BULLITS BEN FETS

“La feina ben feta no té fronteres”, afirmava fa uns anys un anunci. Justament pel fet que a Cabildolàndia s’ha aplicat aquesta màxima, ha crescut espectacularment el nombre de persones que ens visiten. Els experiments urbanístics de la vella ciutat –açò de vella, és una manera de dir— ultrapassen el límits de l’illa i de l’Estat. El turista de qualitat està interessat a dir: “Jo els he vists, puc dir que són de cine”.

Els encarregats de vetllar per acabar amb l’estètica de la vila se’n surten prou bé. Fan el que poden per aconseguir que el desastre sigui tan gran que tothom vulgui veure’l. Primer ho van intentar amb el bullit de Correus. Van substituir un moble lamentable per un de pitjor. Ja era complicat aconseguir-ho, però van reeixir. Tot un èxit. És cert que van comptar amb l’ajut inestimable d’un arquitecte que dissenyava segons el gust castellà –finestres petites i molta pedra--, però aquí li van permetre desenvolupar la seva obra sense posar-li entrebancs. El resultat... prou dolent. L’afront va ser tan gran que algú –amb bon criteri— va decidir de sembrar unes palmeres ben davant de les oficines per amagar-lo. Una altra demostració de ciència, la podem contemplar a la plaça de l’Almirall Ferragut. Aquesta obra guanyaria premis en qualsevol concurs. Em consta que el cònsol dels Estat Units ha proposat que quan es faci el proper acte d’homenatge a l’almirall, entost de l’himne americà s’interpreti “L’oda al formigó desarmat”, una composició musical pacifista a l’alçada de l’empasta.

Però no en tenien prou, calia perseverar. Estaven un xic desmoralitzats en veure que no podien malmetre la plaça des Pins i arrasar els arbres, cosa que els hauria suposat passar a la història i el reconeixement de tots aquell que pateixen al·lèrgia al pol·len o els que creuen que els cotxes són més importants que les persones. Es van haver de conformar a pelar altres places. Mentre esperaven ansiosos que s’acabés el monstre del quiosc-bar des Born, havien de fer quelcom. Qui perd basa, no sol guanyar la partida. Posar dificultats a la contemplació del Palau des Comte era una bona pensada. L’oportunitat no es podia perdre. Com que topava amb l’oposició dels ciutadans, van decidir desenvolupar el projecte endegant alhora la campanya “Adopta un tros de voravia”. La primera a apuntar-s’hi i a donar exemple va ser una regidora. Li ho hem d’agrair (gràcies, senyora), els polítics no sempre donen exemple. La seva inestimable col·laboració a mantenir en un estat immaculat el tros de sòl que ha adoptat, mereix el nostre aplaudiment. Ovacionem-la, cridem bravos i més bravos car el seu sacrifici s’ho mereix. És cert que --per tenir cura d’aquest parcel·la— hi ha instal·lat una mena de botiga portàtil que li produirà un rendiment econòmic. No hi fa res. Els bars també ocupen sovint un tros de carrer i ningú no protesta. Per tant, fer-ho en aquest cas seria injust. És més, cal lloar el seu sacrifici en no obrir la botiga als baixos de l’Ajuntament, cosa a la qual tenia dret. Com a bona treballadora pel poble, decidí aplicar el lema d’una vella glòria, un tal Fraga, qui afirmava que “La calle és mía”. Aquí es va conformar amb uns metres quadrats, poca cosa. El ciutadellencs exulten i estan cofois en veure tanta magnanimitat. Un tros de la ciutat, almanco, està ben net. És una prova que la iniciativa privada sempre produeix beneficis col·lectius.

I tanmateix, estam convençuts que és imprescindible continuar. Donem una empenta a la iniciativa. Endeguem la campanya: “Adopta un contenidor de fems”. Us demanareu que quin rendiment se’n pot treure, d’un contenidor pudent. És ben senzill. Pot reportar un bon sobresou a l’adoptant, que a més a més, l’aconseguiria en horari preferentment nocturn. Com? D’una banda, podria instal·lar-hi un lavabo per a turistes i per als indígenes que presenten més problemes de bufeta els caps de setmana. Si no en tenia prou, també podria vendre les deixalles que el ciutadà sol desar-hi prop i de qualsevol manera. Recollida selectiva i organitzada. Però el millor premi que obtindria, seria el goig d’haver col·laborat a millorar Cabildolàndia i a permetre que el producte residual del “botellón” es dipositi en un lloc adient. Com ha de ser. S’hi apuntarà algun regidor?

