diumenge, de novembre 27, 2005

EL GRAN INQUISIDOR INSULAR

En tenim, de sort. Podríem haver viscut en una època avorrida, o en una conflictiva. Els pares van viure la Guerra, i van tastar --si és que això es tasta-- la fam. Els avis, fins i tot van anar a la presó. A cadascú el tancava algú, segons quina era la seva manera de pensar. Nosaltres ens hem trobat amb i en una època que semblava que es decantaria per l'avorriment. Afortunadament, el PP, sempre atent a les necessitats del poble, ens regala una nova manera de mantenir-nos psicològicament estables. Ha creat l'època de les baralles. M'agrada.

A Menorca, tenim representants molt interessants d'aquest estil de vida. Cada poble té el seu. A Maó destaca el clan Galmés, bocata di cardinale; a Ciutadella, el cangur del nostre alcalde, és un bé etnològic que cal preservar. Quina boqueta passeja! Personalment, em cau molt bé, no ho puc evitar, ni ho vull, però em sembla que la majoria no l'entén. És un artista i els artistes sovint són incompresos.

Per si no n'hi havia prou, per si anàvem coixos i ens desviàvem de l'ortodòxia, calia reinstaurar una figura imprescindible: la del gran inquisidor insular. Hi havia diversos candidats, tots amb prou mèrits; tots prou preparats. L'elecció havia de ser complicada per força. Finalment hi ha hagut autoproclamació, cosa que ha evitat discussions. De cop, sense saber com, un antic censor del diari Menorca, ha reclamat el nomenament. Atès que estava en contacte amb un tal Rouco, i que l'experiència de molt de temps, de molta feina ben feta, jugava a favor seu, ningú no ha gosat discutir la seva tria. Tenim un nou inquisidor, donem gràcies. Es diu Guillem Ferrer, qui em comenten que prendrà el nom de fra Wilhelm de Torferrada.

Una de les primeres coses que diuen que vol recuperar és la Festa del Bujot. Sí, aquella que ha romàs viva a Ponent, mentre a bona part d'Amèrica del Sud i de l'Estat espanyol, s'havia prohibit per indigna. Ciutadella ha de conservar les tradicions i, si es perden, recuperar-les com cal. Així enguany, ha proposat de cremar a la Contramurada, ben davant de l'emissora de la COPE, l'efígie de Joan Febrer. Els mèrits del vituperat són prou evidents: diuen que és d'esquerres!

La festa, si fa no fa, serà així. El dia de Pasqua, de matinada, es cremarà la biblioteca privada del prevere. No s'ha decidit encara si es farà al mateix lloc de l'execució o s'aprofitarà per fer-ho amb col·laboració amb el "Casino 17 del PP". Tot val per reduir despeses. Feta la foguera, i ben calents pel primer foc i el repartiment d'una beguda preparada especialment per a aquest acte, començarà l'auto de fe pròpiament dit. L'inquisidor llegirà un manifest de condemna de l'obra i el pensament de Joan Febrer. El manifest inclourà les millors dites de Fede Jiménez Losantos. El jutjat haurà de restar i d'escoltar en silenci. Com a prova de magnanimitat no serà sotmès a turment. No cal: aquí se'l condemna i punt, no necessitam perdre el temps aplicant-li el tercer grau. Ca! A més a més així és més ecològic: l'electricitat escalfa el planeta i s'està encarint.

Tot seguit, el condemnat serà investit amb un "sambenito" i serà passejat pels carrers del poble, fent aturades davant dels solars que hagin estat permutats per l'Ajuntament, en atenció a la col·laboració econòmica que els propietaris pressumptament --paraula que ens allibera de responsabilitats civils o penals-- abonaran als organitzadors de la festa. Encara no s'ha decidit si hi col·laboraran antics membres de la Jove Guàrdia Roja, que enyoren una representació d'aquest estil tan popular durant la Revolució Cultural. Al cap i a la fi, Febrer és capellà.

Finalment, i com és preceptiu, es cremarà l'efígie de l'encausat, que no tindrà dret a defensa ni a un advocat. Del coll del bujot, penjaran un cartell on s'aclariran el motius de la condemna. Farà goig veure el debut de l'inquisidor. Ell, cofoi, ho observarà des de la balconada i retransmetrà l'acte per la ràdio, i en rigorós directe. Habemus inquisitorem! Al·leluia!

