UNA GRAN VICTÒRIA

Diuen que l’illot posseeix un “gran valor estratègic”. Deu ser per la cova que hi ha enmig. M’imagin com algun pirata hi amagava el producte dels seus robatoris, tot esperant que cap fugitiu el trobés i, seguint l’exemple de Montecristo, es proclamés marquès de Julivert.

L’operació militar espanyola m’ha semblat hereva dels invictes “tercios de Flandes” que, com tothom ha estudiat, eren una gloriosa llegenda militar. Ha tingut mèrit, sense dubte. Aquest cop l’Armada Invencible ha estudiat el pronòstic meteorològic per evitar sorpreses. La maniobra de la patrullera ha estat precisa, l’illa era mala de trobar. El patró espanyol s’ha atracat al màxim, ha saludat l’enemic, “Salaam aleikum”, li ha fet quatre pets amb la boca i el capità marroquí, molt ofès pel gest, l’ha encalçat fins a Gènova. Uns minuts després i amb l’illa sense defensa marítima, s’ha acabat la feina des de l’aire. Cinc helicòpters i 28 soldats d’elit contra sis ocupants: la proporció necessària per evitar sorpreses.

Els paracaigudistes han estat magistrals: cap ha caigut a l’aigua i era prou difícil atesa la grandària de l’illa. Un cop a terra han agafat desprevinguts els ocupants. Un dormia a la tenda. Dos més purgaven el cus-cus mal amanit de la nit anterior i la resta, que bullien unes fulles de te, en sentir el “bon profit” han preferit de fer el dontancredo i convidar-los en tost d’agafar l’espasa, a veure si a canvi els portaven a Algesires a tastar la paella i a començar una nova vida lluny de l’emir/rei/soldà alauita. Qualsevol es juga la pell per un tirà com el nostre, devien pensar. Lamentablement han refusat el te i els han dut primer a Ceuta i després els han tornat al seu país.

No sé si tots plegats han confós la batalla amb una corrida de toros en què la llanxa feia de banderiller burleta, o simplement ha succeït que els enemics no coneixien les tàctiques militars que emprava el Jabato: provocava el gruix de les tropes de l’enemic i aquest el seguia, convençut que destrossaria el seu exèrcit, mentre les forces del bé atacaven pel darrere. Nosaltres, tot això ho vam aprendre per uns cèntims en blanc i negre i vuit pessetes quan ja es deia “El Jabato color”. El gloriós exèrcit del flanc sud de l’OTAN ha demostrat perquè era tan important que formés part d’aquesta coalició.

A Mohammed li convindria alfabetitzar el seu poble, encara que ho fes, com Franco, a base de còmics. Podria contractar els hereus de Víctor Mora i crear un heroi que podria ser l’imam del Rif o el pastoret de l’Atlas i així les seves tropes no farien el ridícul. Bé, el paperot l’hem fet tots, marroquins, occidentals del sud –coneguts com espanyols i que no poden garantir que l’illa sigui seva--, francesos solidaris i el Consell de Seguretat de l’ONU, que sembla que vol crear una comissió sobre conflictes de baixa intensitat. Per riure més, el Parlament podria substituir la “Laureada de San Fernando” per la “Perejilada de José Mari”. Supòs que el Govern ha fet el que havia de fer, però haver de suportar lliçons televisives sobre tàctica militar cada deu minuts ha estat dur. Que li donin a algú el títol de generalíssim i tots contents.

I tot per culpa del valor estratègic? No m’ho crec. Segurament el valor de l’illot només és culinari. Se m’acuden diverses preguntes. Ha motivat la crisi el fet que l’influent lobby del julivert volia apujar-ne el preu? Afectarà la inflació la pujada del preu del julivert? El julivert és endèmic d’aquesta illa? Aquesta illa existeix, o es germana de Parella i San Borondón?

Els nostàlgics són els més feliços. La data escollida és simbòlica: el 17 de juliol. Seixanta-sis anys després les tropes han tornat a l’Àfrica. Ha estat una coincidència? Arribaran a Ifni? En llegir l’homilia del “nosequè castrense”, pronunciada el 18 allà en el Valle, sortirem de dubtes. Dos dels que hi reposen mereixien aquest regal. Des d’avui l’àguila imperial duu un brot de julivert en el seu bec. Arriba España!