SOM MONÀRQUIC

M’han deixat servit amb la commemoració del 75è aniversari de la II República. Som monàrquic, què hi faré? M’encanta mantenir un hereu, m’ompl. I a son pare i als seus familiars vius... i fins i tot pagar algun deute del seu besavi. Ja sabem que qui paga mana. I així em fa la impressió que puc dir al “primero de los españoles” el que ha de fer. “Joanet: trepitja aquesta catifa!”. “Ara, saluda!”. “Una rieta per a aquelles senyores...”

Em pensava que el nostre rei era un fred. Per això, la darrera passejada que va fer fa uns mesos per Vitòria me’l va atansar. Efectivament, mentre uns exaltats li cridaven “Erregean campora”, ell, tan solemne, mentre anava saludant amb la mà, va amagar quatre dits i només va deixar recte el d’enmig: va fer una botifarreta! Bé, va ser un frankfurt i sense mostassa, però va demostrar que no era una figura de marbre. Entre el seu dit i el d’en Colom, no sé quin triar. Un índex contra el dit del cor... És complicat decidir-se. Un senyalava cap a Amèrica, l’altre contra els ofensius. La vida és dura.

Com la monarquia del Regne Unit, no n’hi ha cap. No heu admirat mai les capedetes de la reina britànica? Una a l’esquerra, una a la dreta... i mentre es descol·loca les cervicals i cerca el Réflex dins de la seva bossa espantosa, m’ho pas de conya escoltant la “Marxa per a pompa i circumstàncies” d’Elgard, el “God save our Queen” o el “Rule Britannia”. És extraordinari. Música per a sibarites. No és fantàstic sentir que el príncep Charles, el meu admirat Charles, vol ser un tàmpax? Abans algun francès volia ser el Sol, però és que els francesos només sabem dir coses sense sentit. El Sol! I de nit, què? Ens quedarem sense rei? O és que semblarà que passam l’estiu a Islàndia i patim per clocar els ulls dormir... Si Don Gato em deixés els seu antifaç, encara rai. De fet l’única paraula ben dita per un rei francès va ser “Ai!” i sembla que la va dir en Lluís XVI abans d’afluixar de ventre en caure-li un full de ferro ben esmolat prop del clatell. La República havia nascut i ja ho feia amb mal estil... Hi ha la tendència a criticar els reis i lloar els presidents de les repúbliques que van venir després. Els presidents són elegits pel poble i el poble mai no s’equivoca, diuen. Deu ser ben cert: Hitler, Kurt Waldheim, Milosevic, Evo Morales... són unes bones tries, sens dubte. O n’Azaña i els seus “tiros a la barriga”. En canvi, ningú no recorda grans reis com Frederic II de Prússia, el nostre Amadeu... Em qued amb la monarquia, m’evita problemes i no m’equivoc en triar el cap de l’Estat, me’l donen fet. M’estim més que en representi en Joan Carles que no en Fraga, i això que no sé què diuen cap dels dos. Les monarquies electives ja m’embafen més, no és el mateix. ¿Com podrem comparar el “balla manetes” de la nostra reina amb una benedicció papal urbi et orbi inacabable, en què a més alguna mà estranya ha esborrat aquell fragment que s’havia de dir en andorrà? Si almanco es pronunciés només en llatí! Cinc minuts i cadascú a casa seva.

Aquí –a l’illa, vull dir--, de reis, no en vénen gaires. De tant en tant a fer una llagostada, que és cuina típica menorquina. Allò que solem menjar quan no hi ha res més al frigorífic i que surt tan bé de preu. Però els reis ens agraden... especialment a Ciutadella. Fins i tot canviam noms de places que ens recordaven els nostres avantpassats empordanesos per dedicar-les als que no van poder ocupar el tron: plaça de don Joan de Borbó; alça petit! I jo que som monàrquic, però gens borbònic, pens un instant en n’Amadeu, aquell que no van deixar regnar. I amb el desaparegut Manuel de Portugal... El dubte i el problema sorgeixen quan sona la “Marxa reial”; la trob ben lletja, massa prussiana tot i els arranjament que hi va fer Pérez Casas. Com devia ser abans d’arranjar-la? Comprenc que en Frederic el Gran la vagi regalar, fart de patir mal de cap. És ben bé perquè tornar els regals és de mala educació que fa unes ganes que SEUR faci una volta per aquelles terres. No podríem tenir un petit record pels Hannover i sonar el britànic? Al cap i a la fi ho vam ser prou anys. I durant Sant Antoni, entre els dàtils secs que esmussen, els confitats que et provoquen mal de queixal i la banda de música i el “xina-xina”, acabes boig. I sort que no hi han posat lletra i que les taronges són boníssimes.

