HEM FET EL CIM!

HEM FET EL CIM!

--“Hem fet el CIM!”, van cridar satisfets alguns polítics fa uns quants d’anys. No és que haguessin pujat cap muntanya, aquí no en tenim, sinó que Menorca havia recuperat una mena de govern propi i l’esclat d’alegria era ben normal. Però ja se sap que quan hi ha canvis, el primer que cal retocar són les símbols. I va arribar el PSOE, tan maragallià com sempre i va fer una cosa nova, una espècie de monstre lingüístic que no tenia en compte les normes ortogràfiques ni catalanes ni castellanes i el va rebatejar: CIMe (pronunciat com si fessin zopez: zime). El PSOE és creatiu i gairebé creador, ja ho sabem; el que no sabem és ben bé què crea.

I com que no estaven prou contents, i amb la noble intenció de continuar aplicant l’estil innovador de Maragall a Barcelona, va refer l’escut de l’illa. Com si fos Mazinger o Afrodita-2, algú va decidir: barres, fora! I de cop van desaparèixer de l’escut els colors vermell i el groc; les quatre barres, vaja. Resta des d’aleshores un esperpent amb el nom de “logo”, que consideren muda més, però et fa la sensació que el Consell és una sucursal del Consolat d’Argentina a Maó. Viste!

Aquesta conversió o transformació deu ser cosa de l’operació retorn. Fa pocs anys, alguns descendents d’emigrants o exiliats eren recuperats per Matas i enviats a Formentera, tots de dretes; algun factòtum del POSE menorquí, després de fer-los passar una prova atraurà els argentins d’esquerres a Menorca, on es trobaran com a casa. I el PSM guarda un prudent silenci. Em deman què hauria dit si l’operació escut l’hagués feta el PP. No crec que hi hagués hagut prou planes als diaris de Menorca per encabir les cartes de protesta. Esquerra Unida es dedica mentrestant a feines més importants, més galàctiques. Ells a la seva, per damunt del bé i del mal, a intoxicar fillets amb titelles i contes per la plaça des Pins, a fer dissabte. Cal que l’antisemitisme i l’antiamericanisme es conreï des de petits, no sigui que algú cresqui en l’error. El PP, ni fu ni fa, açò de l’autonomia no fa per ells. Si els retocs s’haguessin fet a la bandera nacional, segurament haurien piulat. Les senyeres i els himnes, al PP, el preocupen per Sant Antoni i prou. Ara, però no convenia dir res. Tenen vista d’àguila, animal prou conegut i reconegut i enyorat per alguns en certes banderes i escuts. Ells no tenen massa interès a mantenir la nostra identitat, prefereixen tot el que ve de Madrid i mirar documentals de la BBC.

A Barcelona, l’enginy d’en Maragall va acabar als tribunals. Armand de Fluvià, heraldista destacat, va guanyar tots els plets, encara que el senyor Clos no feia cas de les sentències. En Clos és així, ja ho diu el seu cognom: tancadet, limitadet. I és que hi ha qui creu que els escuts i les banderes es fan segons el gust de l’època i com actualment som a l’era del disseny... Atès que tampoc no li podien dir escut, allà el qualificaren de símbol o segell, segons el dia. Fins i tot en van fer dues, de banderes, una per als dies normals i una altra per a les festes. Tot molt modern, però il·legal. Si fa no fa, com aquí.

Puc entendre això de CIMe a l’adreça d’Internet, encara que també s’hauria pogut dir Conselldemenorca, per exemple; però que el nostre CIM ara passegi de manera permanent aquesta mena de gep aferrat a l’esquena en forma de “e”, em sembla un nyap intolerable. Alguna empresa deu haver cobrat per dissenyar aquest bullit. Posaria messions que la mateixa que es va inventar el nou i prohibit escut, símbol, segell, o el que li vulguin dir, de Barcelona. Les lletres només preocupen als polítics si són bancàries o, com a molt, la famosa “hac” de Maó. La “e” de CIM només és una paparreta.

