LA CONVERSIÓ DE CARLES BUSQUETS

Sovint em demanen notícies sobre el comodor Carles Busquets, aquell antic expert en amarraments que després de convertir-se en un tastador de primera de whisky DYC, s’havia retirat a eixugar la mona al Racó des Frares, convençut que reposava en un monestir. Per esbrinar què li havia passat, vaig consultar el seu terapeuta, un enigmàtic personatge que no tenc massa clar si el va posar bé o el va acabar de destrossar. Semblaria lògic que el “sanador” hagués guardat la confidencialitat, però es veu que era un bocamoll –curiosament una paraula composta de boca (la del port?) i moll (el del port?)-- i escampava massa detalls sobre el comodor.

En descobrir on s’havia amagat, més d’un –amb la millor intenció del món— va començar a visitar-lo. La majoria ho feia atreta per la seva reacció davant de les al·lucinacions etíliques, altres per fer-li algunes consultes més tècniques sobre el món de la mar i la resta per maldar de reinserir-lo en la societat, per la qual cosa li regalaven llibres, revistes, etc. Els partidaris de la construcció del port esportiu i del dic (amb i llatina) li pregaven que tornés a encapçalar el moviment proport però ell s’hi negava, cosa que satisfeia els contraris. De fet, preferia llegir i llegir. No obria boca. S’havia tornat un apassionat de la lectura. Hom pot assegurar que poca gent s’ha cultivat tant, en un període de temps tan breu.

Com que en aquell suposat monestir no disposava de textos litúrgics i --no ens enganyem— aquest tipus d’escrits ni tenen tirada ni es regalen, havia adoptat la Constitució com a codi de conducta i repetia els seus articles –que se sabia de memòria— com ho hauria fet amb les lletanies si en realitat residís on creia que era. Tot anava més o manco bé, fins que un bon dia un poca-solta li va deixar una revista d’un moviment ecologista. L’article principal d’aquesta revista tractava sobre l’escalfament del planeta i en particular dels efectes que provocava a Grenlàndia. Carles Busquets, sempre a contracorrent, va quedar glaçat. Mentre el món s’escalfava, ell es gelava. La previsió que les aigües de la mar apujarien alguns metres en poques dècades per culpa de la intervenció de l’home en la natura, li va provocar una sacsejada monumental. Això podia ser mortal en el cas de Ciutadella. Es va vestir amb roba de sac i cobert de cendra començà a passejar pels voltants del port intentant de convertir qualsevol persona que trobava en un ecologista radical. “Convertiu-vos!”, repetia. Ben prest el port li va quedar petit, (atenció: els bons ciutadellencs cal que passin directament al següent paràgraf, sense llegir la frase que ve a continuació) cosa gens estranya si tenim en compte les seves dimensions.

Veure’l rodar pel poble, impressionava. Gairebé es podria afirmar que feia por amb aquella pinta de predicador. La gent en fugia i el pobre Carles, desesperat per la minsa quantitat d’acòlits que s’afegien a la causa ecologista, va començar a lluitar sol. Completament barrejat per tanta lectura mal compresa i amb les neurones encara delicades després de les magranes de DYC, es va posar a escriure. Com a bon constitucionalista, estava convençut que allà, en aquell text magnificat, sacralitzat i criticat hi trobaria la resposta: la solució definitiva. Es va centrar bastant en el títol preliminar, el que parla de la unitat i la indissolubilitat d’Espanya.

Carles va arribar a la conclusió que una excavació a cala en Busquets atemptava contra la unitat del país i això era massa greu com per no rebel·lar-s’hi. Empetitir l’extensió de l’Estat per fer-hi un port esportiu era –al seu parer— una il·legalitat intolerable. Furtar una, dues o més hectàrees a la pàtria “común e indivisible”... mai de la vida! Què s’havien cregut! Els partidaris del port el volien convèncer que el volum del país no canviaria, puix el peltret s’abocaria dins d’unes pedreres que també formaven part d’Espanya. No hi havia manera de convèncer-lo. “La Constitució no parla del volum, sinó de l’extensió del país”, els repetia emprenyat. Era conscient que Espanya no perdria gens ni mica de pes amb el moviment de terres previst, però no podia suportar que tornés petita. No li volia sostreure ni un pam quadrat. Durant uns mesos va adreçar queixes, peticions i cartes al Defensor del Poble, al conseller i a la ministra de Medi Ambient... Per ara no li han fet cas. Embafat de tant de menyspreu ha abandonat els seus estudis jurídics i s’ha dedicat a la seva autèntica passió: la coreografia de cançons de la dècada del 70. Ha perdut tota l’admiració que sentia per María Dolores Pradera, ara idolatra Palito Ortega. El trobareu qualsevol nit per baixamar. El coneixereu perquè canta “La chevecha”. I és que a Ciutadella les coses es veuen millor després carregar la bodega, però just abans “que suba a la cabecha”. Dissortadament el crani del comodor està negat de cervesa. El DYC ja no el tasta. El troba car i poc ecològic. Diu que escalfa els pols i que això enfonsa Ciutadella. És una manera de veure les coses. Gens criticable.

