància de la vitamina H en l’estat d’ànim de les persones”. Era un estudi del prestigiós oftalmòleg Hans van Ambhac. Aquest oculista flamenc, d’origen jueu, l’havia publicat poc abans que els nazis ocuparen la zona i li prohibiren de publicar res més. Desgraciadament.

En aquesta ciutat balneari, s’hi solia reunir gent de tot el món; normalment rics. Van Ambhac havia observat que mentre feia les revisions als seus pacients, aquests reaccionaven de maneres molt diferents segons quina era la lletra que els pertocava de llegir. Aquest fet singular es podia percebre especialment quan els posava una hac al seu davant. Uns es relaxaven i alenaven profundament, com si haguessin pres un calmant potent. Uns altres s’excitaven i començaven a manifestar una crisi d’angoixa agressiva prou important. Un darrer grup suava i callava o deia coses sense sentit. El metge va deduir que aquest grup era compost per gent que no sabia llegir ni escriure i per aquest motiu se sentia incòmode amb la prova. També li va semblar que era oportú d’excloure’ls de l’estudi que faria a continuació. Les conclusions a què arribà eren sorprenents: aquesta lletra, l’hac, tenia propietats vitamíniques. La via d’administració més usual era contemplativa i el seu efecte s’incrementava si la grafia era gòtica. Presa o vista amb mesura satisfeia un segment de la població, tot i que el seu abús comportava una situació de risc prou evident. En canvi, com li confirmà un col·lega seu, especialista en l’oïda, no s’apreciaven els seus efectes en l’audició, car en molts d’idiomes el so de l’hac era mut o inexistent.

Amb la caiguda del mur i dels règims comunistes, Milos Noduak va poder sortir del seu país i continuar fent més estudis sobre el tema. A Beirut va fer la troballa més interessant. Hi va descobrir una tesi d’un expert en la dieta mediterrània, Fayez al-Haq ben Fetah. Aquest nutricionista, mantenia que la vitamina H era cabdal en l’alimentació de l’home, especialment si residia a llocs aïllats i poc poblats. Després d’anys d’investigació, Fayez no tenia cap dubte que la vitamina H era imprescindible per millorar la resistència dels ossos i que una bona manera que tenia el cos per obtenir-la era acompanyar els àpats amb una salsa groguenca que duia ou i oli o bé prenent formatge fet amb llet de vaca menorquina. Però el més extraordinari del seu treball és que mantenia que els millors ous per fer aquesta salsa provenien de la península Ibèrica; i no de tota, ja que sembla que els balears i catalans no presentaven aquesta qualitat i la seva closca no era tan resistent. Concloïa el libanès que la salsa feta amb ou catalano-balear no enduria els ossos. Impressionat amb si mateix va escriure un opuscle poc llegit fins que Milos el va difondre: “Huevos versus ous, huesos versus ossos: la relació de la duresa càlcica”.

Milos va fer una fortuna entre els cuiners, en editar aquest treball, però la va perdre quan va convocar un congrés interdisciplinari d’oculistes i nutricionistes a Hamilton, Nova Zelanda. L’assistència fou escassa. La comunitat científica li prestà poc interès i desesperat pel fracàs de la seva iniciativa, va començar a veure hacs pertot. Internat en un psiquiàtric, només en surt per veure partits de rugbi jugats a la Polinèsia. Segons conta el seu metge, s’exalta en veure ballar la Haka, una dansa guerrera que ballen els jugadors i ell mateix abans de començar els partits i es calma d’una manera increïble quan algú fa passar la pilota entre els tres pals, que curiosament tenen una forma prou coneguda: d’hac majúscula. Aleshores deixa de ballar i somriu cofoi. Ningú no ho entén.

Properament editaré la seva biografia, que dedicaré a Tomeu Febrer, Arturo Bagur, Josep Maria Quintana i Mateu Martínez, si és que són capaços d’arribar vius al dilluns de Gràcia. Bones festes!