No em val l’excusa que calia distingir-nos dels mallorquins. Per si encara no ho saben, el consell de l’illa major es diu Consell de Mallorca, sense insular; per tant no hi havia possibilitats de confondre’ns. Potser el PSOE pretén que no ens confonguem amb la Comunitat Islàmica de Melilla... però vés per on, Melilla també porta una “e” darrere l’ema, així que el problema no és resolt amb tal creació.

Quina serà la pròxima imitació de Maragall? Tenyir-se els cabells de blanc? Tant de bo no tengui a veure amb el suc, i si és així que sigui per fer que el “mate” argentí sigui la nova beguda nacional de Menorca. Encara que algú preferia el cava o unes aromes de Montserrat. Pagant la compra a alguna empresa amiga, és clar.

RASPUTIN I ELS SET TURISTES

Set elements paguen amb diners públics l’entrada a un prostíbul i només es considera una “equivocació”, i fins i tot algú els mig comprèn tot dient que molts ho fan. La quantitat “invertida” no és que sigui gaire important; però el fet és que la pasta no era seva i no tenien dret a gastar-la ni assistint a una representació del Bolshoi, ni a una òpera, ni a una sessió subtitulada d’una pel·lícula en llengua tamil projectada al Casino des Born o en trucades pel mòbil tot convocant a manifestar-se contra el Partit Popular El minirobatori no em preocupa, molts hem comès faltes petites. El problema greu és un altre.

El senyor Flaquer, suposadament honorable, diu que en acabar la feina cadascú pot fer el que vulgui, i això inclou passar una estona a un bordell. Així justifica la patinada d’algun company seu. Però, ves per on, menteix. Moltes de les treballadores que presten els seus serveis a algun honorable, quan acaben la jornada, llarga i fastigosa --perquè passar una estona prop d’algú com ell forçosament provoca gitera— no poden fer el que voldrien: resten forçades a continuar al bordell. És un fet que un dels negocis més grans de l’actualitat és el del sexe –supera el de les cdrogues--i aquest inclou la tracta de blanques: a Moscou, a Mallorca i a Menorca. Cal dir-ho d’un punyetera vegada.

Massa gent, l’honorable entre ells, creu que les putes només són putes; no es volen plantejar que fan de putes. O millor dit: que les obliguen a fer de putes. Vaig conèixer, a Menorca mateix, una dona que era obligada a prostituir-se. No gosava denunciar el seu “senyor” perquè tenia por del que li podia passar a la seva família que continua residint al seu país d’origen. Mai no em va dir qui l’obligava a prostituir-se. Fa molts de mesos que no la veig. No sé si és viva o morta, si encara treballa en aquest ofici o ha pogut fugir dels que l’esclavitzaven. Desitjaria que no hagi de fer cap sessió especial per a cap honorable, però em tem que no deu ser així.

Quan els set “turistes” entraren a un prostíbul de Moscou, o quan altres entren a qualsevol de qualsevol lloc, no van tenir ni tenen la seguretat que les treballadores hi són voluntàriament. A Rússia massa moldaves, romaneses, etc. hi són obligades a treballar. La força i el poder de les màfies russes són prou coneguts. A Menorca s’aplica l’invent i s’esclavitzen dones d’Amèrica del Sud, africanes de diverses països, europees especialment dels països de l’Est... I, no podem negar que els culpables no són només els macarrons, els clients també en són, de culpables. Cada cop que algú abona diners per un servei degradant permet que el negoci continuï i açò també el converteix en responsable que aquest tràfic de persones no s’acabi. No totes les meuques són de luxe, ni totes les meretrius o cortesanes de luxe ho són per gust. És cert que alguna (també hi ha homes) s’hi dedica voluntàriament; però el client gairebé mai no sap quina és la història de la dona, o al·lota, amb què vol satisfer la seva necessitat biològica. Ho he dit d’una manera prou fina? Avui la Justícia europea comença a perseguir persones que han fet turisme sexual, normalment a Tailàndia o en algun país llunyà. Altres viatgen a països pobres i s’aprofiten de la misèria de la seva gent per aconseguir lligar. Un amic cordovès va anar de voluntari a Bòsnia, en missió de pau, durant/després de la guerra. Menjava i dormia a una casa particular a Móstar a canvi de pagar un tant a la família. Uns dies després d’estar-s’hi, la mare li va dir que per una mica més de diners podia passar una estona amb la filla, d’un divuit anys. Ell s’hi va negar i li va apujar la paga que abonava a la família en contraprestació pel seu manteniment. Quants de soldats van fer el mateix que en José? Quants van rebre l’oferiment i el van acceptar? En José va ser molt ben tractat, va engreixar bastants de quilos.

