Veure la televisió a Ciutadella

Per molt que intenti de comprendre-ho, la veritat és que no puc. Limitacions pròpies a part, em consta de frenar el desig d’amollar alguna grolleria. El repartiment de la responsabilitat seria compartit, una vegada més. I aquest, justament aquest és el drama. Drama personal, val a dir-ho.

Durant tres anys m’he perdut els partits del Barça d’handbol, alguns partits de rugbi i m’he salvat parcialment pel que fa a veure Millènnium, Àgora, etc., perquè entre el canal internacional de Televisió de Catalunya i el servei a la carta de TV3, apoquinant set euros al mes hom pot veure’ls en voler.

Des que uns magnífics amb les mans foradades van decidir de crear una televisió autonòmica pròpia sense cap sentit, Ciutadella ha patit una discriminació evident respecte als altres pobles de l’illa i gos a dir que de les Illes. El fet que la freqüència que ocupava el 33 vagi ser “requisada” per IB3, em va deixar sense una de les dues cadenes gratuïtes que m’agradava de veure. Els nostres polítics no van fer cas a la gent que hi demanava una solució. No sé quantes signatures van donar suport a la petició, però ens van fer ni cas: com era d’esperar. Solament algun mitjà de comunicació local va xiuxiuejar una petita protesta, però no pel fet que el 33 restàs tapat per un altre senyal, sinó perquè tampoc no es podia veure el Canal 9 ni Punt 2, i això era un drama intolerable per als fanàtics del PP. La protesta del bàndol popular local (el del PP, vull dir), amb tot, va ser mínima i es basava en el fet que no podíem veure les grans pel·lícules que oferia Canal 9... en castellà. Curiosa, si més no, la queixa. Els mateixos films es podien veure en català a TV3 i en castellà a IB3. Encara no he aconseguit d’entendre el motiu que els posava tan neguitosos. O és que l’entenc massa bé.

Al País València, el tema està més o manco resolt. El Ministeri de mestre Clos, un inútil només comparable al seu predecessor Montilla, va concedir una freqüència extra, un múltiplex, als valencians. Atès que cadascun d’aquests encabeix quatre canals, el problema es resolia una mica. Cap al mes d’abril, el govern de Jaume Matas reafirmava la seva intenció de permetre que els ciutadans de les Illes poguéssim veure els canals reclamats per alguns: tots en català. No rebríem tots els demanats, però era una passa... molt electoral. I arribaren les eleccions. I el PP se’n va anar al cel, a purgar els seus pecats. I arribaren els bons –he, he, he--, i tot continua ben igual. L’acord per assolir el govern de les Illes signat entre tots els partits tret del PP, incloïa un punt en què es feia esment a la intenció d’esmenar el tema. Promeses, promeses, promeses. Tres mesos fa que comanden i a Ciutadella encara no s’ha resolt el problema de la televisió en català ni, de rebot, el de la digital terrestre. Certament, poc abans de deixar el càrrec, el conseller de Cultura Nel Martí va donar algunes passes en el bon camí, però es veu que va partir massa tard. Em direu que tres mesos és molt poc temps per resoldre un problema així. Discrep. Si arranjar un tema tan senzill costa tant, és que ens dirigeixen uns perfectes incapaços: ras i curt. Si al País Valencià els han atorgat una freqüència extra, per què a les Illes no l’obtenim? Ja l’han demanada? I si fos així, per què no ens l’han concedida? Misterium fidei? No, és inutilitat. Estam governats per gent que no serveix. iQui no pot resoldre un problema minúscul, no pot encarregar-se dels grossos. Què han fet els que havien de fer possible la recepció de la TDT durant aquest temps? Sospit que únicament lliurar el número de compte on volen cobrar cada mes la seva paga al tresorer de la CAIB. Posteriorment, l’esgotament ha estat absolut i ara descansen.

