GRANISSAT DE MALA BAVA

Senyor director del setmanari “El Iris”,

M’hauria agradat haver d’emprar un altre estil, però el fet que m’hàgiu demostrat que en preferiu un de groller m’empeny a deixar l’educació de banda en ser conscient que desconeixeu les normes de cortesia més elementals. Quan hom s’asseu a una taula de pòquer ha d’acceptar les normes; per tant, com que he de jugar en camp contrari, m’adaptaré a les vostres i adoptaré aquesta tàctica: la del cop baix.

Voldria felicitar sincerament l’anònim autor de les “Flòvies”. S’ho mereix. El d’abans, si més no, tenia la decència de signar-les, l’autor actual ni açò. Em plau veure que algú tan valent, tan presumptament còmic, tan intel·ligent –tot i que no sap llegir gaire— ha aconseguit que la mala bava també es glaci. No podem dir que cada dia tinguem aquesta sort, la de veure que algú ha mamat tanta mala llet que li regalima. Jo ja notava certa pesta quan passejava pels carrers de Ciutadella. Era una olor de llet estantissa, agra, però no li feia gaire cas. Curiosament la pudor augmentava quan obria les pàgines d’aquest setmanari, finalment he descobert per què: el flovier destil·la ràbia. Però endavant, no hi fas res. Em serviu d’exemple per mostrar a les meves filles com no han d’actuar. Acompliu una funció social, educativa i pedagògica importants. Cal que no la deixeu: sou necessaris! Uns mal educats, però imprescindibles. Endavant!

Em sembla una vilesa que un aclariment a una “flòvia” –la de l’Associació de Veïns de sa Farola- sigui inclosa dintre d’aquesta secció i criticada al mateix temps amb una altra flòvia. Deu ser que no sabeu què és l’ètica. Tampoc no em ve de nou. Jo no som soci de l’Associació de Veïns de sa Farola, ni ho pens ser, com tampoc no ho som de l’Atlètic, ni de cap casino, ni del PSOE, etc., per aquest motiu no m’estranya que no em convidin a representar-los, i encara que m’identifiqui amb el club de futbol, per exemple, no tenc veu en les seves assemblees i això no m’ofèn ni em fa sentir ciutadà de segona. I no per això consider que el club no sigui democràtic ni el qualific de “Sòviet Suprem”. Enhorabona senyor director, continuau així, vós i l’autor de les flòvies. Segurament tindreu problemes per dormir tranquils, però amb el temps minvaran. Llavors haureu aconseguit ser els més roïns i somniareu amb els diablets. Farà goig veure-us reposar!

Francament, jo canviaria el nom de la secció. Vos propòs que la denomineu, des d’ara, “Granissat de mala bava”; s’adiu molt més amb el vostre tarannà i amb el contingut de la secció. És una manera de ser que comprenc que no pugueu evitar.




PD: “El Iris” es nega a publicar aquest escrit.

ELS CONTENIDORS DE FEMS

ELS CONTENIDORS DE FEMS

Tenc un amic perfumista que va educar la seva pituïtària fent assegudes a la fresca les nits d’estiu, ben a prop dels poals de fems. En començar només feia juguesques amb els veïns sobre què havien menjat. Amb el temps va arribar a adquirir tanta destresa que fins i tot endevinava la salsa amb què havien acompanyat les tallarines, etc. No era estrany que la gent li fes consultes culinàries. Record que més d’un li demanava com podia millorar els seus plats i ell els contestava: “A can Triay hi posen tal i tal cosa i la família està ben grassoneta i sembla feliç. Prova-ho”. Tampoc no era estrany sentir com comentava “A can Gómez, els va de meravella, engoleixen menjar car...”. Un bon dia li van començar a posar difícil aquesta habilitat: s’havien inventat els sacs de fems. Això feia menys desagradable la feina dels femeters i impedia que els moixos escampassin restes pertot arreu, però al meu amic li complicava la investigació. Això no obstant, no defallia. És més, es va créixer amb tanta dificultat i cada cop afinava més el seu olfacte. Finalment es van inventar els contenidors i aleshores va decidir que calia canviar d’afecció. Era conscient que podia aprofitar tants d’anys d’estudi de flaire per fabricar perfums cars. Combina les aromes com ningú no ho sap fer. Ara treballa per a Paco Rabanne. Ha fet una fortuna.

No és del meu amic, de qui vull parlar; ho vull fer dels contenidors. Tot un descobriment, no ho dubteu. I poc valorat. Un contenidor té molts d’avantatges. Al seu costat arreplega tot tipus de deixalles, indiquen clarament al ciutadà on ha de tirar les coses: al seu costat. Probablement algun dia la gent descobrirà que la part superior s’obre i que dintre s’hi poden abandonar les estimadíssimis bosses que contenen els records d’alguns àpats que han satisfet el seu gust. Mentre no ho descobresqui, no m’estranya que el poble es demani per a què serveixen. Bé, això passa a la majoria de ciutats. A Ciutadella de Menorca i del PP tothom ho sap: serveixen per molestar. Enlloc com aquí se’ls aprofita tant. Els contenidors de Ciutadella són contenidors de doble ús: indiquen on hi ha un pas per a vianants.

És lloable que l’encarregat de col·locar-los hagi tingut aquesta brillant idea. Qualsevol xofer sap positivament que quan veu un contenidor hauria de reduir la velocitat; al seu darrere hi trobarà un pas per a vianants. És una nova manera de fer; alternativa, si tant voleu, i pràctica. Amb un sol element, el ciutadà sap on trobarà brutícia i on pot atropellar algú. Cal ser llest, molt llest per arribar a aplicar aquesta distribució. És evident que ningú no mira ni respecta els senyals de trànsit --són massa petits per veure’ls--, però qui és capaç de negar que no ha vist un contenidor? Com pots dir després d’endur-te un cotxet amb un infant, empès per sa mare, que no havies vist el contenidor? Que no són prou grossos? Que no indiquen clarament que amaguen algú? És possible que el color no sigui l’indicat. Jo els faria de color de rosa o fluorescents. Aquest verd, tan militar, els camufla massa; fa l’efecte que només hi manca un adhesiu amb una crida del ministre de Defensa: “Cataluña se nos va, España te necesita: ¡Enrólate!”. Són coses d’en Bono, només ell és el culpable que es vegin tan poc. Envejós del nostre poble i de l’inventor del doble ús, n’hi ha atorgat un tercer. És una eminència.

De fet, estam envoltats de cervells privilegiats. No m’estranya, els que pensen –i cobren per fer-ho— tenen un aparcament reservat al Born i per això no caminen gaire ni travessen els passos de vianants. Passegen segurs amb el seu automòbil i si algun dia atropellen algú, no cal patir, els concediran immunitat circulatòria. Temps al temps. Mentre arribi aquest dia continuaran preferint de no fer exercici i desplaçar-se motoritzats. Si és cert allò de “Mens sana in corpore sano”, del seny consistorial serà millor no parlar-ne.

En definitiva, com que de moment els contenidors no s’empren per a allò que pertoca, jo els empraria com a cabines per escoltar la COPE en un ambient adequat. O per amagar-hi un tal Jiménez Losantos. Que no seria fantàstic veure els contenidors amb la fotografia d’en Federico? Podríem fer una activitat per als infants: la gimcana “On és en Fede?”.