Cerc una secta

Fa setmanes que hi don voltes. Triar-ne una, és complicat. La gamma és àmplia. Els objectius, diversos; tots lloables. Que sí, que sí: vull entrar en una secta. I si pot ser, destructiva. Pensar, cansa i vull que m’ho donin tot fet. No pensar, evita depressions. Hom es lleva de bon matí i després d’un àpat frugal, hipocalòric, ja té un programa marcat de tot el que ha de fer durant el dia. Que no és una meravella, açò?

He cercat pertot arreu. He llegit estatuts, objectius... i també arguments contraris a cadascuna. En principi, em decantava per aquelles que t’interrompen el son cap a les tres de la matinada. Et vesteixen amb una túnica primeta, no sigui cosa que criïs massa defenses, i un cop encès l’encens, ja només et resta olorar aquest perfum tan agradable –col·laboració amb els pagesos iemenites, tan mancats d’ingressos— i a tocar tambor hi manca gent.

Ser hare-krishna semblava una tria excel·lent, però t’obligaven a comprar els Vedes i a memoritzar-los. Massa lletra a la meva edat. El cervell se’ns aprima amb el temps i omplir-lo de mots en sànscrit no és una tasca que es pugui permetre qualsevol. Fa uns anys hauria pogut. Com dominava el Catecisme!, per posar un exemple. Encara record preguntes i respostes. “¿Qué son los ángeles?”. “Los ángeles son espíritus puros, esto es, sin cuerpo, creados por Dios para que le alaben y le obedezcan". Com enyor aquell època! Vaig criar memòria, dissortadament òrfena dels Principios Fundamentales del Movimiento, que ja no eren obligatoris. Mala sort. Com m’hauria agradat aprendre allò de “La comunidad nacional se funda en el hombre como portador de valores eternos” o “Las entidades naturales de la vida social: familia, municipio y sindicato, son estructuras básicas de la comunidad nacional”. Que em vagin furtar la possibilitat i l’obligació de memoritzar això, no els ho puc perdonar. I no haver cantat mai “Cuando se enteró mi madre, que yo era de las JONS... me dio un abrazo y me dijo, hijo mío de mi alma, así te quería yo. ¡Falangista valeroso!”... tampoc no puc. Lletra fantàstica, música imponent.

Em direu que això no té res a veure amb una secta. Potser teniu raó. Però no em negareu que facilitava de no pensar, un dels objectius preferits i bàsics de les sectes. Si no fos per l’exigència de portar un mostatxet ridícul sota el nas, la resta d’obligacions em ferien el pes: camisa blava, boina roja, un cançoner ben interessant... seria una bona tria, i nostàlgica. També podria optar per fer-me maoista. Roba senzilla, coll Mao, beca tipus Pere Tàpies... i les obres completes del senyor Zedong dintre del meló. “El llibre roig”.. és un text potent. Però ara permeten d’estudiar-lo en castellà i això facilita el seu aprenentatge i la seva recitació. Francament, una bona secta ha d’emprar un idioma sagrat: llatí, hebreu, àrab, sànscrit, mandarí... Simplicitat i secta es contradiuen. Fora!

Si la quota no fos massa alta em decantaria per fer-me del PP, branca Zaplana i Acebes. L’oficial no m’atrau. Jo vull que em buidin el cap del tot, res de pensar. Acebes m’ho garanteix. I a més a més, si no em provoca un “trastorn del comportament”, em torna els diners! És per pensar-s’ho, no? Optar per l’estil Zaplana, és més perillós. Mala bava, enriquiment il·lícit... i massa diversió. Els parcs temàtics no em convencen. Em fan por les atraccions i a Terra Mítica patiria. Preferesc el mareig aconseguit després d’un ball tipus dervirx turc. Voltar fins que la sang baixi als peus... és Homèric! Zaplana, a més a més, pertany a l’escola sectària valenciana, massa decantada cap al sexe i la promiscuïtat. Jo cerc un grup cast, que no practiqui porqueries.