PD: Em podeu condemnar al foc etern a través de f_sintes@wanadoo.es

dimecres, de novembre 09, 2005

ELS ULLS DELS CIUTADELLENCS ESTAN EN PERILL

El reconegut oculista austríac Andreas Baumgartner, publicava fa quinze dies un article prou interessant en la revista que edita el Col·legi d’Oftalmòlegs de Caríntia on desplegava una curiosa teoria sobre els problemes de visió que presentaven alguns habitants d’Espanya. Hi mantén l’especialista que bona part d’aquestes dificultats són atribuïbles a l’afecció d’alguns a passar algunes hores setmanals contemplant l’emissió codificada de Canal +, normalment les nits del divendres que vés a saber quin tipus de programes deuen passar per aquesta emissora en aquest horari. Titulava l’article “Presbícia i gasiveria: estudi sobre la influència i els efectes de l’avarícia en la vista cansada”. Hi ha genis pertot arreu.

Sempre atents als darrers descobriments de la ciència, el Cercle Artístic pretén de convidar-lo a donar una conferència dintre del cicle “Dialoguem”, qualsevol divendres, abans de l’emissió esmentada. La conferència finalitzarà amb un aperitiu que durarà fins poc més tard de mitjanit. La idea és fer una demostració pràctica per acompanyar la xerrada. Així, els assistents podran comprovar en començar aquest programa tan vist d’amagatotis, quina és la diferència entre estar abonat o no al canal, és a dir entre veure el programa codificat i veure’l com cal. La primera mitja hora veuran l’emissió codificada i seguidament la veuran sense codificar. Podran comprovar com la vista agraeix de fer una petita despesa, no ho dubteu. Bé, també es pot optar per no mirar aquestes porqueries.

Parlant amb el doctor Andreas Baumgartner, que ha passat un dies a Menorca, convidat per la “Fundació Amaverunt”, em comentava la seva recança pel fet que alguns ciutadellencs, estiguessin tan interessats a seguir la programació de Televisió de Catalunya, especialment els programes que emet K3/33, ja que això també els pot produir problemes de vista i d’audició. Hom sap que aquest canal està proscrit a la major part de cases de Ciutadella, des que va començar a emetre IB3. És una demostració de pluralitat informativa molt típica per aquestes contrades de Ponent.

Altra gent, més sana i no tan fanàtica de les coses que provenen de Catalunya, ha canviat d’hàbits i avui ja mira IB3. La programació no és que mati, de fet no és com esperàvem. Manipula, com és natural, però això ja hi entrava. De què et serveix comandar si no pots fer el que vols? Però, no m’ompl. Jo esperava veure una carta d’ajustament amb un albatros volant, seguit del director general de Política Lingüística pontificant sobre les bondats d’aprendre anglès i per començar forts un programa sobre les activitats de James Matas. Així, hauria estat normal que el segon programa del dia s’hagués dit “El primer badall d'un líder". L’argument seria senzill: el president encara amb el pijama posat donaria el “bon dia, buenos días, good morning” als baleàrics –curiosament no saludaria els alemanys que resideixen a Mallorca amb— i seguidament es dirigiria al lavabo a fer la primera deposició del dia. Tancaria la porta i programa acabat. Durant la jornada faria algunes c.... més però serien ja de tipus polític i no tindrien res a veure amb l’alliberament intestinal primari.

I jo em deman: no es podrien posar d’acord la Sra. Barceló i la dida, la cangur o el tutor de l’alcalde de Ciutadella –ja que a ell no li deixen comptar punt— per evitar aquesta discriminació que patim alguns ciutadellencs? Si des Mercadal cap a Maó veuen la tele catalana i la digital terrestre, quin pecat hem comès els de Ponent per no veure-la? Cal que la presidenta i la dida pensin en els nostres ulls. Cada dia hi veim pitjor i això no està bé. Tenc mono d'Àgora i de Millenium i estic cansat de veure codificats els partits del Barça d'hanbol. Pietat senyors, pietat!
Venga, posau-vos d'acord i instal·lau un repetidor, que ve Nadal!


f_sintes@wanadoo.es, 24 hores obert a rebre insults.

dimarts, de novembre 01, 2005

QUAN UN HUGUET DORM... NO EL DESPERTEU

Una de les imatges més colpidores de l’any és veure el conseller Cristóbal Huguet com reposava al Parlament de les Illes Balears, ben adormit, mentre el seu cap, Jaume Matas predicava. Honorable descans, el del senyor Huguet. I encomanadís, perquè un altre Huguet, en Joan, feia el mateix. M’encanta mantenir-los, pagar-los un sou... encara que sigui per fer una becadeta. Fins i tot gosaria a dir que m’agraden més quan somnien que no quan estan deixondits.