Tanmateix, el tema no acabarà així ni aquí. A més a més de l’apagada analògica que cada dia és més a prop, també s’atraca el canvi en la recepció radiofònica. Pot patir Catalunya Ràdio, i les seves emissores. Però sobretot podem patir els que les escoltam. En aquest cas, i per sort, disposarem de la possibilitat de captar-les a través d’Internet, la qual cosa és un avantatge clar ja que no podem confiar ni en els tècnics ni en els experts nomenats. De moment, ja s’han concedit algunes freqüències i les protestes han estat nul·les. Hi seran, no ho dubt, però quan ja sigui tard o quan hi hagi eleccions a la vista. I és que no els interessam gens, als nostres líders. Gens ni mica.

La solidaritat de les Illes

Aquests dies està de moda lloar Xirinacs o flastomar contra seva. No hi ha res com morir per ser el centre d’atenció. De tot el que va fer i va dir, em quedaria amb l’afirmació que els polítics han traït el poble. Sigui certa o no aquesta reflexió, el fet és que, si no l’han traït, el votant se sent cada cop més indiferent amb qui s’encarrega de gestionar els afers que l’afecten. Part de raó devia tenir Xirinacs.

El diari germà d’Última Hora, el Diari de Balears, publicava la setmana passada que durant els darrers deu anys, l’Estat ha invertit una mitjana de 88 milions d’euros a la Comunitat Absolutament Inventada de les Balears. La xifra fa patxoca. En llegir-la, vaig sentir unes ganes irrefrenables d’inclinar-me fins a destrossar-me l’esquena davant el protector de la “Meseta” i de donar-li les gràcies. La xifra la donava el mateix Estat, així que he de deduir que deu ser certa. Bé, també és possible que estigui inflada. El que és gairebé segur és que no l’han retallada per fer-nos contents. En el mateix article, hom hi afirmava que amb el nou finançament el protector haurà d’apujar la inversió fins als 300 milions anuals. Són massa generosos amb qui no ho mereix: ergo nosaltres.

Més tard, després de meditar-ho, he arribat a la conclusió que la inversió reflectida en l’article, sí que està rebaixada. No hi compta els fluxos monetaris paral·lels de què gaudim. Deman excuses per pensar així. No tenc tan clar que siguem tots els que ens beneficiam d’aquesta generositat madrilenya. L’informe no recull --entre altres coses injustament oblidades— la subvenció als partits que ens governen. Cada cop que hi ha eleccions, aquests defensors illencs nostres, s’embutxaquen una mica més de 12.000 euros per diputat i 0’40 euros per vot aconseguit. I clar, això els permet mantenir una situació econòmica sanejada. Potser és per això que més que no defensar-nos, prefereixen de fer-nos la guitza. Pel que fa a un servidor, a les properes eleccions --i a les que venguin després--, a votar, hi anirà sa mare, que m’encantaria saber qui és. En escriure aquest avançament de les meves intencions, no voldria que algú pogués interpretar que escric aquesta frase amb cap ànim d’insultar ningú: empr una expressió purament col·loquial.

Tornem-hi. Qui és sa mare? Bona pregunta. Es veu que la meva feblesa intel·lectual i cognitiva m’empeny a dedicar-me a la metafísica, probablement per no embogir del tot. Mentre no es publiquin les balances fiscals, la metafísica és un refugi. Dintre del PSOE, sospit que sa mare resideix a les seus del partit a Andalusia i Extremadura. Si més no, és en les agrupacions d’aquestes regions –especialment a la de Sevilla— on nasqué la mare dels ous. Un cop adulta, es va traslladar a la perifèria –nosaltres som perifèria— per fer un recital com a gallina ponedora. El propietari del negoci deu ser el descamisat Alfonso Guerra, un dels barruts més grans que mantenim els cofois ciutadans de les Illes. Alimentam la gallina i les truites se les empassen uns altres. “Heu de ser solidaris”, ens aconsellen: famosa sentència que deriva d’una anterior que afirmava “Heu de continuar essent uns rucs, que hi teniu traça”.