Probablement hauríem de meditar què estam fent cada cop que pretenem entrar en un d’aquests locals, en contractar algun infant asiàtic o salvadorenc o quan algú fa pujar una dona o un travesti al cotxe prop de l’estadi del Barça, a Oslo o allà on sigui.

Que un polític –és a dir, una persona que ha de maldar que la gent sigui lliure— pensi d’aquesta manera -- com ho fa el senyor Flaquer, vull dir-- em sembla intolerable. Que algun robi és greu, però que tot un conseller de Turisme faci aquestes declaracions... Segurament li encantaria ser conseller de Turisme Sexual. Un altre impresentable ocupa un càrrec. I si el seu cap –que vull suposar que no va assistir a la festa-- no el fa fora, és que com a persona tampoc no deu ser gaire cosa. Tampoc no comprenc el silenci del seu partit que els hauria de fer tots fora. Ni que l’oposició se centri només en el desfalc i no en el que hi ha darrere. Francament, cada dia tenc més arguments per no votar.

Al costat d’aquesta gent, Grigori Iefimovitx, més conegut com a Rasputin, era un home sant; si més no, ho va ser durant alguna època. Probablement els set turistes no són tan honorables com les bagasses. Hi ha molta gent que es troba sola que només pot comprar companyia. Elles, les esclaves, són les úniques que els escolten. El que sí que saben fer alguns elements és triar els locals. El mot rasputinyi significa persona depravada; rasputa (les seves darreres quatre lletres són una coincidència) vol dir dissoluta. Ja es ben veu que cadascú s’ajunta amb gent de la seva corda. Si més no set persones, sis d’elles desconegudes, poden ser considerades rasputins. I molts de nosaltres, si els permetem actuar així, probablement també. Mentrestant, aquesta nit, “sábado sabadete”, algunes dones hauran inflat les butxaques dels proxenetes. I ningú no vessarà cap llàgrima per elles. Continuarem fent broma. Com a molt pensarem en la reacció de les dones dels set turistes.

ALERTA: LES VAQUES MUUUS DEIXEN!

ALERTA: LES VAQUES MUUUS DEIXEN!

Em puc imaginar el camp de Menorca sense parets, sense herba i gairebé sense camp, tot ple de cases, xalets o asfalt. En canvi se'm fa difícil veure'l sense vaques. És possible que algun dia aquest animal desaparegui d'aquesta roqueta, i aleshores l'indret serà una altra cosa.

La vaca ens està deixant, o nosaltres l'estam fent fora. Açò és un gran desastre. Si continuam així, venent quotes, prest només ens quedarà el Toro... i evidentment no és el mateix. Podríem omplir les carreteres amb la insígnia d'Osborne; però tampoc no m'acaba de fer el pes, tot i que des que va desaparèixer de Ferreries el poble em sembla un mica més buit. On hi ha una vaca, hi ha ambient.

L'home s'erra quan estudia la vaca. La classifica per races, normalment, i no és açò: cal fer-ho per comportaments. Està molt bé parlar de xaroleses, frisones... però la realitat és més simple i servidor -- més estudiós dels hàbits que de la morfologia d'aquestes companyes-- considera que hi ha sis tipus de vaca perfectament definits. El primer és la vaca subvencionada: un noble animal, normalment amb passaport holandès o francès, que cedeix amablement els ingressos que rep de la Unió Europea al seu propietari. La vaca subvencionada guanya exactament el doble que un pobre pagès del Senegal i així satisfà de passada els antiglobalitzadors. Ja es ben veu quina importància té la vaca.