Com podeu veure, és difícil decidir-se. A darrera hora m’arribat propaganda d’una associació que promet: “Formigó sense fronteres”. Sembla que entre els seus objectius hi ha la d’encimentar i encimentar... fins a aconseguir que el cervell es convertesqui en un autèntic bloc, apte per construir. Però és gent molt seriosa i jo tenc massa barra... tot i que una de les seves reivindicacions és erigir un monument a la badia de Ciutadella, en forma de dic, que portaria el títol “Homenatge a la barra!”. M’hi admetrien? Per si de cas faré punts: Vull un dic! Visca la barra!

EL PP ÉS SOCIALISTA, ENCARA QUE NO HO SEMBLI

Sovint sentim a parlar de la “tercera via”, aquell tipus de socialisme de Tony Blair, ancorat cap al centre i que li ha permès de guanyar tres cops consecutiu unes eleccions al Regne Unit. Misteriosament no sentim a parlar de la “quarta via”. Aquesta és un creació del Partit Popular d’Espanya. O del Partit Populista d’Espanya, que ja no sé ben bé com definir-lo. Em fan tremolar els populistes, tant si es diuen Chávez, com Jesús Gil.

En què consisteix aquesta “quarta via”? És ben senzill. Es tracta d’abandonar els principis liberals i democratacristians, que teòricament haurien de ser la base d’aquest partit, i substituir-los per uns de caire nacional i socialista. No vos equivoqueu, no pretenc dir que tenguin res a veure amb el nacionalsocialistes alemanys. El Partit Popular s’ha convertit al socialisme... a estones. Per què ho dic? Perquè em sembla evident, i alhora contradictori amb la seva ideologia, que vol castigar qui més guanya, qui millor gestiona els seus ingressos. Aplica la mateixa estratègia que un tal Rodríguez Ibarra. Això no ho fa amb les persones físiques –les grans fortunes, són intocables--, sinó amb les jurídiques. És més amb les jurídiques que podríem definir com a “autonòmiques”. N’hi ha prou que una comunitat autonòmica, o nacional, faci bé les coses i de cop li fan pagar més per distribuir-lo entre les més pobres. Curiós en un partit liberal. Fins i tot acaba girant la truita. El que gestiona pitjor... acaba sent més ric. Si no es frena aquest sistema de repartiment, els catalans, balears i valencians prest s’hauran de retirar a Extremadura per ser ben tractats econòmicament per Espanya. El cas de Madrid no s’hi pot incloure, ja que es beneficia, i no poc, de l’”efecte capital” i si bé és cert que teòricament “paga”, en realitat ho fa amb una part d’ingressos generats a altres llocs, a tot el país: bancs, telefòniques, elèctriques... Per si no n’hi havia prou, aprofita molts de fons comunitaris. Només cal veure com milloren, a compte d’altres, les seves infraestructures.

A més a més, el Partit Popular, castiga els països d’Europa que gestionen millor i els vol condemnar a mantenir Espanya, “for ever”. I jo que pensava que això d’Europa era per trencar fronteres! No ho entenc, si a Espanya malparlen dels partits nacionalistes, com poden ser insolidaris amb Europa defenent la seva Espanya de la mateixa manera que PNB, CIU, BNG, etc., defensen les seves nacions o autonomies? Misteris de la vida. El que dic, el PP no és el que era, s’ha transformat en nacionalista i socialista. A la seva manera.

EXCOMUNIÓ

Aquesta reflexió va ser escrita quan una filleta de 9 anys, de Nicaragua, va quedar embarassada i el seu pare va ser excomunicat en fer-la avortar. Mai no va ser publicat, ja que el diari Menorca va considerar que el Vaticà ja s'havia pronunciat sobre el tema. Com que ahir hi vaig somiar, ara la faig pública.