ELS REGITUBBIES

La setmana passada va predicar a la Casa de la Beneitura el prestigiós Armand Batalla. Observareu que he posat predicar i no donar una conferència, perquè és el que realment va fer. Com a bon convers, en Mando –així el coneixen els seus amics—s’ha convertit en un pacifista radical. Tan radical és, que no dubta a repartir bledes si algú no està d’acord amb les seves idees. Cal demanar-nos, per tant, si va ser encertada la idea que vingués a Ciutadella. Particularment, em sent incapaç de donar una resposta. I m’hi sent perquè d’una banda no som expert en el camp de Batalla i de l’altra perquè em fa pànic que en un cop de radicalisme em confongui amb un sac de boxa.

La decisió de dur el Mando a Cabildolàndia la va prendre la cúpula del PP, sempre d’acord amb afiliats i simpatitzants. En un principi la sessió havia de tenir lloc a la seva subseu, el Casino 17 del PP, però finalment van considerar que per evitar un conflicte ideològic entre tradició i modernitat –és urgent de fer un important estudi sociològic d’aquesta entitat quasineoconservadora-- era millor canviar de parada. La intenció purament didàctica dels organitzadors i la neutralitat del local escollit finalment eren, per tant, uns motius prou interessants per assistir-hi.

Així i tot, ja sigui portant el Mando o sense, el responsables de l’empresa esperaven un resultat diferent. El títol de la conferència era el següent: “Harmonia: regidora de la pau“. El motiu que els va empènyer a muntar l’acte és obvi: si tots els regidors de l’Ajuntament de Cabildolàndia diuen la veritat, cal deduir que els culpables dels enfrontaments són els altres; sempre els altres. Solucions? I tant que n’hi ha, només cal cercar-les. Si més no, així ho afirma Armand Batalla.

Les seves propostes són d’allò més interessant. En faré un petit resum. Considera convenient de construir una sauna només per a regidors, amb piscina climatitzada, etc. El cost seria ínfim, ja que en cap cas l’abonaria l’actual equip de govern. Es demanaria un crèdit que es començaria a abonar cap a gener de 2008, és a dir, quan ja no serien responsables de les finances municipals. Donada l’experiència adquirida en aquest tipus de despesa, el resultat havia de ser forçosament exitós. En Mando no creu convenient de reunir els regidors per fer uns exercicis espirituals abans de cada ple, ja que el representant del Fòrum es podria sentir ofès a causa de la seva fília pel món islàmic. La contraproposta popular d’informar-se abans de posar els peus al Saló Caòtic i fer-ho exclusivament a través de mitjans de comunicació especialitzats en periodisme catòlic semblava una bona idea ja que, a més a més, a Cabildolàndia hi ha una emissora de Radio Popular (una coincidència?). Dissortadament, després d’escoltar el contingut del seu missatge durant uns mesos, hom va decidir que no era adequat, atès que --probablement per una interpretació massa radical de la doctrina de Losantos--, entost de calmar només aconseguia excitar el personal i augmentar la seva crispació: justament allò que aquesta conferència volia evitar. Les males relacions amb Catalunya impedien de captar Ràdio Estel, que escampa un missatge cristià pur, però és tan pur que alguns no hi estan avesats i els ofega les paraules. Per tant, fora! Qui vulgui informar-se que ho faci pel seu compte o esperi que l’alliçonin a través del mòbil.

La part més sucosa de la conferència va ser la referida a convertir els plens en una reunió de regitubbies. Efectivament, és una solució poc clàssica, però barata i definitiva. Si fa no fa, les sessions de ple es desenvoluparien així. Els regidors, disfressats de tubbies, com els de la tele, se saludarien abans de cada reunió amb la popular –una altre cop aquesta paraula, és una fixació?— “Una abraçada...” i es fondrien amicalment, però d’una manera gens lasciva, entre si. Un cop llegit l’ordre del dia, començarien a debatre cada punt. Entre i entre, i just darrere de cada votació, es repetiria l’escenificació: “Una abraçada...”. I així fins al final. Els precs serien substituïts per una oració col·lectiva i en acabat tindria lloc una mena de confessió comunitària. El director de la cerimònia imposaria la penitència corresponent als que haguessin ofès algú durant el ple i després anirien plegats a fer un sopar de germanor.

