Coses del PSOE

Quan un amic la caga, i aquest cop la contaminació i el volum que han produït els seus detritus superaria clarament la cabuda del famós Clot d’en Pons –visita obligada si hom trepitja Cabildolàndia-- , els afectes a la seva persona ens sentim empesos a mirar cap a una altra banda. Dissimulam, vaja. Dissimular a cop de xiulo entonat sempre ha estat bo. Gran peces de la història musical de la humanitat s’han composat així: dissimulant. Ja ho deia el recentment traspassat Joan Baptista Humet: …y tú disimulando… Jo li faig cas.

Permeteu-me, tanmateix, que actuï d’una manera alternativa i comenci aquestes línies amb una ovació generosa i merescuda. Plas, plas, plas! Aplaudiria més, però som de mà delicada i si no tenc una crema hidratant a la vora, mald per contenir-me. Però bé, com que tampoc vull ser roí, l’obsequiaré amb una segona tongada d’aplaudiments --plas, plas, plas--, reforçada amb un crit d’admiració: bravo, bravo i més bravo! I és que, sincerament, des que els illencs van tenir la desgràcia de perdre el mític protector de les modalitats vernàcules illenques, l’enyorat Miquel Melià, no ha havíem pogut gaudir d’un recital així. És d’agrair. Com que ha fracassat la iniciativa popular d’instaurar el premis “Maçot” –es veu que el Col·legi de Maçots es volia querellar contra els candidats a rebre’l amb l’argument que contra ells no hi podien competir--, hom se sent empès a iniciar una col·lecta pública amb propòsit lloable: dos, aconseguir prou diners per repartir-los entre els integrants dels senyors CAIB que ara ens governen, abans que no completin la seva tasca de censurar la tele. Més d’un es demanarà quina malsana intenció pretenc desenvolupar amb una acció tan sospitosa, i em sentiré obligat a afirmar que solament m’empeny el fet de desinflar un amarament excessiu de generositat. Certament, atès que els nobles governants de les Illes m’han demostrat sobrerament que ens serveixen, als meus, de gaire, cal que assumim la situació i preguem mesures dràstiques. De cap manera, però, voldria perjudicar-los. Com que deuen haver fet uns comptes econòmics, pens que no els els podem desquadrar. Si el problema més vital que tenen és desitjar de rebre un sou, en podem parlar. Jo hi col·laboraré de gust. Ara bé, que facin el favor de d'anar a ca seva im-me-dia-ta-ment. Cobraran, sí, no hi veig cap problema que els ciutadans siguem generosos, però a canvi els suplicaríem que reposin, que no facin res més. Que no governin, que ho deixin estar. No és ben bé la seva especialitat gestionar els gustos de part del poble.

Com tothom ha pogut observar durant els darrers dies, l’acord que va aconseguir el conseller de Presidència per garantir-nos la recepció de TV3, no podia ser millor. Vull dir que no podia ser millor per al PSOE. Ha aconseguit dos objectius amb una única jugada. La primera l’ha invertida a obligar-nos a veure IB3 –quina crueltat més cruel—, i la segona a fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit. Val a dir que si qui va aconseguir un acord tan favorable als amics i tan terrible per als qui ens estimam TV3 és qui aconsella el president –conseller de Presidència deu voler dir açò--, entenc perfectament alguns coses de l’honorable Antich. Deixaré caure una pregunta per si als mestres del PSOE –Partit Suposadament Onorable Espanyol— els pot ser útil. Sí, ja sé que honorable s’escriu amb hac, però no sé si ells ho saben i tampoc no els voldria posar amb un compromís: ha de ser complicat pronunciar PSHE: ni a Maó-Mahó-Mahón, que hi tenen traça a tractar les hacs, se’n sortirien així com així. Vet aquí la pregunta: fora interessant de nomenar un conseller del conseller de Presidència? Si hi ha debat, no exigiré drets d’autor per haver-hi col·laborat.