El PP, tampoc no és que hagi destacat gens per exigir que ens apliquin una cirurgia reparadora. Ja m’agradaria que el PP d’aquestes contrades fos més independent i més nostrat. Potser alguna cosa s’arribarà a moure dintre d’aquest i el camí que tímidament ha insinuat que adoptarà l’afillat UPN s’encomanarà als nostres representants populars i reclamaran que deixem de ser uns “consentits”.

I quin paper fan els nacionalistes illencs en aquest muntatge? Ho ignor, però sospit que és ben galdós. Entost de colpejar la taula amb el puny tancat i exclamar “Ja n’hi ha prou”, es conformen a aprofitar-se del sistema: és a dir, de munyir-lo. I és que en qualsevol dels derivats en què es transformi, la llet els aporta prou calories com per no tocar-lo, no fora que haguessin de captar per poder sobreviure.

Tenia part de raó, Xirinacs: ens han traït. Convé que el comencin a difamar. La COPE n’és capdavantera, com d’altra banda és habitual en aquest mitjà de comunicació que escampa l’ètica cristiana arreu de l’Estat. Avui dissabte criticaven Carod-Rovira (d’altra banda, un altre traïdor) perquè havia assistit al seu funeral. On s’ha vist! Als funerals no s’hi ha d’anar mai! Hàbilment, han traduït el final d’una frase que aquest va pronunciar acabada la cerimònia –concretament: “No he de donar explicacions a ningú per assistir a un funeral. Si a algú no li agrada, que s’hi posi fulles”— i tot demostrant que el català és una llengua morta, el locutor ha dit, textualment, que aquest fragment seria així en castellà: “Que se vayan a tomar por el... (ha fet un silenci)”, i ha continuat afirmant que aquesta traducció era generosa per no ofendre l’audiència. I tan generosa. Francament, l’ètica de l’emissora, m’ompl. M’estimula a continuar essent solidari. Com havíem quedat, hem de ser solidaris o rucs? No ho sé, escoltaré la COPE a veure si m’aclareixen els dubtes.

La llista més votada

Em fa l’efecte que més que parlar de la llista més votada, hauríem de començar a fer-ho de la “menys rebutjada”. Seria molt interessant poder emetre un vot doble. M’imagin unes paperetes úniques en què --entost del nom de tots els candidats d’un partit--, únicament hi hagués un espai per posar dues creus: una al partit escollit i l’altra al que hom no vol veure comandar ni en pintura. Tal vegada així la gent tornaria a acudir a dipositar paperetes dintre de les urnes.

Es queixa el PP –especialment el PP— del sistema electoral. Francament, no ho entenc. No li ha anat tan malament amb l’aplicació del sistema de d’Hondt. Certament, tenint en compte els precedents, copsa i sorprèn veure que amb un 47 % del vot a les Illes, no governi amb majoria absoluta. I tal vegada sigui açò, precisament açò, el que ens hauríem de fer mirar: com és possible governar amb majoria absoluta sense que un partit no hagi rebut una mica més del 50 % dels vots dels ciutadans? La Llei d’Hondt, que moltes vegades els ha afavorit, ara no ha donat als populars els rendiment esperat. Podrien aplicar el vell sistema d’adoptar trànsfugues, però necessiten un temps per enredar-los: posem unes setmanes. No sempre ha estat així. A Madrid, a la “Comunidad de Madrid”, fa pocs anys, ho van aconseguir en unes hores. Si s’hi posen, reeixiran. Dominen el tema. Tanmateix, a la llarga invertir així no ret.

