LA VIDA ÉS BELLA... AMB LA COPE

“Un cafè i dos optalidons, que avui estic una mica fesa”. Aquestes eren les primeres paraules que pronunciaven moltes dones, ja fa una pila d’anys. I la veritat és que, de feses, n’estaven cada dia perquè sense la dosi no eren capaces de començar la jornada. Altres donaven l’excusa que tenien mal de cap per demanar l’estimulant.

A mi, m’agrada començar el dia amb la COPE. Despertar-me a les sis i escoltar en Federico Jiménez Losantos; és com si prengués Aigua del Carme, famós remei casolà d’origen monacal amb 57 graus d’alcohol. Cal beure’n amb mesura. Poca broma. Fa uns anys, a aquest senyor, no podia suportar-lo; ara m’anima. És medicina pura, un remei infal·lible. Com si fos un toc de diana acompanyat d’un impertinent que em cantés “Quinto, ¡levanta!”, em deixondeix, em fa somriure una estoneta sentir algú tan emprenyat com sincer i em prepara per sortir al carrer, cofoi i satisfet.

Aquest dies, el locutor reposa, afònic, i no tornarà fins al setembre. Malament anam. És ver que el seu substitut, Dieter Brandau, malda d’imitar el seu estil, però no és el mateix. Si un és heroïna pura, l’altre vol ser metadona, però en realitat és cavall adulterat, i vés a saber amb quines substàncies. I clar, aquesta mescla és massa tòxica per prendre’n cada dia. M’anava bé escoltar el tal Dieter els dissabtes i diumenges, just abans que el prevere que explica el missatge evangèlic setmanal pronunciés la seva homilia radiofònica. “Paz y bien”, comença sempre, i és com si demanés perdó per tota la bavera que ha escopit Herr Brandau. Després de la tempesta, arriba la calma. Així es fan les coses!

I bé, un cop estic ben informat, un dia qualsevol, al carrer hi manca gent! Sé que res del que hi trobaré no em podrà posar de mal humor –ja m’han vacunat contra el que m’hi espera i res no serà pitjor— i, a més a més, sé que podré distingir perfectament qui escolta la ràdio i, si ho fa, quina emissora sent. Els de la COPE són els millors. La seva personalitat sol ser la més interessant, convida a estudiar-la. Efectivament, el perfil de l’oient de la COPE és el d’una persona que presenta una estampa singular. El primer que l’hi not és que de bon matí sempre porta les celles arrufades, per això no és capaç de percebre que la vida és bella. Fa cara d’emprenyat. Pertany a l’espècie “Homo cabreatus”, una evolució de l’”Homo sapiens” amb més rues a la cara i certs problemes per fer la digestió del sopar engolit el vespre anterior. Sovint presenta una úlcera d’estómac que no cicatritza fàcilment i un cert nivell d’agressivitat contra tot el que li recorda la Z i la P, que no pot ser bo per a res. El “sapiens“ normal beu un cafè i prou i sol callar, mentre que el cabreatus –també conegut entre els antropòlegs i sociòlegs com “Homo copensis”-- abans repeteix com un lloro el que ha sentit a l’emissora. Quan ja ho ha explicat a cinc o sis persones amb un to de veu que s’atraca al crit i amb la satisfacció que comporta “el deber cumplido”, comença a posar cara normal, relaxa els muscles facials, li desapareixen les “agrures”, obre els ulls del tot, comprova que viure és més agradable del que li han explicat a la ràdio i es transforma en una persona encantadora. La COPE fa un servei social, no ho dubteu. A alguns els fa mal, però a molts els fa feliços, que no està bé açò?

Existeix una varietat basca del “cabreatus”. Presenta alguns trets distintius: és jove, a vegades parla un idioma que no entenen a Madrid, els seu RH sol ser negatiu i és afeccionat a fer destrosses per on passa. Entre els científics és conegut com a ”Homo cabreatus sp. borrokensis” i és aquell que necessita sortir calent i motivat al carrer per lluitar i dedicar-se a la seva activitat preferida: la “kale borroka”. Molts de bascos em confirmen que aquesta espècie creix, tot i que últimament s’ha relaxat gràcies al tractament descobert pel doctor Aznar. El seu aliment espiritual, això no obstant, prové de la COPE. I és que hi ha paraules que sustenten. En aquest sentit la feina que fa el tal Federico en conrear aquest endemisme és impagable i contribueix a mantenir ben vives algunes idees radicals. En Federico és un gran jardiner. Tot val quan et vols dedicar a exaltar el poble. Encara que part d’aquest entengui el teu missatge a l’inrevés.