LA TRILLOGRIP

Quan Gabino Canario, biòleg de professió i ornitòleg de vocació, va abandonar el Centre d’Investigacions Sanitàries, ningú no creia que ho fes tan emprenyat. La realitat, però, és que hi estava, i molt. Ara ha aconseguit que els tribunals hagin obligat als serveis secrets d’Espanya i dels Estats Units a desclassificar uns documents que aportaran una informació cabdal a la població i, a més a més, li donaran molta tranquil·litat. Per si de cas ha començat a filtrar algunes dades.

Gabino havia comunicat al Centre –fa mesos-- que l’origen de la grip aviària calia cercar-lo al Congrés dels Diputats. Sembla que no pugui ser, però és així. Li estranyava veure com algun ministre conversés massa sovint amb la cabra de la “Legión” i va començar a investigar. Segons ell, va ser el març de 1997 quan va començar a escampar-se una ambició que més tard mutaria en un virus I efectivament, si hem de fer cas al que ell va contar als seus superiors, podria ser que tingués raó.

En aquella època, un dels bidells del Congrés –no vol dir el seu nom per prudència— estava fent uns experiments per millorar el rendiment d’una petita granja avícola que tenia per guanyar un sobresou. Després de moltes provatures, va tenir la brillant idea de creuar gallines amb altres aus. Això, que en si mateix no era una mala cosa, va esdevenir tràgic. Efectivament, el bidell, en veure que els representants del PP havien adoptat un albatros com a mascota, va experimentar amb una d’aquestes aus. Tot d’una es va adonar que les gallines cobertes per un albatros mascle ponien uns ous bastant més grans que els que solem comprar a les botigues de queviures. Com que era una persona responsable i entenimentada, malgrat estar convençut que havia fet una descoberta important, no va voler passar d’aquí: volia investigar més. El problema va sorgir quan la dona del president del Congrés, Federico Trillo, s’hi va ficar –involuntàriament— pel mig. Aquell dia de 1997, la senyora Trillo, que no podia sortir de casa per un motiu que no ve al cas, havia telefonat diverses vegades al seu marit per tal que quan aquest tornés a casa li portés quelcom per sopar, atès que aquella nit havien convidat el senyor Aznar González. Federico li havia dit que la sessió acabaria tard i que el que li demanava era impossible. Ella, però, insistia contínuament, per la qual cosa el senyor Trillo va desconnectar el seu mòbil. La mestressa no es va rendir i va començar a trucar al Congrés. Al final, el bidell, cansat de contestar a les trucades de la senyora Trillo, li ho va dir al president. No podia haver triat un moment pitjor. Un diputat socialista li estava clavant la tabarra i es negava a deixar de protestar les decisions que prenia com a president. Aleshores, el bidell, plorós, es va tornar a adreçar al senyor Trillo per demanar-li instruccions. Just en aquell moment, el president va pronunciar la famosa frase “Manda huevos”. El bidell, acostumat a servir-lo –solia anar al bar del costat del Congrés per dur-li uns cafès boníssims--, va creure que parlava amb ell i que allò era una ordre. Com que les botigues estaven tancades en aquella hora i no trobava ous enlloc, va anar a la seva granja a triar els millors per a la senyora Trillo. Esperava que amb el present el tindrien en compte per apujar-li el sou. La senyora Trillo va quedar molt satisfeta i la seva cuinera no en parlem, en veure aquells ous magnífics.

El sopar va ser un èxit. O així ho semblava. La notícia dels ous es va escampar per la seu del PP i tothom volia tastar-los Però, la granja del bidell no estava preparada per produir-ne tants i va haver d’adquirir albatros asiàtics, que anaven més moguts i eren capaços de fecundar més gallines. Tot semblava anar bé, fins que uns anys després el senyor Aznar en va portar, d’ous, com a regal al president dels Estats Units. Aquell, havent sopat, va començar a veure aus pertot. Se’n va adonar el cap de la CIA en sentir que quan Bush s’adreçava al simpàtic president del Regne d’Espanya l’anomenava Ànsar. Com que estaven acostumats a les bromes de Bush, no es van alarmar, van atribuir l’error al fet que la pronúncia a l’americana del senyor Aznar era deficient i recordava la d’un ànec dient cuà-cuà, per la qual cosa Mr. Bush havia tingut la pensada de batejar-lo així: Ànsar. Mai no hauria imaginat la CIA que el cuiner de la Casa Blanca treballava per a la Xina. Era un espia que, en veure els ous que sobraren, els va robar i els envià al país que l’havia corromput juntament amb el secret que tan gelosament havia guardat el bidell. La sobreproducció asiàtica va fer la resta. Els albatros xinesos estaven condemnats a fer de sementals fins i tot quan estaven malalts. El polls que nasqueren escamparien la malaltia per tot el món. L’ambició és perversa.