Personalment, tant me fa qui comandi. Cada cop més, em sent decebut pels polítics. A cada partit –també al PP— hi trob coses que m’agraden. Juraria que tret dels trets referits a la identitat nacional i els que tenen en compte la defensa del territori, amb la resta de qüestions, ens posaríem tots d’acord sense massa problemes. Governar no pot ser tan difícil. El que sí que ho és, és ser a l’oposició. Som dels que creuen que les eleccions no es guanyen, sinó que es perden. El que governa ho té tot a favor per repetir. Tot... excepte l’actitud. Si conserva les formes i evita de convertir-se en la “dictadura de la majoria”, el poble li ho reconeix. El mateix PP ho va comprovar quan Aznar va repetir: el segon cop va obtenir la majoria absoluta. No cal anar tan enfora per veure que això es calca pertot: n’hi ha prou d’estudiar el que ha passat a Ferreries. A les Illes, en Jaume Matas no ha repetit i cal que es demanin –els del Partit Popular— on van fallar. La resposta és òbvia. Massa ganes de fer malbé Eivissa i de vestir de festa una butxaca, els va fer la guitza. Açò i l’atac esbojarrat i personal contra la Munar. Qui sembra, cull el que ha sembrat. El PP ho sap. Ho podria admetre públicament, però no ho farà. És més còmode culpar el sistema electoral. Un sistema, d’altra banda, que els paga la campanya electoral, que concedeix un sou als més “llepons” de cada partit i que, sovint, permet que sense arribar a la meitat del suport del poble, hom pugui actuar com si l’hagués obtingut. Aquest és el drama.

Insistesc: governar no pot ser tan difícil. Són els partit els que es compliquen la vida. A Ciutadella mateix, governarien tranquil·lament si no haguessin sentit l’impuls –o la pressió interna-- d’amagar entre els candidats dues persones que tothom coneix prou bé. I com que les s coneixen, alguns ciutadellencs, fidels a la ideologia popular, van preferir de negar-los el vot. No podem retreure al Partit Popular de Ponent que fa quatre anys vagi encabir en la seva candidatura tres persones que no mereixien ocupar una cadira al Saló Caòtic, però sí que els podem retreure que dues d’elles–ara que ja sabem com actuen— hagin rebut l’honor de repetir. En açò, el poble ho defineix com abús. Abans no sabien –o no ho sospitaven— qui havien escollit; ara, quan sí que ho sabien perfectament, no tenen excusa: la van vessar.

Assumir les derrotes hauria de ser el primer acte d’humilitat d’un partit. Gairebé mai no ho és: un altre motiu que es dóna al poble per quedar-se a casa el dia de les eleccions. Hom prefereix d’aplicar la màxima de Johan Cruijff: “La culpa és de l’entorn”. I així anam fent... i criant pèl. I pel camí, anam transformant la via en un “beatle” tan pelut que més que senda complicada per als que vindran, és una autèntica catifa persa que els convida a assumir el poder. Qui la calciga hauria de donar-los les gràcies pels serveis prestats i trepitjar amb cura aquesta estora. Tanmateix, si al començament és dolç de marcar les petjades sobre una superfície tan tova, amb el temps, aquesta es pot transformar en una pista de gel. I patinar fa que el govern torni a canviar de mans.

Tornant al començament: ha de comandar la llista més votada? Home, si obté prou suport, no hi posaria cap entrebanc. Em referesc a suport efectiu. La resta queda bé per omplir titulars. A Ciutadella comprovam que defensar aquesta consigna –que comandi la llista més votada--, és una “boutade”. De què et serveix comandar si el Ple et fa miques el teu pla? O aprens a dialogar, o et servirà de poc tenir deu regidors. Ara demanen i ofereixen aquest diàleg –fins i tot fan oferiments impensables a l’oposició--, però encara no fa quatre mesos no van voler escoltar ni els seus, per la qual cosa la seva credibilitat és molt minsa. La poden recuperar, i tant que poden!, però per fer-ho caldrà treure la garnera i fer net. I em referesc a una garnera nova. La resta són romanços. I no saber ni guanyar, ni perdre.