CIUTADELLA S'HO MEREIXIA!

CIUTADELLA S'HO MEREIXIA!

Tot arriba. A la llarga els mèrits són reconeguts. I a vegades, fins i tot, els premis són justos. La Federació Internacional d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, conscient dels esforços que han fet els diversos equips que han governat a Ciutadella de Menorca durant els darrers trenta anys, han decidit lliurar-li un reconeixement públic més que merescut: el Diploma d'Honor a l'Estudi de l'Asfalt.

Tant el consistori actual, com tots els anteriors, se senten joiosos d'haver obtingut aquesta distinció que premia la seva impagable tasca. Durant dècades, a Ciutadella s'han fet tota mena de proves amb tots els tipus de composts coneguts per aconseguir un paviment ferm. S’hi ha experimentat tant amb asfalt com amb empedrat, etc. amb la lloable intenció de sacrificar-nos per facilitar l'arranjament del pis de qualsevol ciutat que hagi decidit de millorar allò que cotxes, cavalls i vianants trepitgen. Hem contribuït amb la nostra paciència de ciutadans i d'una manera mesurada a poder jutjar quin és el millor tipus de paviment que existeix. Per arribar en aquest extrem, certament hem hagut de recórrer un camí complicat. Hem tropissat amb rajoles mig aixecades, hem patit en arribar a casa amb les soles de les sabates plenes de grava i quitrà, enganxoses com si portessin un xiclet aferrat... Massa sovint hem observat que un carrer qualsevol era asfaltat el divendres i el dilluns següent ja era ple de sots. I hem callat, perquè sabíem que estàvem acomplint un deure públic, un servei social que més prest o més tard havia de donar fruits.

El ciutadellenc, dissortadament, ha après a cop de molèstia, però avui és un expert i això no té preu. Cal agrair als consistoris de Ponent que ens hagin impartit aquests cursos gratuïts que ens permetran, si algun dia hem d'emigrar a altres contrades, d'assessorar amb garanties els enginyers i constructors. Una escola tal, que imparteix lliçons enmig de l’àgora, és un experiment pedagògic innovador. L’escola al carrer, Ciutadella t’ensenya! I el ciutadellenc, llest com és, ha après. Sabem quina quantitat de quitrà cal a un carrer, la de grava imprescindible per reforçar el terra i els avantatges i desavantatges d’emprar-la d’una mida o d’una altra, etc. Pos messions que Michelin no hauria abandonat la carrera d'Indianapolis si a la seva fàbrica de Clermont-Ferrrand hi hagués treballat un ciutadellenc.

Una altra de les aportacions fetes per Ciutadella a la humanitat ha estat l'ús continuat de la “biòpsia asfàltica”, o “biòpsia d’alta traïció”: uns talls serrats amb discs a l'asfalt, de banda a banda de carrer i fets preferentment en diagonal, per destorbar una mica més, que a banda de servir per comprovar la resistència del cautxú dels pneumàtics i la dels amortidors dels automòbils, permeten que, alhora, els arqueòlegs puguin aprofitar les síquies per fer estudis sobre les restes que hi troben sense despeses afegides i als geòlegs de descobrir vés a saber què... Meritori, sens dubte. I saludable, car molts de xofers impresentables han hagut d’abandonar el mal hàbit de parlar pel mòbil mentre travessaven una d’aquestes incisions que se solden sense sutura, ja que la bleda que patien en caure-hi els destrossava les cervicals i els feia caure el tòtem amb què s’estimulaven l’orella. I encara sort que l’estudi no ha anat més enllà, ja que em consta que algun científic havia proposat de substituir la pintura de l’asfalt per talls, en considerar-los més ecològics i permanents. Vos imagina una zona blava o verda marcada amb tallets? Tot un disseny príncep de Gal·les per definir-ho d’alguna manera. Podríem aparcar sense envair el lloc d’un altra, ja que en trepitjar el tall ens adonaríem que aquella parcel·la ja no és la nostra.

L'única cosa que no s'ha fet bé --o així m'ho sembla-- ha estat que els diferents regidors que hem patit durant aquest època no hagin fet palès als ciutadans el seu agraïment per haver col·laborat en l’empresa. El regidor ha pensat i el ciutadà de la vila ha patit les provatures. Ni una cosa ni l’altra són fàcils. Tots hem fet molt per aconseguir aquest reconeixement internacional... Encara que només els pensadors s’emportin les distincions, tots estam orgullosos d’haver-hi aportat quelcom. Tanmateix, enhorabona a tothom!