EXCOMUNIÓ

Per un motiu que no ve al cas, jo vaig estar excomunicat. I l'Església, concretament l'anterior bisbe a través d'un prevere --només el Papa, el bisbe de la diòcesi a què pertany l’infractor, o un capellà autoritzat per aquest, poden fer-ho-- em va absoldre d'aquesta pena per tal que pogués rebre el sagrament de la confirmació. De la mateixa manera que als pares i als metges que han permès que la filleta nicaragüenca avortés, l'excomunió se m’havia aplicat latae sententiae --és a dir, de manera automàtica--. Per això vull aportar un altre punt de vista --el d'una persona a qui se li va aplicar la mateixa sentència-- sobre els comentaris que s'han fet arran de la frase pronunciada –i convenientment retallada per la premsa-- pel vicari general de Managua, Silvio Fonseca, i sembla ser que també per l'arquebisbe Miguel Obando y Bravo. Van dir, si fa no fa, que tots els intervinguessin directament en l’avortament de la filleta nicaragüenca de nou anys violada quedaven excomunicats perquè així ho fixa el Codi de dret canònic. Certament açò és el que diu aquest Codi, però hom el pot interpretar d’una altra manera.

Abans d'exposar el meu raonament, vull aclarir que personalment estic en contra de l'avortament, encara que amb els tres antics supòsits en què el permetia la legislació espanyola hi podria estar bastant d'acord. Amb el quart no hi estic gens, d’acord, encara que no jutj, ni critic, les mares que s’hi acullen: sobre el metges que el fan possible, n’hauríem de parlar. Això no obstant, el cas d'aquesta filleta em sembla prou clar --o, com a mínim, discutible-- i entraria de ple en dos dels casos que normalment acceptaria. Si en fos el pare i realment la seva vida perilla –cosa que no dubt--, estaria disposat a rebre una altra vegada l'excomunió i perdria el meu net nasciturus.

Molts de catòlics i de no catòlics s'han queixat aquests dies per l'aplicació d'aquest cànon. No entenc gaire les queixes dels no catòlics. Consider que qualsevol associació, grup, etc., pot dictar normes --lògiques o no, mentre no siguin contràries a la moral-- per admetre-hi els seus membres. El fet que apliquin a algú l'excomunió significa, simplement, que aquesta persona deixa d'estar unida a Crist a través de l'Església. Com s'ha de queixar qui ja no en volia formar part? Entenc, a més a més, que una persona excomunicada pot seguir unida a Crist igualment, però de manera individual. L'excomunicat no pot rebre sagraments, etc., però si hi té interès i declara el seu penediment pot tornar a formar part de l'Assemblea. Però, com es possible que un no catòlic es queixi que a algú no li administrin sagraments si aquests "signes indelebles" no li diuen res? No som catòlic ni cristià, per aquest motiu i per coherència amb el que dit més amunt m'hauria d'abstenir de criticar l’opinió de Fonseca i d’Obando y Bravo. Ara bé, malgrat que em contradigui, vull opinar i ficar-hi una petita cullerada.