Arribat en aquest punt, interromp la redacció ja que ara mateix, coses de l’edat, no sé si he dedicat cap ovació als responsables de la deposició. Hi torn: plas, plas, plas! El calor és punyetera, i una colitis estival pot afectar-nos en qualsevol moment. Es veu que hi ha passa. He dit passa?, i ara! El que hi ha és una autèntica epidèmia. Palma no recorda una invasió d’aigües fecals tan grossa des dels temps d’algun polític que ara resideix a New York –ho pos en anglès per si de cas Mayor Oreja o Vidal-Quadras duen un mal dia, que no voldria prendre mal ni patir un atac de picor excessiu per residir en un graner que no plaïa al besavi de segons qui.--. Sí, sí. Les farmàcies mallorquines i catalanes no poden servir més antidiarreics. Els fabricants de Tanagel, Salvacolina… s’han fet d’or i les vendes no paren. El gran paper que han fet els socis
–o còmplices?-- necessaris per oferir-nos un tal recital, ha estès la pandèmia. A Can PePe riuen tant que acabaran romputs. La marca blanca del PP, el PSOE, els fa la feina bruta i ho fa amb una finor... Estic en condicions d’afirmar –i sense retre cap visita a la meva vident preferida— que els nacionalistes de les Illes i el Principat han aconseguit allò que els altres no haurien pogut aconseguir ni si s’hi esmerçaven. En definitiva, ERC i el PSM –que al cap i a la fi són els que mantenen vius els que rematen el nacionalisme “de andar por casa”, llegiu els del PSOE— han ofert un recital absolut. Em sent temptat de continuar aplaudint, però em fa una por terrible que m’entenguin malament i encara em regalin un bis que ja em deixaria somort per molts de mesos. El juny és un mal mes per rebentar.

Cabildolàndia guanya el COPITO 2008

Concurs Internacional de Pobles Inimitables del Tot, conegut popularment com el COPITO. La competència era aferrissada. Pensau que s’hi presentaven candidats amb pedigrí: Saint Olaf –el mític poble d’una de la “Chicas de oro”— i també un fotimer de viles sicilianes, a part d’un convidat tradicional com Lepe. Pobrets, no sabien per on havien de partir.

El COPITO se l’ha endut, com era previsible, Cabildolàndia. Primera participació, primer triomf. Fins ara ens tenien por i no ens hi deixaven participar. Tenien raó i s’ha demostrat. Quan ens hi posam en volem una maneta. Encara no sé si n’estic orgullós o afrontat. En realitat juraria que tant me fa. A vegades m’aixec amb la intenció de sol·licitar al Govern que m’indulti i que em permeti posar al DNI que vaig néixer “en paradero desconocido”; altres em sent ufanós i estic per emmarcar la partida de naixement o de penjar una rajola a l’entrada de casa que hi posi quelcom així “Aquí, hi viu un cabildo”. Em fa com a pena desaprofitar un accident com aquest i beneesc la casualitat que, el 3 de gener de 1961, el primer ensurt a patir vagi ser adonar-me que la cigonya m’havia deixat caure en una vila tan especial. Gràcies, mama! Ja m’ho deien que no tenies preu!

Poques hores abans que el jurat ens atorgués el COPITO, tot feia indicar que altres viles de l’illa també arribarien a la fase final. Guixònia havia fet punts, es Mercadal insistia a recordar el gran combat que va dur a terme contra la cabrum invasora dels seus boscos i Capitòlia Déu n’hi do: la batalla per l’hac era un mèrit. Però res. Amb un darrer cop d’efecte en vam tenir prou. A Can PePe van decidir donar-nos una empenta definitiva i de continuar una tradició popular. En aquests moments, em consta que hi ha gent que no té prou clar si a Cabildolàndia té més importància agenollar-se davant de sa Piràmide, remodelar la plaça d’en Campins i aixecar-hi una font dedicada a un dels nostres “primus inter pares”, celebrar Sant Joan o carregar-se el Saló Caòtic. Hi ha estirades. Sant Joan pesa, però la incipient excitació --que ja és tradicional—que sentim en esmicolar la concòrdia municipal fa punts per aconseguir que el dic prest sigui insuficient. De fet, l’empresa que el fa ja ha demanat si ha d’acabar les obres segons el projecte previst o si prepara un moll que arribi a Punta Nati, com a mínim. Previsora que és la constructora. Som una atracció turística, política... Amb una sala de congressos com Déu mana faríem furor.

I em demanareu que n’opín, de la ruptura. La resposta és simple: no-res. Els divendres no manifest mai el que pens. Riuria, però és que ja no en sé. I és una sort, car present una delicada i poderosa barra de neandertal que no em permet esgavellar-me. Els científics ja ho diuen, que tots els excessos són dolents i em recomanen que si no m’he de saber aturar és millor que no comenci. Dit i fet. En fa d’anys que no ric!