No va estranyar ningú que Armand Batalla hagi adoptat darrerament el nom de Pau Pax. El públic que va assistir a la conferència va sortir més que satisfet, gens crispat, fet que va incomodar els organitzadors. Es petonejava, es donava la mà, es demanava perdó... Va ser una gran nit. Si no estau d’acord amb el que he dit, queixau-vos al Mando. Una abraçada a tothom.

Qüestió de nassos

Eugenio dos Nassos és el millor especialista del món en cirurgia plàstica. Fixau-vos que he dit plàstica, ja que el que fa no és un simple retoc en un nasset per millorar-lo. Res d’açò. Eugenio dos Nassos, conegut com “la Glòria d’Èvora” transforma, reconstitueix, arranja deformitats, tapa... i és que en realitat ell se’ls estima, els nassos.

L’insigne dos Nassos va ser pràcticament un desconegut fora de Portugal fins que el New York Times li va fer una entrevista prou sucosa, atès que Michael Jackson volia que li reconstituís la seva nàpia per poder sortir de Neverland. Tot això no tindria gaire importància, però gràcies a haver llegit l’entrevista, vaig adquirir la seva obra Una qüestió de nassos. En ella, hi explica que hi ha diferent tipus de trompes humanes: l’asiàtica, menuda; la de Cleopatra, encisadora; la de Pinotxo, mutant; la de Cyrano, impressionant i molesta; la del propi Jackson, desapareguda o perduda; la dels boxejadors, destrossada; l’occidental, poderosa i gran; la jueva, vilipendiada; la de Góngora, ofesa; la meva, perfecta; la refredada, tan plena que goteja. N’hi ha més, però qui necessiti incrementar la informació que don, (i us la don de franc) la podrà aconseguir en el llibre de dos Nassos. I és que el va escriure per vendre’l, no perquè jo el plagiés ni el resumís.

La part més interessant de l’estudi és la que fa referència al nas del senyor Acebes. De fet és gràcies a aquest treball que Michel Jackson s’hi va adreçar –a Eugenio- per tal que li arrangés el que altres cirurgians sense escrúpols –estètics, en aquest cas- li havien fet malbé. Afirma Eugenio dos Nassos que el cas d’aquest polític és singular. Considera que no té una explicació versemblant. El va conèixer quan Acebes era petitó. En aquella època ja deia mentides tot lo dia. Ho feia amb una classe impressionant, sense immutar-se. De fet, destacava per la seva capacitat innata a esgavellar qualsevol polígraf amb què el posaven a prova. Curiosament, encara que en mentir era capaç de controlar els batecs del seu cor, la suor de les mans, la respiració, etc., les mentides li inflaven el nas de tal manera que el delataven. El cas del seu nas, però, no era comparable al de Pinotxo, que amb el temps va recobrar la mida inicial; a Acebes li restava roig i trempat. El seu pare estava desesperat i només s’encomanava a sant Gepetto, fins que va descobrir que aquest sant no existia. Sortosament per a la imatge familiar, es va assabentar que a Lisboa –Évora ja li havia quedat petita- hi havia un cirurgià que feia meravelles i acudí a la seva consulta acompanyat del gran mentider.

Eugenio dos Nassos afirma que ha intervingut més de tres-centes cinquanta vegades l’apèndix nasal d’Acebes i també que no comprèn com és possible que encara es mantengui en un estat tan perfecte. La comparació amb el de Michel Jackson és quelcom que qualsevol estudiós fa. Que té un nas que no tengui l’altre? A hores d’ara són moltes les teories publicades sobre el tema. Tanmateix, sembla evident que alguna cosa hi té a veure la genètica d’Acebes. És més, ja no li cobren les intervencions, però a canvi li han fet signar davant de notari un document on es compromet a cedir el seu cos a la ciència, una vegada ens abandoni. De fet, només interessa el nas, però ja que hi som posats no costa res estudiar la resta.

I així està el tema. Acebes continua mentint i mentint, mentre confia en l’habilitat del gran Eugenio per amagar el seu vici. Continua sent el somni de molts científics, que ja l’han proposat com a candidat a l’obtenció del guardons “Goebles 2006”, “In-Creïble segle XXI” i “Mentider del mil·leni”. I hom es pregunta com és possible que per deixadesa no es guardi part del cartílag que li extreuen en cada intervenció, a veure si aconsegueixen cèl·lules mare amb les quals es podria regenerar qualsevol teixit. Maleïda sigui l’hora en què la comare va llençar als fems el seu cordó umbilical, encara que sospit que ell no fou engendrat, sinó creat. Forçosament, ens hem de fer una pregunta: qui dimonis el va crear? I com ho va fer?