Servidor comprèn que un discurs d’en Matas és de tot menys entretingut i que qualsevol persona moderadament normal, o plega o està condemnada a passar una mala estona. Ara bé, que dos convençuts entrin al Parlament sense estar inflats de cafè... no ho acab d’entendre. Que no hi ha cafeteres, al Parlament? Potser s’està boicotejant aquest producte perquè no es vol mantenir l’impresentable d’en Fidel Castro o per acabar amb en Lula? No ho sé, però el que no em fa el pes és no cercar solucions alternatives que evitin aquesta imatge lamentable. Tal vegada seria més entretingut substituir les “parrafades” del president o d’altres oradors per un discurs més entenedor; i després d’haver vist la desfilada dels legionaris el Dia de la Raça se m’acut que la cabra que els precedeix està poc valorada i, tot i que el seu vocabulari és teòricament breu –tot just va de “beeee” a “meee”, pronuncia ambdues síl·labes amb una gràcia força entenedora. Un repàs a l’obra del doctor Doolittle “El llenguatge dels animals. De com vaig arribar a parlar-hi”, ens permet copsar diversos matisos en la seva expressió, matisos que enriqueixen la seva locució i li confereixen prou varietat com per fer-la entenedora i alhora entretinguda. Donem una oportunitat a la cabra. Cal que IB3 emeti el seu debut com a oradora. Audiència no en perdria, açò segur. Si som capaços d’aguantar una retransmissió d’un partit de futbol comentat per en Nadal, segur que la cabra ens farà feliços.

Hom pot entendre que en Joan Huguet s’adormi, són molts d’anys de dedicar-se a la política i això cansa; però que un futur candidat a president del CIM acluqui els ulls... Tot té una explicació. Mentre el senyor païa el darrer àpat, pagat amb una dieta, va començar a imaginar que era president, i això fa feliç. En el seu somni es veia passejant per Ciutadella, lloc on destina tots els esforços del Govern, encara que això suposi que els militants del seu partit que viuen a la resta de l’illa se sentin desatesos. El Tóbal que apareixia en el seu somni havia tingut una idea brillant. Si es volia crear un consell a Formentera, per què no fer el mateix a Ciutadella? Tot en gros només calia fer un petit canal des Alocs fins a cala Galdana. Illa, nova, consell nou. Fins i tot havia decidit el nom del canal: canal Soleat. Quina inventiva! Amb una mínima inversió solucionava diverses coses: garantia al PP el triomf perpetu a les Illes; justificava la necessitat d’un dic a Ciutadella, ara més aïllada que mai; podia nomenar-hi un delegat de Semilla; organitzar-hi fires i més fires sense que Antònia Salord hagués de discutir amb Tuni Allès; i, de passada, el nom del canal era un homenatge a Mallorca i un lligam de germanor entre la capital de Ponent i l’illa gran. Amb somnis així, com no havia de somriure? Qui gosava de donar-li una colzada?

I com va acabar la història? Mai no ho diríeu. Ja havia sortit tothom i en Tóbal encara dormia. Els bidells ho havien provat tot per despertar-lo, encara que trencar aquell somriure els feia llàstima. Ho intentaren d’una manera suau i delicada: “Desperti, senyor Huguet”. Res, ni cas. “Ha acabat la sessió, honorable conseller”. No es donava per al·ludit. Els pobres estaven desesperats. Vibrava i tremolava el telèfon mòbil del conseller i encara era com si li fessin un massatge relaxant que el mantenia més a prop de Morfeu. Quan tot semblava perdut i estaven disposats a fer nit seca, va entrar una de les desadores. “Bona nit, Catalina –li va dir un bidell Com va això?”. “Beníssim, venc del banc i ja ens han ingressat la nòmina”. Misteriosament, en sentir aquestes paraules, l’honorable es va despertar de cop. Quines coses!