Tanmateix, crec que hem guanyat el COPITO fent politxons. Ens retiraran el premi? Ho dubt. El control antidopatge era deficient i és dubtós que pugui considerar que vam prendre estimulants. Res més fals. El que va passar dijous a la nit és que els serveis de missatgeria cabildos es van declarar en vaga. També és cert que alguns dels mossos van canviar d’empresa i que d’ara en endavant repartiran pizzes NERER, però açò és una altra història. Hi insistesc: em consta que els missatgers estaven farts de fer hores extres. N’hi ha que podrien fer la ruta amb els ulls clucs. De cal batle a Can PePe. De Can PePe a ca qui comanda d’amagat i no figura... I mentrestant, na Tònia Gener i en Joan Triay ignoraven que eren a punt de rebre una ganivetada històrica. L’estiu ja ho té, en aquestes coses. Fa calor i una pujada de temperatura exalta. Al final, van decidir parlar cara a cara i dedicar-se al teatre. “Comedi, tot és comedi”, deia un amic mallorquí (partidari de n’Estaràs?). Dit i fet. La primera representació serà “Nou homes sense pietat i tres que els reforcen d’amagat”, títol ben llarg i poc comercial, però amb un argument excepcional. S’endurà el premi Born d’enguany i el de cinc o sis edicions més.

I si ho deixàvem estar? Crec que Cabildolàndia hauria de fer un pensament i deixar de votar. Al cap i a la fi, poques vegades acaba una legislatura d’una manera normal. La darrera va ser quan en Franco vivia? Particularment suprimiria les eleccions. Que nomenin una gestora perpètua i punt. Que qui la integraria? Aquest problema és banal. Qualsevol nadiu està capacitat. Si els càrrecs vitalicis són considerats perillosos, que els facin rotatoris o triem els seus membres per insaculació. I a qui feim primer edil? Tampoc no és problemàtic. Faci el que faci el criticaran. O el penjaran per Pasqua: com és tradicional.

Cabildolàndia reviscola!

Cabidolàndia és ben viva! Al·leluia! Després d’uns mesos de repòs, la vila de Ponent, ha sabut refer-se . I ja sabem quan Cabildolàndia s’hi posa, s’hi posa de veritat. La setmana passada vam tornar a viure un dia màgic. Ah... quina delícia. La canalla estava esgavellada, la boqueta del personal disparava sense fre... i el Saló Caòtic recuperava l’esplendor a què ens tenia acostumats.

A recer del suport de Confraria del Sant Ciment –aixoplugada aquest cop sota l’entitat “Ciutadella Tremola”— els líders més líders del poble prengueren una decisió heroica. I clar, poc acostumats a fer, la van vessar. Hom sap que una font o regalima, o brolla, o vessa. Fins i tot es deteriora. Des que s’ha apoderat d’ells, dels jurats des Born, la dèria de construir un aparcament sota els pins, la paràlisi en els altres temes commou. Altres places podrien rebre l’impacte de les excavadores sense destorbar tant: la del Príncep, la de la Pau, la de Menorca... En realitat, no sé quin obstacle insalvable hi ha per no gratar l’asfalt de darrere l’OAR. Males llengües afirmen que el Bisbat no va voler emprar part de l’òbol a seduir una butxaca aviciada a incorporar donatius. No hi ha dret. Si l’hem inflada més d’un cop, per què ara ens resistim a fer el mateix. Va, acabem la feina i cedim-li part dels tributs. Si hem d’apoquinar per salvar quatre pins, apoquinam i resoldrem el problema.