L'Església s’ha defensat dient que no ha declarat l'excomunió ferendae sententiae --o sigui després d'un procés formal-- sinó que els pares i els metges han rebut la pena "latae sententiae" --cànon 1398 del Codi-- i que aquest tipus d'excomunicació no està ni tan sols reservat a la Santa Seu. Segurament ha estat així; l'Església simplement ha atenuat les paraules del vicari tot manifestant que cal aplicar la misericòrdia, un dels més elevats valors que predica, als infractors. Em sembla, però, que no seria sobrer que --com ho va fer en el meu cas-- tingués en compte diversos articles del dret canònic que poden fer que aquesta família nicaragüenca pugui seguir rebent els sagraments, ja que per a ells, tant aquests signes que "imprimeixen caràcter", com el fet de formar part de la Comunitat, sembla que són coses importants. Els pares tenien por de perdre la filla si aquesta no interrompia la gestació del net o de la neta. Van voler salvar, equivocadament o no, la vida a la seva filla: van actuar en legítima defensa. Si fos jutge consideraria que els era aplicable, per analogia, el cànon 1323.4 del Codi de dret canònic vigent i que diu que "no restarà subjecte a cap pena qui quan va infringir una llei o un precepte (...) va actuar coaccionat per una por de caràcter greu, encara que aquesta només fos relativa, o per necessitat, o per evitar un greu perjudici, excepte si l'acte era intrínsecament dolent o comportés mal a les ànimes". Francament, no creieu que els pares tenien prou por? No considereu que volien evitar un greu perjudici? El possible mal a les ànimes o considerar l’acte “intrínsecament dolent” no m'acaben de fer el pes per evitar que algú declari públicament que els pares són innocents segons el mateix dret que alguns preveres --no tots-- han considerat que els condemnava. Dissortadament, ni som jutge ni expert en dret canònic, però la meva opinió és que el mateix Codi que condemna la família també l’absol. No calia ni tan sols parlar de misericòrdia, n’hi havia prou a interpretar el Codi d’una manera global i amb ganes de comprendre l’actitud dels pares. I, sobretot, tant els preveres implicats com la premsa havien d’haver tractat l’afer d’una manera molt més discreta: una filleta de nou anys mereix molt més respecte.

L’ÀNGEL EXTERMINADOR

N’Ángel és ros, no crec que tengui els 20 anys i li encanten l’esport i la tàctica. Dissabte dia 26 de novembre m’ho va demostrar. Eren cap a la una i mitja de la nit. Ell vestit de blanc, immaculat, i amb una cara de haver pres bastant de suc, va sortir d’un bar acompanyat de dos amics més. Van travessar el carrer des Mercadal, i un d’ells, fent una demostració d’estratègia va cridar un jove, que semblava estranger, que acabava de passar prop meu i m’havia saludat. El trio no em va dir ni paraula. Un problema d’educació, sens dubte. Anaven una mica ràpids, amb un objectiu fix i saludar no entrava en els seus plans. .

De repent van cridar l’estranger. “Perdona, ¿tienes fuego?”. Aquell es va aturar i va començar a rebre cops de puny. Va aconseguir fugir, gràcies a Déu. N’Ángel el perseguia. No sé si el va arreplegar o no. Uns segons després un dels tres va passar prop meu, em va dir “Bona nit” i va continuar com si no hagués succeït res. No va passar gaire més temps fins que n’Ángel, amb cara de satisfet per la feina feta –o intentada—es va retirar ben dret, com si estigués orgullós de la seva proesa.

Em van impressionar aquests tres elements. Són molt dimonis. També són bastant covards i fastigosos. Estovar un estranger –o algú altre-- no és un feina de gaire mèrit. Probablement no els denunciarà mai. Per si de cas, però, cal aplicar una tàctica adequada: tres contra un és una proporció que ofereix certes garanties d’èxit. Arrambar-s’hi per darrere, també és fer les coses com cal.

M’agradaria saber qui era l’estranger per denunciar plegats aquests tres elements. Em rebenten els xenòfobs, els racistes, els impresentables. Si voleu podeu trobar-los per voltants d’un bar el nom del qual no escric, prop del carrer de Mallorca.

N’Ángel i els seus amics deuen creure que passegen una puresa de raça que els fa superiors a tots els que vénen de fora. No n’estic massa convençut, que sigui així. El que sí que sé és el seu cervell té unes enormes dificultats a connectar entre si les poques neurones que encabeix. Deu ser qüestió, en aquest cas sí, de puresa: són uns nobles representants de la generació de la bleda al desgraciat. Encara que els més desgraciats de tots són ells tres. Esper que qualsevol dia venguin a per mi, però això no els evitarà la denúncia.

Si algú coneix l’agredit m’agradaria que li comuniqués que li faig costat, aquí a través del diari i al Jutjat, quan vulgui. Si això m’ha de costar que em peguin, mal sort. Només els deman que vetllin unes quantes hores més, així en passar aquells senyor que van de verd i duen una garnera a les mans, els podran ficar on es mereixen: als fems.

Francesc Sintes Giménez