Alaior vist des de fora

Ignor gairebé completament com és la vida a Alaior avui en dia. No sé amb certesa si està ben regit o no. Aquests fets haurien d’obligar-me a no opinar. No ho faré. Som així, una gallina mescladissa. Repetesc que no sé si les major part de les coses que ha gestionat, i gestiona, l’actual equip de govern estan ben fetes o no ho estan: supòs que depèn de la ideologia de la persona amb qui en parl, com passa pertot. Sovint tenim la tendència a veure només les coses dolentes. Des de Cabildolàndia la percepció del meu poble –sempre seré i em sentiré alaiorenc-- és forçosament diferent a la que teniu els que hi residiu.

Com deia, som poc objectius i, als que comanden, només els solem fer retrets pels seus desencerts i això no és prou just. Així, a Ponent només parlam de la corrupció --de tres regidors fonamentalment--, del mutis de guinness que interpreta el nostre regidor en cap, i alcalde de fet, quan es dedica a gestionar l’Àrea de Cultura i poca cosa més. En canvi, no lloam el seu encert en millorar les places, tot i que això depèn del gust de cadascú. A Alaior passa quelcom de semblant.

Alaior ha crescut molt, però ho ha fet bastant bé. Durant els darrers anys, cada cop que la trepig em sembla una vila més polida. Fa goig fer-hi un tomb. Passejar-hi, és la millor manera de valorar aquests canvis i de veure’n els defectes. Això no obstant, al poble, hi ha coses que mai no entendré, i açò que algunes són senzilles de resoldre, tot i que d’altres ja no ho són. On ha quedat aquella promesa que van fer els socialistes de desescanyar els arbres del carrer de Miguel de Cervantes? El ciment, o l’asfalt, els oprimia fa tres legislatures i encara ho fa més. Mira que és poc complicat resoldre el problema i complir una promesa electoral tan senzilla de complir! Tampoc no veig que es reposin els arbres que hi manquen...

Les tres coses que més en desagraden d’Alaior són les següents: la pèrdua, o gairebé, d’elements etnològics i culturals, la manca d’una parada d’autobusos decent i la construcció d’habitatges al costat –en realitat dintre mateix— del polígon industrial. La primer és bona de solucionar, només cal la voluntat d’una i la col·laboració de tots. La segona és imprescindible d’arranjar-la. Fer-ho, a més a més, beneficiaria molta gent. És cert que canviar-la d’ubicació perjudicaria els que utilitzen aquest mitjà de transport per anar a l’Institut, però també ho és que el lloc on està instal·lada actualment fa que el trajecte Maó-Ciutadella s’allargui innecessàriament –uns cinc minuts, com he comprovat-- i que els mateixos alaiorencs majors patesquin innecessàriament excessives per culpa de la costa que han de pujar per anar al centre del poble. Alaior és un poble de costes. Els xofers de l’empresa concessionària coincideixen a afirmar que el lloc més adequat per a la parada és la zona sa Teulera. Possiblement no sigui l’únic i tal vegada l’Ajuntament podria oferir una proposta millor, però cal trobar un espai més adient i amb una millor infraestructura –lavabos, seients...--, ni que només sigui per solidaritat amb la resta de menorquins.

Quant al tercer “zero”, que s’arrossega des de fa anys, el consider un error en la gestió del tot incomprensible. Diria que és el primer cas de la història en què es treuen les fàbriques d’una ciutat per dur-les a un polígon industrial, on pocs anys després s’hi construeixen habitatges. Que m’ho expliquin, que no ho puc entendre. Mentre no m’ho aclaresquin, em continuarà semblant una bajanada cum laude.

Dedicat a un alaiorenc dels bons, Francesc Cardona Caules, que avui fa els anys. Que en puguis fer molts!