I tanmateix, el canvi climàtic i les pluges intenses que hem patit durant les darreres setmanes han afectat més que no semblava l’estat d’ànim del personal. D’una banda, el regidor encarregat de la seguretat afirmà, amb raó, que calia vetllar per evitar accidents als infants. Lloable actuació, sense dubte. És més, té el meu suport. El que no entenc és per què no fa el mateix durant les setmanes prèvies i posteriors a la volada general santjoanera. Efectivament, durant aquest període de temps tant li fa el que pugui succeir a la mateixa zona i persevera a muntar-hi la fira. Imaginem-nos què passaria si alguna de les cases veïnes patís un incendi. Per on passarien els camions dels bombers? Ni idea, però el retard a arribar-hi serviria per blasmar contra un tal Gorrías, que vés a saber quina relació té amb l’esquerra local. El regidor encaparrutat a ficar-nos a tots en un clot de la via pública retirà la font de la plaça del Pins, amb l’excusa –certa—que el seu estat no garantia la supervivència de la tropa juvenil. Home, cal felicitar-lo, si més no. Prendre una decisió difícil és complicat. Un ocellet em comenta que de fet el regidor volia substituir aquesta font per una altra que representaria el Dalai-batle: l’únic ésser viu occidental que ha aconseguit arribar al nirvana i que ho ha fet amb una exquisidesa exemplar. Sovint es desplacen a la vila tibetans per decidir si tal persona ha aconseguit la il·luminació o és que simplement fa l’estàtua des de fa uns anys: forma que li concedeix prou drets i mèrits per ocupar dignament el centre del safreig mentre no sigui escollit per ocupar un càrrec més digne al peu de la serra de l’Himàlaia.

L’exaltació arribà al grau màxim quan els més joves començaren a insultar qui va ser escollit per tot el poble com a representant nostre. La secció infantil sempre ha patit l’abús dels majors. La solen emprar: Joventuts Hitlerianes, Joventuts Comunistes, l’OJE... És més, és molt popular l’ús que en fan alguns milicians de l’Orient Pròxim que els empren com a escuts humans per enfrontar-se al soldats del bàndol enemic. Cabildolàndia mira cap al futur. És una finestra oberta al món i a les noves tècniques de protesta. I clar, fins i tot els de l’exemplar escampadora radiofònica de moral, llegiu la COPE, reclamen que cal moderar el comportament i evitar els insults. Açò dic jo: escoltau la COPE i tard o prest abandonareu la pau i començareu a tenir un comportament semblant. Sempre he sospitat que els locutors aboquen bilis però no s’escolten a si mateixos... Aquestes coses passen. Han arribat a un grau tan excels de finor que ja comencen a dir delicadeses contra el mateix nunci –una mena d’ambaixador del Vaticà--. Cada dia em sembla més evident que cal impartir religió –no catequesi— a les escoles. Tal vegada així entendríem millor els comportament de tots plegats. De moment, alguns predicadors mediàtics podrien començar per llegir l’Evangeli. O no, car si el comprenien fóra possible que admirassin més la neboda del cardenal que el cardenal mateix.

I bé, ara ens prometen que si tenim pàrking subterrani a sobre hi tindrem pins. És més ens asseguren que aquests no faran uns deu centímetres, sinó que seran d’un mida que farà goig. Quina sort, començava a tremolar tot pensant que un empinament tan ridícul era una referència sibil·lina a l’atròfia de certa part inútil del meu cos. Un penjoll que passeig i que no em permet de protagonitzar pel·lícules pujades de to de la sèrie Z. O empinam com la secció femenina ens exigeix, o ens dedicam a imitar el Dalai-batle: arribar el nirvana és un objectiu general.

Ara mateix no sé si açò ho escrit jo o si el Foner i ha tingut res a veure.

Vaga de metges?

El personal de Capitòlia, vila de Llevant que se sent estimulada per un desig irreprimible d’encapçalar la representació de la Roqueta tota, contemplava la setmana passada una desfilada outdor del Servei de Passadís d’IB-Salut, encapçalat pel gran A. F. El ciutadà normal se sentí extraordinàriament descol·locat. Acostumat a veure’ls desfilar per l’interior de l’hospital Mateu Orfila, hom creia que per alguna causa que se li escapava, quelcom paranormal havia succeït. En efecte, els capitolians començaren a demanar-se, uns als altres i més d’una vegada a si mateixos: “Qui és l’últim?”. No hem de ser durs amb el poble, era lògic confondre’s.

