JA HE SIGNAT... SETZE VEGADES!

“Lo hise, lo hise”... i vos puc garantir que em sent molt millor. Feia unes setmanes que algun destacat militant del Partit Populista –antigament Popular— m’advertia que quan tornin a governar a Menorca, m’ho passaré molt malament. Quina por! Davant del dubte i per tal d’eliminar un creixent tremolor que m’estava dominant, havia de fer cosa. La policia municipal de Ciutadella --confosa en creure que aquest moviment de la meva ossa era una interpretació artística i no un autèntic “ball de sant Vito” provocat per la tensió— em volia multar. Sortosament els vaig poder aclarir que no m’estava preparant per ocupar part de la plaça de la Catedral o de ses Voltes durant els mesos d’estiu per fer duros i per tant no em calia abonar cap taxa a l’ajuntament. Res d’això. Els artistes són artistes i servidor només tenia por. El que no acab d’entendre és com es permet que algú faci sovint de “Don Tancredo” dalt la Sala i cobri com a alcalde. Són misteris de la vila.

Tornem-hi. Les amenaces m’incomodaven, no ho neg. El tremolor m’incapacitava. Davant d’això, no em restava més que trobar-hi una solució. Llepon de mena, em vaig plantejar d’afiliar-me al PP... però no m’hi haurien volgut; per tant, només em restava d’intentar de fer quelcom que motivés que em miressin amb bons ulls. L’oportunitat me la van donar Acebes, Rajoy i Zaplana. Recollien signatures contra l’Estatut català i a les Illes la Campanya tenia poc èxit. Segons havia publicat la premsa, només n’havien recollit entre 1500 i 1600: molt poques. Carregat de bones intencions vaig decidir d’adherir-m’hi. Concretament, em vaig proposar que un 1 % de les signatures procedents de les Illes, presentades en paper o a través d’Internet, havien de ser meves.

El procés va ser prou senzill. Només em calia emprar els noms de tots els meus avis, d’alguna besàvia (al cel siguin, tots), el d’alguns familiars polítics a qui giraria l’ordre dels cognoms, i “fer-los” signar. També hi vaig afegir alguna persona inventada del tot. Fer-ho, és prou senzill. Només et cal entrar en alguna pàgina web on et “calculen” quina lletra correspon a un número de DNI. I ja està! Ara, quan he signat setze vegades, em sent relaxat... més segur de mi mateix. I això que no hi donat el meu nom autèntic, probablement perquè açò meu no té nom!

Feia molts d’anys que no posava el meu nom a cap recollida de signatures. La darrera vegada que ho havia fet, va ser per afegir-me a la campanya a favor d’un referèndum on s’havia de decidir no sé ben bé què (em sembla que es referia a les corrides de toros). Vull aclarir que també vaig en contra d’aquest mateix referèndum. Som així. Un indecís.

El problema d’haver signat setze vegades és què em passarà si m’afinen. M’engarjolaran? Em multaran? Aquest dubte em trasbalsa. Jo preferiria la presó. Surt més a compte. Que em toquin la butxaca no m’atrau. La presó és més sana i relaxant. A més a més, sempre hi aprens alguna cosa.

Però, no he acabat d’entendre que, a les Illes, ningú assenyat vulgui firmar. Això que per fotre els catalans vulguis que a Madrid et robin deu ser una mena de masoquisme. Bé... “hay gente pa too”, com deia un gran torero. Negar que el masoquisme et provoca una emoció forta, un plaer indescriptible, és anar contra la física. I en aquest món, es pot fer de tot, tret d’anar contra la física. Des que he signat necessit de provar coses noves, dures. Ho he provat tot i no me n’he sortit. Repàs contínuament la secció de relax de La Vanguardia –el diari més consultat pels viciosos, ja que inclou l’assortit més gran de “dóminas”—i l’ensurt ha estat terrible: demanen una pasta...! Em podria autolesionar, però no és el mateix. Així que esper ansiós que el PP organitzi una altra campanya, ara que li ha agafat el gust. Mentre es decideix, recordaré cofoi aquesta en què he participat tan activament. Si al Humphrey Bogart i la Ingrid Bergman de Casablanca sempre els quedarà París, a mi sempre em quedarà el record d’aquell dia en què em vaig atracar al PP. I ho vaig fer setze vegades i sense preservatiu: a pèl! T’estim Zaplana, t’estim! No m’invalidis les signatures, "porfa"!