Comptabilitat (re)creativa

Una vegada acabats els treballs filològics, un august representant de la molt noble ICM, ha fundat la secció de matemàtiques de l’entitat. Per no confondre l’opinió pública amb unes noves sigles, conservarà les tradicionals tot fent-hi un petit canvi. D’ara en endavant, ICM significarà Institut de Càlcul Mahonès. Cal afegir que també s’està estudiant la possibilitat de denominar-lo Mahhhhhonès. Segons sembla, la presència múltiple de la lletra idolatrada provoca un estat d’èxtasi prou agradable. Ep, i no és delicte consumir-la, ja que es pren per via contemplativa i no deixa rastres a la sang.

És lloable que hagi decidit passar-se a les ciències exactes. Aquí no hi ha disputa. En filologia tot és massa opinable; tant que la mateixa ortografia és una convenció. I atès que arribar a un acord sempre és difícil, discutir per una lletra esdevé estèril. A mi Mahó ja m’està bé si ve acompanyat d’un ús més freqüent de la llengua. Lamentablement, aquest no ha esta el cas. Els números són una altra cosa. Tanmateix, el responsable de la creació de l’Institut, aplica un sistema de càlcul arbitrari –res de nou— i debuta amb un atac a la presidenta del Consell Insular de Menorca en què la puntua amb un “zero en matemàtiques” (no és “sic”, car l’original és en castellà, tot i que no crec que hi hagi queixes sobre la qualitat de la meva traducció). Segons afirma l’insigne matemàtic, la presidenta mereix aquesta puntuació per haver dit –segons “El Mundo. El Día de Baleares” (Déu meu quin títol més llarg!)— que l’economia de Menorca havia crescut “cuatro puntos porcentuales” (traduir m’esgota) més que la d’Eivissa. Concretament: un 1’5% Menorca per un 1’1% Eivissa. Al·lega, amb raó, el matemàtic, que això no suposa un creixement de quatre punt més que l’illa púnica, sinó que la diferència només és de 0’4 punts. I és a partir d’aquí quan fica la pota fins baix.

La màquina de calcular d’ICM, diu que la diferència és, per tant, d’un 0’4%. I no d’un 4%. No és que jo sigui un gran expert en matemàtiques, però alguna operació simple la sé fer sense massa dificultats i sense haver-me de matricular al nou Institut de Càlcul. Si el catedràtic empra el sistema decimal –com he de suposar— s’adonarà que 0’4 punts d’increment sobre 1’1, no significa que l’economia menorquina hagi superat en un 0’4% l’eivissenca, sinó que el percentatge és molt més elevat. Concretament suposa un percentatge del 36,363636... (escriuria trenta-sisos fins a les Filipines, allà canviaria de bolígraf i un cop aconseguit passatge en el vaixell “Ciudad de Mahón”, continuaria escrivint tresos i sisos perpètuament) --i ara continui l’escrit— “per cent”. Uf, quina frase més complicada m’ha quedat!

Resta clar idò, que la presidenta --i bona amiga meva-- es va errar, però també és evident –i per tant no cal demostrar-ho-- que el catedràtic es va doctorar en una escola de primària, la qual cosa no fa preveure res de bo per al futur de l’Institut de Càlcul. Si en qüestions filològiques era creatiu, en dedicar-se a les xifres seria un gran element a l’hora de fer les declaracions de renda de l’antic alcalde d’Andratx. Segur que si l’hagués assessorat, ara aquell no patiria les conseqüències. Amb això no vull insinuar que faci cap frau. De cap manera. Que ningú no ho deduesqui. Només vull dir que la seva capacitat s’allunya tant de la “mitjania” que els pobres encarregats d’interpretar els comptes, ho haurien deixat per impossible, la qual cosa hauria permès a l’encausat sortir indemne de la investigació judicial. Recordau el conte del rei que anava nu? Qui gosava a dir que no portava roba? El cas seria semblant. Abans de reconèixer la imperícia, els d’Hisenda tancarien l’expedient.

Punt i final. “La comedia è finita”.