El segon tipus és la vaca sobrada. Aquesta habita bàsicament a carrers de l'Índia. Si te la trobes et mira amb superioritat i per sobre de l'espatlla, és com si et digués: “Saps amb qui estàs parlant? Jo som una vaca, miserable mortal!”. Aquesta vaca és molt útil i bona de mantenir. Menja de tot i de tothom. Dóna poca llet, i no es gaire productiva en aquest sentit, però, en canvi,, és molt útil com a assistent social. En efecte, travessar un carrer a l'Índia és molt complicat per l'excés de cotxes, etc. Si ho fas al costat d'una vaca tothom s'atura. Es transforma en una mena d’ONG o en una vaca pigall. És important i ben tractada. Si per un carrer de Calcuta o qualsevol altra urbs veis un home trist, potser vos hauríeu de plantejar que algun dia va atropellar una vaca. L'estigma l'acompanyarà tota la vida: “Mira, aquell.... és el qui va matar la vaca!”. A Menorca no crec que s'adaptés gaire bé; és una vaca que vol soroll, llibertat i barreres obertes. Introduir-la-hi faria imprescindible de crear el Camí de Vaques, i els senyors no estan disposats a perdre cap pam quadrat de terra més.

Parlarem seguidament de la vaca xambona. Aquest tipus és diferent dels altres ja que té dues variants masculines: la normal i la prohibida a Barcelona. La vaca xambona viu bastant més que el brau i sol conservar la seva ossa sense gaire forats. El mascle és més tipus formatge Emmenthal com si diguéssim: sovint se li claven piques i una espècie de garrotets acabats amb un ham prou gros mentre el públic banya la gargamella amb un vi calent (o directament urea de vaca) que no és bo a beure i li fa cridar Olé! Hi ha rumors que els mascles d'aquesta espècie es volen agrupar en considerar-se víctimes de la violència de gènere; violència artística, si tan voleu, però violència tanmateix.

Un cas prou estrany és la vaca estimulada. La trobareu al Sudan i al sud d'Egipte. És fàcilment identificable, banyes a part, pel fet que al seu darrere hi sol haver el propietari que li llepa els genitals per augmentar-ne la producció lletera. Vos promet que fa exactament açò. Cal no confondre aquest sistema d'augmentar la productivitat amb cap desviació sexual del seu amo. És un fet que preferiria llepar un gelat de maduixa. Però com que a més vol tastar aquestes maduixes amb crema de llet... alguna cosa ha de fer. Wimbledon és massa lluny del Sudan i el preu de les entrades al torneig de tennis supera les possibilitats econòmiques dels pagesos nubis.

Un altre tipus que tenim és la satisfeta, també coneguda com a vaca model, molt famosa per França especialment perquè va prestar la seva imatge a diverses marques de formatge fos en porcions com "La vaca que riu". A Menorca hi havia una variant d'aquestes porcions, el "Casi riu", que amb el temps va esdevenir primer "Casi río" i posteriorment el nom que tots coneixem, molt més comercial, però no etern, abans que Kraff decidís que calia extingir-la.

I ens resta la vaca desplaçada. També es coneix com a compartida, ja que el seu braguer pertany a dues persones a l’hora: el senyor i el pagès, i no és boja. Val a dir que només permet que la toqui l'amo, el senyor fa de macarró, com si diguéssim. És l'única que ens queda a Menorca. És una vaca llesta, molt viva. Alguns afirmen que prové d'Occitània perquè mou el cap i remuga respon amb qualque “muuh” quan algú li diu “Ocs!”. És una vaca que darrerament aprèn a jugar a l'amagatall per evitar de sentir "Pares!" i haver d'acabar sent munyida per mans de ramaders peninsulars. Pobra vaca, tan acostumada com estava a ser palpada només pels menorquins. No tenim cor! Permetrem que qualsevol fitori les seves mamelles? Defensem-la ja! La nostra vaca, tan fidel, no ha ser una vaca qualsevol, sinó una senyora vaca. Només pensar que algun dia hauré de beure el cafè amb orxata o llet de cabra illenca em fa... no sé què em fa.