De cop i volta, els més entesos començaren a donar explicacions per aclarir als més esglaiats què estava passant. Molts opinaven que la cafeteria de l’hospital patia un dèficit d’energia elèctrica i la metjada –els que integraven tal grup de majorettes amb bata blanca—s’havia sentit obligada a anar a fer el talladet al bar “La Punyalada”, més que res perquè així substituïen les fines incisions quirúrgiques programades per un atac com Déu mana adreçat a l’esquena dels pagadors del seu sou. No cal dir que no pagaren tallats, ni sucs de taronja a l’amo del local. És més s’acomiadaren del recinte pronunciant una sentència que era tota una declaració de principis: “Paga l’IB-Salut”. A hores d’ara, no ens consta que el bar hagi recuperat l’import de la consumició. Aquestes coses passen.

Mentrestant, els malalts i els familiars d’aquests, se sentien d’allò més satisfets en veure que mantenien la seva integritat física immaculada i que alhora contribuïen a forçar els responsables de la Conselleria a destinar part dels impostos que els que no portam bata cedim cada mes als components del grup reinvidicador. Servidor, un enamorat de les bates, que ha gaudit d’un bon tracte com a pacient i que sovint ha estat oblidat per la tropa quan representava el paper de familiar, sempre anirà a favor del metges. Més que res perquè no té cap altra opció vàlida. O s’afegeix a la reclamació, o restarà condemnat a haver d’apoquinar part del seu petit sou a una mútua. Atès que travessam una època de precrisi, la decisió és lògica: ho lament, però la mútua haurà d’esperar que arribin temps millors per veure com milloren els seus comptes. De moment em conformaré a no ser atès per la Seguretat Social: primer de tot cal satisfer les demandes dels metges. Pobrets.

Completament decantat, decidesc plegar i adreçar-me a casa, lloc on encara no hi ha programada cap desfilada de metges que freguen la indigència. I allà, al sofà, medit. Quan medit, pot passar qualsevol cosa. Clar, com que no em tracten els trastorns de personalitat que patesc... Si Camus afirmava que era massa intel·ligent per posar-se a pensar, jo que freg el grau de tanoca incurable, malgrat que més d’un especialista somnia a estudiar el quadre patològic que present, rest confós. La meva beneitura més íntima em fa barruntar. Em brollen les preguntes i no em sent capaç de trobar respostes. És una vaga política? Si no estan contents, per què no pleguen? Si els exploten, per què no es dediquen a la medicina privada? Aquesta colla d’esclaus –uniformats, açò sí--, ha patit una modificació de les seves condicions laborals? Ah, punyetero, aquesta és la clau de tot. Si quan la brigada de la queixa va aconseguir el lloc de feina va acceptar les condicions laborals, quin motiu té ara per convocar una vaga? Puc entendre que reivindiquin una millora d’aquestes condicions, però també que els enviïn a pastar fang. Les seves demandes poden ser ateses pels seus caps, però si no ho són... mira, ningú no els ha enganyat. Si el ciutadà s’ha d’estrènyer el cinturó durant dos anys, ells, que no són del que viuen pitjor, ja són prou grossets per saber que a vegades cal ser solidaris amb qui els paga: jo i un fotimer de gent més. Qualsevol altra plantada, passejada o queixa de privilegiats és sobrera. A vegades em planteig si no hauria de començar a posar demandes contra aquest col·lectiu. I és que si bé de tant en tant llegim cartes de familiars satisfets, no tots hem tingut la mateixa sort. Hi ha gent molt amable i atenta, però també un escreix d’impresentables. Gràcies a les vagues, una familiar va morir temps enrere en veure com li ajornaven tres cops la intervenció quirúrgica programada. Un recital del personal de la bata. Si no el coneixeu, podeu passar qualsevol matí per l’hospital que trieu. Els veureu fer passadís i més passadís. Bé, a vegades ni els veureu, car acuden a la consulta que us havien programat per a les 9,30, d’una manera extremadament puntual... una hora després. N’hi ha que tenen una manya exquisida. Et citen a les 9, i saps positivament que mai no es presenten abans de les 10. No és que practiquin l’absentisme laboral, és que abans de començar controlen si cada rajola del passadís és al seu lloc. Que als apugin el sou, si us plau, a més de fer de metges, s’ocupen del manteniment de les instal·lacions. Açò és vocació... i dedicació. I ja que hi som, hi afegiré que si volen fer vaga que en facin, però que no em diguin que la fan pel meu bé: seria barra.

No som demòcrates

On hem arribat? Com és possible que tothom se senti dolgut? Com pot ser que tots considerem que els altres ens insulten? Tant me fa qui va començar –tenc la meva opinió, però no és important--, la qüestió és que com a societat hem fracassat.

