No som demòcrates

On hem arribat? Com és possible que tothom se senti dolgut? Com pot ser que tots considerem que els altres ens insulten? Tant me fa qui va començar –tenc la meva opinió, però no és important--, la qüestió és que com a societat hem fracassat.

Diumenge hi havia eleccions, els resultats de les quals no podien ser més decebedors per a mi. No m’importa gaire. Jo no vaig votar, exercint el meu dret a no fer-ho i com protesta per moltes coses. El fet és que la societat va decidir triar qui va considerar convenient i ho accept sense cap problema. El poble és sobirà. L’únic sobirà. Mentre no siguem capaços d’acceptar la victòria dels altres, no estam preparats per dir-nos demòcrates: no ho som. Els que no pensen com nosaltres no són els nostres enemics. Ho podem comprovar en tractar-los un per un. No tenim amics que pensen d’una manera diferent a la nostra? Tanmateix tenim la tendència a discriminar i recriminar. Uns no es agraden perquè són massa espanyols, altres perquè són massa nacionalistes, aquells són massa conservadors i uns altres massa progressistes. Tot plegat és absurd. Ja m’agradaria que Menorca fos més com jo vull, però si no acaba essent-ho no passa o no hauria de passar res.

Probablement convindria que algú, o tots, donàssim la primera passa. Tan complicat és? Si ens sentim insultats –que no vol dir que ens hagin dit res feridor--, convindria no contestar o, si més no, fer-ho sense retrets. No ho feim. La societat ha fracassat. Donam un exemple patètic que encoratja poc a passar per les urnes. Els polítics no hi col·laboren –a posar pau--, els diaris tampoc i de les emissores de ràdio millor no parlar-ne. Més que abocar verí, hauríem de prendre til·la. Tot aquest mal ambient, ens serveix per viure i conviure millor? Estic segur que no. Particularment he decidit no tocar segons quins temes amb algunes persones i supòs que hi ha gent que deu fer exactament el mateix quan parla amb mi. Absurd. Conversar és enriquidor. Acabar una xerrada que t’ha servit per modificar les teves idees és un regal i no una derrota. Perdríem si ens enrocàvem. Només en aquest cas. Hauríem d’estar agraïts a qui ens aporta dades que desconeixíem o una nova manera de veure les coses. Entost d’açò, el consideram un perill. L’error és de tots, però la primera mancança que patim és deguda al fet que estam amarats de fanatisme.

No n’aprenem. Durant la campanya alguns candidats van rebre amenaces, a altres no els van deixar exposar els seus programes, a una persona li van treure la vida i el dia de les eleccions van xiular a alguns candidats quan anaven a votar. Brillant! Brillant i patètic. No hi jug. Aquest estil no m’interessa.

Hi ha candidats que han estat derrotats. En alguns casos açò és prou evident, en d’altres prou discutible, però el que és ridícul és sentir-nos satisfets en veure una persona destrossada i enfonsada. Entenc que tots tenim les nostres preferències, però alegrar-nos en veure com algú ha patit una sotragada que l’ha deixat tocat personalment ultrapassa moltes coses. Em rebenta escoltar com es transmeten alguns discursos. Pronunciats d’una altra manera serien més que tolerables. Ens esmiram poc a emprar bones maneres per dir les coses i açò és greu. Mentre no siguem capaços de felicitar els rivals, d’aplaudir-los i lloar-los quan tenen una bona idea, no serem demòcrates. Som independentista i catalanista i he d’aprendre a no sentir-me gens afectat na mica malament quan veig com l’ús del català retrocedeix a l’illa, de la mateixa manera que he assimilat que tenim poques opcions d’aconseguir la sobirania. La realitat és que, de moment, els menorquins voles ser espanyols i per tant només em resta assumir-ho.

En definitiva, deixem d’una vegada de cercar culpables. És indiferent qui vagi començar a ferir. Podem frenar i canviar de tàctica. Amb quatre retocs ben senzills podríem aconseguir-ho. Des del meu punt de vista, crec que seria important que algun locutor canviàs d’estil, que alguns escampadors de moral es plantejassin si aquest mitjà de comunicació contribueix a difondre un missatge de serenor. Seria important, però no necessàriament bàsic. Disposam d’una sortida: no contestar, no continuar la baralla. Si ell està amargat cal que el planyem, no és imprescindible ni escanyar-lo ni fer-li més cas del que mereix. De cap manera hem d’imitar-lo ni respondre-li. En quatre dies podríem parlar un amb l’altre. Que és el que muda.