DE VEGADES NO S'HA DE CALLAR

De vegades no s'ha de callar

Quan algú decideix de presentar-se a unes eleccions ho ha de fer amb totes les conseqüències. Això implica suportar moments difícils i crítiques que de vegades són injustes. Hi entren amb el sou. A més a més cal que també pensi en el votant, sobretot en el seu votant. Cal que sigui el seu campió.

Els regidors del Pacte, encara no havien escalfat les cadires i ja eren criticats. Els retreien que la neteja dels carrers després de Sant Joan era deficient, encara que l'empresa havia estat contractada pels anteriors governants; que no hi havia dret a perjudicar els comerços en fer-los retirar del carrer el que volien vendre; que anul·lar l'adjudicació per fer una urbanització a cala en Busquets era anar contra el progrés de Ciutadella; que l'Escola Municipal de Música era un desastre... I ells callaven. Deien que dormien molt tranquils, que tenien la consciència neta. Probablement era cert, però el rival --l'oposició-- en veure que la tàctica era bona, cada vegada criticava amb més força. Mentrestant els votants dels partits del pacte estàvem esglaiats en veure que no li responien. Qui dimonis havíem escollit per representar-nos?

Em sembla bé callar quan t'ofenen, parar l'altra galta sovint és sinònim de grandesa. Un company de feina, a qui durant mesos vaig picar, mai no em va contestar. El silenci era la seva victòria. Però no defensar-se quan representes un votant ja no està tan bé, puix aquest també rep part de la crítica. Part del poble volia canviar d'estil i s'ha trobat amb un paladí, el seu, que només fugia, que no acceptava de combatre en les justes que es fan precisament vora es Born.

Si l'assimilam a la boxa, el combat és desigual. Al racó blau hi ha l'Oposició, un pes pesant que colpeja contínuament, moltes vegades sense tocar l'adversari, però de tant en tant suma punts. Al racó blau, el representant del Pacte. Aquest és una promesa que va aprofitar una mala nit del contrincant --quatre anys de baralles internes-- per guanyar un títol que estava vacant. Però en haver de conservar-lo i fer la primera defensa només ha demostrat ser un estilista. Molta esgrima i molta capacitat per esquivar, però així i tot rep algun cop. Som en els darrers assalts i sembla cansat. Només pot esperar a donar un cop de sort que deixi l'adversari fora de combat. Part del públic ho voldria, però ningú no creu que encara pugui. Conserva la cara --Pau Lluch-- sense cap senyal d'haver rebut, però els braços --Joana Català i Joana Triay-- estan massa maurats per poder donar el cop de gràcia. Bona part del públic, --els votants-- veuen ben clar que el combat el guanya l'Oposició, un boxejador tosc, sense estil i feixuc que s'ha deixat la pell sobre el ring. El Pacte baixarà gairebé il·lès de la lona, però ningú no creu que per ara pugui aconseguir el cinturó que l'acreditaria com a campió. Tant de bo que no baixi del ring amb el cervell --qui deu ser el cervell-- tocat per molt de temps. A la promesa, li ha mancat pigada i mala llet: resposta. No ens enganyem, Muhammad Alí és irrepetible. A Kinshasa va esperar que Foreman estigués cruixit per començar a repartir estopa. I va guanyar. Però els genis són això: genis. La gent del Pacte no en són, de genis. Dormiran tranquils però derrotats i sense cinturó. Probablement només duran a sobre regalims de “Simpatia”, una colònia molt més barata que la “Chanel-5” de la Marylin.

Ciutadella necessitava un canvi. No només un canvi de govern, sinó un canvi de tarannà. El de govern el vam obtenir, però les males relacions entre la gent, en bona part promogudes pels polítics, han continuat perquè el boxejador tosc ha vist que així, repartint bledes i criticant, podia desmuntar la resistència de l'adversari. Ens caldrà trobar un altre campió. Però on el cercarem si el gimnàs està ben buit?