Diumenge hi havia eleccions, els resultats de les quals no podien ser més decebedors per a mi. No m’importa gaire. Jo no vaig votar, exercint el meu dret a no fer-ho i com protesta per moltes coses. El fet és que la societat va decidir triar qui va considerar convenient i ho accept sense cap problema. El poble és sobirà. L’únic sobirà. Mentre no siguem capaços d’acceptar la victòria dels altres, no estam preparats per dir-nos demòcrates: no ho som. Els que no pensen com nosaltres no són els nostres enemics. Ho podem comprovar en tractar-los un per un. No tenim amics que pensen d’una manera diferent a la nostra? Tanmateix tenim la tendència a discriminar i recriminar. Uns no es agraden perquè són massa espanyols, altres perquè són massa nacionalistes, aquells són massa conservadors i uns altres massa progressistes. Tot plegat és absurd. Ja m’agradaria que Menorca fos més com jo vull, però si no acaba essent-ho no passa o no hauria de passar res.

Probablement convindria que algú, o tots, donàssim la primera passa. Tan complicat és? Si ens sentim insultats –que no vol dir que ens hagin dit res feridor--, convindria no contestar o, si més no, fer-ho sense retrets. No ho feim. La societat ha fracassat. Donam un exemple patètic que encoratja poc a passar per les urnes. Els polítics no hi col·laboren –a posar pau--, els diaris tampoc i de les emissores de ràdio millor no parlar-ne. Més que abocar verí, hauríem de prendre til·la. Tot aquest mal ambient, ens serveix per viure i conviure millor? Estic segur que no. Particularment he decidit no tocar segons quins temes amb algunes persones i supòs que hi ha gent que deu fer exactament el mateix quan parla amb mi. Absurd. Conversar és enriquidor. Acabar una xerrada que t’ha servit per modificar les teves idees és un regal i no una derrota. Perdríem si ens enrocàvem. Només en aquest cas. Hauríem d’estar agraïts a qui ens aporta dades que desconeixíem o una nova manera de veure les coses. Entost d’açò, el consideram un perill. L’error és de tots, però la primera mancança que patim és deguda al fet que estam amarats de fanatisme.

No n’aprenem. Durant la campanya alguns candidats van rebre amenaces, a altres no els van deixar exposar els seus programes, a una persona li van treure la vida i el dia de les eleccions van xiular a alguns candidats quan anaven a votar. Brillant! Brillant i patètic. No hi jug. Aquest estil no m’interessa.

Hi ha candidats que han estat derrotats. En alguns casos açò és prou evident, en d’altres prou discutible, però el que és ridícul és sentir-nos satisfets en veure una persona destrossada i enfonsada. Entenc que tots tenim les nostres preferències, però alegrar-nos en veure com algú ha patit una sotragada que l’ha deixat tocat personalment ultrapassa moltes coses. Em rebenta escoltar com es transmeten alguns discursos. Pronunciats d’una altra manera serien més que tolerables. Ens esmiram poc a emprar bones maneres per dir les coses i açò és greu. Mentre no siguem capaços de felicitar els rivals, d’aplaudir-los i lloar-los quan tenen una bona idea, no serem demòcrates. Som independentista i catalanista i he d’aprendre a no sentir-me gens afectat na mica malament quan veig com l’ús del català retrocedeix a l’illa, de la mateixa manera que he assimilat que tenim poques opcions d’aconseguir la sobirania. La realitat és que, de moment, els menorquins voles ser espanyols i per tant només em resta assumir-ho.

En definitiva, deixem d’una vegada de cercar culpables. És indiferent qui vagi començar a ferir. Podem frenar i canviar de tàctica. Amb quatre retocs ben senzills podríem aconseguir-ho. Des del meu punt de vista, crec que seria important que algun locutor canviàs d’estil, que alguns escampadors de moral es plantejassin si aquest mitjà de comunicació contribueix a difondre un missatge de serenor. Seria important, però no necessàriament bàsic. Disposam d’una sortida: no contestar, no continuar la baralla. Si ell està amargat cal que el planyem, no és imprescindible ni escanyar-lo ni fer-li més cas del que mereix. De cap manera hem d’imitar-lo ni respondre-li. En quatre dies podríem parlar un amb l’altre. Que és el que muda.