HAVIA ESTAT UN GRAN GURÚ

Amb la lloable intenció de millorar les relacions entre els polítics de Ciutadella, l’associació “Entesa, sí; Estesa, no”, va convidar el gran gurú de Calcuta, Semprah Sta-trankih (venerat sigui el seu nom!) a impartir un curs de relaxació i domini dels impulsos vitals. Semprah (enaltit sigui el seu nom!) era un avançat. Només el precedia la seva fama, potser per això va ser l’escollit per posar pau entre els polítics de Menorca i especialment de Ciutadella. Poc sospitava que una carrera tan brillant acabaria tan malament.

La seva arribada a l’illa ja presagiava un mal fat. En trepitjar l’aeroport la gent es meravellava de veure una persona tan esquifida. Estava tan magre que la companyia aèria ja li havia demanat a Barcelona si volia una butaca o es veia amb cor de formar part de l’equipatge de mà del seu acompanyant, un traductor. Havia fet tant de dejuni que pesava més l’espècie de bolquer amb què es tapava que no ell. Per això, en posar els peus a Maó, els maleters es van sentir obligats a protegir-lo del vent de l’illa amb uns plafons que feien de mampara. Part dels mitjans de comunicació escrits, la dominada per una mà negra coneguda per tothom, va boicotejar la roda de premsa. Tanmateix, encara va fer algun acòlit nou entre els periodistes. El darrer adepte.

De camí cap a Ciutadella va veure vaques i va demanar d’aturar-se a beneir-les. Aquest detall el feia sentir com a casa. Va parar als primers tres llocs per fer el mateix. Animal sagrat que observava, benedicció que li queia al damunt. Les vaques no entenien res. En veure que aquella terra era plena d’aquells animals, va considerar que amb una benedicció general n’hi hauria prou. Li van proposar i va acceptar de fer-la des de dalt del Toro i això li va agradar. D’una banda no hauria de fer tants de moviments de braç i de l’altra es va convèncer que el nom del cim tenia quelcom a veure amb les seves creences. “Entre tantes vaques –va aclarir— bo és que hi hagi un bon toro”.

En arribar a Ciutadella, la Policia, que no havia estat avisada, el va multar per anar malvestit, en aplicació d’una ordenança municipal, aprovada recentment, que impedia mostrar més popes –on dimonis eren les seves?— del que la discreció dels més primmirats permetia. Gràcies a una trucada a les autoritats, es va desfer l’embull, tot i que li van exigir que es tapés, cosa que va fer amb el primer que li van donar: quatre draps vells. Algun malpensat estava convençut que allò era el nou hàbit de “s’homo des be” o una fotenda d’aquella festa i el va insultar de mala manera. Sta-trankih (lloat sigui el seu nom!) restà impertèrrit davant d’aquell allau de renecs.

I començà el curs. La sala era plena a vessar. Va explicar que el primer que calia era asseure’s amb les cames creuades i amb els dits polze i índex en contacte. Seguidament i després de fer unes respiracions s’havia de repetir la paraula sagrada “Om”. Això s’havia de fer allargant la pronúncia d’aquest mot: Ommmmmmmmm. Va ser un èxit. Aquell vespre, els regidors de totes les forces polítiques estaven tan avinguts que van anar a fer una canya junts. Semprah (recordat sigui el seu nom!), encara que hi era convidat, va refusar la invitació ja que no bevia alcohol i volia meditar una estona, com feia cada nit.

Quan tot feia preveure que l’èxit del curs seria absolut, dos dòbermans –diuen que A. Guerra i Zaplana— van fer una trucada urgent a representants insulars dels seus partits per tal que maldessin de boicotejar-lo. “No podem perdre les formes --els van dir--, un polític tranquil seria un desastre”. Per si no n’hi havia prou, de Maó van arribar algunes reclamacions. Alguns gramàtics demanaven que s’aclarís si la paraula “Om” portava hac, o no. Semprah (exalçat sigui el seu nom!), ho ignorava, però per evitar problemes va dir que des d’ara durant les sessions es repetiria “Hom”: Hommmmm. La reacció dels assistents, en sentir aquest nou so, no va ser la del dia anterior. Les galtes se’ls posaren vermelles i començaren a recriminar-se comportaments. El gurú, no entenia res. Els regidors fins i tot van discutir sobre el disseny del quiosc des Born, on la nit anterior s’havien sentit tan amics. Semprah (avui, qui recorda el seu nom?) estava desconsolat. Va decidir que no obriria mai més la boca en públic i es va retirar a fer vida contemplativa dalt el Toro, per evitar l’afront de tornar a Calcuta amb un fracàs. Dalt la Sala, encara s’insulten i fins i tot Ai-me Matas i na Joana somien d’afegir-se al combat.